Fakebook

Què passa si intenteu publicar aquesta imatge al Facebook? Doncs que immediatament apareix aquest missatge:
"Message Failed
Aquest missatge té un contingut que els nostres sistemes de seguretat han bloquejat. Si creus que estàs veient això per error, si us plau fes-nos-ho saber".
Atenció, que són "els nostres sistemes [els seus]" qui bloqueja: atemptat contra la seguretat: carai, tu!
Ho podeu provar i comprovareu la velocitat amb què els guardians de la marca s'afanyen a bloquejar-ho: no tens temps d'encendre una candela!

La salut dels nostres rius, segons Mauri

El passat dijous, dia 23 de febrer (mira tu), al telenotícies de la nit, a l’espai del temps, el Francesc Mauri ens anunciava que, en ple centre de Girona s’havia vist i filmat una llúdria nedant per l’Onyar. La notícia venia després de l’anunci del patrocinador, que no és altre que Audi que publicita un monstruós 4x4, un tipus de cotxe dels més contaminants que existeixen.

El Sr. Mauri ens va vendre que aquest animal és un signe de la bona qualitat de l’aigua, i que gràcies als “grans esforços” fets els darrers anys, els nostres rius gaudien d’un estat excel·lent. Mentre deia això, passava un enregistrament on es veia la llúdria evolucionant pel riu i es podia comprovar el color més aviat ronyós de l’aigua. No solament l’aigua oferia un estat sospitós, sinó que les vores del riu semblaven un fangar amb un munt d’herba mig morta o podrida, directament.

No discutiré si aquest color i aquestes vores són impol·lutes o no: el Sr. Mauri és tot un expert en temes mediambientals i ell en sabrà més, però el cert és que aquell to més aviat merdós de tot plegat no acompanyaven les seves paraules.

Tot plegat forma part del poc rigor que al meu parer pateixen els homes del temps que cada dies ens visiten per terra, mar i aire. Cal triar les paraules perquè s’adeqüin a les imatges, i en aquest cas no era pertinent parlar de la qualitat de l’aigua, perquè la filmació ho desmentia. Potser n’hi havia prou amb dir que les llúdries havien visitat Girona i matar-ho aquí. Esperem molt més de persones que, dia sí dia també, ens deixen anar notícies apocalíptiques sobre el futur del planeta. Rigor, Sr. Mauri, rigor.

Dubtes escarnits

Avui he llegit sobre dos temes que només admeten una lectura: el canvi climàtic i l’acolliment de refugiats. Són axiomes indiscutibles, inqüestionables, irrevisables. Respecte al primer, diré que el Francesc Mauri va tractar de mentider, de pagat per interessos obscurs, un científic que discrepa de l’apocalipsi climàtica que aquest home del temps ens vol engaltar com un supositori. En Mauri, un home verd que dia sí dia també ens mostra imatges inútils, però propagandístiques, de les estacions d’esquí que malmeten energia i destrossen la muntanya. Si dubtes del canvi climàtic et converteixes automàticament en un proscrit i en un, atenció, negacionista. Perquè no m’ho acabo de creure? Doncs perquè la humanitat sempre ha intentat de predir el futur des de temps immemorials, cosa força lloable, però que resulta una tasca en la qual sempre la caga, sempre. Els únics profetes bons van ser els de l’antic testament; i prou. Els profetes d’avui, la gent com el Molina o el Mauri –i la resta d’acòlits que els riuen la gràcia– diuen que la ciència els recolza i que les dades són irrefutables. Però quines dades? Les dades estadístiques del passat, les que mostren una tendència i gràcies? Dades, moltes d’elles recollides en temps antics amb aparells i mitjans antiquats gens homologables amb els s’empren avui. Dades i dades que no són res més que això: passat. Quan demanes explicacions o aclariments et miren malament, quan escrius els teus dubtes i els fas públics t’aborriquen i et llencen a les tenebres dels descreguts. Perquè al cap i a la resulta que en el canvi climàtic hi has de creure. Ja té amígdales la cosa. Doncs bé, i perquè quedi clar, jo dubto del canvi climàtic. És més, veig interessos obscurs al darrera dels qui el defensen.

Amb el tema dels refugiats, passa semblant: que déunostrusenyor  t’agafi confessat si goses posar en dubte el “casa meva és casa teva”. Ets un insolidari, no tens vergonya, no pots negar-te a ajudar, es moren de fred i gana... La darrera astracanada dels progreplastes ha estat el concert del sant Jordi, on un munt de patums es van trobar a cantar una estona per exhibir la seva caritat esquerranosa, però caritat al cap i a la fi. Perquè quan es tracta d’actuar es crida a l’Évole i se li fan llançar invectives falses i maldestres contra la inacció dels polítics, que són l’ase dels cops d’aquesta genteta. Jo, si m’haguessin donat la paraula en aquell aquelarre arnat només hauria fet una pregunta: a veure, que aixequin la mà els qui estan disposats a acollir un refugiat a casa seva i acompanyar-lo fins que es faci gran? M’agradaria quants d’aquells micos baladrers haurien aixecat la mà. És més: si algun d’ells, una mica menys pocavergonya, hagués alçat el braç, l’hauria apuntat ràpidament a la llibreta per recordar-li-ho. D’un altre forat en surt un tal Ustrell, periodista de CatRàdio (aspirant a Évole cataluf) que amb els diners de tots se’n va a fer el paripé per uns quants camps de refugiats i torna per refregar-nos a la cara tota la misèria que ha vist, però que no ha tocat (Déu me’n guard!). Ja em perdonareu, però fins els ous n’estic d’aquests pepitogrillos de mitja bufetada. Doncs bé, i perquè quedi clar, jo dubto del resultat d’acollir a la brava. És més, veig interessos obscurs al darrera dels qui ho defensen.

Estic dolgut i emprenyat perquè vivim un temps en què dubtar sobre segons quins temes et mereix l’escarni més merdós dels qui es creuen en la superioritat moral de dictar-te el que pots i no pots discutir.

De refugiats i responsabilitats

Fa dies que volia escriure sobre la febre que han agafat sectors socials per acollir els milers de refugiats que arriben a Europa. Hi ha grups d’ajuda que clamen al cel perquè permetin als necessitats d’asil venir a Catalunya, a TV3 ens consciencien cada dia del món amb testimonis certament entendridors i que ens posen els pèls de punta, i la senyora alcaldessa de Barcelona fa declaracions tipus “afectats-per-la-hipoteca”. “Volem acollir!” criden. En canvi, hi ha una majoria silenciosa que té por, que no diu ni piu, que està com arraconada perquè no gosa expressar els seus dubtes, d’altra banda legítims. De què tenen por aquesta gent? A ningú dels qui estan convençuts d’acollir els preocupa: ells són els bons i no han de donar explicacions.

Què passarà amb els refugiats que vinguin a casa nostra? Doncs que arribarà un dia a Catalunya el primer contingent i polítics i altres entitats bonistes, aniran al Prat i es faran la fotografia a l’escala de l’avió. Les TVs faran entrevistes lacrimògenes a dones ploroses. Segur que hi haurà nens i nenes, que sempre fan més pena, amb un moc al nas. Ens mostraran com els reben a l’ajuntament de Barcelona, naturalment, i ens ensenyaran el pis que els han assignat: sembla nou, pensarem; que bé! Noves entrevistes que ells, els refugiats, aclaparats per tanta generositat, lloaran en les seves llengües exòtiques. Després, marxaran tots i els deixaran quasi sols. Durant un temps, s’estaran al piset, els faran classes de català, i els ensenyaran qualsevol parida laboral integradora i a muntar trobades multiculti i sí, també els regalaran graciosament uns diners que no els arribaran ni per pipes. Passat el temps que marca el protocol d’integració, els diran que s’ha acabat, que ara han de caminar sols, que si no tenen feina ja n’haurien d’haver trobat i que tal i qual. Ara sí, estan sols. No vull descriure, seria llarg, com poden acabar aquesta pobra gent i ho deixaré per un altre capítol, només dir que els poders públics, feta la foto, esgotat el pressupost i complert el protocol, es retira d’escena i ja tenim el sidral muntat.

