Qui dius que què?

Notícia. Un home caminava pel carrer quan va topar amb una noia jove. Ella es va disculpar i va seguir el seu camí mentre ell es quedava amb una sensació estranya. Es va palpar les butxaques i, sí: aquella mossa li havia furtat la cartera. Com que encara la tenia a la vista, es va clava a córrer, la va atrapar i la va agafar pels cabells. La va obligar a tornar-li el que era seu i mentre la mantenia quieta sense deixar anar la cabellera, la va obligar a despullar-se enmig del carrer davant la mirada atònita dels transeünts. Quan va estar conilla, la va deixar anar mentre li etzibava: “T’has equivocat de persona, noia. No saps amb qui has topat. Au, marxa!”.

Aquesta història, explicada per la ràdio al programa de Mònica Terribas, va fer riure als mascles que en aquell moment se sentien a l’estudi. Riure amb ganes.

Bé, la cosa no era ben bé així –i perdoneu la meva conyeta–. En realitat heu de canviar el gènere de tots els actors de la notícia. El lladre era un noi jove, la víctima una dona i qui reia no eren mascles, sinó femelles. El demés és tot pura veritat. A que canvia la cosa? En la primera història hauríem acusat la víctima del robatori d’excessos, agressió desmesurada i de forçar un streap-tease, en fi de masclisme pur, de violència de gènere, etc. Si són homes els que riuen, aleshores aquests haguessin estat tractats igual, igual que la víctima. Ara bé, com que l’autora de l'agressió era una dona, va fer riure tot el femení estudi de la nostra ràdio pública.

Magnífic!

El curt-terminisme i nova política

Encara dono voltes al cas de CUP i els pressupostos, i no me’n sé avenir. Els representants d’aquesta formació al parlament planten el Govern del país a la presentació dels comptes per debatre si una colla de cafres –que malmeten cotxes, motos, finestres, vidres, aparadors i altres estris dels veïns de Gràcia– han estat maltractats pels mossos. En la lògica d’aquests homes és més important donar resposta a un centenar de golfos que a tot el país; és millor resoldre un conflicte local, que un problema nacional; és millor resoldre el curt termini que el mitjà termini. Em sembla perfecte que vulguin donar resposta a uns fets que poden considerar injustos, però prioritzem, sisplau! O potser es tracta de establir prioritats: primer els nostres?

D’una banda, quan algú és elegit al Parlament ha de canviar la seva visió de la política, cal deixar de tenir un esquema mental local per fer-lo general. De la qüestió local ja en són responsables els alcaldes, que a més ho fan molt i molt bé. I de l’altra, cal abandonar el curt-terminisme, un defecte endèmic de la vella política. Fer contenta una part del territori amb un bon AVE deficitari, mentre es compromet el corredor mediterrani. A curt termini és defensar una colla de vàndals; a mitjà, és discutir el pressupost.

Sembla que no s’adonin de que si aconseguim una millora social potser evitarem les ocupacions, perquè hi haurà més feina pel jovent, podrà pagar-se un lloguer decent, no hauran d’apropiar-se de la propietat d’altri i així els mossos no hauran de desallotjar-los. Ni els uns ni els altres rebran estopa, els veïns de Gràcia podran dormir tranquils –i els de Coll de Nargó també– i la nova política deixarà de ser localista i curt-terminista. Salut!

Nota: he escrit “aquests homes” perquè em sento amb tot el dret d’anomenar la gent de la CUP així, quan ells m’anomenen als homes “dones”.

Periodisme de baixa estofa

Avui, per primera vegada en molts anys, he canviat l’emissora del dial de la meva ràdio. Escoltava el Xavi Rosiñol ("enviat especial" de CatRadio, programa “la tribu”) llegir la seva crònica: déu meu quanta llagrimeta fàcil! Com si no ens ho hagués explicat mai ningú el que passa a Idomeni, com si no ho haguéssim vist enlloc, ens escup un munt de tòpics infectes sobre el que està veient en directe. Entremig, insulta Europa i els europeus sense miraments mentre lloa la feina dels voluntaris: és la postura políticament correcta. Perquè jo –vull recordar que jo també sóc europeu– sóc un malvat que no té pietat de res ni de ningú, sóc un miserable que es tapa els ulls davant la desgràcia dels refugiats.

És la mar de fàcil: s’agafa un refugiat (als camps n’hi ha a milers), per anar bé una dona (els homes no són carn pel periodisme de misèria, són invisibles), i molt millor si té fills (els nens venen millor), amb un nom ben exòtic (com ara Ushdan) i sense vergonya se li fa explicar la seva odissea davant d’un micròfon. S’edita i es fan els copy-past que facin falta i a fer plorar oients. Es fa una mena de portada ben sentimentaloide, fins i tot un pèl cruel, i si es tenen prou grossos es redacta en primera persona: “mai no oblidaré”, “estic en un camp enfangat”, “veig brutícia per tot arreu”, “felicito els voluntaris”, “conec una noia que ha muntat un hammam”, “passo per una experiència brutal”, “m’han convidat a dinar” etc. I ja està, ja sóc periodista de guerra.

Què ens aporta el Xavi Rosiñol? Res. El seu viatge, que hem pagat entre tots, no ha servit per a res, el que ens explica ja ho sabem, no ens ofereix cap punt de vista nou ni cap novetat en la situació. Només tornarà amb el seu testimoni, que no té cap valor. Però, i aquí hi ha la pregunta important, què farà d’útil el senyor Rosiñol pels refugiats? Res que sigui útil no farà, no res! Tornarà a casa i, després d’uns dies més o menys sensibles, continuarà la seva vida i passa que t’he vist. Això sí, quan es reuneixi amb els amics, coneguts i saludats, els explicarà la seva experiència com si ningú més que ell l’hagués vist i contat. Fins i tot els retraurà –això sí, amb tacte– la seva inoperància.

N’estic fins el capdamunt d’aquesta gent que es creuen amb la superioritat moral de donar lliçons, de refregar-nos situacions extremes pels nassos només per haver fet un còmode viatge fins la riba del problema. Perquè endinsar-se en les aigües negres de la misèria... uf!

Em sap greu la meva vehemència, però n’estic fart.

Nota: No, la noia de la fotografia no és una refugiada.

Amb tota humilitat i sense acritud

Aquest cap de setmana els Txarango i el programa de CatRàdio “La tribu” han visitat els camps de refugiats a Grècia. Ho han fet amb gran desplegament de bombo i platerets i ens han deixat anar frases lacrimògenes com “mirar els ulls dels nens et remou l’estómac” o “una cosa és que t’ho expliquin i una altra es veure-ho amb els teus ulls” o que “ha estat una experiència colpidora”.

El que escriuré a partir d’ara ho faig amb tota sinceritat i humilitat i m’agradaria que servís per a reflexionar, no pas per desmerèixer ningú. M’hi llenço ben conscient i espero la comprensió de qui, bonament, em llegeixi.

Tot aquest esforç, tot aquest desplegament de viatges d’anada i tornada serveixen per a molt poc. Anar a Lesbos quinze dies, un mes o un any, és altament improductiu i m’atreveria a dir que ens molts casos és fins i tot negatiu. Mirar als ulls d’un nen mocós i desnodrit, deixar-se vèncer per una llagrimeta, dur uns quants quilos d’ajuda per tornar a casa a pair l’experiència, no proporciona als refugiats cap solució. A mi, que em visiti algú i em digui que m’estima molt, però que me’n torno a casa perquè ja he fet la meva BO, em fotria molt. Que em vingui un pallasso, una orquestra a fer el nyigo-nyigo mentre em podreixo entre el fang i la merda, em pot fer riure una hora, però hauré de dormir altra vegada en una tenda que ja no para ni l’aire ni la pluja. I ho deixo aquí.

