Avui, per primera vegada en molts anys, he canviat l’emissora
del dial de la meva ràdio. Escoltava el Xavi Rosiñol ("enviat
especial" de CatRadio, programa “la tribu”) llegir la seva crònica: déu
meu quanta llagrimeta fàcil! Com si no ens ho hagués explicat mai ningú el que
passa a Idomeni, com si no ho haguéssim vist enlloc, ens escup un munt de
tòpics infectes sobre el que està veient en directe. Entremig, insulta Europa i
els europeus sense miraments mentre lloa la feina dels voluntaris: és la
postura políticament correcta. Perquè jo –vull recordar que jo també sóc
europeu– sóc un malvat que no té pietat de res ni de ningú, sóc un miserable
que es tapa els ulls davant la desgràcia dels refugiats.
És la mar de fàcil: s’agafa un refugiat (als camps n’hi ha a
milers), per anar bé una dona (els homes no són carn pel periodisme de misèria,
són invisibles), i molt millor si té fills (els nens venen millor), amb un nom
ben exòtic (com ara Ushdan) i sense vergonya se li fa explicar la seva odissea
davant d’un micròfon. S’edita i es fan els copy-past que facin falta i a fer
plorar oients. Es fa una mena de portada ben sentimentaloide, fins i tot un pèl
cruel, i si es tenen prou grossos es redacta en primera persona: “mai no
oblidaré”, “estic en un camp enfangat”, “veig brutícia per tot arreu”, “felicito
els voluntaris”, “conec una noia que ha muntat un hammam”, “passo per una experiència brutal”, “m’han convidat a
dinar” etc. I ja està, ja sóc periodista de guerra.
Què ens aporta el Xavi Rosiñol? Res. El seu viatge, que hem
pagat entre tots, no ha servit per a res, el que ens explica ja ho sabem, no
ens ofereix cap punt de vista nou ni cap novetat en la situació. Només tornarà
amb el seu testimoni, que no té cap valor. Però, i aquí hi ha la pregunta
important, què farà d’útil el senyor Rosiñol pels refugiats? Res que sigui útil
no farà, no res! Tornarà a casa i, després d’uns dies més o menys sensibles,
continuarà la seva vida i passa que t’he vist. Això sí, quan es reuneixi amb
els amics, coneguts i saludats, els explicarà la seva experiència com si ningú
més que ell l’hagués vist i contat. Fins i tot els retraurà –això sí, amb
tacte– la seva inoperància.
N’estic fins el capdamunt d’aquesta gent que es creuen amb
la superioritat moral de donar lliçons, de refregar-nos situacions extremes
pels nassos només per haver fet un còmode viatge fins la riba del problema.
Perquè endinsar-se en les aigües negres de la misèria... uf!
Em sap greu la meva vehemència, però n’estic fart.