Tots els qui clamen per acollir haurien d’estar disposats a fer-se càrrec d’aquesta gent quan l’Estat els dona per integrats (?), quan es queden sense pis, sense curset i sense diners. Perquè l’experiència ens demostra que les coses van així: no només se’ls abandona, sinó que fins se’ls pot castigar per no haver fet els deures. I què vol dir fer-se càrrec de refugiats? Doncs fer-los de família, alimentar-los si tenen gana i vestir-los si tenen fred, aconseguir el paperam que les autoritats ara els neguen; buscar-los feina arriscant el propi crèdit, ensenyar-los a comprar, a anar al metge i defensar-los, si convé, dels poca-soltes. I, us ho puc ben assegurar que quan algú li salva la vida a un altre queden tots lligats per sempre. És a dir, el refugiat sempre més ens tindrà de referència i, tard o d’hora, tornarà a nosaltres i no els podrem fallar. Són com un fill.

Les preguntes persisteixen: quants dels qui clamen per acollir estan disposats a acceptar la seva responsabilitat? Perquè hi ha qui té por? Doncs perquè no tots estem preparats per acollir i fer-nos responsables i temem que l’Estat i la Generalitat, deixaran els refugiats sols davant la fúria dels elements. Aleshores, tindrem un munt de zombis socials, perquè quan un no té per menjar roba i, si convé, mata; i es torna radical i en lloc d’integrar-se ens imposa costums medievals i conculca llibertats i drets que ens havia costat segles d’aconseguir.

Resumint, quan les patums, individuals i col·lectives, abandonin a la seva sort aquesta gent que ve a casa a viure bé, que els passarà? Qui té la punyetera resposta?

Nota: la fotografia és meva. No he posat, ni mai posaré, una fotografia de refugiats, respectaré sempre la seva intimitat i m’abstindré d’utilitzar la seva misèria de carn de sensibilització.

Jo acuso!

Quan vaig veure aquesta portada de l’Ara a l’edició de diumenge, vaig pensar que era un encert: una manera directa de mostrar recolzament als acusats pel 9N. Però he escoltats les declaracions dels cervells il·luminats del Garcia (Albiol), el Millo, l’Arrimadas,  i altres petards pudents procedents de Madrid. Tots ells, absolutament la totalitat d’aquests genis de la política, tenen un denominador comú, que no és altre que el menyspreu absolut per les institucions catalanes i el qui les representen, per milers de ciutadans que es manifesten, per la pacífica actitud del poble. El sr. Garcia (Albiol) parla de “romeria” per designar el que ells no poden fer: reunir desenes de milers de persones per un objectiu comú. Això fa ràbia, i per això aquestes ments preclares i corrompudes no saben fer altra cosa que defugir la seva obligació i criticar de manera estúpida i amb tota l’estultícia de què són capaços, el caminar del país. Encara em sembla sentir les vomitives declaracions de la Sra. Arrimadas en una entrevista a CatRàdio. Parlava de la seva profitosa entrevista amb la femella-rebequetes doña Soraya, de la qual no en va treure ni un sol peix al cove, presumint amb urc pudent d’ “haver-se fet sentir”. Aidéumeu, pobreta.

Tot això m’ha fet repensar la portada, perquè els catalans tenim tendència a justificar-nos per tot el que pensem i fem. I això, benvolguts, s’ha d’acabar, hem de començar a deixar de demanar perdó per existir, d’agenollar-nos davant de jutges maleducats que només escupen odi. Per això, d’ara en endavant, en lloc de fer un “m’acuso” hauríem de començar a proclamar un gran “jo acuso”. Sense desmerèixer aquell crit, el J'accuse...! d’Émile Zola per l’afer Dreyfus a L'Aurore, ens cal passar a l’atac i acusar.

La creu de l’Om, o el masclisme de l'Albert

No, la creu de l’Om no és cap lloc esotèric on curar els nens de l’hèrnia, ni una fita important del municipi de Taradell. Ho explico tot seguit, benvolgut lector. El periodista Albert Om escriu a l'Ara una carta a Bárbara Rey per celebrar “els papers” d’aquesta fulana, segons la denomina el mateix Om, on sembla que hi ha proves de la relació adúltera d’ella amb el rei emèrit de les espanyes. Es guarda prou l’Om, de mencionar directament el rei Juan Carlos: no fos el cas que li apliquessin la llei-mordassa i el fotessin a la presó. Sembla que ja en va tenir prou amb l’acolloniment, ben visible, que va patir amb el cas Rubianes. El seu article sembla tret d’un manual masclista, perquè aquí la única fulana és la Rey, com si el rei (mira tu, quina coincidència, eh!) no hi tingués res a veure, com si el monarca campetxanu fos un espectador aliè a la història. Cert que s’usava la parauleta fulana, però també hi havia el mot mantinguda. És només per fer memòria, Albert. Però és de veres miserable que encara gosis anomenar fulana a una dona adulta que, pels motius que sigui, ha decidit mantenir una relació amb un home fora del matrimoni. T’hauria de caure la cara de vergonya.

En fi, que per il·lustrar la cosa, i per acabar d’adobar tan galdós escrit, no se t’acut res més que citar en Capri i dius: “'El matrimoni és una creu molt pesada. Per això han de ser tres a portar-la', deia el Capri, ironitzant sobre els trios d’abans: el marit, l’esposa i la fulana”. El Capri mai no va dir això, ni va parlar de fulanes, i molt menys de trios. La frase exacta del monologuista excels va ser aquesta: “A les processons de setmana santa haureu vist que molts d’aquells penitents, pobrets, porten una creu al coll, i la porten sols! Vaja, per pesada que sigui! Doncs si serà grossa la del matrimoni, que han de ser dos a portar-la!”. A mi em sembla ben diferent una frase de l’altra. Només cal anar al YouToube, fer una cerca senzilla (amb Capri i matrimoni n’hi ha prou) i podràs escoltar aquell geni de la ironia, Albert, al natural.

Diria que un dels principis del periodisme ètic i seriós és esmentar les fonts amb exactitud, de manera que no els fem dir el que no han dit. Jo, si fos de la família del Joan, encara et fotria als tribunals, a veure si en trec alguna cosa. Mai se sap amb els pusil·lànimes.

Grinyols

La periodista Georgina Ferri entrevista la psicòloga Meritxell Naudeillo, psicòloga de cures pal·liatives. Només obrir el text escriu que: “amb només cinc anys ja va haver d’afrontar la mort d’una àvia d’un càncer de fetge. Amb nou anys, dues pèrdues més amb pocs dies de diferència: els altres avis. Als disset anys va perdre un amic per un accident de moto. La Meritxell s’ha hagut d’acostumar des de ben petita a acomiadar-se dels més estimats”. Sembla que van ser aquestes terribles experiències que la van dur a treballar en un “programa d’atenció integral a persones amb malalties avançades”. Grinyola, alguna cosa grinyola.

O jo estic fet d’uralita, o sóc un insensible: als 6 anys va morir el meu avi, als 8 la meva àvia, als 12 l’altra àvia, i els 18 el darrer avi i un company de COU en un accident a l’empresa del seu pare. Abans s’havia mort una meva germana que amb prou feines tenia un any. Als 23, va morir el meu germà Toni d’una leucèmia i als 35 el meu pare. Sé, per experiència, que el dolor és personal i intransferible, però posar els exemples que refereix Ferri no expliciten res extraordinari, res que no hàgim viscut molta gent. Trobo que és minimitzar la vocació de la Meritxell, que endevino que deu ser més profunda. En definitiva, una entrevista que si me l’haguessin fet a mi em doldria l’enfocament que s’hi dóna. Per fer-la emotiva, la periodista explota uns fets que no tenen res de resolutiu, ben al contrari empobreix l’entrevistat.

Quan a la por de morir dels nens, és relativa i depèn, en efecte, de com ho visquin els grans. Potser es tracta però de trobar respostes simples, més que no pas de dur-los al psicòleg. Per això els regalaré un conte a totes dues: una perquè no cal fer d’un pet set-mil esquerdes, i l’altra perquè potser la pot ajudar en la seva magnífica tasca d’acompanyant. Allà va.

Jo era petit, no devia tenir més de 7 o 8 anys, i el meu avi estellava llenya d’una pila que, a mi, em semblava enorme. Feia uns dies que la idea de la mort em rondava pel cap i, com un estirabot, li vaig preguntar:

–             Avi, jo em puc morir?

Ell va deixar la destral i traient-se la boina per eixugar-se la suor del front, va contestar:

–             Sí, i tant, tots ens podem morir–, va contestar-me.