En canvi seria més efectiu endur-se un refugiat a casa, fer-se’n responsable, buscar-li casa i feina i conviure amb ell un dia rere l’altre, un any i un altre, els seus problemes i patir-los amb ell: haver de mirar-los als ulls no quinze dies ni un any, sinó tota la vida, potser. Si cada un de nosaltres ajudés una família refugiada, n’estic segur, el problema s’acabaria i als governs no els en quedaria d’altra, per pietat o per vergonya, d’ajudar-nos-hi.

Però això significa endur-se el problema a casa i no deixar-lo a 2000 kms, un problema que plorarem uns dies però que oblidarem i que, al cap dels anys, explicarem com una “experiència”. És la diferència entre l’emoció de la visita i el sentiment de la permanència.

De nou dir que no és la meva pretensió menystenir la bona fe dels cooperants, sinó convidar a reflexionar i a prendre decisions molt més compromeses.

Mauri va a més!

Ja m’he queixat altres vegades de la manca de rigor i serietat dels homes del temps de TV3 i ahir em van donar un bon motiu per tornar-hi. Llumenera amb una creativitat monumental, Mauri ens va obsequiar ahir amb l’excel·lent reportatge de dos contenidors de deixalles, que empesos per l’aigua d’un temporal, “feien carreres per un carrer”. Per no dir, ni tan sols va esmentar on havia passat tan important notícia. En canvi va deixar anar la collonada de que “ha guanyat el contenidor del rebuig per davant del de reciclatge” i que això era un a pena per a la humanitat sencera. No sé a què es dediquen els nostres homes del temps, a més de consultar mapes que elaboren meteoròlegs de debò, però la manca de rigor i seriositat, al costat de prou pífies en les prediccions, em fa pensar que el seu temps, que paguem entre tots, va destinat a il·lustrar-nos amb penoses imatges com les d’ahir. Deu ser que no saben trobar-ne d’altres.

Una predicció que ens diu “que ho haurem d’anar seguint” és tan com fer la quiniela el dilluns. Aquesta frase, usada dia sí dia també, comença a ser un insult per a la intel·ligència dels soferts espectadors. Endevinar el temps així, també ho puc fer jo i a millor preu.

Ser o no ser... oportuna

Porto el meu fill a urgències del CAP de Torelló. Un dolor sobtat que no remet, ens fa anar a veure el metge perquè volem estar segurs que no es tracta de res greu. En arribar, la doctora ens diu que tenen una urgència fora de l’ambulatori i que trigaran una estona. Al final, van ser 40 minuts. La infermera ens fa passar, pregunta al pacient què li passa i ell li explica. No ens convida a seure, no es presenta i la conversa va, poc més o menys, així.

    –       Què et passa?, mentre mira la pantalla de l’ordinador i escriu alguna cosa.

    –        Estava assegut... (explicació concreta i sintètica, el meu fill és cartesià).

    –        T’has pres alguna cosa?

    –        No...

    –        T’has posat escalfor?

    –        No...

    –        Un altre dia, abans de venir, et prens un analgèsic i et poses alguna cosa calenta. I si no et passa llavors vens...

(Que traduït vol dir: “per una tonteria estúpida com aquesta que m’expliques, no cal que em vinguis a tocar els pebrots; vine quan et caiguin les llàgrimes, tonto!”).

Ella encara no ha aixecat els ulls de la pantalla. Jo li dic al meu fill que segui, perquè el veig patir pel dolor, però ella, sempre amatent, contesta ràpid:

    –        No cal, de seguida t’atendrà la doctora... vaja, com vulguis...

(Que traduït vol dir: no em dona la gana que seguis; aguanta’t, tonto; home hauries de ser!).

Sortim del despatx de la infermera castigadora–renyadora i esperem cinc minuts més asseguts a fora. La doctora ens fa passar. Correctíssima.

......

Quan un hom entra en un despatx, solen convidar-te a seure; si qui hi ha a dins no et coneix, es presenta tot llevant-se de la cadira i t’adreça alguna frase amable i banal. Tothom és perfectament capaç d’entendre que, a voltes, els humans ens espantem per una dolència i actuem de manera poc lògica. Aleshores acudim al metge. Pot ser que aquella infermera estigués molt ocupada i que pensés, des de la seva sapiència, que ens podíem haver quedat a casa i no molestar-la. Però no té raó, està equivocada i a la classe de P3 de la facultat d’infermeria li haurien d’haver explicat que la seva feina, en el 95% d’ocasions, serà la de dir al pacient que no té res, o que el que té és lleu i que amb poca cosa es posarà bé. Perquè el pacient té tot el dret d’acudir al seu metge, o infermera, i que li digui això: vostè no té res. Quan el metge hagi ho hagi constatat, aleshores han de venir els consells, com ara el que ens va donar al principi la senyora infermera.

És a dir, cal ser oportuna i respectuosa amb el pacient, cal aixecar la vista i veure quina cara fa, cal ser educada, correcta, tampoc necessitem que ens rellepin. És possible que a les facultats d’infermeria no ho ensenyin això; segurament és perquè se sobreentén que és de sentit comú, que va amb la vocació.

Qüestió d’edat

Fa dos anys, un amic de la meva edat (aleshores 60 anys) va rebre a casa un email on se li deia que el seu contracte amb l’empresa, on havia treballat més de 30 anys, quedava rescindit i que podia passar per caixa a liquidar. La trompada va ser dura per motius evidents, i per altres que no vénen al cas. Cap fred i bon analista, el meu amic va arribar a la conclusió que les seves circumstàncies personals li permetrien d’arribar a la jubilació amb una certa tranquil·litat. De tota manera, amb no massa maldecap, va anar fent incursions en algun projecte, perquè és un home format, amb una carrera cotitzada i experiència. Un bon dia es va trobar amb una oferta de feina a... Holanda. Com que l’anunci era engrescador, va decidir provar sort. Va enviar el seu currículum i oh! miracle el van citar per una entrevista. És així que ara viu a Holanda, amb la seva dona, en una segona joventut laboral i una experiència que mai hagués somiat aquí.

Potser per això m’ha cridat l’atenció que Alberto Cubero, 33 anys, regidor de l’Ajuntament de Saragossa, diu que la plantilla de la corporació està “muy envejecida” perquè té una mitjana de 48 anys. Es veu que aquest barbamec, un crac de la gestió de personal, creu que a 48 anys “los trabajadores pierden dinamismo, vitalidad y entusiasmo para emprender nuevos retos”. Tot un savi, sí senyor. No li faré jo una classe aquí: ni em ve de gust ni se la mereix. Però li diré que pensi una mica i que en lloc de fer mitjanes estúpides i dir tonteries, es pregunti què poden aportar aquests “vells” que té al seu càrrec. Quan ho hagi fet, pot començar a planificar, reassignar i motivar les persones que dirigeix. Però esclar, això és més difícil que cremar-ho tot i fer foc nou. Ell no té ni el dinamisme, ni la vitalitat ni l’entusiasme suficients com per a emprendre una taxa complexa, un nou repte com aquest. Benvolgut Cubero, de cagabandúrries com tu l’infern dels ximples n’és ple. Apa, que t’aprofiti figura.

En la mort d’un amic

Ahir va morir un vell i bon amic i també un professional profundament humà. El vaig conèixer fa quaranta anys i durant tot aquest temps ens hem anat trobant i mai vam haver de mantenir un contacte freqüent: amb tenir-nos a prop quan ens necessitàvem n’hi ha hagut prou. Em van dir que la malaltia se l’havia endut, però ni jo ni gent molt propera en van saber res; sempre havia guardat amb zel extrem la seva intimitat personal i ho va mantenir fins el final. De primer, em va commoure no haver pogut acompanyar-lo, acomiadar-me’n, però vaig tenir la certesa que, com sempre, ens havia estalviat els seus problemes, les “meves misèries”, com deia.

