30 de juliol de 2020

He llegit manta vegades la frase “el jutge no es creu la versió de...”. No sé si és un recurs literari del periodista, però si és així qui escriu hauria de pensar una mica en el que les seves paraules poden provocar. I si és cert que els jutges basen les seves decisions en creences, la barbaritat arriba a límits inadmissibles.

Atenent a la frase, es pot afirmar que la condemna d’una persona depèn de si el jutge se’l creu o no, i no pas de les proves o refutacions aportades per la fiscalia i la defensa. És així que les sentències es converteixen en una qüestió de fe i no pas de justícia.

A la representació de la justícia hi ha unes balances que haurien de servir per a valorar els fets provats, sospesar-los i llegir bé i imparcialment la llei per a poder emetre un judici just. En introduir una impressió estrictament personal del jutge, com és creure en l’acusat i en el que diu o no, es converteix la justícia en el mal essencial, en lloc de ser el refugi dels tractats injustament.

El poder d’un jutge és molt gran i, em sembla, que no pot donar-se a qui no és objectiu, honrat i just.

El país que no volia

El cas de Jordi Arasa, un inspector dels mossos que apallissava a tort i dret gent pacífica, m’ha fet reflexionar sobre el meu país. L’han condemnat, al mosso, a més de dos anys de presó i, tot i estar processat, ha estat ascendit. Eduard Sallent, cap dels mossos, justifica aquest ascens dient que és “un procés reglat en el qual ell fa uns exàmens, supera unes proves i respecte a la borsa total dels aspirants surt o no surt”. Doncs ja em perdonareu, però aquest “procés reglat” no està ben reglat i s’ha de canviar ja.

No hauria de ser possible a casa nostra que un agent dels mossos sigui protegit pels seus superiors, que els mecanismes interns no hagin detectat un personatge violent i venjatiu que ha mostrat aquests defectes inacceptables en diverses ocasions. Que el propi Sallent hagi demanat “que els partits deixin els Mossos ‘al marge de la batalla política’”. La policia és i ha de ser un organisme controlat pel govern i sotmès a debat permanentment, perquè el monopoli de la violència institucional i el seu exercici no poden estar de cap manera al marge de l’escrutini social.

Tot aquest putiferi em porta a reflexionar, com ja deia, sobre el país i plantejar-me si les nostres estructures no són una còpia de les espanyoles. Així, estic segur que els mossos estan plens d’abusananos de cervell de mosquit, d’ex-grisos i d’ex-guàrdiacivils que van dur amb ells tots els defectes de la policia franquista que persisteix a les espanyes. Quan escoltes les comunicacions entre agents durant una operació, només sentiràs parlar castellà. La pressa per crear i omplir el cos que tenien els polítics de l’època, ens ha dut un ens que no és model de res ni per a ningú. Sempre cal salvar les excepcions, però, insisteixo, només són excepcions. Cada vegada que veig un agent dels mossos a la carretera amb les cames obertes, pelat al zero, amb ulleres fosques i posat de xulo-putes, em cau l’ànima als peus.

Penso que els mossos no són l’única còpia que es va fer de l’estat espanyol, sinó que totes les estructures de la Generalitat, totes, no són més que la miniatura de les castellanes, que es van reproduir tots els mecanismes que les governen i que s’han corromput de la mateixa manera. Podria enumerar una llarguíssima llista de greuges que ho proven, però només esmentaré la darrera: aquest famós contracte amb Ferrovial, una empresa de l’Ibex35, que ha estat beneficiada per un contracte delicat, en temps delicats, de manera obscura i al marge del concurs públic. Un contracte, que com els espanyols típics i tòpics, contempla indemnitzacions pel contractat en cas de rescissió unilateral, que es pagaran amb diners que són públics, nostres. Igual que el cas Castor. Els gestors públics, a Catalunya, actuen a imatge i semblança dels Gobiernos, ens xuclen i ens tracten de babaus, igual que els Gobiernos.

No, aquest no és el país que jo creia que es construïa, no són les estructures que jo pensava que ens governaven. Tinc la sensació de que tot allò que era un orgull íntim de ser català va sent destruït sistemàticament. Ens hem convertit en un país de joguina, en la cuineta de la señorita Pepis, tot gràcies als nostres polítics. Sentint les paraules buides, intranscendents, idiotitzadores del vi-cepresident que ens ha tocat a la tómbola, Pere Aragonès, només sento baladreries de models purament hispànics, ultramontans, viriàtics. Una perversa i gran enredada.

Parlar pels descosits

Aquests dies m’he adonat d’una pràctica que, comptat i debatut, deu fer temps que s’ha implantat en la classe política del país. Crec que la van començar a practicar els polítics de dreta, especialment n’Arrimadas i en Rivera. La cosa afecta a les entrevistes que els periodistes fan pels mitjans audiovisuals, i consisteix en allargar la resposta a les preguntes tan de temps com puguin. El polític sap que l’entrevistador té un temps limitat i es tracta d’esgotar-lo sense haver de contestar preguntes incòmodes, que siguin poques i, sobretot, evitar el repreguntar. Així és que estiren tan com poden les respostes per esgotar el temps. Evidentment, l’habilitat de la política entrevistada consisteix en xerrar molt, donar voltes a qualsevol tonteria i a no excedir-se en la garlera per no passar directament a la categoria de bocamolla.

Avui he sentit la senyora Colau practicar amb desfici la tècnica amb el periodista Roger Escapa a Catalunya Ràdio, que no es podia escapar –disculpeu la broma fàcil– de la incontinència verbal de l’alcaldessa. En un discurs ple d’obvietats, mitges veritats i excuses de mal pagador, na Colau s’ha escapolit de l’escomesa amb femenina habilitat. Crec que l’Escapa n’era conscient, però li han mancat eines de l’ofici per aturar-la.

Convindria que els periodistes n’anessin aprenent de frenar els discursos llargs i buits de contingut de les polítiques, i elaborar recursos que obliguin les entrevistades a concretar. Que no se’ls mengin el temps a queixalades.

Periodistes, periodistets i cagabandúrries

De tant en tan miro la roda de premsa que els consellers de la Generalitat fan cada dia a través de TV3. No miro la d’Espanya: només de veure aquells tres carallots emmedallats i autocomplaents amb el que és la seva obligació, ja em ve mareig. Fa dies que a TV3 hi surt un personatge que es diu Xavier Rius Tejedor. He “investigat” una mica i m’he trobat amb el paio de la fotografia. No en diré gran cosa: amb la cara, paga. Però sí que voldria destacar una curiositat: en realitat es diu Xavier Tejedor Rius, i el 1990 va invertir l’ordre dels cognoms. Ves a saber perquè.
La cosa és que he anat observant una agror forassenyada en la seva manera de preguntar, que ràpidament ha evolucionat fins a l’agressivitat directa contra els Consellers. Però això, en un personatge que és el que és, no seria gran cosa. Passa que és un professional poca pena, un d’aquells monuments a la imbecil·litat profunda, a l’estultícia més miserable, que perverteix una funció de servei, que aprofita la seva posició per a resoldre els seus problemes personals. I això és molt lleig. Quan un és estúpid, fa preguntes estúpides i prou. En una roda de premsa informativa ha reclamat al Conseller Buch una llista de no sé quins experts. S’ha queixat dia sí, dia també de sol·licitar una informació que no interessa a ningú i que és molt possible que sigui pública; una informació totalment prescindible. Senyor Rius, o Tejedor, que a mi tan me fot, si té algun problema personal no el volem saber, ens importa un rave, posi’s en contacte amb qui li pugui respondre i deixi els seus companys i el país sentir les respostes que necessita.
I aprofito: no és l’únic periodista que aprofita que el Ter passa per sant Benet de l’Espardenya per endinyar-nos un dia rere l’altre els seus maldecaps. Així, la senyora Empar Moliner porta dies fent-nos llistes d’oblidats on ella hi figura, queixant-se per la seva qualitat d’autònoma –com si els autònoms de la faràndula fossin els únics del país–, de que no pot rebre el vi a casa, de que no la deixen sortir a passejar el cul pel món; de que haurien de deixar anar la gent a segones residències. És a dir: és allò de qué hay de lo mío. Molt penós, miserable diria.
I reaprofito: ho faran més o menys bé, seran millors o pitjors comunicadors, però vull lloar l’extraordinària paciència dels Consellers que surten a contestar preguntes als periodistes del país: barret!, chapeau!, i tot el que calgui. Que aguanten periodistes que són repetitius, reiteratius, pesats, mal educats, agressius que proposen qüestions irrellevants, que no interessen per a res a la ciutadania; periodistes fora de lloc, impertinents. Repeteixo: ho feu molt bé.
No vull ofendre ningú però si el bo i millor que tenim de periodisme és el que surt aquests dies a les rodes de premsa, anem ben arreglats, perquè excepte valuoses excepcions estem envoltats de mediocres.

