Quan
veig un article signat per Christine Lagarde les cames em tremolen i els pels
de tot el cos se’m posen de punta. L’article
que publicava ahir (21.10.2015) al diari ARA no és per quedar-se tan panxo.
Parla de posar preu a les emissions de CO2 i ho fa amb una proposta
tan original com aquesta: “reformar els
sistemes fiscals dels seus estats membres per incrementar la recaptació
procedent d’impostos sobre els combustibles amb un alt contingut carbònic i
reduir la procedent d’altres tributs perjudicials per a l’activitat econòmica,
com els impostos sobre el treball i el capital”. Això sí: “les reformes hauran d’anar acompanyades
d’ajustaments del sistema fiscal i de la xarxa de seguretat del sistema de
protecció social, entre altres elements, per garantir que no es perjudica els
més desafavorits”. Ha!
O sigui,
que com sempre, s’apujaran els impostos a les classes mitjanes i pobres, i es
rebaixaran a les grans corporacions i als alts directius: quina clepsa, senyor!
Gran intel·ligència la de la senyora Lagarde, miss foulards Vuitton, fent pagar la festa als de sempre, això sí: els
fa la caritat d’incloure’ls als sistema de protecció social, que no és altra
cosa que la caritat estatal.
Em fa fàstic
vostè, senyora Lagarde, perquè mostra sense vergonya la insensibilitat de l’FMI
i la seva, i també la seva pròpia misèria intel·lectual amb propostes com
aquesta. De veritat que al món no hi ha ningú més que aquesta cretina dama per
dirigir l’FMI? Acaba l’article amb el xantatge emocional de sempre, dient amb
tota la barra que “com més esperem, més
costós i més difícil ens resultarà protegir el planeta, a nosaltres i als
nostres fills i néts”. Que déunostrosenyor-i-totselssantsdelcel, ens
protegeixin de tu i dels teus acòlits, Lagarde.
