Avui, al nostre món, impera el dret: els drets humans, els
drets de les dones, el dret a decidir, el dret a la cultura, el dret a emigrar,
el dret a la salut. I així continuaríem fent llista de drets i més drets
proclamats arreu als quatre vents per benpensants, per la bona gent, per
taumaturgs innombrables, per profetes benintencionats. La gran invenció de l’estat
de dret, l’imperi de la llei.
Però el dret, els drets, pressuposen renúncies, i mentre que
estem disposats a morir per defensar-los, no volem fer ni un pas enrere cedint
al que ens ha estat regalat per la lluita dels nostres antecessors. Així,
Europa defensa el seu dret a conservar l’estat del benestar, aconseguit amb
sang i foc, davant l’onada d’immigrants que truquen a la porta de les seves
fronteres. Aquests tenen el dret, reconegut arreu, a buscar una vida millor per
a ells i els seus fills, però tampoc veig cap renúncia per part dels qui
truquen a la porta.
Potser ens falta renúncia a uns i altres? O és que hem equivocat
el dret que hem de defensar? És que Europa no ha arribat on és a través de dues
grans guerres que van causar una mortaldat mai pensada? Voler conservar allò
que, els qui es van deixar la vida en qualsevol trinxera de Verdum o de l’Ebre,
van defensar amb la vida, és il·lícit i, per tant, no subjecte a dret?
Catalunya ha guanyat un statu quo determinat recolzada a les tombes de la
guerra dels remences, dels segadors o de la rosa de foc, totes lluites del
poble. Això no vol ser una defensa de la guerra, de la violència, sinó que té
la pretensió de crear la consciència del fet que tot té un preu que hem de pagar,
si més no en agraïment als qui van perdre la vida perquè nosaltres puguem viure
com vivim.
Tots tenim el dret a conservar la nostra cultura quan
emigrem per a guanyar una vida millor? Sí, hi tenim dret. Però els qui ens
acullen també tenen dret a conservar la seva en la terra dels seus ancestres.
Ara bé, si el que pretenem és la superioritat moral de l’islam, per exemple,
per sobre del cristianisme, aleshores el conflicte està servit. Més quan l’islam
s’estableix en territori cristià. Per tant ens calen renúncies, d’uns i altres.
Quan en una escola de Canadà un grup de pares de confessió islàmica volen que
es prohibeixin certs aliments perquè són “haram”, estan abusant del seu dret.
Quan en una escola de Catalunya es fa una representació de danses del món, i
pares marroquins protesten perquè hi ha danses jueves, estan abusant del seu
dret. Quan en aquestes escoles s’ha fet un esforç, amb voluntat i mitjans, per
respectar fins on és possible creences i costums, aleshores se’ls està
menyspreant. I encara: a casa, quan vénen amics musulmans, fem peix per dinar,
perquè ells no volen contaminar-se amb la nostra carn que no és “halal”.
Això és el que tem Europa. Que una onada humana, que es creu
moralment superior, arrasi d’una revolada el què aquí s’ha aconseguit a base de
molt de sacrifici i, sobretot, renúncies. Els qui vénen, han de respectar el
nostre temor i fer l’esforç per rebaixar-ne la nostra temença. Mentre aquest
esforç no sigui el suficient com per vèncer la por, algú posarà tanques. I la
por és l’enemic letal del canvi.
