Els meus beaux-parents –dit així, en francès, sona millor
que "els meus sogres"– van ser immigrants. Van arribar a Catalunya els anys 50 i
va estar a punt de ser retornats a casa per la guàrdia civil quan arribaven a
Barcelona. Duien dues maletes de cartró per tota hisenda, quatre duros mal
estalviats, una joventut perduda i una il·lusió que no els cabia al cos. Fa més
de 60 anys que són aquí, a Torelló, i a voltes fan memòria i repeteixen: “si
els pares ens veiessin...”.
Ell, l’Antonio, és de Forcall, prop de Morella, i es
guanyava la poca vida fent soles de cànem per un amo que els pagava en negre,
sense assegurança i estaven 16 hores amarrados al duro banco -perquè les
soles es fan ajupint l’esquena damunt d’un banc-. Però avui no toca parlar d’ell,
sinó d’ella, la Carmen. Ella és aragonesa, d’un poblet que gairebé ha
desaparegut dels mapes perquè ja no hi queda gent. I ja se sap, on no hi ha
gent no hi ha vida. Va viure la infantesa amb la guerra civil en ple front de l’Ebre,
a la rereguarda, veient passar morts i ferits pel portal de casa. Després va
venir a fer de minyona a Barcelona, 12 anys, fins que es va casar. Va treballar
durament en molts oficis i amb pocs beneficis, fins que va trobar una bona
feina que li va permetre de, ara sí, guanyar-se molta vida fins que es va
jubilar.
Ara, la Carmen està a punt de fer 89 anys al costat de l’Antonio.
La Carmen, ahir plorava. Plorava perquè sentia com per TV3 algú explicava la
seva història, que és la de milers i milers d’espanyols que van arribar a
Catalunya amb una mà al davant i una altra al darrera i aquí hi van trobar
acolliment i feina. I plorava pels miserables i pobres d’esperit que menyspreen
el seu país.
La Carmen, el 27S anirà a votar i votarà Sí a la
independència de la seva terra.
P.D. La Carmen és la nena petita a l’esquerra de la
fotografia. Imatge del 1930-1931~, a la porta de casa seva, a las Parras de Castellote,
Teruel.