Va viure molts anys a pagès, malgrat que la seva feina era ben urbana, i li va costar renunciar-hi. Ho va fer pels fills, quan passaven aquella edat en què la independència dels pares comença a ser exigent. Viure lluny del seu ambient, dels seus amics, depenent sempre dels grans per desplaçar-se, va ser motiu suficient perquè deixés els seus costums. M’explicava un dia que a ell la feina l’estressava molt i que havia hagut de buscar estratègies per salvar-se: una, jugar a tenis. L’altra és més curiosa: “cada matí, el primer que faig quan em llevo és sortir a fora de casa, camino un tros enllà i faig un riu”. Tot un resum d’un tarannà únic.

Les qualitats humanes del meu amic són moltes. Però hi ha dos aspectes de la seva personalitat complexa que a mi, particularment, em sorprenien. Una, la seva austeritat en tots els aspectes: en els signes externs i en la seva actitud. Sempre fer i dir lo just, el que fa falta, el que cal; el demés és accessori, inútil. L’altra, la seva tendència al pessimisme aparent, un pessimisme actiu, diria jo. En definitiva, un pessimista rebel.

Podria explicar un munt d’anècdotes i cassos professionals que vam viure, però no ho faré: em sembla més lleial respectar la intimitat que ell tant va voler preservar. M’ho guardaré com un record tendre, proper i amic i ho explicaré en l’anonimat del consell manllevat.

Vull acabar amb un petit poema que rellegeixo sovint.

Més enllà de la porta,

sota l’estora,

s’hi amaga un follet.

De nits

entra per un forat menut

i em conta a cau d’orella

somnis i cançons.

Al matí,

res no en mostra

el seu pas.

El vaig escriure el 1980 en una circumstància personal difícil i el rellegeixo en situacions de pèrdua. Penso que les persones a qui estimem, quan se’n van, més que patir-ne la seva absència ens queda la seva tènue presència. Com la del follet. Una forta abraçada, amic.

Microfemellismes

Mentre esmorzo tranquil·lament sento l'espai d'ínfim nivell que, al programa el Suplement de CatRàdio, protagonitzen Carme Lluveras i Xavier Bosch. No sé dir perquè, en un moment determinat, la Lluveras li etziba un sonor i potent "ves a cagar" al Bosch.

Dues consideracions. La primera, per molt Lluveras que sigui, una expressió com aquesta no és apropiada ni pel lloc ni pel moment i demostra el to del personatge. La segona: si hagués estat al revés -que hagués estat el Bosch l'autor de l'exabrupte- haurien faltat veus aixecant-se per qualificar l'expressió d'agressió de gènere. Les mateixes paraules dites per una dona o per un home, no tenen el mateix valor: en boca d’una dona fan gràcia, en la d’un home són criminals.

Així no anem bé.

Sobre el dret a la por

Els sentiments son consubstancials a la naturalesa humana. Com que som complexos, els sentiments també ho són i no és fàcil, a voltes, conviure-hi. Si algú dels qui em llegeix ha tingut mai un episodi de pànic, jo n’he patit, sabrà que quan parlo de por és evocar un moment especialment desagradable. La por, entre moltes altres reaccions, pot provocar des d’agressivitat fins a paràlisi. Així, a mi, els atacs de pànic m’han deixat en la impossibilitat de moure’m, convençut que si ho feia me’n passaria una de grossa. A poc a poc, la ment reacciona i es convenç de la irracionalitat de la temença i supera la por. Però no és ni fàcil ni ràpid. Quan la por ens fa témer per la vida, el nostre comportament pot ser naturalment agressiu, reactiu al perill que percebem. Tenim por de moltes coses: por a allò que desconeixem, por al canvi, por a morir... No acabaríem.

Quan els refugiats de Síria, i altres països, arriben a Europa ho fan perseguits per la por terrible a morir, i tothom ho entén. Alguns fins i tot creuen entendre’ls més que els altres: són els “valents”. A l’altra banda hi som nosaltres, que també tenim por, i també hi tenim “valents”, gent que no en té de por, o que creuen no tenir-ne. I aquests “valents” sense pietat acusen de covards tots els altres, menystenint un sentiment ancestral i bàsic.

Reivindico el dret a tenir por i acuso als “valents” d’immorals per ignorar els qui la pateixen. I reivindico que l’esforç de vèncer-la ha de venir dels dos costats de la ratlla. Exigeixo d’aquests “valents” la obligació que tenen de no fer mofa dels porucs i d’esmerçar el mateix esforç en superar les pors de tots els colors, perquè no hi ha pors més lícites que altres.

I una reflexió pels “valents”: estem en la fase de paràlisi i inacció, però si aquesta por es converteix en pànic les reaccions, a una banda i a l’altra, són imprevisibles.

Pere Escobar, dit el bocamoll

Ja fa temps que em queixo del periodisme esportiu de casa nostra, tan dels mitjans privats com públics, perquè està format per un grup endogàmic que fa olor de naftalina. Creguts, s’escolten a ells mateixos i es creuen amb el dret d’esmicolar la vida de qualsevol esportista, especulant fins a límits que fan vergonya. Josep Piqué va aparèixer amb una arma nova a les xarxes socials: Periscope, una aplicació que permet emetre vídeo en directe. Immediatament, la troupe de periodistes del país es va posar en peu de guerra i va criticar, amb més o menys contundència i mala baba, el jugador i la seva joguina. La lliga de futbol professional va sortir al camp tot dient que potser regularien l’ús de l’eina. Avui, a CatRàdio, la troupe deia que la qualitat i el contingut del Periscope piquenià, deixaven molt a desitjar, mentre una “enquesta” de pissarrí els contradeia amb el 97% d’acceptació del sistema.

Es colmo va ser quan, vaig sentir el crac del Pere Escobar tractar Piqué de “niñato” i bramant indignat i fora de sí contra el jugador i el seu invent. Certament, Escobar és el paradigma del periodista infernal, de la persona que fa del dret a informar una cambra de tortura i una befa del periodisme d’altura. Jo, si fos del Piqué, no li concediria mai més cap entrevista ni que fos per mal de morir. Escobar dóna la pauta del perquè els esportistes siguin cada vegada menys empàtics amb els periodistes, que insulten i menyspreen a tothom qui no els dóna una exclusiva. Molts periodistes s’han aixecat  en so de guerra contra Periscope excepte en Puyal. Ell i el seu equip, en lloc de posar-se de cul a la tecnologia, carrega l’aplicació a la motxilla i la incorpora a les transmissions en una mostra d’intel·ligència, inèdita entre les altres patums: que n’aprenguin!

A la penya dels periodistes esportius, faltats d’imaginació,  els fa por perdre la feina i clamen contra els “niñatos” espavilats que els castiguen per la seva mala praxi, i s’espavilen per dominar la seva vida en els mitjans. Benvolgut Escobar, ja pots anar cridant que hi ha ous a vendre... que fas tard.

Sobre els drets i les renúncies

Avui, al nostre món, impera el dret: els drets humans, els drets de les dones, el dret a decidir, el dret a la cultura, el dret a emigrar, el dret a la salut. I així continuaríem fent llista de drets i més drets proclamats arreu als quatre vents per benpensants, per la bona gent, per taumaturgs innombrables, per profetes benintencionats. La gran invenció de l’estat de dret, l’imperi de la llei.