Ardor guerrero...

Els dilluns, a l’espai de l’Ara que ocupa l’inefable Moliner, Fernando Trias de Bes, escriu sobre temes normalment econòmics i de governança. Avui, 13 d’abril de 2020, ho fa sobre la conducció de la crisi del corona-virus i, embolicat en la bandera guerrera que impera en el llenguatge, escriu que: “Ho sento, però quan un país està en guerra, els generals agafen el comandament dels exèrcits. I els polítics els cedeixen una part important de les decisions, ja que ells no són militars. En una guerra jo no voldria que un polític dirigís el meu batalló. Voldria un militar al capdavant perquè la meva vida està en joc.”

D’aquestes paraules se’n desprenen diferents qüestions, i cap d’agradable. D’antuvi, continuar amb la neura de que estem en guerra ja és prou esquizofrènica com per insinuar que cal que els militars agafin el comandament del país. M’agradaria preguntar-li al senyor Trias de Bes si va fer la mili en la seva joventut. Amb 14 mesos d’estar confinat en casernes merdoses, en tenies prou per veure què passaria si haguéssim d’anar a la guerra a les ordres d’aquells inútils, una caterva de borratxos i ganduls. Si el senyor Trias pretén que els militars de professió estan preparats per fer la guerra, va ben dat. Com qualsevol professional, han estudiat molta teoria, però de pràctica no en tenen ni un borrall. O sigui que s’enfronten a situacions que mai han viscut ni tan sol somiat, exactament igual al que ara s’enfronten els polítics. Això és “no tenen competències per a la situació que tenen entre mans. Els va gran.” Els uns els va gran a la guerra i als altres a la pandèmia. Altra cosa és (i no els defenso) que els polítics facin com voldríem tots i cada un dels estrategues que duem a dins.

I el que és més greu, el senyor Trias de Bes pensa que el militar tindrà cura de la vida del soldat. Cras error, amic. El militar és un personatge a qui, per principis, li importa un cagarro la vida dels seus subordinats: el seu ofici és matar, segar vides i quantes més millor, per a vèncer l’enemic. Sap què són els danys col·laterals senyor Trias de Bes? Doncs el soldat no arriba ni a dany col·lateral: és la carnassa pura i dura. El principi del militar no pot ser mai tenir pietat, ni col·laborar. El militar professional vol soldats que obeeixin, no ja sense dir ni piu –a qui diu “piu” li foten un tret al cap i santes pasqües–, sinó directament que no pensin. A la guerra civil, explicava un meu oncle de la quinta del biberó, els fotien un quart de litre de conyac coll avall i una pistola al clatell perquè sortissin de la trinxera. Aquest és el lideratge que els oficials militars gasten.

Per acabar, acusa els polítics d’improvisar, però què més poden fer? Altra cosa és que ho facin sense tenir en compte els advertiments dels científics i professionals de la salut –que, tot sigui dit de pas, tampoc tenen massa idea de què fer– i que, en base a criteris racionals prenguin les decisions que considerin més oportunes i saludables. El senyor Trias de Bes no deu ignorar que, al capdavall, la decisió final depèn d’una sola persona.

Oblidi el seu ardor guerrero, senyor Trias de Bes, que no el durà a res de bo. L’himne de la infanteria espanyola –que vaig cantar a mitja veu moltes vegades sota la mirada inquisidora d’algun sergent xusquero­– diu així: “Si al caer en lucha fiera / ven flotar victoriosa la Bandera / ante esa visión postrera / orgullosos moriran”. Si a vostè li està bé morir així segueixi el seu desig sense piular. Jo, com vaig fer a la mili, m’escaquejaré tant com podré.

Na Mònica Terribas i el que és important, o no

Aquesta matí escoltava d’esma, per la ràdio, el discurs buit, repetitiu i massa llarg del Presidente Sánchez. He tancat la ràdio: no tenia cap interès i em barrinava la mala llet. Al cap d’una estona, pensant que ja hauria acabat, engego de nou l’aparell i sento la veu de la periodista Mònica Terribas que ens diu: “El més significatiu que ha comunicat el president és la tornada al treball de... el proper dia...”.

Si ens hem de refiar del resum de la periodista –aclarint-nos com si nosaltres no fóssim capaços de fer-ho– més val que ens desem. La poca estona que he sentit el Presidente, s’ha fet un fart de parlar de la “nueva normalidad” sense aclarir en cap moment quin serà aquest nou estat. A mi se m’han posat de punta fins els pels més llunyans de l’anatomia, però la senyora Terribas insistia en la tornada a la feina.

Em temo que aquesta “nueva normalidad” no serà altra cosa que una retallada sense precedents de llibertats individuals, de violació de la intimitat, de la censura a tots nivells, de reversió dels drets nacionals de Catalunya. I mentrestant la periodista ens va distraient amb temes molt menors, que encara que siguin importants ara, qüestionen la seva capacitat d’anàlisi. El mal és que, sentint butlletins de notícies posteriors, ningú ha fet referència a la “nueva normalidad”.

Crec que a mi el confinament m’arribarà després de la pandèmia, quan m’hagi d’amagar del “gran germà” que ens estan preparant els governs. Quina merda!

La MartadeStCugat, mestra

La Marta (@MartadeStCugat), mestra, ha publicat una piulada que reprodueix el diari ara (9/04/2020) i diu així: “El primer dia que vaig anar al súper hi havia un home que trucava a la dona a cada passadís. «Quin oli agafo? Galetes, de quines? La llet, com?» Realment, em penso que no havia trepitjat un supermercat en sa vida”.

És molt possible que la senyora Marta, mestra, tingui raó: aquell home no devia haver vist un súper ni per fora. En el que no té raó és en la ironia i el sarcasme que es desprèn de la darrera frase. Potser no que aquell home no en sabia res de comprar, ni dels productes que s’utilitzen a casa; potser era un sapastre que esperava que li donessis tot fet; potser es passava el dia “tirat” al sofà sense moure un dit per ajudar la dona; i potser, potser, potser... No ho sé jo ni ho sap ella, la Marta, mestra.

Tot i els seus defectes, aquest home, fill de la societat patriarcal que ha patit ella, ha agafat la bossa, s’ha posat una mascareta, i ha anat a comprar assumint el risc que això comporta aquests dies de plaga. No solament això, sinó que amb l’ànim de fer-ho bé –potser, malgrat tot, la dona encara el renyaria– telefona i demana, pregunta i durà el que cal.

