Per circumstàncies que no venen al cas, durant uns anys les
visites que la meva dona i jo vam fer al ginecòleg van ser freqüents; molt.
Vaig demanar al metge que em tingués en compte, que volia ser-hi, que, encara
que l’objecte de la seva ciència era la Carme, jo la volia acompanyar i no solament
com una esfinx enmig del desert, un estaquirot, l’esquelet mut de la consulta.
L’Alfons Vergés em va entendre perfectament i fins avui, després de 30 anys de
relació, participo dels maldecaps de la meva dona. Defenso que una de les
condicions per a la convivència i per a la pervivència de l’amor, és ser-hi. Això vol dir que quan un
necessita de l’altre, cal que aquest altre hi sigui i assumeixi el seu paper d’acompanyant
i patidor adjunt. Les visites al metge és un d’aquests moments, perquè quan hi
vas desconeixes el diagnòstic, que a vegades pot ser angoixant. Si tens al
costat a qui t’estima, de ben segur que aquella presència ens farà més lleu i
assumible el problema.
Potser per la meva vivència particular m’ha sorprès avui, dia
de la dona, sentir dir a la Mònica Terribas que “no sé què hi feu els homes al
ginecòleg”. Com que, com ella, encara no m’havia pres la meva dosi de cafeïna,
no sé si les paraules han estat questes exactament. En qualsevol cas, sembla
que acompanyar una dona al ginecòleg és una nosa, que l’únic que hi fem és
fiscalitzar el metge, fer-li preguntes estúpides i condicionar-lo en la seva
relació amb la pacient. Pot haver-hi homes que tinguin una actitud negativa i
fins i tot fiscalitzadora, però jo m’he sentit francament estúpid, inútil en el
meu esforç per acompanyar la meva dona quan he sentit el comentari.
Potser els homes som com som, però demano respecte i empatia
per als qui demostrem preocupació i
corresponsabilitat per la nostra parella. Quan se’ns demana de no dimitir de la
nostra part pel què fa a la cura dels fills, trobo que comentaris com el d’avui
no ajuden gaire. Tota vegada que el fill al ventre només el pot portar un,
aquesta és només una prerrogativa fisiològica, però aquest fill no és “propietat”
de la mare. El fet biològic de gestar i parir, no és un títol d’exclusivitat.
Per tant, reivindico la meva part de responsabilitat i el dret a ser-hi.