Però el dret, els drets, pressuposen renúncies, i mentre que estem disposats a morir per defensar-los, no volem fer ni un pas enrere cedint al que ens ha estat regalat per la lluita dels nostres antecessors. Així, Europa defensa el seu dret a conservar l’estat del benestar, aconseguit amb sang i foc, davant l’onada d’immigrants que truquen a la porta de les seves fronteres. Aquests tenen el dret, reconegut arreu, a buscar una vida millor per a ells i els seus fills, però tampoc veig cap renúncia per part dels qui truquen a la porta.

Potser ens falta renúncia a uns i altres? O és que hem equivocat el dret que hem de defensar? És que Europa no ha arribat on és a través de dues grans guerres que van causar una mortaldat mai pensada? Voler conservar allò que, els qui es van deixar la vida en qualsevol trinxera de Verdum o de l’Ebre, van defensar amb la vida, és il·lícit i, per tant, no subjecte a dret? Catalunya ha guanyat un statu quo determinat recolzada a les tombes de la guerra dels remences, dels segadors o de la rosa de foc, totes lluites del poble. Això no vol ser una defensa de la guerra, de la violència, sinó que té la pretensió de crear la consciència del fet que tot té un preu que hem de pagar, si més no en agraïment als qui van perdre la vida perquè nosaltres puguem viure com vivim.

Tots tenim el dret a conservar la nostra cultura quan emigrem per a guanyar una vida millor? Sí, hi tenim dret. Però els qui ens acullen també tenen dret a conservar la seva en la terra dels seus ancestres. Ara bé, si el que pretenem és la superioritat moral de l’islam, per exemple, per sobre del cristianisme, aleshores el conflicte està servit. Més quan l’islam s’estableix en territori cristià. Per tant ens calen renúncies, d’uns i altres. Quan en una escola de Canadà un grup de pares de confessió islàmica volen que es prohibeixin certs aliments perquè són “haram”, estan abusant del seu dret. Quan en una escola de Catalunya es fa una representació de danses del món, i pares marroquins protesten perquè hi ha danses jueves, estan abusant del seu dret. Quan en aquestes escoles s’ha fet un esforç, amb voluntat i mitjans, per respectar fins on és possible creences i costums, aleshores se’ls està menyspreant. I encara: a casa, quan vénen amics musulmans, fem peix per dinar, perquè ells no volen contaminar-se amb la nostra carn que no és “halal”.

Això és el que tem Europa. Que una onada humana, que es creu moralment superior, arrasi d’una revolada el què aquí s’ha aconseguit a base de molt de sacrifici i, sobretot, renúncies. Els qui vénen, han de respectar el nostre temor i fer l’esforç per rebaixar-ne la nostra temença. Mentre aquest esforç no sigui el suficient com per vèncer la por, algú posarà tanques. I la por és l’enemic letal del canvi.

El ginecòleg de la Mònica Terribas

Per circumstàncies que no venen al cas, durant uns anys les visites que la meva dona i jo vam fer al ginecòleg van ser freqüents; molt. Vaig demanar al metge que em tingués en compte, que volia ser-hi, que, encara que l’objecte de la seva ciència era la Carme, jo la volia acompanyar i no solament com una esfinx enmig del desert, un estaquirot, l’esquelet mut de la consulta. L’Alfons Vergés em va entendre perfectament i fins avui, després de 30 anys de relació, participo dels maldecaps de la meva dona. Defenso que una de les condicions per a la convivència i per a la pervivència de l’amor, és ser-hi. Això vol dir que quan un necessita de l’altre, cal que aquest altre hi sigui i assumeixi el seu paper d’acompanyant i patidor adjunt. Les visites al metge és un d’aquests moments, perquè quan hi vas desconeixes el diagnòstic, que a vegades pot ser angoixant. Si tens al costat a qui t’estima, de ben segur que aquella presència ens farà més lleu i assumible el problema.

Potser per la meva vivència particular m’ha sorprès avui, dia de la dona, sentir dir a la Mònica Terribas que “no sé què hi feu els homes al ginecòleg”. Com que, com ella, encara no m’havia pres la meva dosi de cafeïna, no sé si les paraules han estat questes exactament. En qualsevol cas, sembla que acompanyar una dona al ginecòleg és una nosa, que l’únic que hi fem és fiscalitzar el metge, fer-li preguntes estúpides i condicionar-lo en la seva relació amb la pacient. Pot haver-hi homes que tinguin una actitud negativa i fins i tot fiscalitzadora, però jo m’he sentit francament estúpid, inútil en el meu esforç per acompanyar la meva dona quan he sentit el comentari.

Potser els homes som com som, però demano respecte i empatia per als qui  demostrem preocupació i corresponsabilitat per la nostra parella. Quan se’ns demana de no dimitir de la nostra part pel què fa a la cura dels fills, trobo que comentaris com el d’avui no ajuden gaire. Tota vegada que el fill al ventre només el pot portar un, aquesta és només una prerrogativa fisiològica, però aquest fill no és “propietat” de la mare. El fet biològic de gestar i parir, no és un títol d’exclusivitat. Per tant, reivindico la meva part de responsabilitat i el dret a ser-hi.

La meva tia Montserrat i la infanta Cristina

La tia Montserrat era, en realitat, una tia-àvia per part del meu pare. Era una persona excel·lent i una cuinera exquisida. El seu marit, sabater, era culte per l’època i un gran conversador. S’estimaven amb bogeria. La tia, a causa del seu origen molt humil, no va poder anar a l’escola i no va aprendre mai a llegir i a escriure, i l’oncle, ves a saber perquè, no n’hi va voler ensenyar mai. L’oncle va morir i la tia, malgrat les seves limitacions, va haver de fer-se càrrec de l’administració de casa seva i de la petita fortuna que, a base de canviar moltes soles i posar tapetes, havien reunit. Jo, aleshores devia tenir 18 o 19 anys i sovint l’acompanyava al banc quan tenia alguna gestió a fer. La primera vegada, vaig pensar que com m’ho faria per a ajudar-la, tota vegada que sabia de la seva ignorància de lletra i números. Però el meu patir es va acabar quan, sorprès, vaig poder contemplar tot un codi que la dona s’havia empescat per a conèixer el seu estat de comptes. Feia preguntes pertinents, que el pixatinters de torn a vegades tenia feines a respondre i ella es feia explicar amb tot detall qualsevol moviment. Difícilment li haurien col·locat unes preferents.

Ve a conte la comparança amb la infanta Cristina, que jutgen aquest dies, perquè ara sembla que algú vol disculpar la seva pretesa “ignorància” tot culpant a l’educació que el sexe femení ha rebut de la casa reial. Dir de passada que qui tira per aquest rial ho fa des del punt de vista d’una reivindicació de gènere totalment fora de lloc. Tornant al què ens ocupa, jo em pregunto com pot ser que algú que ha estat ensinistrada a l’elit del sistema educatiu tingui menys capacitat que la meva pobra tia. És clar que podria ser que na Cristina no hagués tret profit del bé que se li va proporcionar, o que patís d’alguna mancança intel·lectual que li impedís avançar en coneixements. Si us ho he de dir a mi no m’ho sembla, i menys quan algú tan exigent amb els seus empleats com és el bo d’en Fainé la va incorporar a la Caixa.

En definitiva, no em cap en aquest cap que na Cristina sigui més analfabeta que la Montserrat, que en pau descansi.

Salvador Sostres i Tarrida

Aquest burro, tonto, totxo i sopes ha escrit això a l’ABC amb motiu de la mort de Muriel Casals:

“Muriel Casals soñaba con ser heroína y mártir de la Cataluña liberada, y acabó atropellada por una bicicleta en Urgel/Provenza siendo además el único e improbable caso en que un ciclista no era el culpable en la reciente Historia de España. [...] ...las circunstancias mundanas de su muerte contrastan con la épica con que desafió a España, en un inevitable paralelismo entre la grandilocuente retórica del llamado «proceso» secesionista y sus aterrizajes tan forzados, y tan ridículos, en la realidad”.

