Aquest cap de setmana els Txarango i el programa de CatRàdio
“La tribu” han visitat els camps de refugiats a Grècia. Ho han fet amb gran
desplegament de bombo i platerets i ens han deixat anar frases lacrimògenes com
“mirar els ulls dels nens et remou l’estómac” o “una cosa és que t’ho expliquin
i una altra es veure-ho amb els teus ulls” o que “ha estat una experiència colpidora”.
El que escriuré a partir d’ara ho faig amb tota sinceritat i
humilitat i m’agradaria que servís per a reflexionar, no pas per desmerèixer ningú.
M’hi llenço ben conscient i espero la comprensió de qui, bonament, em llegeixi.
Tot aquest esforç, tot aquest desplegament de viatges d’anada
i tornada serveixen per a molt poc. Anar a Lesbos quinze dies, un mes o un any,
és altament improductiu i m’atreveria a dir que ens molts casos és fins i tot
negatiu. Mirar als ulls d’un nen mocós i desnodrit, deixar-se vèncer per una
llagrimeta, dur uns quants quilos d’ajuda per tornar a casa a pair l’experiència,
no proporciona als refugiats cap solució. A mi, que em visiti algú i em digui
que m’estima molt, però que me’n torno a casa perquè ja he fet la meva BO, em
fotria molt. Que em vingui un pallasso, una orquestra a fer el nyigo-nyigo
mentre em podreixo entre el fang i la merda, em pot fer riure una hora, però hauré
de dormir altra vegada en una tenda que ja no para ni l’aire ni la pluja. I ho
deixo aquí.
En canvi seria més efectiu endur-se un refugiat a casa, fer-se’n
responsable, buscar-li casa i feina i conviure amb ell un dia rere l’altre, un any
i un altre, els seus problemes i patir-los amb ell: haver de mirar-los als
ulls no quinze dies ni un any, sinó tota la vida, potser. Si cada un de nosaltres
ajudés una família refugiada, n’estic segur, el problema s’acabaria i als
governs no els en quedaria d’altra, per pietat o per vergonya, d’ajudar-nos-hi.
Però això significa endur-se el problema a casa i no
deixar-lo a 2000 kms, un problema que plorarem uns dies però que oblidarem i que,
al cap dels anys, explicarem com una “experiència”. És la diferència entre l’emoció
de la visita i el sentiment de la permanència.
De nou dir que no és la meva pretensió menystenir la bona fe
dels cooperants, sinó convidar a reflexionar i a prendre decisions molt més compromeses.