–             Quan?–, li vaig preguntar.

Després d’uns segons mirant l’airecel va dir:

–             Doncs... això no ho sé. Però en qualsevol cas, no ens podem pas morir abans d’acabar la feina.

Es va posar la boina, va agafar la destral i va continuar estellant. Jo em vaig mirar de nou aquell munt de llenya, que a mi em semblava enorme, i mai més, mai més, he tingut por de morir-me.

I res més.

Sí, Ministre!

En la meva vida professional m’he trobat moltes vegades amb persones inaccessibles, ja fos pel seu càrrec o, més correntment, pel seu ego. He ensopegat amb mestres dels obstacles, gent que et posa secretaris, intermediaris i porters de manera que, per accedir-hi, has de ser un atleta del salt acrobàtic. I, tot i les dificultats, necessites connectar-hi per a poder aconseguir un objectiu determinat. Amb el temps vaig aprendre que podies enfrontar-te amb tot el panorama de sotracs i portes tancades o bé mirar d’entrar per la porta del darrera. No sempre es pot... però déu n’hi do! Parlant amb gent propera, prou vegades vaig aconseguir arribar al boss.

Explico tot això perquè el Gobierno, encapçalat pel propi Presidente i el seu representant a Catalunya l’aguerrit Enrique Millo, s’ha afanyat a desprestigiar la trobada europea dels representants de la Generalitat. Diuen que hi havia 350 persones i que no hi havia gairebé cap parlamentari i bla, bla, bla... Penso que aquestes 350 persones deuen tenir alguna cosa a veure amb la UE, que alguns hi deuen haver anat per iniciativa pròpia i que d’altres, ves a saber quants, enviats per algú amb veu i vot: “mira, jo tinc tal o qual compromís, però ves-hi tu, pren nota i després m’ho expliques”.

No voldria haver de recordar al Gobierno, PSOE i altres mindundis, aquella impagable sèrie de la BBC que es deia “Sí, ministre!”. Si no la coneixen o no la van veure, cosa factible perquè es tractava d’una producció intel·ligent, els recomano vivament que ho facin. Aprendran que les decisions importants es prenen més al llit o a la cuina que en els consells de ministres.

Si semblava que no hi era!

Lara Bonilla escriu al diari Ara d’ahir un article titulat “Esperma a domicili”. Explica que una empresa Danesa, Cryos, t’envia una nevereta a casa amb una dosi d’esperma de víking seleccionat per la mòdica quantitat de 700 €. Explica la història de dues noies que, volent ser mares sense “conèixer home”, han aconseguit dues criatures per aquest sistema. Felicitats. Tot l’article és una lloança al mètode, però el que em crida l’atenció és la relació que mantenen les dues mares i llurs fills. Així, expliquen que amb la neverata hi va un manual que és “com les instruccions d’Ikea”, i que elles “han guardat el material amb què van fer la inseminació per explicar un dia als seus fills com van ser concebuts”. I finalment el que més em sobta és la darrera frase on diu que posen pau entre: “...el Teo i la Joana, que es barallen per les joguines aliens a la conversa sobre la seva concepció”.

“Aliens a la conversa”. Jo no n’estaria gens segur. És probable que, quan un dia treguin la xeringa que va fer de penis, la nevereta i les instruccions d’Ikea, els diguin: “mama, si això ja ho sabíem de fa temps, des d’aquell dia que ho vas explicar a una periodista!; per cert, gràcies per fer-ho públic!”. Ho dic amb coneixement de causa, perquè la meva dona, mestre de menuts des de fa més de quaranta anys, ha conegut secrets d’alcova perquè un marrec de 3 anys li ha explicat converses mantingudes quan els seus pares creien que el marrec era a la lluna de València. La canalla mai no estan absents i tenen una radar que ho pilla tot, tot i tot!

He comès un error

El dijous 25 d’octubre de 2012, vaig publicar en aquest blog una entrada titulada “Sobre el fracàs escolar” on vaig cometre un error ja a la primera ratlla. Allà vaig escriure, em cito (sic): “Quan el meu fill feia secundària el seu tutor em va cridar per un incident a l’escola”. Cras error, en efecte: el tutor del meu fill no em va cridar mai. Vaig ser jo qui li va demanar una entrevista per l’incident. Ell, el tutor, no se n’havia assabentat; de l’incident, vull dir. Prego, doncs que em disculpeu. Cal ser precís i no dir el què no és, perquè les coses es poden interpretar malament. Hauria d’haver estat més curós a l’hora de redactar l’entrada. No té, per tant, perdó fàcil, però si us plau no m’ho tingueu en compte... no ho faré més, com deia aquella testa coronada! M’aniré a confessar, compliré la penitència i faré propòsit d’esmena. De veres.

Indignat

Llegeixo a El País: “a l’estació Baqueira-Beret [···] des de principis de desembre, coincidint amb el pont de la Constitució i la Immaculada, els seus usuaris s'han trobat amb la curiosa imatge de camions i helicòpters traslladant sacs plens de neu de cotes altes a les cotes més baixes, [···] Baqueira-Beret ja va emprar aquest recurs el 2015 però durant aquesta temporada els vols de l'helicòpter i el trànsit dels camions s'han convertit en un fet habitual”.

M’indigna profundament que es malbaratin recursos, es contamini l’alta muntanya i es malmeti el paisatge per acontentar uns quants, o molts que m’és igual, esquiadors de pandereta.

M’indigna més encara en Francesc Mauri, que forma part de la tribu de lliscadors impenitents, que dia sí dia també, ens ensenya ufanós i caralluent els canons de neu que malgasten aigua i energia per crear un espectacle penós.

M’indigna que aquest defensor de cotxes elèctrics, que ens renya perquè tirem tovalloletes humides al WC “si volem tenir el culet net...”. Que no passa dia en què no ens recordi que el canvi climàtic és culpa nostra, perquè som una colla d’inconscients que vivim per sobre de les nostres possibilitats ambientals... Però que ell i els seus programes tenen el dret de passejar-se en helicòpter per tot arreu espantant quatre cabirons.

M’indigna, sobretot, que calli com un mut quan es transporten tones de neu per satisfer persones com ell a qui agrada tant i tant de malmetre muntanyes.

Senyor Mauri: qui és el seu patró? El planeta terra, les estacions d’esquí, els fabricants de cotxes elèctrics? Els transportistes de neu per terra, mar i aire? Perquè estic segur que el dia que la neu desaparegui del Pirineu, vostè i d’altres defensaran, o callaran que pel cas és el mateix, quan es dugui neu d’Alaska en vaixells noliejats per les elits esquiadores del país. Mentre tingui aquesta doble moral, benvolgut Francesc, em permetrà dubtar fervorosament de la seva xerrameca buida.

Madonna & Sílvia

El darrer dia de l’any, Sílvia Soler escriu a l’Ara sobre Madonna i un premi que li han donat, no sé on ni quan: el premi a la Dona de l’Any. Diu Soler que el discurs que va fer en rebre el guardó va donar la volta al món per l’autopista de les xarxes. Diu que, després de sentir-lo un parell de vegades, va prendre notes en boli i en destaca que: “Quan vaig començar no pensava en el gènere, només volia ser artista, em pensava que al món de la música no hi havia regles, però això és per als homes, per a les dones sí que n’hi ha. I una d’aquestes regles és que no pots envellir”. Destacar això em sembla molt discutible i el raonament es podria allargar infinitament, però ho resumiré en poques frases. Primer: que de regles n’hi ha a totes les professions i oficis, i que no negaré que l’artista potser en té mes, però la paga que en treu també és considerable. Segon: que aquestes regles siguin només per a les dones no és cert. Regla per a homes: no sol·licitaràs mai la baixa per paternitat, perquè t’exposes a ser un empestat i fins i tot acomiadat. Tercer: envellir no vol dir només cultivar arrugues a les cuixes, sinó també al cervell. Quart: Madonna és una dona estupenda i ha utilitzat el seu cos hipersexuat per a donar impuls a la seva carrera, per a vendre força discos i per diferenciar-se d’altres competidores menys afavorides o menys atrevides, cosa que trobo perfectament legítima. I, finalment, queixar-se ara, després de 30 anys d’exhibir-se sense manies, de que no pot envellir em sembla indecent. El cos es fa vell per a tothom i si l’has mostrat jove és lògic que ara hagis de “matar-te a classes de spinning i a dormir embolicada en paper film”. En fi, que havent passat tant de temps usant el gènere per a enriquir-se i acontentar el seu ego, ara, als 58 anys, no és hora de queixar-se. Benvolguda Soler que Madonna encara “s’eixarranqui damunt de l’escenari, amb la seva cabellera rossa i el seu bòtox, i faci una broma sexual” no converteix el seu discurs en “valent i esplèndid”. Mentrestant, pots seguir ballant Like a virgin i fent-li la gara-gara.