La misèria que pot generar una persona sobre sí mateix és inversament proporcional al nombre de neurones (actives) que té al cervellet. Quan només se’n té una i a més és gandula, aleshores surten individus com en Sostres, un espècimen humanoide que vomita estultícia per tots els porus i forats del seu execrable cos.

Llançava Salvat-Papasseit “escopiu la closca pelada dels cretins”. Doncs això.

Coscubiela 1 - Reguant 1

Aquesta setmana és la de la demagògia de l’esquerra catalana. Ahir llegia, i veia, que Joan Coscubiela (ICV) havia publicat la fotografia de la desolació: la seva mare, estirada en una llitera en un passadís de l’Hospital del Mar, en blanc i negre, mentre esperava ser atesa. Ell es queixava de que “hi ha maneres d'estalvi molt cares”, fent referència, evidentment, a les polítiques del Govern català. No vull discutir aquí la queixa objectiva, sinó l’ús que fa d’una imatge que, de ben segur, la seva mare (87 anys) ni tan sols sabia que existís. Usar-la pels seus interessos personals –particulars i polítics– per a criticar el contrari em sembla miserable.

D’altra banda, avui surt n’Eulàlia Reguant (CUP) qui, aprofitant l’incendi que es va declarar als túnels d’ADIF-RENFE a Barcelona, ens alliçona a tots amb aquesta piulada: “Hi ha qui no es responsabilitza de netejar. Xò la culpa sempre és dels mateixos, els abandonats, l'últim mono”. Ningú, benvolguda Reguant, va culpar la presumpta presència d’indigents del l’incendi, però tu aprofites per a acusar de deixadesa a qui no n’és el responsable. Tu ho sabies que en aquells túnels hi havia gent fent-hi vida? No? Ah, bé! Miserable, Eulàlia.

P.D. Benvolgut Coscu, per respecte a la teva mare no reprodueixo la fotografia que has escampat sense pudor per totes les xarxes. Misèria, Coscu.

Per un pet, set-mil esquerdes

Al Carnaval de Manresa, en una trista i poc elaborada carrossa, algú exhibia un cartell on es podia llegir “La Gabriel és de tots”. A les femellistes de torn els va faltar per a piular a tort i a dret la inacceptable agressió que aquestes cinc paraules signifiquen pel seu col·lectiu. Immediatament, va començar la pressió sobre les autoritats municipals i la regidora de la Dona, Cristina Ruz, va córrer cap al mòbil i va respondre de seguida: “Malgrat que s'exhibís en el context de Carnaval, una festa de disbauxa i transgressió, hi ha límits que no es poden sobrepassar”.

Sabeu perquè Franco va prohibir els carnavals a tot l’estat? Doncs perquè “hi ha límits que no es poden sobrepassar”. Tot està en qui posa els límits, oi? Com que els posen les femellistes, no poden suportar que un capsigrany exhibeixi un cartellet ridícul, mal pintat i pràcticament invisible que faci burla de la sacrosanta condició femenina. Pretendre que aquesta ridiculesa s’ha de castigar, o pitjor prohibir, és una solemne bestiesa. La pobresa intel·lectual es demostra amb la manca absoluta de sentit de l’humor, sobretot quan es tracta “dels meus”. Titllar aquest cartell de “Pràctica masclista que legitima feminicidis, violència física, sexual...” sí que és per posar-se a riure. Jo, si fos home, ho faria. M’ho passaria molt millor i guardaria la meva energia per altres fets més execrables.

P.D. Dic “meus” i “si fos home” perquè sento que tinc el mateix dret que els “homes” de la CUP a fer servir el gènere masculí o femení com i quan em doni la gana.

Amela = Almendra

En valencià, la almendra es diu amela. O sigui que Víctor (Manuel) Amela també es podria haver dit Víctor (Manuel) Almendra. Ve al cas això per la tendència natural d’aquest periodista a escriure en castellà, un tret que ha sortit a la superfície en ser-li concedit l’amanit premi Ramon Llull per a obres en català. Sembla anecdòtic, però no ho és tant.

Per motius familiars, tinc vinculació personal amb el poble de Forcall, d’on són originaris els avantpassats d’Amela. Hi he estat manta vegades a Forcall, a Morella i he recorregut intensament el Maestrat i la comarca dels Ports. És per això que quan vaig veure una sinopsi del llibre “El cátaro imperfecto / El càtar imperfecte” el vaig comprar i el vaig regalar al meu sogre. Ell, quan en va acabar la lectura, me’l va passar i el vaig llegir en la versió catalana. Resumint: el llibre era menys que mediocre, era una narració penosa. Mal ambientada geogràficament i social, amb una línia temporal desestructurada i una trama fluixa i poc creïble, vaig pensar que Amela podia ser un bon periodista; ara bé, com a escriptor, no passava de com ja he dit, de penós. Sempre havia llegit amb interès les seves “contres” de La Vanguardia, i m’agradaven més que no pas les de Ima Sanchís i Lluís Amiguet, els seus companys de pàgina, però la seva vessant de novel·lista no mereixia gaire atenció.

Ha d’haver millorat molt Amela perquè el premiat “La filla del capità Groc” sigui digne del Ramon Llull. Però el llegiré. No pas perquè m’il·lusioni la seva lectura, sinó perquè resulta que a cal Tomàs Penarrocha Penarrocha, el capità Groc, eren taverners i la taverna, coses del destí, va acabar sent la casa del meu sogre.

Els homes de la CUP

“‘Sóc puta, gorda, lletja, retardada i malfollada per fer política’, la CUP es reivindica contra el masclisme”, ho llegeixo a Vilaweb. Així és com els homes de la CUP es volen defensar dels insults que reben (de les dones suposo), per “denunciar col·lectivament l’onada d’insults, desqualificacions i menyspreu masclista que com a dones militants hem estat objecte”.

Deu fer uns deu anys vaig escriure una carta a La Vanguardia preguntant-me perquè el senyor José Mª Aznar sempre feia sempre, sempre, cara de pomes agres. Era un text irònic, cert, però en cap cas irrespectuós o insultant. En el transcurs de la setmana següent vaig rebre 17 cartes anònimes, per correu ordinari, amb un repertori tal d’insults i amenaces que donava per fer-ne un tríptic. Una d’elles, el seu autor se l’avia passada literalment pel cul deixant-hi una empremta ben galdosa. Les referències a la meva virilitat, a les protuberàncies frontals, al què em ficarien pel darrere si em queia el sabó per terra, etc. van ser èpiques. No em va fer cap gràcia, ben cert. Però en cap moment vaig pensar que tot fos perquè era una dona, sinó que ho vaig atribuir a la neurona borratxa perduda a la testa de quatre imbècils.

Recomano als homes de la CUP que es prenguin les coses amb més humor, amb el menyspreu que es mereixen els que insulten, amb el fàstic que fa la misèria intel·lectual. I també els diria, si em volen escoltar, que reivindiquin el seu gènere si ho creuen necessari, però allà on toca. Benvolguts cupaires: si no vols pols política, no vagis a l’era parlamentària. Tot té un cost.

P.D. Dic “els homes de la CUP” perquè em sento que tinc el mateix dret que ells a fer servir el gènere masculí o femení com i quan em doni la gana.