Podria ser que la Marta, mestra, encara engegaria algun reny a l’home perquè no ho havia fet prou bé i li fotria a la cara: “És clar, com que no has anat mai al súper!”. És així que la Marta, mestra, animaria el seu company a anar al súper sempre que fes falta? No em sembla gens pedagògic ni agraït, Marta, mestra.

No sé si la seva intenció era riure’s d’aquell home i el seu desconeixement de l’art de la compra, una matèria complicada que caldria ensenyar a l’escola, Marta, mestra. Una escola on no duria mai un fill meu per por d’ensopegar amb la Marta, mestra. Una dona desagraïda, gens empàtica i molt donada a pressuposar i a jutjar. Com faig jo ara, Marta, mestra.

Les gangues de la naturalesa

He escrit en diverses ocasions sobre la capacitat de la humanitat de creure’s capaç de provocar grans canvis en la naturalesa. Quan els profetes proclamen (o proclamaven) que la fi del món és a prop a causa del canvi climàtic, un servidor apuntava que em semblava un exercici de supèrbia. És cert que podem influir en l’evolució del planeta, però mai en la proporció que molts es creuen. La naturalesa sempre ens torna a lloc, i ha aparegut un coronavirus per recordar-nos-ho amb molta duresa.

Al diari Ara d’avui dissabte –21 de març de 2020, pàgina 11–, el periodista Miquel Bernis publica un apartat amb aquest titular: “La contaminació baixa poc tot i la reducció del trànsit”. Aquesta afirmació aixeca moltes preguntes, perquè si només circulen una tercera part dels vehicles, com és que la contaminació amb prou feines baixa? Potser no són els cotxes els que ens duran a la fi? És possible que algú s’equivoqués en el diagnòstic? És massa d’hora per contestar i cal veure encara com evoluciona tot plegat, però em semblaria bé que polítics i experts, quan hagi passat l’ensulsiada, s’ho preguntin amb franquesa i honestedat.

Tampoc estaria de més que sàvies, com la noia Greta Thunberg, fessin un gest d’humilitat, i abans de posar-se a renyar la humanitat en pes reflexionessin sobre la realitat de la influència humana sobre la Terra. Perquè, ens agradi més o menys, un porqueria d’animaló qui ni tan sols podem veure ens ha fotut una bona cossa al cul. Si vols per força, la naturalesa sempre ens torna a jóc.

Na Moliner i la misèria dels “teatreros”

“Teatreros”. Així anomena n’Empar Moliner als integrants de la faràndula nacional en el seu article del 12/03/2020 al diari Ara. Ja fa uns dies que vaig veure i sentir per la tele els nostres benvolguts actors i els seus representants queixar-se puerilment perquè els havien suspès les actuacions. Misèria moral. Ara és la senyora Moliner la que rondina. Es veu que havien de representar una obra basada en contes seus i el coronavirus li fot enlaire l’estrena. I com que ella no pot estrenar, doncs que es foti tothom:

“I si tanquem els teatres i els espectacles de futbol i les escoles, no té cap sentit que no tanquem Rodalies, els busos i el metro i els centres comercials. Aturem-nos durant un mes, si cal. Però del tot.”

Sí, senyora Moliner: o tots moros o tots cristians, què carai! Si jo no menjo que no mengi ningú. Metges, bombers, policies, repartidors, escombriaires; tots a casa, què collons! Bravo! Vostè, Empar, com a patum nacional, ja se sap, ho té tot garantit, i si la veïna no pot sortir de casa a comprar paper per al WC, doncs que es foti, home! Però que es foti “del tot”.

Malgrat que vostè digui que no, que no és una rebequeria, el cert és que en té tota la pinta i que els “teiatreros” es mereixen una bona mocada. Instal·lats en una queixa constant, ens volen fer creure que són, pobre gent, els pàries de la societat. En fi, que si això que vostè defensa és cultura, la nostra cultura, “aneu al botavant vós i galleda i tamboret de fusta!”. Ja no ens enganya el plor mesquí: “Temps era temps hi hagué la vaca cega: / jo só la vaca de la mala llet”. (Pere Quart, Vaca suïssa).

La histèria d’Antoni Puigverd

Al diari La Vanguardia d’avui, 11 de març de 2020, el periodista Antoni Puigverd signa un article que titula Histeria y tirania, on escriu el següent [sic]: “Quince días atrás, evoqué El quadern gris de Josep Pla, que no habría sido escrito sin la tremenda gripe de los años 1918-20. Cerraron la universidad, y el estudiante Pla dispuso de un tiempo muerto para pasear, leer y conversar en el Empordà natal”. Puigverd parla de l’anomenada Grip Espanyola, que va matar més de 25 milions de persones en 5 anys a tot lo món. Sense embuts li dic a Puigverd que m’estimo més prescindir del Quadern gris i fins del mateix Pla que de tanta i tanta pobra gent. M’és difícil d’admetre aquesta mena d’al·lusions.

Tampoc trobo moralment admissible que digui que “A la luz de las bárbaras cifras de ayer, el pánico de hoy, a fuer de risible, es estúpido”. Fa unes setmanes, pels mitjans se’ns demanava d’anar al metge si teníem símptomes associables a la malaltia. Fa uns dies, ens recomanaven de trucar el 061 per no col·lapsar els serveis mèdics. I avui, finalment, na Mònica Terribas ens feia directament “culpables” d’abusar d’aquest servei, tot recomanant-nos de consultar a internet fins que col·lapsem els servidors. Finalment, ens demanaran de quedar-nos a casa i, si convé, morir allà amb dignitat i sense emprenyar. És a dir: l’Administració ens allunya de mica en mica de la condició de malalts i ens acosta a la d’empestats; de mica en mica gurus del periodisme ens allunyen més i més del contacte personal, que és allò que ens dona qualitat com a societat. I entre el senyor Puigverd que declara la nostra por de “ridícula i estúpida” i la senyora Terribas que ens fa “culpables” de saturar serveis, ens fan responsables d’una histèria que, per cert, jo no he vist enlloc.

I ja per rematar-nos a tots l’Antoni Puigverd cita un tal Bret Easton Ellis per dir que “que estamos bajo el dominio de la generación gallina”. Aquest noi va ser un provocador professional, que va tenir el seu minut de glòria, fins que “va ser relegat a un segon pla per la seva fredor i l'escabrositat de la seva prosa”. Generació gallina? Del text de Puigverd es desprèn el temor i el patiment personal de l’autor, que per exorcitzar-se ell mateix, vessa les seves pors en tots nosaltres.

Amic Puigverd: si està acollonit, vagi al psiquiatre, cremi encens o balli la dansa de la pluja; llegeixi Pla, no surti de casa i abrigui’s bé. I a la resta de la humanitat, deixi’ns tranquils amb la nostra histèria. En qualsevol cas, esperarem que hi hagi més de 25 milions de morts perquè vostè pugui confirmar la seva tesi. O no.

El ‘Crims’ de Carles Porta

Carles Porta en una fotografia publicada a l’AnoiaDiari.

No acostumo a escriure crítica de cinema o televisió, però amb una certa expectació continguda vaig decidir-me a veure un capítol de la sèrie “Crims” que emeten a TV3, concretament el titulat Josep Talleda, l'‘Espereu-me’. Aquestes recreacions són obra d’un periodista que es va apuntar a periodisme perquè un amic li va assegurar que allà “es follava molt” –ell mateix ho va explicar a Catalunya Ràdio en una entrevista–. El follador doncs, és  el periodista Carles Porta, que no s’amaga tampoc de dir que ell és aquí per fer peles. Aquest home es va obsessionar malaltissament amb els crims de la Muntanya de Tor. Després d’escriure un llibre sobre l’obscura història d’aquest cas –“Tor: tretze cases i tres morts”–, ara presumeix de saber qui és l’assassí. Diu que no en revela el nom perquè espera que Netflix li compri la història i cobrar així una morterada.