La guerra de la mare

Com tots els Nadals, des que em vaig casar i el pare es va morir (ja fa 29 anys), la mare ve a passar uns dies a casa, a Torelló. Com que jo tinc vacances li puc dedicar temps i fem, sobretot, llargues xerrades. Xerra ella, més que no pas jo. Sol explicar-me el que la preocupa en aquell moment, no pas per queixar-se sinó més aviat per descarregar la ment, per alliberar-la, per fer una mica de neteja quan s’acosta el cap d’any. Si no té res especial, com ha estat aquest any, la seva infantesa i la seva joventut omplen molts minuts d’aquestes converses. Recorda els qui ja no hi són, però sense recança ni tristesa: els dos fills i el marit que va enterrar, el “meu company” com li sol dir quan se sent especialment tendra. La seva senzillesa, la simplicitat a l’hora d’afrontar grans temes vitals sempre em sorprèn i m’admira.

Quan va començar la guerra civil, la mare tenia 8 anys i en té un record infantil però molt vívid, més que res, records tristos, de gana, dolor i mort. I ha estat ella qui m’ha aportat llum que explica perquè Franco i el franquisme van ser odiats a Catalunya en poc temps. Explica la mare que després de tres anys de por i mort, quan els “nacionals” van començar a guanyar terreny, van fer una campanya de propaganda en la qual explicaven a la bona gent que, acabada la guerra, la justícia i la pau serien mestresses del país. Tips de tanta guerra, tothom pensava solament en acabar-ho, d’una manera o d’una altra. I així va ser: van guanyar les dretes, però el seu missatge de pau va resultar fals. Diu la mare: “tothom pensava que amb en Franco la mort s’aturaria i deixaríem de tenir por, que podríem treballar en pau i refer-nos de la misèria. Però quan vam veure que, a l’endemà mateix d’”alliberar-nos”, retornàvem les detencions i els afusellaments, ens va caure l’ànima als peus: en Franco matava tant o més que els “rojos” i la nostra sort no havia canviat gens. I menys pels catalans, que sempre ens havien tingut mania”.

Quan el general Juan Yagüe Blanco va entrar a Barcelona, desenes de milers de persones van sortir al carrer per donar-li la benvinguda. És una imatge que ens han refregat pels morros una i mil vegades als catalans per dir-nos com n’érem de franquistes, per avergonyir-nos per les nostres contradiccions. Contradiccions? Ara sé que no. Els catalans vam lloar Franco el dia 26 de gener de 1939, i el dia 27 vam començar a odiar-lo.

La llei i jo

Jo sempre he tingut problemes amb l’autoritat, ja sigui la paterna, la militar, la policial, la local, i totes les que hi vulgueu afegir. Em refereixo més a problemes filosòfics que no pas reals. I si no els he tingut reals no ha estat pas per falta de ganes, sinó perquè des d’un principi, i com més gran més, no he confiat mai en la llei. Mai he cregut que la ceguesa de la justícia fos una garantia, sinó més aviat una manera de fer ulls clucs als resultats que provoquen els qui l’administren. La llei de la gravetat et garanteix que si et tires des d’una alçada suficient acabaràs amorrat a terra fet una merda: cert com la mort. En canvi, una llei humana no et garanteix res de res, perquè els resultats de la seva aplicació depenen de si el jutge, o la jutgessa, han follat o no el dia del judici. És així de cru defensin el que defensin els juristes. I ells mateixos t’ho venen: més val un mal acord que un bon judici, perquè entrar a la sala d’audiències és sinònim d’incertesa absoluta. Personalment, no m’han jutjat mai, però sí que he viscut judicis que m’afectaven. Un exemple. Essent directiu d’una empresa, vam llogar un detectiu privat per seguir una persona i acumular proves de que, estant de baixa, treballava a un altre lloc. El dia del judici, aquella persona es va presentar feta un nyap, despentinada, ullerosa, mal vestida i estranyament callada. Quan la va veure, el detectiu, que havia de fer de testimoni, ens va dir: perdrem. I així va ser, malgrat les fotografies incriminatòries i dos testimonis, el jutge va fallar en contra nostra. A la sentència, la jutgessa, va escriure que aquella persona treballava per... distreure’s.

Per això, i altres moltes coses, mentre em faig vell vaig perdent la poca gràcia que sempre m’han fet la llei i els juristes. Entenc que ho necessitem per a ordenar la nostra complicada vida, però és que ara començo a no entendre perquè coi necessitem ordre. Entenc que per a viure en comunitat necessitem normes, però començo a dubtar que el nostre destí sigui viure a pilons. Començo a pensar que la llei, més que solucionar problemes, el que fa és fallar a favor no de qui té la raó, sinó del qui té el poder o els diners. Ahir, els jutges que ens han de protegir dels excessos del poder entre d’altres, van declarar que ni Fernández Díaz ni de Alfonso havien comès cap falta, quan milions de persones vam sentir en directe el què deien. Aquesta parida només em mereix una mocada fenomenal. El més trist és que començo a maleir aquell babau de primat tronat, pelut i cervell de mosca que va proposar a un altre de cuidar-se de la foguera un dia cada un. Aquell dia va néixer la norma primigènia i amb ella totes les interpretacions, afegitons, reglaments i clàusules amb noms inintel·ligibles que l’han complicada fins l’infinit. Més valia que aquell tarambana hagués pensat menys i callat més.

De les bondats d’estar malalt

Llegeixo a l’Ara un títol que atrau la meva atenció: “Ramon Llull: elogi de la malaltia mental”. És de l’Àngels Guiteras i tracta de la possible malaltia mental que hauria patit el pare del català (l’autora no sembla mostrar grans dubtes sobre aquesta possibilitat). Tot plegat m’ha portat a pensar com es pot teoritzar, a 900 anys de distància, que aquell home barbut podia estar malalt, i a més mental. De Llull ni tan sols se sap quin any va néixer –sembla que en algun dia indeterminat entre 1232 i 1233– ni tampoc en sabem gran cosa fins que va fer els 30 anys. Determinar, a través de la seva obra escrita, que “el doctor il·luminat, tal com se’l coneixia, era una persona que avui portaria l’etiqueta i l’estigma de malalt mental” és molt agosarat. Segons Guiteras, Llull va patir un “deliri psicòtic estructurat”, que el portà a escriure l’Ars, llibre contemplatiu. També va travessar una depressió, que sembla que es reflecteix a El desconhort, la qual cosa, i per una deducció que desconec i no explica, li fa afirmar que era una persona “amb trastorns bipolars o maníacs depressius”. En fi, no segueixo perquè el pobre home havia d’acabar en un manicomi, però va morir tranquil i havent testat i disposat el destí de la seva obra. Per no saber, tampoc sabem on va morir, si a Tunis, a Palma o en la travessia entre una i altra ciutat.

Però em sorprèn sobre tot que Guiteras el consideri “obsessiu compulsiu”,  tant per la obstinació en triomfar en els seus objectius i creences profundes com per l’ordre i l’estructuració de la seva obra. El que jo qualificaria de caràcter i rigor, ella ho considera una malaltia. En qualsevol cas, no podem mesurar quanta obsessió contenia el seu rigor sense haver-lo conegut personalment. O no és elemental conèixer el malalt per fer-ne un diagnòstic cert, acurat i rigorós?

L’altra qüestió que no entenc és el que es desprèn del títol de l’article. Elogiar la malaltia mental, o qualsevol altra, sempre m’ha semblat gratuït: ningú, ningú, vol, desitja o és feliç estant malalt. I estic segur que si algú se sent bé en la malaltia és que està tronat del terrat, aquest sí. La malaltia tampoc ens fa més forts, com a molt ens procura una experiència desagradable i indesitjable. Sí que crec en la resiliència, però no en la bondat, sigui quina sigui, del mal.