‘Xuleria’ meteorològica

Per segona vegada en aquest mes escriuré sobre els homes del temps de TV3 i CatRàdio perquè em donen tema. Ahir, dia 26 de gener de 2016, el senyor Francesc mauri ens anunciava el rècord –l’enèsim que ens clava– de dies sense ploure a Barcelona en 130 anys. Parlar de rècord en 130 anys en la vida del planeta terra ja té collons –perdoneu–, però deixem-ho aquí. S’anunciava a bombo o plateret, amb el Mauri amb les cames obertes, mirada inquisidora, mans en triangle invertit i somriure burleta. Fa dies que rumio quina comissió cobra aquest noi, però sobretot de qui. Perquè la seva lluita contra l’automòbil privat, el seu desmesurat i increïble interès pel cotxe elèctric i, sobretot, la justificació contínua de l’esquí em fan pensar en alguna malaltia onerosa.
És evident que les estacions d’esquí destrossen irremeiablement els cims de les nostres muntanyes, construint estructures cada vegada a més alçada i amb més brossa tecnològica. Com també em sembla evident que la producció de neu artificial té un cost energètic enorme, contaminant i inútil; tot només per satisfer la necessitat que té una part petita de la població de lliscar un parell d’hores a la setmana damunt d’una catifa blanca i artificial. En canvi, i mentre no hi hagi més remei, el cotxe és un mitjà que ens permet desplaçar-nos diàriament i que paguem de les nostres butxaques. L’esquí, tot sigui dit de pas, es manté gràcies a potents subvencions de l’Administració, que paguem entre tots per solaç d’uns quants.
Les cames obertes del Mauri denoten la seva creguda superioritat moral i ens renya, dia sí dia també, pels nostre pecats mediambientals, mentre ens crea subliminarment una mala consciència fútil. Tampoc vull deixar de parlar del famós helicòpter  de l’Espai Terra, orgull de l’incommensurable Tomàs Molina, que ha empastifat durant anys totes les valls de Catalunya, que ha espantat ramats de cabirols per pendents pirinenques i ens ha regalat les orelles amb el seu soroll insuportable. Tot sigui en profit de l’ecologia.
Benvolgut Mauri, et cal humilitat, molta humilitat; et cal escoltar amb els pàmpols ben oberts, recórrer el país a peu i destriar, amb objectivitat i professionalitat, el gra de la palla. Mentrestant, seguiré tocant la gaita, el clarinet i el que faci falta per fer sentir la veu dels qui no ens creiem tot els cants dels baladrers.

D’on no n’hi ha no en raja

Ja fa uns dies uns nois molt simpàtics, que fan un programa que es diu “El matí i la mare que el va parir”, no sabien massa què fer per omplir la graella i no se’ls va ocórrer altra cosa que telefonar el President del Gobierno Mariano Rajoy. Curiosament van aconseguir parlar-hi i es van fer passar pel President Puigdemont. Aquesta mena de periodisme foteta, fluix i mandrós em té corsecat.
No són els primers ni els únics, aquests barbamecs de Ràdio Flaixbac. A CatRàdio també n’han fet ús telefonant a ministeris, conselleries i oients despistats. La falta d’intel·ligència i el poc respecte que demostren aquesta mena de grolleries, denoten que d’on no n’hi ha no en raja. El qui rep la trucada està en absoluta indefensió i pot dir coses que en condicions d’igualtat mai no diria. És més: la víctima pot expressar opinions que la posin en greus problemes personals.
No és tan sols la víctima que en pot rebre conseqüències funestes. Les persones encarregades de filtrar les trucades del Presidente segur que van rebre un bon clatellot, si és que algun no s’hi va jugar la feina. Suggeriria als radiofonistes que es dediquen a fer brometes per telèfon que s’ho pensin bé i, sobretot, que imaginin espais més elaborats. Que jugar amb avantatge és de rucs i de covards.

Indiferència evident

Ahir, al final del telenotícies d'ahir a la nit de TV3, Francesc Mauri, meteoròleg, ens va voler il·lustrar del temps extrem que fa a Ucraïna. Sense cap advertiment sobre la seva duresa, ens va ventar unes imatges on es podia veure el cadàver d’una persona presumiblement morta de fred. Si bé mostrar-ho sense prevenir els espectadors ja és una falta de respecte, la frase que va deixar anar Francesc Mauri em va irritar profundament: “...sota la indiferència evident de les persones que hi transiten”. Una frase que trobo absolutament gratuïta i insultant per la gent que en aquell moment passava pel lloc. És un judici sense cap mena de fonament que deixa en evidència la falta de rigor que els homes del temps de TV3 exhibeixen amb massa freqüència, un comentari que expressa una superioritat moral insòlita. Si el Francesc Mauri sap alguna cosa més sobre el context de la fotografia, o sobre el tarannà de les persones que hi apareixen, o de les circumstàncies del fet, que ho expliqui i potser es farà mereixedor de confiança.
Falta de rigor, sí. Ucraïna té una superfície de 603,700 km2 –20 vegades Catalunya–  i Francesc Mauri ni tan sols ens situa el fet en una de les seves regions, ciutats o pobles. Pressuposa que ningú ha comunicat a les autoritats el fet de la mort d’aquesta persona, que pot ser estiguin en camí els serveis pertinents. Que potser la persona no ha mort de fred, sinó assassinat, o d’un accident, o de mort natural. Per últim, suposar, d’altra banda, que cap d’aquestes persones no té cap sentiment pel difunt, és penós i demostra una manca de sensibilitat i d’empatia sorprenents. Què faria el Francesc Mauri: endur-se el cadàver a casa?
El senyor Mauri ens alliçona, avui sí demà també, sobre els beneficis del cotxe elèctric, sense esmentar que si tots els vehicles es reconvertissin no hi hauria prou energia al món ni que poséssim un aerogenrador cada dos metres. I suposant que això fos possible, la contaminació acústica que aquestes baluernes produeixen no ens deixarien aclucar un ull. Va fent propaganda de que els leds ni es fonen ni s’escalfen, sense saber que una farola amb aquesta tecnologia requereix d’un sistema de difusió de l’escalfor car i sofisticat i que es fonen igual que una bombeta vulgar. També barrejar constantment el fenomen natural de “el Niño” amb el canvi climàtic és poc científic, barroer i desinformatiu.
Em sap greu dir-ho, però de fa temps observo aquesta supèrbia en els homes del temps de TV3, aquesta suficiència que sembla que els dóna butlla per dir allò que els passa per cervell sense encomanar-se al rigor. Els convido ferventment a reflexionar-hi.

El xàfec

Avui toca un relat. Ja fa temps que escric històries curtes que sempre solen tenir un fons autobiogràfic: em costa molt d'escriure invencions. A veure què us sembla.