El conte que ens explica Costa sobre Josep Talleda és certament macarrònic: és la narració de com un home pot ser condemnat sense proves perquè un jutge (sic) diu que el culpable no podia ser cap altre. Malgrat que l’episodi pretén neutralitat, la realitat és que adquireix un biaix clarament en contra de l’acusat amb insinuacions contínues de veïns i investigadors. Quin interès hi havia a sant Hilari en fer culpable al senyor Talleda, que fins un grup de dones va pagar els advocats de l’acusació? Una crònica de com els sorolls d’una persiana i del motor d’un cotxe, que va sentir un veí insomne, pot dur a la presó un home. En la narració s’explicava com el jutge va fer repetir les anades del cotxe i el moviment de la porta infinitat de vegades. Semblava que el magistrat “volgués” que el testimoni digués que ho havia sentit. Penós.

Imatges repetitives de carreteres emboscades, d’una furgoneta amunt i avall, panoràmiques de sant Hilari de nit, de dia, de llustre, amb fum... tot per donar un to de misteri poc aconseguit i més aviat xaró. Repetitiva també la mostra d’atestats i informes de la Guàrdia Civil (ja sabem, per desgràcia, com són aquests informes) ensenyats només parcialment i sense context. Una mostra de sang (?) que també podia ser suc de fruita; algú de la investigació dient que l'‘Espereu-me’ era un ruc i un altre dient que era un paio molt intel·ligent. En fi, una construcció narrativa caòtica i amb contradiccions.

Per cert, que si la qualitat dels investigadors de la GC és la que es mostrava en el reportatge, “pobreta guardiacivil”. Feien més aviat pena contestant preguntes a les quals no tenia resposta i que semblava allò de “esperamos la científica, però vamos: ha sido el brasero” molt de l’Espanya profunda.

Considero que es tracta d’una fabulació sobre la realitat amanida amb imatges i tons de veu truculents i enrarida amb fum de misteri vaporós i ranci. Un xurro.

El senyor Carles Porta va ser preguntat sobre com li havia anat la qüestió de la follamenta a la Facultat, a la qual cosa va respondre que pas mal. Doncs apa, a continuar.

Reflexions entorn del canvi climàtic

Diu que l’Homo erectus, antecessor dels neandertals i de l’Homo sapiens, es va originar a l’Àfrica fa entre 1,5 i 2 milions d’anys. D’allà hauria migrat al sud-est asiàtic, on s’hauria extingit fa uns centenars de milers d’anys.

És així doncs, que un avantpassat directe de nosaltres mateixos es va extingir. Quines en van ser les causes? Llegeixo que a prop de Ngandong s’han descobert ara les restes que correspondrien a un grup d’Homo erectus mort sobtadament per un motiu desconegut. És a dir que fa entre 117.000 i 108.000 anys, un antecessor directe nostre va desaparèixer, literalment, de la Terra.

Ara, els defensors del canvi climàtic auguren un final catastròfic de la nostra espècie i miren d’evitar-ho de totes-totes amb sacrificis i renúncies de tota mena. Jo em pregunto si tot aquest esforç serà endebades, inútil, estèril... perquè, malgrat la creença falsa de que som capaços de tot pel sol fet de fer-ne un propòsit, potser estem destinats a desaparèixer. Potser pels nostres mals, o potser per la cíclica mania de la naturalesa d’eliminar-nos, de tant en tant, de la superfície terrestre.

Em pregunto si la lluita per “salvar el planeta” que duen per bandera tants creients, no és altra cosa que un enorme acte d’egoisme superb, un altre desafiament a la força ingent i desfermada de la naturalesa. Em pregunto si volen salvar la Terra o si es volen salvar ells, a qualsevol preu.

Un govern progressista a Catalunya podria encetar...

El titular de l’entrevista que l’Antoni Bassas (diari Ara de 22/12/2019) fa a Jéssica Albiach, Presidenta de Catalunya en comú-Podem, és: “Si vols ser la Dinamarca del sud, no pots convertir Catalunya en un paradís fiscal”. I quina és la recepta que la senyora Albiach fa per evitar que siguem aquesta arcàdia fiscal? (una qualificació força enginyosa i perversa). Doncs reformar l’IRPF i apujar l’impost de successions. Es necessita ser molt d’esquerres, i tenir molts de bemolls, per gosar castigar els assalariats i els petits propietaris. Això sí que és una autèntica reforma progressista, carai! (tornem a Obiols). Ben amanit, els qui propiciem aquest paradís fiscal que treu la son a n’Albiach som els treballadors que cobrem un sou.

Només de pensar en mans de qui tenim els pressupostos d’aquest país –el Sr. Pere Aragonès García i la Sra. Jéssica Albiach Satorres– em vénen calfreds per tot el cos i una suor freda que no presagia res de bo. Pretendre que els treballadors, per més alts que siguin els seus salaris, siguin els qui han de procurar que l’economia vagi com cal, és gratar el cap de l’ase. Per si no ho saben aquests dos cracs de l’economia jo els explicaré què és un salari. El salari és allò que un hom rep a canvi del seu treball. Si aquest treball té una gran responsabilitat i s’executa amb eficiència és lògic que la paga sigui alta. Però per molt alta que sigui, no deixarà de ser un salari. La persona que rep un salari alt se l’ha de guanyar cada minut, ha de sacrificar hores i família i patir pressions a voltes insostenibles: qui té un salari alt, paga un preu elevat. I el dia que l’amo cregui que aquesta persona no compleix les seves expectatives, li clavarà una cossa al cul i el fotrà de potes al carrer. I al darrera venen l’Albiach i Aragonés i li diuen que guanya massa i que ha de contribuir molt al benestar comú. Gloriós.

Pel que fa a l’impost de successions, torna a castigar els mateixos, els assalariats que han estalviat una bona part del que han guanyat treballant, o bé ho han invertit en un petit patrimoni. Sí, petit –Albiach i Aragonés–, obrin bé els narius. Que els patrimonis de debò, els que castiguen el bé comú, estan ben protegits per lleis que els permeten evadir el 90% dels guanys i que van criant pel a l’ombra d’una llei injusta que els protegeix. Sicaps, societats interposades, martingales més o menys legals, inventades per experts ben pagats que els procuren la vertadera immunitat fiscal.

Que ens prenen per enzes –Albiach i Aragonés–? Que potser no tenen pebrots d’atacar el que és realment el càncer de la societat actual: l’apropiació del benefici desproporcionat que obtenen els grans capitals, la impunitat dels qui estafen sense mesura les arques públiques alimentades pels qui treballen cada dia, cobrin molt o poc. El senyor Aragonès, responsable final del pressupost, un senyor “progressista i d’esquerres”, ens vol, endinyar amb vaselina o sense, la gran reforma “progressista i d’esquerres” (Obiols dixit) que és recaptar dels treballadors 18,6 milions d’euros addicionals, amb aquesta espectacular reforma impositiva (xifra calculada per Cambra de Comerç de Barcelona). Sense exagerar puc afirmar que això és la xocolatina del lloro, que ni a xocolata arriba. Pel que fa a la part baixa de les rendes, el benefici que representarà la pujada del mínim exempt, percebran de mitjana una reducció de –atenció bombos i platerets– 72 € per persona! (dada aportada per Gestha). Per comprar-se un Ferrari, vaja. L’economista Miren Etxezarreta ho diu ben clar, i jo hi combrego: “Per millorar els efectes redistributius del sistema fiscal cal tocar altres impostos. El que realment falla és l’impost de societats”.

