divendres, 15 de gener de 2016

El xàfec

Avui toca un relat. Ja fa temps que escric històries curtes que sempre solen tenir un fons autobiogràfic: em costa molt d'escriure invencions. A veure què us sembla.


L’avi ens duia a tot arreu i aquell dia va tocar un funeral. Ara mateix, no recordo que fos especialment trist o colpidor. De
Fotografia de Daniel Molsosa
fet ja havia assistit a d’altres i mai m’havien fet ni fred ni calor. Jo devia tenir aleshores no pas més de 10 o 11 anys, i el cas és que em va assaltar la idea de la mort per primera vegada i vaig passar uns dies rumiant.

L’àvia passava una d’aquelles temporades de malenconia profunda que l’afectaven dolorosament. L’avi sabia del desig d’ella d’estar sola i ell, sempre molt respectuós, procurava no alterar la seva soledat volguda. Potser per això vam baixar a l’hort aquella tarda, malgrat la calor angoixosa d’aquell estiu. Sota la gran noguera que presidia un racó, hi havia una pila de llenya, que a mi em semblava enorme, i que l’avi estellava dia sí dia també.
Allà, a l’ombra immensa de l’arbre, com un estirabot, li vaig preguntar:
Avi, jo em puc morir?
Ell va deixar la destral i traient-se la boina per eixugar-se la suor del front, va contestar:
Sí, i tant, tots ens podem morir–, va contestar-me.
Quan?–, li vaig preguntar.
Després d’uns segons mirant l’airecel va dir:
Doncs... això no ho sé. Però en qualsevol cas, no ens podem pas morir abans d’acabar la feina.
Es va posar la boina, va agafar la destral i va continuar estellant. Jo em vaig mirar de nou aquell munt de llenya inacabable. Més tard, un xàfec venturós ens va lliurar de la xafogor i a mi em va rentar l’ànima: mai més, mai més, he tingut por de morir-me.


jaume molsosa