L’avi ens duia a tot arreu i aquell dia va tocar un funeral. Ara mateix, no recordo que fos especialment trist o colpidor. De

Fotografia de Daniel Molsosa

fet ja havia assistit a d’altres i mai m’havien fet ni fred ni calor. Jo devia tenir aleshores no pas més de 10 o 11 anys, i el cas és que em va assaltar la idea de la mort per primera vegada i vaig passar uns dies rumiant.
L’àvia passava una d’aquelles temporades de malenconia profunda que l’afectaven dolorosament. L’avi sabia del desig d’ella d’estar sola i ell, sempre molt respectuós, procurava no alterar la seva soledat volguda. Potser per això vam baixar a l’hort aquella tarda, malgrat la calor angoixosa d’aquell estiu. Sota la gran noguera que presidia un racó, hi havia una pila de llenya, que a mi em semblava enorme, i que l’avi estellava dia sí dia també.
Allà, a l’ombra immensa de l’arbre, com un estirabot, li vaig preguntar:
– Avi, jo em puc morir?
Ell va deixar la destral i traient-se la boina per eixugar-se la suor del front, va contestar:
– Sí, i tant, tots ens podem morir–, va contestar-me.
– Quan?–, li vaig preguntar.
Després d’uns segons mirant l’airecel va dir:
– Doncs... això no ho sé. Però en qualsevol cas, no ens podem pas morir abans d’acabar la feina.
Es va posar la boina, va agafar la destral i va continuar estellant. Jo em vaig mirar de nou aquell munt de llenya inacabable. Més tard, un xàfec venturós ens va lliurar de la xafogor i a mi em va rentar l’ànima: mai més, mai més, he tingut por de morir-me.


jaume molsosa

Com deia el poeta, “no és això”

No he fet pressing cup. Excepte algun comentari irònic, potser càustic, sobre aspectes formals, no tinc consciència d’haver dit ni piu sobre la posició de la CUP en tot el llarg procediment que ha estat la seva decisió sobre l’acte d’investidura. I no serà ara que criticaré la seva decisió: d’ells era la responsabilitat i, n’estic, segur, han actuat amb coherència i honradesa. Solament em permetré donar-los dos consells de tipus pràctic, estratègic si voleu.

El primer és que els caldria rebaixar el to de supèrbia de les seves declaracions polítiques. Avui sentia per la ràdio una de les seves parlamentàries (no n’he pogut sentir el nom) dir aquesta frase: “a aquestes alçades, no entenc com encara hi ha algú que dubti del plantejament independentista de la CUP”. La representant “encara no entén...”. Doncs si hi ha gent que pensa així, és perquè és el què desprèn l’actitud de la formació. És tan com dir: si en sou de burros, que encara no ens heu entès! És una patètica pedanteria que fa tuf de superioritat moral, i quan sento algú que exhibeix superioritat moral no me’n queda d’altra que pensar en una organització sectària. Benvolguts cupaires, heu de millorar en humilitat.

L’altre consell és que si un hom vol sobreviure s’ha d’adaptar. Ni el més valent, ni el més fort, ni el més espavilat, ni el més intel·ligent, ni tan  sols el més coherent, no sobreviuen. Perviu qui reconeix els canvis i sap adaptar-se al medi. Els qui lluiten contra els elements, desapareixen inexorablement. Ningú no sobreviu si no s’adapta: ni països, ni empreses, ni persones, ni animals, ni animals coherents. Per tant, benvolguts cupaires, evolucioneu, perquè sinó el poble que ha sortit al carrer manta vegades se us menjarà de viu en viu.

I apa, ja està. Dos consells gratis i senzills: comportar-se amb humilitat i ser adaptable.

Jo em tornareu la contesta d’aquí a tres mesos.

Inconsciència informativa, o de com destrossar el poc que ens queda invocant l’ecologisme de cadira

Ahir, l’Alcalde de sant Pere de Torelló publicava aquest comentari a la seva pàgina del facebook. Encara em ressonen a les orelles les paraules de l’ínclit Tomàs Molina pronunciades durant el telenotícies de TV3. Deia, el Tomàs, que aquest era el cap de setmana òptim per a visitar les fagedes amb el seu color de tardor i que, a part de la d’en Jordà, a Catalunya n’hi havia d’altres, com la de la Grevolosa. Doncs bé, els resultats d’aquesta crida han estat els que descriu l’Alcalde: destrosses quantioses i fins i tot un concert sense ni demanar permís, que és com que es fan les coses al bosc, oi.

He escrit ja diverses vegades sobre la inconsciència informativa de l’equip del temps de TV3, i també sobre les seves imprecisions i manca de rigor. El campió n’és el seu cap, Tomàs Molina, que ens en dóna mostres dia sí dia també en el seu programa privat: Espai terra. En una ocasió li vaig fer notar a ell mateix, enviant-li un email, els errors comesos en un dels espais, i em va contestar, literalment, que era un tiquis-miquis.  Ara hi torno per fer notar que les paraules que es diuen des d’un mitjà com és la televisió, des d’un dels programes amb més audiència com és el del Telenotícies de TV3, s’han de mesurar molt bé perquè tenen efectes multiplicadors. Així, durant anys, s’ha impulsat la cacera dels bolets i han aconseguit que ara haguem de pagar tots per la inconsciència d’uns quants. Després es va promocionar la visita als salts d’aigua glaçats a l’hivern amb conseqüències funestes. Lo de les fagedes ja fa anys que dura, i la d’en Jordà s’ha convertit en una mena de parc temàtic on cal demanar hora per entrar. I ara, per descongestionar-la, esmenten la Grevolosa per abocar-hi la resta de badocs. D’altra banda, el Francesc Mauri ha endegat una campanya infumable a favor del cotxe elèctric, demonitzant la resta amb dades i dades sobre la contaminació. Potser el senyor Mauri no sap que per carregar bateries cal electricitat, que amb la producció d’ara no n’hi ha ni per fer ballar un cec si tots els cotxes esdevenen elèctrics. I ens amaga que per produir aquesta electricitat cal contaminar: noves preses, noves centrals nuclears, milions de plaques solars i la natura (que tan defensa) sembrada de bonics aerogeneradors que ens alegren la vista i les orelles. No res, home, uns defensors del medi ambient que es passegen pel país en helicòpter omplint de fum i soroll les valls de les muntanyes mentre espanten ramats de cabirols amb la seva baluerna informativa. Les expressions que usen aquest comunicadors tampoc no tenen pèrdua. Així, ara s’ha posat de moda la paraula rovinada –que per cert, es pot escriure rubinada– i s’usa a tort i a dret i s’explica i repeteix mil vegades. O el terme “anomalia de temperatura” per descriure diferències amb la mitjana, perquè sembla que tota cosa que no s’acosti a la mitjana ha de ser necessàriament anòmala.

I acabo amb dos principis. El primer va per nosaltres mateixos: no, no tenim dret a turistejar qualsevol racó del planeta, ni que ho diguin en Mauri o en Molina; no passa res si no anem a veure una fageda just el dia en què el groc està al punt, i no serem més savis ni més feliços si anem a veure un eclipsi a Austràlia. Mesurem el desig i no el confonguem amb la necessitat. El segon va pels ecologistes de cafè, especialment per Molina i companyia: mesureu molt bé les paraules que deixeu anar i no sigueu bocamolls. I, sobretot, deixeu-me descobrir els secrets del món per mi mateix, conserveu-me la capacitat de sorprendre’m: no teniu cap dret a prendre-me-la. Quan viatjo, no hi ha pocs plaers com quan, en remuntar un coll, descobreixes a l’altra banda allò que no havies llegit en cap guia i que el Molina no hagués promocionat per la tele. A voltes la informació és no dir,  és saber estar ben calladet. 

Christine Lagarde i el CO2

Quan veig un article signat per Christine Lagarde les cames em tremolen i els pels de tot el cos se’m posen de punta. L’article que publicava ahir (21.10.2015) al diari ARA no és per quedar-se tan panxo. Parla de posar preu a les emissions de CO₂ i ho fa amb una proposta tan original com aquesta: “reformar els sistemes fiscals dels seus estats membres per incrementar la recaptació procedent d’impostos sobre els combustibles amb un alt contingut carbònic i reduir la procedent d’altres tributs perjudicials per a l’activitat econòmica, com els impostos sobre el treball i el capital”. Això sí: “les reformes hauran d’anar acompanyades d’ajustaments del sistema fiscal i de la xarxa de seguretat del sistema de protecció social, entre altres elements, per garantir que no es perjudica els més desafavorits”. Ha!