El cartell de la imatge que il·lustra aquestes ratlles ho proclama amb paraules planes: “Vivim en un món on els qui guanyen 100.000.000 € al mes fan creure als qui en guanyen 1.800 € que tot va malament per culpa dels qui viuen amb 535 €. I s’ho creuen”. Senyora Albiach, Senyor Aragonés, que ja no ens mamem el dit, i si així s’ho pensen tinguin presents les paraules sàvies de Pere Quart:

Quan jo m'esmerço en una causa justa

com mon Tell sóc adusta i arrogant:

prou, s'ha acabat! Aneu al botavant

vós i galleda i tamboret de fusta.

···································································

Que jo mateixa, si no fos tan llega,

en lletra clara contaria el fet.

Temps era temps hi hagué la vaca cega:

jo só la vaca de la mala llet.

I vagin preparant el cul senyor i senyora, perquè a cosses o a envestides els el deixarem, tard o d’hora, com un tomàquet (això no ho va dir l’Obiols).

Correcció periodística

Manta vegades als periodistes els traeix la necessitat de ser políticament correctes, de transmetre opinions que, com els clics a les webs, donen molt de predicat i audiència. És el cas de dos articles que apareixen a l’Ara d’avui, 19 de desembre de 2019.

El primer el signa Dídac P. Lagarriga sota el títol “Siham Lech-hab: ‘Jove, musulmana i dona. Ho tinc tot per ser silenciada’ ”. Una sentència potent que ja predisposa al lector cap a una determinada concepció del personatge. El periodista però es contradiu immediatament, perquè en les primeres ratlles deixa anar: “Siham Lech-hab, amb els seus 22 anys plens de rialles, parla tranquil·la, sense victimisme...”. Doncs mira, en llegir el títol a mi m’ha donat la impressió immediata del contrari, de que la noia, si no n’és de víctima, almenys sí que s’hi presenta, donant per descomptat que els tres adjectius la fan màrtir d’entrada.

El segon ve de na Natza Farré a la contraportada. Diu la senyora Farré que hi ha qui justifica les violacions amb arguments com “la històrica provocació femenina. La històrica testosterona masculina. Les dones som totes unes putes”. Doncs encara que li costi d’admetre, en les relacions sexuals ‘normals’ hi entra la testosterona, però també els estrogens; també hi tenen part la provocació femenina i la iniciativa masculina; i no, senyora Farré, s’equivoca: no totes les dones són putes, com no tots els homes són violadors. Per cert, senyora Farré: el fet de ser puta no és una autorització a violar-ne cap, ni tampoc hauria de ser, per una feminista com és vostè, motiu de menyspreu. Elles, les feministes, en lloc d’allunyar-se d’expressions netament masclistes, les usen com a arma llancívola contra els homes, així, en general, contra l’enemic.

A voltes ja dic, els periodistes ens deixen anar sentències i obvietats sense pensar-s’hi gens i ens confonen sense voler; o no: potser és amb tota la intenció?

El PSC progressista, de què nano?

Raimon Obiols és el pare de la paraula progressista (metàfora). Des de finals dels 70 fins que es va jubilar, aquest mot apareixia desenes de vegades en els seus discursos, sempre associat al seu partit. I és amb el suposat progressisme d’Obiols que Pujol el va apallissar cada vegada que es va presentar a presidir la Generalitat: en cinc ocasions. O no era tan progressista o els votants no se’l creien; sembla evident, perquè ell mai no va guanyar unes eleccions a Catalunya.

De fet, el PSC no n’ha sigut mai de progressista, sinó baixllobregatista. És a dir, ha orientat els seus discursos ignorant olímpicament els catalans d’arrel; van fer una aposta pel xarneguisme i van perdre, perquè ni tan sols tots els qui el PSC anomenava alegrament xarnegos escarnint cruelment els catalans, votaven socialista. El socialisme paternalista català sempre es va sentir còmode en aquest fangar.

Ara, el Baix Llobregat l’ha superat per la dreta i votants fidels voten VOX; sí, VOX. I la deriva d’Iceta és intervenir barroerament en allò que la ultradreta, Cs i el PP han estat intentant durant 40 anys: la llengua. No hi ha darrera d’aquest atac un desig de millorar el sistema d’immersió, sinó de recuperar impúdicament el votant immigrant –el PSC, en el seu fur intern, encara considera els andalusos dels anys 60 com a immigrants– que els ha fet el salt.

Al PSC parlen d’adaptar l’ensenyament a la realitat. Des de quan aquesta idea és progressista? Jo sempre havia pensat que el progressisme consistia precisament en transformar la realitat per a construir-ne una altra de millor pels ciutadans. I Obiols, ara sí, s’hauria d’aixecar de la seva tomba política i ventar-los una bona clatellada. Aquí no es tracta de fer una societat plurilingüe –que ja ho som, collons!– sinó de construir una nova realitat en que el català, la nostra llengua, la que ens és pròpia i ens identifica, sigui la llengua franca del país i que deixi de ser-ho el castellà. La vella aspiració de poder viure en català a Catalunya. Aquesta sí que era una veritable progressió. El que proposa ara l’icetisme és una involució descarada.

He de dir que no em sorprèn aquesta tonteria, perquè com ja deia, mai he vist el PSC progressista. Tota vegada que sempre ha estat esclau del xarneguisme, deutor del baixllobregatisme, ara es veu abocat a cometre de nou un altre error històric volent adaptar-se (?) a la realitat, en lloc d’evolucionar-la. Repeteixo: cras error.

Recordo vivament un reportatge emès per TV3 ja fa anys, en plena eufòria del tripartit, en que es veien les patums del PSC fent cada estiu un suquet, o alguna altra forma d’esnobisme classista, en algun lloc de l’Empordà –havia de ser a l’Empordà, que és on emigrava l’itel·lectualisme progre de l’època, refugiats en antics masos caríssimament restaurats­–. En aquest aquelarre que mostrava el reportatge, podies veure i sentir Obiols i Maragall parlant entre ells en castellà. A mi em va produir una tristesa infinita, veient els qui havien de defensar la llengua, humiliant-la en la seva estúpida festa privada i patumera. I ara volen que ens creiem que la seva proposta és desinteressadament positiva en favor del català i, sobretot, que és progressista. El pobre Obiols no ho hauria fet millor...

Sobre l’energia “verda”

Fan uns anys, amb tres companys més, vam iniciar un projecte de telecomunicació en que intervenien aparells desatesos, és a dir aïllats i d’accés remot. És per això que vam decidir equipar-los amb una bateria que es carregava a través d’una petita placa solar. Com que l’aparell ens permetia obtenir diverses dades ambientals i de manteniment, de seguida ens vam donar compte de que la placa solar tenia un rendiment discutible: només era eficient quan el sol arribava “net”. Així, quan núvols prims malgrat que deixessin passar el sol, cobrien el cel el rendiment baixava notablement a percentatges inferiors al 20%. Amb el cel cobert, la càrrega era zero. També vam descobrir els ocells, per dir-ho així, i les seves cagarades. Tota vegada que els aparells havien d’estar instal·lats en un suport d’uns 2,5 m d’alçada, els ecològics amics alats s’hi posaven amb freqüència i emmerdaven de mala manera la placa reduint de manera natural la superfície exposada. Tampoc podem oblidar els dies de pluja de fang ni les nevades. En definitiva, les plaques solars eren necessàries però no suficients i els cost de manteniment, evidentment no era el zero que imaginàvem. La pràctica de la naturalesa ensenya i molt, i de bucòlica i amiga no en té res. Ella fa la seva i santes pasqües.

