Notícia. Un home caminava pel carrer quan va topar amb una noia jove.
Ella es va disculpar i va seguir el seu camí mentre ell es quedava amb una
sensació estranya. Es va palpar les butxaques i, sí: aquella mossa li havia
furtat la cartera. Com que encara la tenia a la vista, es va clava a córrer, la
va atrapar i la va agafar pels cabells. La va obligar a tornar-li el que era
seu i mentre la mantenia quieta sense deixar anar la cabellera, la va obligar a
despullar-se enmig del carrer davant la mirada atònita dels transeünts. Quan va
estar conilla, la va deixar anar mentre li etzibava: “T’has equivocat de
persona, noia. No saps amb qui has topat. Au, marxa!”.
Aquesta història, explicada per la ràdio al programa de Mònica Terribas,
va fer riure als mascles que en aquell moment se sentien a l’estudi. Riure
amb ganes.
Bé, la cosa no era ben bé així –i perdoneu la meva conyeta–. En
realitat heu de canviar el gènere de tots els actors de la notícia. El lladre
era un noi jove, la víctima una dona i qui reia no eren mascles, sinó femelles.
El demés és tot pura veritat. A que canvia la cosa? En la primera història
hauríem acusat la víctima del robatori d’excessos, agressió desmesurada i de forçar un streap-tease,
en fi de masclisme pur, de violència de gènere, etc. Si són homes els que
riuen, aleshores aquests haguessin estat tractats igual, igual que la víctima.
Ara bé, com que l’autora de l'agressió era una dona, va fer riure tot el femení estudi
de la nostra ràdio pública.
Magnífic!