Per acabar, per a Guiteras, segons com llegeixis el seu article, sembla que només es pugui ser un geni estant mentalment malalt. A mi em sembla que hi ha persones, moltes, que tenen sensibilitats i visions del món que els inquieten i fins i tot els turmenten. Jo crec que el seu patiment els du, a alguns, a expressar aquesta visió alternativa i això els sana. Per contra, qui per raons diversos no són capaços d’exterioritzar-ho embogeixen. És a dir, primer un és un savi i després emmalalteix o esdevé un geni, però no mai al revés. O direm que Trump, com que és un  boig, pot arribar a savi?

Sobre càncers

Fa uns dies vaig parlar sobre l’exposició pública que s’ha fet sobre les conseqüències físiques que té el càncer de mama en les dones que el pateixen. Cicatrius i amputacions en fotografies de gran format, en blanc i negre, eren un dels exemples. Hi va haver gent que em va qualificar d’insensible i desagradable per criticar la valentia d’aquestes dones. Avui he llegit a l’Ara una entrevista sobre el càncer de pròstata, una varietat que només pateixen els homes perquè les dones no en tenen. Per contra, els homes sí que poden patir càncer de mama. Però la cosa no va per aquí, sinó pels efectes que té el tractament d’aquest càncer, que són dos i afecten la qualitat de vida dels pacients: la incontinència urinària (un 20%) i la impotència sexual (un 50%). No hi ha grans ferides per mostrar, perquè la cirurgia ha evolucionat molt i permet intervencions mínimes, però que hi són i que afecten fortament els homes que les pateixen. Possiblement el fet que els homes no siguin exhibicionistes en aquests tema, i que segons Salvador Esquena, cirurgià oncològic de la Fundació Puigvert, “els pacients ho amaguen, perquè els avergonyeix, i els metges, en general, prefereixen parlar només de resultats positius”, són la causa del silenci. En aquesta entrevista, dos homes, Elías Valverde i Lluís Simó en parlen, sense dramatisme ni llacets.

Explicaré una anècdota que vaig viure en primera persona, directament, protagonitzada per gent de la família. Una parenta ens explicava en el transcurs d’una visita, l’operació de pròstata que havia patit el seu marit. Ell compungit i convalescent l’escoltava amb commiseració –com si l’operada hagués estat ella– i preparant-se per la que es veia a venir. I, en efecte, no va trigar a arribar. La seva esposa, davant d’una dotzena de parents va deixar anar: “Ahora ya ni es hombre ni es ná”. Jo aleshores era jove i em vaig sentir avergonyit, no pas per mi, sinó pel marit que, desmuntat, no gosava aixecar els ulls de terra. Ara, que ja han passat gairebé 40 anys d’aquella frase, he de dir que no he sentit mai ningú, ni home ni dona, riure’s o fer escarni de cap dona que hagi patit càncer de pit. A voltes, ens quedem en el que ens ensenyen amb imatges conscienciadores i no ens fixem en aquells que viuen el seu mal en silenci i discreció, sigui per vergonya o per no molestar.

L’ascens de Josep Cuní

En un post que vaig penjar al meu bloc [El cardenal Josep Cuní] jo mateix elevava en Cuní a cardenal: “Al Cuní, en definitiva, el perden les formes i la panxa de cardenal”. Ara hi ha tornat, però fent un pas endavant en la seva carrera constant cap a l’estrellat –tot sigui dit sense segones–. Diumenge al vespre a 8TV van emetre Els innocents de les guerres, un reportatge filmat a Irbil, una ciutat de l’Iraq. Cofat amb gorra negra, polo de marca, es passejava per un camp de refugiats, mentre que amb veu afectada, ens narrava el que ja vèiem, com si fóssim babaus a qui se’ns ha d’explicar tot. Em va sorprendre el final de la pel·li. El personatge, enfilat dalt d’una terrassa, amb el paisatge del campament al fons, deixa anar: “Jo, com el poeta, tinc ganes de xisclar davant tanta impotència”, mentre es gira lentament i contempla les ànimes en pena que li fan de claca visual. Majestuós, vaig pensar. Com si fos déunostresenyorparedetotselsnensdesgraciadets, girava lentament la vista per contemplar amb displicència els seus súbdits a la terra. A la terra, sí, perquè amb el seu gest, Cuní ascendia amb honors, definitivament, a la categoria de déu.

Bon temps, mal temps

 La revista “Taradell” va iniciar el seu llarg camí el mes de gener de l’any 1949 sota la batuta constant, amable i mesella de mossèn Joan Vilacís. Sota el subtítol de “suplemento de la hoja parroquial”, aquest capellà va colar al franquisme una publicació escrita en català només tretze anys després de que “las tropas nacionales [han alcanzado] sus últimos objetivos militares”: un gol per tota l’esquadra que va durar fins l’any 2005. Una de les seccions de la revista era “Información local del Servicio Meteorológico Nacional”, elaborada pel senyor Conrad Vilarrubia. Aquest home tenia aparells d’observació avançats al seu temps proporcionats pel Ejército del Aire, a qui enviava les dades que recollia. D’aquí que les seves explicacions fossin en castellà. Va ser un home extremament meticulós, i no tan sols proporcionava les xifres que llegia als seus estris, sinó que anotava amb precisió notarial totes les seves observacions, com ho demostra aquesta reproducció del comentari sobre la temperatura mínima de desembre de 1953.

Tot això per explicar que la concepció de “bon i mal temps” ha canviat i molt en només 60 anys. Així, Conrad Vilarrubia, parlava de “bon temps” quan els hiverns eren càlids. Un hivern amb fred moderat simplificava enormement la vida de la gent, perquè els permetia treballar amb continuïtat i no haver de preocupar-se massa pel combustible que cremaven els focs a terra i les pueles, aquelles estufes amb forn que eren a totes les cases. També significava que els boscos de l’entorn es recuperaven de la sobreexplotació que patien. Així mateix, el “mal temps” només era percebut així, com a dolent, quan perjudicava els conreus i l’agricultura amb glaçades inesperades o pluges torrencials, quan el vent espolsava el sembrat o quan el sol impenitent recremava els cultius.

Ara, el “bon temps” és quan podem anar a la platja, practicar el running de la tarda o anar a comprar sense mullar-nos. I és “mal temps” quan plou i se’ns omplen els pantans i ens arrossen la collita. En fi, que a vegades tinc dubtes que el canvi climàtic sigui essencialment dolent. Quan sents els “homes del temps” tinc la sensació de que ara només el patim el temps, de que el gaudim ben poc: quan fa calor en fa massa i quan plou en té la culpa l’ajuntament.

Aquesta concepció del “bon temps” i el “mal temps”, els recollí en Conrad Vilarrubia fins el 16 de desembre de 1973, quan amb només 61 anys va morir “després d'una llarga i penosa malaltia”. Aquest home, fill de Torrellebreta, també posseïa una extensa i formidable col·lecció d’escarabats, a més d’un ampli coneixement de la fauna del territori que compartia, gratuïtament, a les pàgines de la revista. 

De quan els protocols són patracols

El senyor Rafael Villaseca, conseller delegat de Gas Natural, ha dit a Catalunya Ràdio aquest matí: “Els protocols legals no existeixen”. Jo li explicaré a aquest espavilat una història real de protocols i li faré una pregunta. Fàcil, no es preocupi.

Una amiga metgessa m’explicava que, estant de guàrdia, la van avisar d’una urgència domiciliària. Es va posar en marxa portant d’ajudant una interna en pràctiques. En arribar al lloc, la meva amiga, amb lustres d’experiència, només veure la malalta va dir a la seva ajudant que demanés una ambulància immediatament. Aquesta, astorada, li va dir que el protocol deia tal o qual cosa. La meva amiga va insistir: avisa l’ambulància. L’altra encara va posar el protocol pel mig i la metgessa, ja imperativa i molt seriosa, va ordenar-li que avisés a l’ambulància. Mentre tot això passava, la meva amiga va començar les maniobres adients al cas fins que va arribar la unitat d’emergència. Van estabilitzar la dona i la van dur a l’hospital on es va recuperar. En tornar al CAP la meva amiga va explicar a l’ajudant que el protocol només serveix per salvar el cul dels inútils, i que si no haguessin activat l’ambulància tot seguit ara aquella pacient seria morta. El cas és que la metgessa, només veure aquella persona, va diagnosticar de seguida una aturada càrdio-respiratòria greu i sabia, l’experiència i el sentit comú li dictaven, que perdre el temps amb maniobres només agreujaria la situació.