Per això avui, en llegir l’article “La demagògia sí que és insostenible” de l’enginyer i escriptor Xavier Roig m’he sentit premiat i profeta. En el seu escrit, Roig assenyala tres grans mentides i una anècdota. La primera garrofa Que l’energia que fa moure un cotxe elèctric no és innòcua, perquè les seves fonts són altament contaminants. Així, una gran part de l’electricitat que consumim prové del carbó, de centrals de cicle combinat o nuclears, del gas... i cal saber que per cada kilowatt d’energia “neta” que necessita el beneït cotxe elèctric, se n’han produït tres de bruta. Genial. La ineficiència en la producció i en el transport, fan que es perdin 2 dels 3 kilowatts. L’excusa de l’energia elèctrica renovable, no val: aquesta només representa un 16,4% del total i no és fiable. Així, quan el senyor Francesc Mauri i Domènech, a boca plena, ens diu que “avui les energies renovables han significat el 60 o 70% de la producció”, només és un dia anecdòtic en que la tramuntana ha bufat com un animal emprenyat i també s’ha endut alguna teulada i ha fet caure algun pal de corrent. Com diria aquell “menos lobos Caperucita”.

La segona engalipada, és la biomassa. Només amb un dels punts que esmenta Roig ja n’hi ha prou per a desacreditar la moto que ens venen: el seu transport i el seu rendiment. Si la biomassa –allò que abans en dèiem llenya, vaja– que produïm a Catalunya fos aprofitable, només produiríem un 25% de la que ara es genera amb el petroli. Això sense tenir en compte que cremar llenya, per molt bio que sigui, també genera CO₂. Si per col·locar la llenya al peu del forn necessitem transportar-la a llocs allunyats, aleshores la verdor ja no és tanta, perquè el cost material i ecològic es fa molt elevat. De ben segur que cremar llenya de proximitat no deu ser ni suficient ni gratis.

La tercera llufa que ens pengen va pels ajuntaments: requalificar contamina i molt. El 7% de la contaminació mundial per CO₂ prové de la producció de ciment. O sigui que, cada vegada que a un senyor alcalde li ve la dèria de “fer créixer” el municipi ens proporciona uns quants milers de tones de merda atmosfèrica i d’altres porqueries no pas menors. Roig proposa una solució evident: més rehabilitar i menys noves urbanitzacions.

I finalment un estirabot. Estic segur que molts hem vist aquestes estufes de gas que els bars posen a les seves terrasses: una comoditat aberrant que, aquesta no, no ens podem permetre. Llençar calories al cel no és decent. Però ah! les terrasses proporcionen quinzets a les batllies i de passada faciliten els beneficis a les tabaqueres. Sobre aquesta barrabassada, Xavier Roig ens recorda que “hi hauria possibilitats que aquesta acció [la de prohibir aquestes estufes] fes que Santa Greta Thunberg els beneís des de la barqueta incontaminada amb la qual camina sobre les aigües”. Amén.

Potser sí que, com diu na Patri (@patriesagronoma), tuitaire –es veu que ser piulaire ara ja és professió– mereixem l’extinció pels nostres pecats, però en tot cas que no ens fotin passar bou per bèstia grossa, ens facin culpables de tot i fem mutis amb la camisa ben aixecada. Mentrestant, benvolguda Patri, ves-te extingint tu.

Proporcionalitat (espanyola)

Imatge de Norbert Feher apareguda a l'edició digital
del diari ABC.

Llegeixo a La Comarca digital (enllaç a l’article), diari editat a Alcanyís, que avui es jutjaran quatre persones per “haber publicado en las redes sociales mensajes ofensivos hacia la Guardia Civil” i que les acusacions els demanen “penas de hasta 4 años de prisión, multas de casi  11.000 euros e indemnizaciones a cada familiar de los agentes fallecidos de hasta 7.000 euros”.

Explico els antecedents, breument, perquè s’entengui tot plegat. Un sonat pervers i antisocial, l’exmilitar serbi Norbert Feher a qui anomenen Igor ‘el ruso’, va matar dos guardiacivils i un pagès que els acompanyava prop d’un maset a Andorra (Terol). Tres dones i un home van piular diferents comentaris que van ofendre algun sindicat de la benemèrita i ara s’asseuen al banc dels acusats per “haber cometido delitos de odio y de injurias graves contra la Guardia Civil”. Les tres dones s’han penedit dels seus escrits i el tercer –català d’Olesa de Montserrat– es limita a dir que no anava per aquest cas particular, sinó per les actuacions d’aquest cos en general. Per cert, Felip Segura, el noi d’Olesa ha anat al judici “respaldado en la calle por una treintena de vecinos de su pueblo”.

Quatre anys de presó per insultar? Potser pel que ni tan sols era un insult, sinó un comentari desagradable i reprovable, ben cert, però quatre anys i multes elevades per unes paraules? Amb tota franquesa això és un despropòsit, sobretot si ho comparem amb el delicte que durant 10 anys –10 anys!– dos Presidents de la Junta de Andalucía, i una llopada de lladres de camí ral, van perpetrar sense vergonya. 700 milions €, es van petejar per la cara, diners públics, de tots els ciutadans guanyats treballant. Per a aquests penques 6 anys i inhabilitacions. Unes inhabilitacions, a més, extemporànies perquè els pàjarus estan ben jubilats.

Si d’això, d’aquesta excrescència, en volen dir justícia, doncs molt bé, però un insult que no afecta més enllà d’unes quantes persones, tingui una pena incomparable amb el mal que ha pogut causar l’espoli de tal quantitat de diners, jo en dic una caca.

El senyor Buch i la realitat

Esther Vera, directora del diari Ara, publica una entrevista a Miquel Buch, Conseller d’Interior, en l’edició d’avui, 3/10/2019. Em sobta un destacat al mig del text i llegeixo l’entrevista sencera, quan no tenia cap intenció de fer-ho. L’esmentat destacat fa referència a una pregunta de la periodista [sic]: “La majoria d’actuacions sota sospita estan protagonitzades per la Brimo, els antiavalots. ¿Hi ha un problema estructural amb la Brimo?” Amb la típica habilitat dels polítics de contestar-ho tot menys allò que se’ls pregunta –i amb la gràcia de la periodista de no repreguntar– el Conseller es despatxa dient [sic]: “Bé, el que està clar és que en aquest país, quan la policia actua en qüestió d’ordre públic, ens incomoda molt a tots, no ens agrada. Altres països potser hi estan més acostumats: hem pogut veure l’actuació de la policia francesa davant dels armilles grogues i ha sigut molt més dura i violenta, i potser allà no hi ha hagut tanta crítica”.

Ens queixem permanentment del coneixement nul i esbiaixat de la realitat catalana que es té des de la messeta, però hom espera més, molt més, enteniment d’un Conseller de la generalitat. Dir sense solta ni volta que “quan la policia actua en qüestió d’ordre públic, ens incomoda molt a tots, no ens agrada” és demostrar que el senyor Buch o ve de l’hort o parla amb mala fe. És cert que els catalans som poc amants de resoldre les coses a bastonades, i això no ho hauria de ser dolent com insinua Buch. Es podria entendre fins i tot una certa aquiescència de Buch amb la brutalitat viscuda. Però el que realment és xocant és que digui sense engaltar i generalitzant que les actuacions policials ens “incomoden”. I no és cert: ens emprenyen les actuacions brutals de la Brimo, l’acarnissament que han demostrat amb gent de totes edats, estats i condicions, el passar-se per l’engonal els propis protocols i, ens cabreja, que el Conseller no tingui ni la més mínima autoritat sobre aquesta colla d’energúmens violents i descerebrats. Això és el que ens treu de polleguera, senyor Buch, perquè és ser molt injust amb una ciutadania que ha demostrat a desdir que la violència no és cosa nostra. No és cosa nostra perquè ens comportem i ens manifestem de manera pacífica i civilitzada, mentre que la violència institucional de la Brimo és gratuïta i gosaria dir que fomentada. No senyor Buch, no ens incomoda la policia, ens cansa i ens avergonyeix la Brimo, la seva impunitat i el seu desgovern.