O sigui, que com sempre, s’apujaran els impostos a les classes mitjanes i pobres, i es rebaixaran a les grans corporacions i als alts directius: quina clepsa, senyor! Gran intel·ligència la de la senyora Lagarde, miss foulards Vuitton, fent pagar la festa als de sempre, això sí: els fa la caritat d’incloure’ls als sistema de protecció social, que no és altra cosa que la caritat estatal.

Em fa fàstic vostè, senyora Lagarde, perquè mostra sense vergonya la insensibilitat de l’FMI i la seva, i també la seva pròpia misèria intel·lectual amb propostes com aquesta. De veritat que al món no hi ha ningú més que aquesta cretina dama per dirigir l’FMI? Acaba l’article amb el xantatge emocional de sempre, dient amb tota la barra que “com més esperem, més costós i més difícil ens resultarà protegir el planeta, a nosaltres i als nostres fills i néts”. Que déunostrosenyor-i-totselssantsdelcel, ens protegeixin de tu i dels teus acòlits, Lagarde.

Per a don Pablo, el de “las iglesias”

Els meus beaux-parents –dit així, en francès, sona millor que "els meus sogres"– van ser immigrants. Van arribar a Catalunya els anys 50 i va estar a punt de ser retornats a casa per la guàrdia civil quan arribaven a Barcelona. Duien dues maletes de cartró per tota hisenda, quatre duros mal estalviats, una joventut perduda i una il·lusió que no els cabia al cos. Fa més de 60 anys que són aquí, a Torelló, i a voltes fan memòria i repeteixen: “si els pares ens veiessin...”.

Ell, l’Antonio, és de Forcall, prop de Morella, i es guanyava la poca vida fent soles de cànem per un amo que els pagava en negre, sense assegurança i estaven 16 hores amarrados al duro banco -perquè les soles es fan ajupint l’esquena damunt d’un banc-. Però avui no toca parlar d’ell, sinó d’ella, la Carmen. Ella és aragonesa, d’un poblet que gairebé ha desaparegut dels mapes perquè ja no hi queda gent. I ja se sap, on no hi ha gent no hi ha vida. Va viure la infantesa amb la guerra civil en ple front de l’Ebre, a la rereguarda, veient passar morts i ferits pel portal de casa. Després va venir a fer de minyona a Barcelona, 12 anys, fins que es va casar. Va treballar durament en molts oficis i amb pocs beneficis, fins que va trobar una bona feina que li va permetre de, ara sí, guanyar-se molta vida fins que es va jubilar.

Ara, la Carmen està a punt de fer 89 anys al costat de l’Antonio. La Carmen, ahir plorava. Plorava perquè sentia com per TV3 algú explicava la seva història, que és la de milers i milers d’espanyols que van arribar a Catalunya amb una mà al davant i una altra al darrera i aquí hi van trobar acolliment i feina. I plorava pels miserables i pobres d’esperit que menyspreen el seu país.

La Carmen, el 27S anirà a votar i votarà Sí a la independència de la seva terra.

P.D. La Carmen és la nena petita a l’esquerra de la fotografia. Imatge del 1930-1931~, a la porta de casa seva, a las Parras de Castellote, Teruel.

Oh, Europa!

Encara que no ens ho sembli, Europa, la vella Europa, ens està donant una lliçó de política universal i ens senyala el camí als catalans. Amb tots els seus defectes, amb personatges no sempre edificants ni actituds i positures molt estètiques, se’ns mostra el nord. Europa brama, a catalans i espanyols, que tot, absolutament tot s’acaba negociant. Ho he vist ben clar en llegir unes paraules de la inefable Soraya Sáenz de Santamaria que publicava això en una piulada: “El resultat del referèndum a Grècia no canviarà les regles en el conjunt europeu, que regeixen per a tots”. Una estupidesa més del Gobierno de Rajoy, un president que ens ha demostrat no saber ni el deute del seu país.

I tant si canviaran les regles, és a dir la refotuda llei que tant defensen ella i el PP! Canviaran i ràpid. I si no canvien és igual. Europa sap que la qüestió grega és política, no és legal, i sap que qualsevol altra solució perjudicaria tant al conjunt dels països com a la pròpia Grècia. No Soraya: Europa no enviarà mai la guàrdia civil a “pacificar” la pàtria de Plató, no durà tot un poble a un Tribunal Constitucional ad hoc perquè li piqui la cresta. La voluntat d’un poble no es pot tòrcer i Europa ho sap. Milions de morts inútils són al pensament de tots aquests negociadors, de tots.

En canvi a España, ells, el PP i acòlits, tenen la raó la llei els recolza: són els vencedors. I així els anirà. Han de saber que Europa  mai no renunciarà a Catalunya, mai no deixarà la veu d’un poble sense resposta perquè sap que el cost és molt elevat. Els catalans hem de conèixer i aprofundir en les debilitats enormes de l’Estat espanyol, que rectifica avui sí demà també, segons els clatellots que els foten des de Brusel·les. Només hem d’estar decidits i ferms, com els grecs. Ni més ni menys. És així que guanyarem.

Esfereïdor... o no

Fa uns dies el Dani Ramírez, un dels meteoròlegs de TV3, ens obsequiava amb una demostració sobre la formació del vent. Al Port de la Selva, regne de la tramuntana, el Dani pretenia demostrar-nos amb un muntatge de sorra com naixia el vent a partir de la diferència de pressions. El cas és que allò que havia de ser una lliçó de meteorologia va acabar en un monumental bunyol: la sorra no feia el què s’havia previst i la cosa va quedar ridícula, per dir-ho suau. Ahir, el mateix Dani, ens mostrava una llista de les elevades temperatures que aquests dies suportem a Catalunya i les va qualificar d’ ”esfereïdores”. Em va fer un bot el cor, francament, perquè a mi no em van esfereir. Tots hem estat a més de 40°C i hem sobreviscut sense gaires problemes que no fossin les incomoditats que comporta una calor d’aquesta mena. És a dir, crec que al Mediterrani, valors entre 40°C-45°C, no són esfereïdors. Poden ser anormalment alts, però mai ens han de “colpir d’espant” (definició del DIEC).

No és la primera vegada que parlo de la manca de rigor en el llenguatge dels meteoròlegs de TV3 a l’hora de donar les notícies del temps. Els qualificatius que empren a l’hora qualificar fenòmens naturals –“caiguda en picat”, “rècord polvoritzat”,  etc.– no responen a la realitat i provoquen en l’espectador sensacions exagerades que poden arribar a perilloses. De nou, demanaria més cura en l’ús dels mots i un major capteniment.

P.D. No estaria de més pensar en renovar el personal d’aquest espai.

On s’han ficat les farmacèutiques, Teresa?

Llegeixo en diferents mitjans que sor Teresa Forcades s’exclaustra per poder presentar-se a les eleccions al Parlament el 27 de setembre. El Papa i el bisbe li han donat un any de permís, que poden arribar a tres. Ho trobo bé. Espero que aquesta llicència inclogui que na Forcades pugui llevar-se la toga, i que aquesta peça deixi així de ser un instrument. Però no va per aquí la meva reflexió. A ran de l’aparició d’un cas de diftèria, han sortit a la llum organitzacions que defensen la no vacunació –organitzacions que, per cert, no han dit pràcticament ni mu–. Aquestes, tenen un dels seus arguments en què les vacunes són un negoci per a la indústria farmacèutica, que només volen fer diners al darrera dels calendaris de vacunació. Això m’ha fet pensar en que Teresa Forcades va saltar als mitjans per les seves crítiques ferotges a les farmacèutiques.

Aquest record dels inicis de Forcades m’ha sorprès no pas per l’altaveu que aleshores va fer-la ben visible, sinó ben al contrari pel seu silencia d’ara. Fa molts mesos que la germana Forcades no diu res de res de les farmacèutiques. Em pregunto: perquè?