I ara ve la pregunta pel senyor Villaseca: el dia que vostè pateixi un infart, voldrà que li apliquin el patracol mentre es va morint? Apa, al racó de pensar!

Gas Natural-Fenosa, la llei i el periodista

Aquest matí he sentit les declaracions que feia Rafael Villaseca, conseller delegat de Gas Natura-Fenosa, i m’ha semblat sentir la Soraya Sáenz de Santamaría renyant-nos un divendres qualsevol. El senyor Villaseca té la barra de dir que ells no hi tenen cap culpa, que la Generalitat no ha desenvolupat un reglament sobre quan i com s’ha de tallar la llum o el gas o l’aigua a un domicili. I dic barra per ser suau, perquè el seu to de supèrbia i posat vanitós el fan especialment fastigós. L'únic que li importava en realitat, era saber qui es feia càrrec dels costos. Davant de la mort d’una persona a ell només se li acut de parlar del què diu la llei. Li diré una cosa al senyor Villaseca: si tots, absolutament tots, els ciutadans d’aquest país obeíssim escrupolosament la llei no funcionaria res, perquè graciesadéunostresenyorilasevasantamare els estúpids integrants de la plebs apliquem amb molta freqüència el sentit comú per sobre de protocols i normatives. Excusar-se en una norma permetent la mort d’una persona, es mereix només menyspreu. Passada la desgràcia, autoritats i empreses només han sabut cercar culpables i es foten les cassoles pel cap miserablement, pensant que els tontos plebeus que habiten dellà de muralles ja se sentiran satisfets.

D’altra banda, Enric Borràs al diari Ara d’ahir, clava mastegots a veïns, veïnes i familiars de la dona morta sense pietat, amb noms i cognoms. El periodista insinua al llarg del seu article que l’entorn de la víctima ni la coneixia, que l’ignorava. Les relacions familiars i la vida social sembla que no eren precisament l’especialitat de la dona, per tant hem de suposar que no era una persona fàcil de tractar. Potser ella preferia l’anonimat, el passar desapercebuda i això té preu. I el preu és que un dia et mors i ningú se n’assabenta, un preu que ella, sembla, estava disposada a pagar. Per tant, deixem la senyora i la seva circumstància i no perdem de vista el culpable: el senyor Villaseca i tots els de la cadena que va fer arribar l’ordre de tall fins la darrera baula de la cadena. Sí, qui va agafar el tornavís i les alicates per desconnectar el comptador, també forma part del banc dels acusats, però no mai la néta o la mestressa de la merceria de la cantonada. No fotem.

Sabeu aquella gent que s’indignen quan els posen una multa per aparcar malament perquè “només m’he aturat dos minuts”? Recordeu la senyora Aguirre, i la seva reacció irada i violenta, quan la van advertir de que estava cometent una infracció? Doncs aquest és l’efecte que m’ha fet el senyor Villaseca: si la llei em va a favor, a complir-la vosaltres, que jo estic en una altra esfera, que “usted no sabe con quién està hablando”.

Sobre el rigor informatiu

Em faig càrrec de que a vegades és difícil de contrastar fonts per tal de no errar en donar una notícia i que cal prendre riscos. És certament criticable quan es prefereix la immediatesa al rigor, però admeto que a voltes pot passar. Però la desconfiança que és capaç generar un error greu en l’emissió de notícies no em preocupa tant com les petites cagades que es colen dia sí dia també, a TV3 i CatRàdio, per exemple. Aquests dos mitjans són de referència al país i haurien de tenir una cura especial en mimar el rigor informatiu.

Són constants les petites errades que es repeteixen sense que ningú les corregeixi, aparentment. Així, ahir al TN nit, emès des de Nova York, el conductor del programa Toni Cruanyes, va repetir almenys dues vegades “Franqueses del Vallès”, quan el nom d’aquesta població és “les Franqueses del Vallès”. Em direu que sóc un tiquis-miquis, però jo no ho veig així. Si en les coses petites es cometen errors petits, què passa en les gran notícies? Si no som capaços de detectar menudeses, quina mena de rigor apliquem a temes transcendents? El paradigma dels errors són els espais del temps i Espai Terra: sembla ben bé que la colla pessigolla de Tomàs Molina i cia. tinguin butlla. Confondre un bedoll amb una alzina, una perdiu amb una “codorniu” (guatlla); que les càmeres no funcionin, que els mapes no corrin, són error reiteratius. No parlem de la imatge: en el món gràfic actual, sorprèn veure per pantalla una infografia tant nefasta i antiquada. Com vol el senyor Mauri que ens el creguem quan pontifica i ens renya sobre la contaminació, si veiem un núvol a la pantalla mentre ell parla de les Fonts del Llobregat? Com li farem cas si en el dia sense cotxes declara impertèrrit que ell ha anat a treballa en cotxe?

Tot això ve a compte d’un magnífic article de Ferran Sáez Mateu titulat “Periodisme de pallassos diabòlics”, on analitza “l’exercici rigorós del periodisme”. Us en recomano la lectura.

Dividits

Hi ha un concepte que la dreta espanyola ha aconseguit colar-nos a la clepsa, si vols si no, a base de repetir-la centenars de milers de vegades: divisió, dividits  associant-ho a fractura, enfrontament. Darrera d’aquesta insistència jo hi veig –dec ser aficionat als complots– la intenció perversa de fer-nos creure que pensar, opinar i votar de manera diferent ens confronta violentament. Que per tant, simplificant molt, si tots penséssim, opinéssim i votéssim igual, les guerres s’haurien acabat per sempre i viuríem en un món happy-hippie- flowers. És directament el pensament de Franco “joven, haga como yo y no se meta en política”. És així que la dreta ens va empenyent el supositori de la unitat malèvola, on el pensament i el partit únic ho solucionen tot. La divisió és a la base de la democràcia, perquè si no hi ha grups diversos, com es poden contrastar diferents maneres de pensar i organitzar-se? L’ús de la paraula divisió associant-la a enfrontament violent, és d’una perversitat fenomenal que va calant per tot arreu.

Que els polítics de dreta en siguin els impulsors no és estrany, perquè per a ells l’immobilisme, que anomenen eufemísticament estabilitat, és l’essència del seu ideal. Però el que realment preocupa és que els mitjans van caient de mica en mica a la trampa, i la paraula dividit-divisió s’ha instal·lat en el llenguatge periodístic. És tal la potència del concepte, tant endins ens han ficat el supositori, que en el bombardeig incessant que ens han endinyat amb les eleccions americanes, han aplicat sense vergonya el concepte d’uns “EE.UU. dividits”. Jo no sóc cap estudiós d’aquell país grandiós, però a la meva edat ja he viscut unes quantes eleccions USA i he observat una constant: els estadounidencs es poden enfrontar amb duresa inèdita a les primàries i a la campanya electoral per la presidència, però una vegada conegut el resultat tots es posen a empènyer. Ningú despenja la bandera de les barres i estrelles de la façana de casa i es tornen a treballar. I això és perquè tenen arrelat a les neurones el concepte de democràcia: bé si jo guanyo, si guanyes tu ho accepto i em poso a treballar. S'ha acabat la divisió fins d'aquí a quatre anys.

Si us plau, benvolguts periodistes, mitjans i altres eines de comunicació, cal estar molt pendent de qui diu què, i mirar d’endevinar-ne la intenció, d’escoltar-ho amb oïda crítica per tal de no repetir una i mil vegades una indecència. Gràcies.

Arri, Joan, que les vaques tenen fam!