I ens diu que som massa criticons, i que hi ha països que “hi estan més acostumats”, i ens posa l’exemple de França i els armilles grogues. De debò que es pensa que França no s’ha mostrat prou crítica amb l’actuació dels seus antidisturbis?  Li recomano vivament una mirada sincera a l’hemeroteca francesa, la que està en francès, per fer-se’n una idea, que el desconeixement, de nou, ja li fa dir que “potser allà no hi ha hagut tanta crítica”. I subratllo el “potser”. I de nou, que els catalans siguem crítics hauria de ser una qualitat. Però clar, per un polític amb la pixera al ventre, tenir ciutadans crítics acaba provocant que es pixi a les calces, i això emprenya. La crítica, senyor Buch, no és mai excessiva i fa que uns, els ciutadans, i altres, els qui governen, avancem cap a espais més justos.

De veritat que és penós sentir un personatge elegit democràticament pel poble gosi tractar-lo com ho fa el senyor Buch. Emprenya, i molt, que demostri un desconeixement preocupant per la realitat del país on governa –o no!– la violència institucionalitzada. Aquest fet ens demostra la talla política i humana de Buch, almenys la que mostra en públic. Puc entendre els equilibris a que l’obliga el càrrec, però no puc mostrar-me acrític ni callar amb les males actuacions policials i menys amb la ignorància del Conseller.

Sobre el dol ‘maternal’

Al diari Ara Roger Curtielles parla del dol perinatal que pateixen les mares (els pares es veu que no pateixen gens, perquè a l’article ni se’ls esmenta). És a dir, la mort d’un fill no nat, o mort poc després de néixer. Una de les entrevistades, Guida Rubio, diu que “a la gent no li agrada que li parlis dels teus fills morts”. Tot l’article està amarat del plany d’aquestes mares, que han vist frustrada la seva maternitat, en una queixa per la poca o nul·la sensibilitat de les institucions i la societat davant del drama.

L’experiència del dol és tant diversa com persones i situacions. Hi ha qui necessita parlar contínuament de la pèrdua, i hi ha qui necessita silenci i recolliment. Si una dona a qui li agrada parlar-ne es topa amb una altra que prefereix la quietud, aleshores ens trobem reaccions com la de la Guida Rubio, que culpa els altres pel seu silenci. O bé la reacció és la de Sonia Maldonado que diu que “els amics tampoc van estar a l'altura i se'n van allunyar”. El denominador comú de les dues queixes és que la culpa del seu malestar, la incomprensió del seu dolor, és només de la resta, dels altres. Cal ser just i pensar que a voltes demanem a les persones coses que no ens poden donar.

La gent, els amics, poden empatitzar amb el nostre dolor i recolzar-nos en la pena, acompanyar-nos i procurar-nos escalf. A través d’aquestes ajudes, paral·lelament, nosaltres hem d’avançar en l’acceptació de la pèrdua, tancar la pàgina trista que ens ha tocat viure i superar definitivament el dol. Si no ho fem així, l’empatia i la comprensió que hem suscitat s’anirà refredant, ens farem pesats, amargats, ens tronarem ànimes en pena i ens anirem allunyant nosaltres mateixos fins convertir-nos en éssers solitaris. No, no s’allunyaran amics i familiars de nosaltres, serem nosaltres els qui, amb la nostra pena eterna, els foragitarem del nostre costat.

Superar el dol vol esforç i voluntat per fer-ho, i el nostre entorn ha de veure que anem per aquest camí. Perquè de dols en duem tots al damunt, els qui ens envolten i ens acompanyen també. Uns dols que han superat, amb més o menys fortuna, i esperen que la mare que ha perdut el fill faci el mateix. Quan no es produeix aquesta evolució, ens aïllem, ens rebolquem en el dolor i oblidem el dolor dels altres. Esdevenim éssers egoistes, incapaços d’aportar res als qui ens són propers.

És per això que les frases que he esmentat abans les veig d’un egoisme excloent i unívoc, potser infantil; la certesa de que el major i únic dolor és el meu. Aleshores, crec que les dones que creuen en aquestes paraules no els en queda d’altra que ajuntar-se en associacions com Little Stars o Madres Libélula per plorar en un dol inacabable amb altres que pateixin de la mateixa manera, amb voluntat d’eternitzar la pena. Potser aquests grups, però, a més de plorar amb elles, els haurien d’ensenyar que el seu dol no és el dol del món i que amb fermesa i voluntat un torna a veure la vida de colors, amb algun puntet negre, però de colors.

Qui és el ‘senyor’ dels mossos?

Fotografia apareguda a La Vanguardia 22/05/2017

En una entrevista que Ester Vera fa a l’Ara a Artur Mas, la periodista li pregunta sobre Buch, i el polític respon: “És frívol pensar que la dimissió de Buch resoldria els excessos policials”. Que és tan com dir que “tan li fot qui hi posis que a aquests no els mana ningú”.

És una qüestió aquesta de la policia que preocupa, per quan sembla que a Catalunya, i per descomptat a Espanya, no hi ha un control real i efectiu del poder polític, i per tant del poder civil, sobre qui té el patrimoni de la força –que no de la violència–. De què sinó comandaments i sindicats dels cossos fan declaracions polítiques a tort i a dret que no fan altra cosa que enrarir l’ambient? Ahir, un colla de mossos van a veure “compañeros” de la PN a l’hospital, en visita privada, uniformats i amb armes. Qui controla i permet això? Policies que tornen a les seves casernes, són rebuts com a herois, circulant en formació i sortint dels vehicles saludant a civils dels del “a por ellos”. Denúncies contra manifestants que no s’aguanten ni amb saliva dejuna. Totes aquestes accions de provocació i fanfarroneria haurien de ser controlades pels responsables polítics i sancionades pels càrrecs policials.

Les paraules de Mas no fan altra cosa que confirmar que a la policia no la controla ni déu i que campen per la vida dels ciutadans amb total impunitat: per dur dues ampolles d’anís del mono et poden fotre a la presó per terrorista. Tampoc s’explica de cap manera la connivència amb els jutges i les ordres del fiscal general de demanar presó per tots els detinguts. Si em permeteu l’expressió: això és a can pixa, terrorisme d’estat pur. No és potser la finalitat del terrorista provocar el terror? I no són detencions i registres arbitraris una manera ben definida i estudiada d’engendrar por?

El senyor Artur Mas, que ha fet de tot a la generalitat, fins de President, deu saber prou de què parla i això encara espanta més. La policia ha d’estar a les ordres del poder polític, dels càrrecs que els ciutadans hem votat, i no pas d’uns comanaments endogàmics, nepotistes i enllotats de corporativisme pervers.

