Ahir va morir un vell i bon amic i també un professional
profundament humà. El vaig conèixer fa quaranta anys i durant tot aquest temps
ens hem anat trobant i mai vam haver de mantenir un contacte freqüent: amb
tenir-nos a prop quan ens necessitàvem n’hi ha hagut prou. Em van dir que la
malaltia se l’havia endut, però ni jo ni gent molt propera en van saber res;
sempre havia guardat amb zel extrem la seva intimitat personal i ho va mantenir
fins el final. De primer, em va commoure no haver pogut acompanyar-lo,
acomiadar-me’n, però vaig tenir la certesa que, com sempre, ens havia estalviat
els seus problemes, les “meves misèries”,
com deia.
Va viure molts anys a pagès, malgrat que la seva feina era
ben urbana, i li va costar renunciar-hi. Ho va fer pels fills, quan passaven aquella
edat en què la independència dels pares comença a ser exigent. Viure lluny del
seu ambient, dels seus amics, depenent sempre dels grans per desplaçar-se, va
ser motiu suficient perquè deixés els seus costums. M’explicava
un dia que a ell la feina l’estressava molt i que havia hagut de buscar
estratègies per salvar-se: una, jugar a tenis. L’altra és més curiosa: “cada matí, el primer que faig quan em llevo
és sortir a fora de casa, camino un tros enllà i faig un riu”. Tot un resum
d’un tarannà únic.
Les qualitats humanes del meu amic són moltes. Però hi ha
dos aspectes de la seva personalitat complexa que a mi, particularment, em
sorprenien. Una, la seva austeritat en tots els aspectes: en els signes externs
i en la seva actitud. Sempre fer i dir lo just, el que fa falta, el que cal; el
demés és accessori, inútil. L’altra, la seva tendència al pessimisme aparent,
un pessimisme actiu, diria jo. En definitiva, un pessimista rebel.
Podria explicar un munt d’anècdotes i cassos professionals
que vam viure, però no ho faré: em sembla més lleial respectar la intimitat que
ell tant va voler preservar. M’ho guardaré com un record tendre, proper i amic
i ho explicaré en l’anonimat del consell manllevat.
Vull acabar amb un petit poema que rellegeixo sovint.
Més enllà de la
porta,
sota l’estora,
s’hi amaga un follet.
De nits
entra per un forat
menut
i em conta a cau
d’orella
somnis i cançons.
Al matí,
res no en mostra
el seu pas.
El vaig escriure el 1980 en una circumstància personal difícil
i el rellegeixo en situacions de pèrdua. Penso que les persones a qui estimem,
quan se’n van, més que patir-ne la seva absència ens queda la seva tènue
presència. Com la del follet. Una forta abraçada, amic.