Entre altres càrrecs que no s’especifiquen, Joan Majó és... assessor d'Endesa a Catalunya, naturalment. Dic naturalment perquè aquest és el destí assegurat per a ex-ministres i ex-presidents espanyols. Gràcies, doncs, entre d’altres, a Majó l’electricitat ha anat pujant els darrers anys més d’un 30%. Dic això perquè s’entengui la meva crítica al diagnòstic que fa Majó de l’economia mundial en el seu article a l’Ara titulat “El sistema està fallant”. Hi fa una anàlisi de les causes del perquè falla el sistema, com diu ell, i es complica la vida amb conceptes com la globalització, cercles virtuosos, revolucions digitals i etc. Però oblida un dels principis bàsics del marxisme i que ell, com a bon socialista, no hauria d’oblidar perquè és una de les poques coses que es podrien aprofitar de l’autor de “El capital”. Aquest principi és el que discuteix l’apropiació de l’excedent del fruit del treball, i l’excedent no és altra cosa que el benefici. Això provoca el que Majó denomina “l’acumulació de riquesa en mans d’uns pocs”. Aquesta acumulació fa que molts altres no tinguin pràcticament res amb què contribuir al “cercle virtuós” de l’economia. Aquesta és la punta de l’iceberg del problema, i no pas conceptes buits com la regressió fiscal o la limitació de recursos energètics. L’apropiació del benefici que proporciona el treball és el càncer del sistema, i qui n’ha provocat la metàstasi han sigut els Estats, i dins d’ells la classe política que ha empoderat –no m’agrada la paraulota, però aquí hi escau– els rics.

El dia 28 d’octubre, el diria local “La Comarca” que s’edita a Alcanyís (Teruel), publicava un article on es feia referència al problema del carbó, que obliga al tancament de mines i conseqüentment de les centrals tèrmiques que l’usen com a combustible. Una d’aquestes és la d’Andorra (Teruel). Per això els seus treballadors s’han mobilitzat i han obtingut de l’empresa, Endesa, el dictamen que diu que no invertirà en la instal·lació si no hi ha “un Pacto de Estado en defensa del carbón que rubriquen todos los partidos políticos con representación en el Congreso de los Diputados y un reglamento energético en el que el Ministerio de Industria contemple un hueco térmico para el mineral”. Ep, que no és “moc de pav” això! Ha de signar tothom, sinó no hi ha pasta. És així com una empresa privada que s’apropia tot l’excedent que genera és capaç de fer xantatge al Gobierno amb tota la barra. I tothom tant tranquil, fins i tot Majó, que forma part d’aquesta elit político-capitalista que governa sota mà. O no tant, que ja és tant pocavergonya que no s’amaga de res. Ell, molt sever, es limita a escriure un article buit ple d’obvietats formidables que fins i tot un nen de P3 seria capaç d’argumentar. No sé quant li han pagat per aquest article, però jo el faria de gratis i molt millor.

Ho sento, però no puc creure ni confiar en un personatge que, amb un cada vegada més lleu vernís de socialista, analitza la maldat del sistema: ell mateix en forma part, i n’és un pagat amb el païdor ben farcit. No et tinc mania Joan, és simplement que sembles el paradigma del socialisme “apanxat”. I com tu, molts d’altres.

Famós amb la vora prima

Fa uns dies, al Facebook, vaig rebre aquesta nota pel canal privat: “Jaume, he esborrat els teus comentaris perquè em semblen poc adequats i irrespectuosos, amb tocs fins i tot de xenofòbia”. No coneixia al tal individu. Home, vaig pensar, poc adequats potser sí, xenòfob no. Li vaig contestar dient-li que potser no em coneixia prou per donar-me aquest qualificatiu, menys quan a casa hi ha temporades que sembla l’ONU. També li vaig comentar que em semblava bé que esborrés del seu mur el que no li agradava, però que una qüestió de gustos no li donava dret a jutjar-me emetent un veredicte de xenòfob. En una ostentació digna del millor polític em contesta que “no et deia pas que tu siguis xenòfob --tens raó que no et conec de res--, sinó que allò que havies comentat era irrespectuós i tenia "tocs" de xenofòbia”. La típica i estúltica resposta del “se m’ha mal interpretat”. I acaba la seva resposta amb un “...dit això, per mi l'afer està oblidat”. Ja té barra el paio: jo sóc l’ofès i és ell qui em perdona. Ni un sol mot de disculpa.

De primer vaig pensar que es tractava d’un d’aquests amics del FB que només se t’arrapen per fer el tafaner, però com que no em sonava vaig anar al seu perfil i vaig poder comprovar que es tractava d’un escriptor famoset que, sota el nom hi posa el títol de la novel·la que el va fer famós; deu ser que si no li posa no el coneixen ni a casa. Tenint en compte que “no recordo els comentaris perquè els vaig esborrar de seguida” i se’m feia difícil explicar-li el perquè d’aquells comentaris, li vaig contestar:

“La teva resposta, benvolgut, mereixeria una tesi doctoral, com a mínim, per la seva densitat. No ets capaç de recordar perquè jo ‘era irrespectuós i tenia tocs de xenofòbia’, que és l’origen d’aquest intercanvi; està bé. Dir-te, que jo sóc les meves paraules, jo sóc el què dic. Jo no sóc un polític pocavergonya que es desdiu del que diu. Per tant, el que puguis dir del que dic, m’ho dius a mi. I la veritat, a mi m’importa ben poc el que t’agradi o no i que tinguis tot el dret d’esborrar-ho del teu mur, evidentment. Al que no tens dret és a jutjar-me i a enviar-me un missatge notificant-me la sentència. També he de dir i afirmar amb tota rotunditat que quan m’equivoco ho reconec, i ho expresso amb tota la humilitat que tinc a qui ha patit l’error.

En aquest sentit, quan dius ‘per mi l'afer està oblidat’ vol dir que em perdones, no? Però, què em perdones? Que sigui irrespectuós i xenòfob? Mira, em pensava que era jo l’ofès per haver estat insultat sense motiu. No em sembla ni just ni conseqüent. Parles del que és ‘normal’? Home, la normalitat és una cosa molt discutible, tant que fa anys, potser fins i tot segles, o tal vegada mil·lennis que ho discutim això.

I ja em perdonaràs, però donar la culpa al FB dels malentesos no em sembla propi, sinó allò que el pare en deia excuses de mal pagador. Quan afirmes que estic enfadat perquè hagis esborrat unes paraules meves, t’equivoques: a mi em pots esborrar d’on vulguis, que no tinc pretensions de perpetuar-me. El que ens ha dut realment a la discussió és que em tractessis d’irrespectuós i xenòfob, no sé si s’entén o si ho he de repetir, encara. Quan al valor del Facebook: qui no vol pols que no vagi a l’era. Tots som grans i ja ens afaitem i sabem que les xarxes socials ens donen visibilitat, però també ens posen a l’aparador. A tu et toca triar què t’estimes més: la visibilitat o l’anonimat. Totes dues opcions són bones i comprensibles, però no es pot repicar i anar a la processó.

‘Una persona pacífica, que abomina de la violéncia i que sempre aposta per la conversa pausada’ com et defineixes, no m’hauria preguntat el perquè d’aquells comentaris en lloc de condemnar-me sense escoltar-me? Altres coses em provoquen preguntes (ja que et queixes del FB), com per exemple si és cert, com diu el teu perfil, que ets “Manager a Bada Bing” o si vas “estudiar a The Jam Factory” o si ets de “Paris, Texas” o si vius a “Springfield, Ohio”. Perquè una cerca simple a internet em diu que deus haver estudiat a restaurants de dubtosa qualitat. Dic això amb ironia, perquè si vols aparèixer com una persona neta, sincera, aquest no és el camí. I encara et diré més; aquesta “bloma” que dius que fas amb el Bada-Bing, a mi em podia haver dut a pensar que eres fan d’aquell equip de qui la Cadena Ser (per posar un exemple) va publicar amb data 11/01/2009 [sic]: “Cuando transcurría el minuto 20 de la segunda parte, y Rosario Central ganaba al Bada Bing 3-1, y dos jugadores de Rosario hartos de tanto insulto y tantas patadas amagaron con irse del campo. En ese momento, todo el equipo de Bada Bing empiezan a agredirles mientras los de la grada se van a los coches a por bates de beisbol. Les dan una paliza y acaban diez integrantes de Rosario Central [···] en el hospital: [···] el más grave [···] sufre una fisura en la costilla, la oreja derecha casi desprendida [···] y le tienen que hacer pruebas en el oído porque podría haber perdido audición”. A vegades ja veus: viure a la ficció de los Soprano, ens allunya de la realitat de la xenofòbia.

Res més, benvolgut, a fer les maletes i cap a casa. I que hi hagi salut!”

Armes de dona, segons Elena Moya

Diu Elena Moya que cal “dir, ben alt, les coses pel seu nom: més dones al poder significa un món millor”. Ho diu al seu article del dia 20/10/2016 al diari Ara. Després de recordar-nos la inutilitat dels homes per posar-se d’acord (?), basant-se en l’actual política espanyola com si fos un paradigma, ho contraposa dient que “molts estudis han demostrat que moltes dones es regeixen més pel sentit comú i el bé general que per la testosterona o el seu benefici individual”. Deixant a part que no dóna cap més detall de qui és el responsable dels “molts estudis”, i no en podem jutjar la credibilitat, el pitjor és el que ve després: ens posa l’exemple de cinc dones actuals, a saber [sic]: Janet Yellen, presidenta de la Reserva Federal dels Estats Units; Theresa May, presidenta del Regne Unit; Christine Lagarde, directora general del Fons Monetari Internacional (FMI); Angela Merkel, presidenta d’Alemanya; i Hillary Clinton, candidata demòcrata a la presidència dels Estats Units. Impressionant. Deixarem a part errors com el de qualificar na May com a “presidenta”, quan és Primera Ministra; o que el càrrec la Senyora Merkel és el de Cancellera.
Em quedo realment corprès de que una dona posi com a exemple de persones que faran el món millor, aquestes senyores que per a mi resulten poc recomanables per aquesta missió. Podria enumerar defectes, declaracions, currículum, posicions, que farien tremolar els fonaments del bé comú, però em quedaré només amb un dels denominadors comuns que les fa bessones: l’ambició. En això no es diferencien en res dels seus homòlegs masculins. Pot haver-hi una divergència en les formes que homes i dones exhibeixen per a assolir la seva ambició. D’aquí el títol de l’article d’Elena Moya: “Armes de dona”. Però al capdavall, l’ús de la testosterona no és res més que un accident biològic contra el qual els homes hi poden fer ben poca cosa. Tampoc elles es poden desfer de l’estrona.
En fi, que no em crec que les dones poderoses siguin diferents dels homes poderosos, per molts estudis nebulosos que s’hagin fet, perquè al cap i a la fi el seu objectiu final és el mateix, i les motivacions també. I si se’m vol convèncer, sisplau, no insulteu la meva intel·ligència posant com a exemple Christine Lagarde, un personatge certament sinistre i intrigant.

Todó, Serra i cia.

Llegeixo que, finalment, Adolf Todó i Narcís Serra seran jutjats per “administració deslleial”. Tots dos es van apujar el sou indecentment quan l’entitat, Catalunya Caixa, ja estava rebent ajuts de l’Administració. En total, la graciosa gestió d’aquests dos cracks de les finances, juntament amb tot el Consell d’Administració, ens ha costat als contribuents 12.000 milions d’euros. Sí, sí: 12.000.000.000 €.

Narcís Serra, socialista detotalavida, ens ha encolomat la gruixuda herència d’haver de pagar-li la vel·leïtat de voler dirigir un negoci del qual no n’havia vist ni les tapes, impulsat pel “premi” que significava haver estat ministre i alcalde. I és que el destí és a voltes molt i molt cruel. Els seus compatricis cridaven ous a vendre al Parlament contra les retallades del Govern de Mas, mentre el gran Serra s’havia petejat 12.000.000.000 €. Aquest munt de milions potser ens haguessin estalviat algun maldecap si l’Administració catalana n’hagués pogut destinar només una part als exsangües pressupostos.

A les moltes girades d’esquena que el PSC ha fet al país, ajupint el cap a cada “acátese” del PSOE, cal afegir-hi aquesta calerada. Que ara votin no a Rajoy i que es petin l’aliança amb el soci, no serà prou per fer-se perdonar tant de temps de baixllobregatisme indecent. 

Cop de pal als toreros

En el seu article d’ahir (23/11/2016) al diari Ara, titulat “Toros”, Josep Ramoneda parla de l’agonia d’aquest costum execrable que encara persisteix a España. Certament no sé què pensar un cop llegit l’article, no arribo a capir quin és el pensament d’aquest llicenciat en filosofia, i per tant l’interpretaré al meu albir. D’una banda, ens fa una lloança de la fiesta quan parla de José Tomás  i diu que és “un torero capaç de generar una emoció feta de risc i de grandesa estètica que és contagiosa i que permet comprendre perfectament la passió que alguns senten”. Home, quan parla de contagi, entenc que ell sent alguna cosa quan veu un matxo amb els testicles prominents clavar-li una espasa a un altre, dessagnat i abatut per banderilles i picadors. Dit això, Ramoneda fa la puta i la ramoneta, bo i reconeixent l’aportació cultural (!?) que fan i han fet el toreros a l’imaginari hispànic. Es pregunta si “n’hi ha prou a deixar-la morir lentament o cal organitzar un funeral de comiat?”, insinuant que ell es partidari de la segona opció al llarg de tot l’article.

Usant una expressió de moda, em sembla benvolgut Parareda que vostè “fa un Rajoy”, un deixem passar el temps, apuntem-nos a una inacció salvadora i així no ens comprometem. O encara diria més: mira, com que a mi això dels toros em “genera una emoció”, fins i tot hi he anat recentment a veure un tal Tomás, i potser hi podré tornar a Barcelona mateix, més val que ho deixem, a veure què passa. I si estic de sort, encara em moriré jo abans que els toros i no m’hauré de perdre “la grandesa estètica” d’aquesta salvatjada.

Ho sento, però per aquí no hi passo. De la mateixa manera que Rajoy ha de deixar el Govern per corrupte i mal gestor, i ho ha de fer ara mateix, així han d’acabar els toros: bon cop de falç!

Bocca di Leone (II)

La Serenissima Repubblica di Venezia, un petit estat del nord de l’actual Itàlia, va resistir des del s. V fins el s. XVIII, quan Napoleó va vèncer els seus habitants. Malgrat autoanomenar-se república, en realitat estava regida per una oligarquia formada pel dux, autoritat suprema, el Maggior Consiglio i, pels temuts Consiglio dei Dieci i l’Inquisitori di Stato. Aquests darrers vetllaven per la seguretat de l’estat: el Consiglio detenia i els Inquisitori jutjaven d’esquena als jutges i a la llei. Va ser aquest Consiglio, que també controlava la policia i l’espionatge, qui va tenir la tètrica idea de la bocca di leone. Aquestes bocche estaven repartides per la ciutat, i eren una mena de bústies on els ciutadans podien denunciar anònimament els seus veïns. La història explica que, amb el temps, les falses denúncies es van convertir en una plaga, els enfrontaments mortals entre denunciats i denunciants es van multiplicar i les injustícies comeses pels inquisitori eren a l’ordre del dia.

Alcaldessa de Barcelona, n’Ada Colau, sembla que ha ressuscitat aquest costum malèfic, que no és altre que enfrontar els ciutadans i desistir de la funció pública. En efecte, ha enviat cartes sol·licitant “que ens faciliteu informació si creieu que a la vostra finca hi ha un habitatge d’ús turístic il·legal”. Poso en negreta la paraula creieu perquè sembla que l’Ajuntament en té prou amb un “em sembla” per actuar d’una manera no especificada. O sigui, que per denunciar només cal creure. Ni proves ni res, només un acte de fe. Fins i tot suggereix què pot delatar un pis il·legal: “soroll a l’interior del pis, brutícia a l’escala i soroll de timbres”. O sigui que prepareu-vos si teniu una criatura una mica esvalotada, perquè qualsevol veí suspicaç pot denunciar-vos perquè el nen deixa algun paper de caramel al replà, o toca el timbre amb certa insistència.

És deplorable. Hem de suposar que no s’actuarà a l’acte, i que inspectors de la casa gran faran acte de presència i ho comprovaran. Però el fet de que se’t presentin a casa com si fossis sospitós, i malgrat que la denúncia acabi sent falsa, cap ciutadà pot passar per una situació denigrant com aquesta. Encara que tot sigui una invenció o l’oïda massa susceptible del veí, és evident que entre els habitants d’una finca s’haurà instal·lat la desconfiança. El senyor Ajuntament haurà creat un problema gratuïtament i amb excusa: "ah! vam rebre una denúncia, i el protocol diu que bla, bla, bla..."

No tornem a aquella Venècia medieval, senyora Colau, perquè li pot costar car. Molts dels dux van morir en estranyes circumstàncies, fruit d'intrigues i delacions palatines. Estic segur que dins del Palazzo Ducale hi havia, molt discretes, unes bocca di leone ben florides. Jo, d’ella, estaria al cas.