El passarell de l'Ustrell (Ricard)

Hi ha bromes que no fan gràcia, perquè qui les fa pateix de cretinisme, una malaltia genètica que provoca un retard greu en el creixement físic i mental.
Avui, el set-ciències presumit d'en Ricard Ustrell, al seu programa Planta Baixa a TV3, veient les marxes que recorren el país es preguntava on treballa la gent que hi participa, que o bé estan a l'atur o, insinuava, simplement no treballen.
Bé, amic Ustrell, ets ofensiu. Has de saber que entre tots els qui han sortit a caminar pel país i les llibertats, pel teu país i les teves llibertats (mentre tu reposes el teu cul a la cadira), hi ha gent de tota mena: estudiants, jubilats, autònoms, obrers, empleats, metges, escombriaires i tota mena de gent honrada; que ni estan a l'atur ni es graten el ous. Alguns han tancat el negoci, d'altres han gastat dies de vacances; hi ha empresaris que han tancat per permetre al seus de participar. Tots, sigui qui sigui, hi han perdut alguna cosa: temps, diners, salut, clients i moltes altres coses.
Pensar que tota aquesta gentada de gent lluitadora, que vol ser lliure i que vol que tu, dat pel sac, també ho siguis, ni són uns ganduls ni uns penques.
O sigui que la teva brometa no ha fet cap gràcia, tonto, i et mereixes una clatellada.

Sí, senyora Chacón: la independència té un cost

La Consellera Àngels Chacón a la piscina Bernat Picornell.

Fotografia de La Vanguardia.

No m’agrada gens citar-me, però avui no me’n queda una altra. El dia 15 de setembre jo mateix escrivia en aquest bloc sobre una vaga general a Catalunya: “I sí, nosaltres en pagaríem les conseqüències, ben cert. Però jo no he vist mai una independència, una evolució, una revolució, sense ferides. I si la que hem de pagar és la de l’economia jo estic disposat a fer-ho”. Ara, l’ex-conseller Comín ho proposa i diu, molt encertadament que “el preu de la independència el posa l'Estat” i que si el preu és sacrificar l’economia, també la nostra, no tindrem altre remei.

Sense despentinar-se, surt del cau la senyora consellera d'Empresa i Coneixement, Àngels Chacón, i etziba que “no podem pensar en perjudicar-nos a nosaltres mateixos”. I doncs què, amiga Chacón, continuem pensant que Espanya ens concedirà la independència resant a la mare de déu dels babaus? Que ens sortirà gratis? Potser es tracta de triar: el cost serà en euros, o en garrotades i potser vides? És cert, com diem Comín i jo (i disculpi’m senyor Comín) que l’economia és una de les poques armes pacífiques que tenim els catalans davant d’una Espanya armada de guardiacivils disposats a obrir-nos el cap a cops de porra. Tan difícil és de veure, benvolguda Chacón, que a l’enemic ni aigua, i molt menys euros? No hi falta el republicà Bosch que, en una reacció escagarrinada, diu que “el que hem de fer des del govern de Catalunya és acció. Per exemple, ahir vam nomenar tres nous delegats del govern de Catalunya...”. Això, a Madrid, no els fa ni pessigolles. Si tota l’acció que prepara el Govern és aquesta ja ens hi podem anar posant fulles, perquè a l’altra banda l’inefable Borrell és un guardiacivil prou eficaç. Després de veure com les seves joventuts defensen la revolució maoista ja no m’estranya res d’ERC.

Senyora Chacón, espero no haver-li de donar una lliçó per tal de que aprengui a diferenciar entre cost i inversió: a veure, vostè creu que una aturada general, amb l’objectiu d’aconseguir la independència, amb totes les conseqüències econòmiques que pugui comportar és un cost o una inversió? No s’han omplert vostès la boca asseverant que una Catalunya independent seria “rica i plena”? En què collons quedem?

I, acabo tornant-me a citar: “[···] si d’alguna cosa estic convençut és del cabàs de resiliència que tenim els catalans i de que serem capaços de recuperar-nos en molt poc temps. Espanya, en canvi, s’afonaria en la misèria. Tot, això sí, a mig i llarg termini i fugint de la miopia dels nostres polítics, que no hi veuen, com les dones del temps, més enllà de demà passat (i encara)”.

Apa, bon profit li faci, senyora Chacón.

Sobre la dependència

fotografia de jaume molsosa ©

No vull pas parlar en aquestes ratlles de la inexistent, a la pràctica, “llei de la dependència”, sinó de l’accepció del Diccionari de l’IEC que diu: “5 f. [LC] [PR] [ECT] Conjunt de dependents d’una casa de comerç”. I és que avui he entrat en una botiga a comprar-me unes sabates. Mentre m’esperava perquè m’atenguessin, tres dependentes atenien una sola clienta i mantenien una conversa d’allò més banal. Mentrestant nosaltres, i una altra persona que s’esperava per pagar, anàvem gaudint amb fruïció de la xerrameca. En total ha durat la cosa 11 minuts i escaig, fins que la meva dona els ha deixat anar “que ens podeu atendre si us plau?” Una de les noies, amb cara de sorpresa, ens etziba que no ens havia vist, que què volíem. Jo li he dit que “unes sabates del 40 com aquelles que teniu allà”. La noia se les ha mirat i ha desaparegut a la busca i recerca del producte, tasca que li ha costat 7 minuts més. En tornar, ha resultat que no tenien el meu número i m’ha dit que la seva companya em miraria si les tenien en una altra botiga (?). Em diuen que sí, que me les poden dur, però que no saben quan les tindran, “el ‘sistema’ em diu que divendres, però jo no posaria la mà al foc”, respon la jove (??). Però que això sí, “per enviar a buscar les sabates haurà de pagar-les per endavant” (???). No pateixi: si no em van bé o no m’agraden, em tornaran tot seguit els diners. Em diuen que així s’asseguren que la gent torni (????). La veritat és que no entenc la mesura, els dic que soc una persona seriosa i que si dic que vindré és que vindré. Inflexibles: “ells” han posat aquesta norma. Me’n vaig de la botiga emprenyat, disposat a no tornar a visitar cap més establiment que porti aquell nom en plural de “l’edifici destinat a servir d’habitació humana” (també al DIEC).

De fa anys que a les botigues ja no hi ha botiguers, sinó empleats sense cap mena de vocació ni interès en despatxar (salvem comptades excepcions). Quan entres ni et diuen bon dia, encara que tu els l’hagis desitjat; si els senyales algun article es limiten a treure’l de l’estanteria (a vegades ni el despleguen) i se’n tornen a la seva. Cap consell, cap alternativa a no ser que els ho demanis. I si ho fas corres el risc de que et posin mala cara i, sobretot, de que la caguin. Quan te’n vas, tan és que hagis comprat com no: la seva actitud perdonavides i desmenjada se’t quedarà enganxada a la sabata com una tifa de gos.

Molts joves, sobretot noies, acaben treballant en una botiga, bé perquè no en saben d’altra, bé a l’espera d’una oportunitat millor. El seu interès per la feina és nul o gairebé i aprendran poc o res de l’article que venen. Els establiments no ajuden a fixar i formar el personal: sous miserables i condicions de treball deplorables. Si això continua així, si el contacte directe amb el client sobra, ja pot tancar tothom: comprem tots per internet i bona nit i tapa’t.

...i del batre

Grup de segadors i batedors a l'era.
Fotografia de Daniel Molsosa. Taradell, Osona. Catalunya. Juliol de 1954.

Documentant-me per a posar dates i llocs a les més de deu-mil fotografies que em va deixar el pare –imatges dels anys 50 a TARADELL– em veig en la plaent obligació de llegir-me prou números de la revista Taradell. Ahir, per exemple, vaig saber que una de les primeres taradellenques històriques –és a dir, que figuren en un document– es deia Guisla. Per una d’aquelles casualitats còsmiques, una meva neboda ara porta aquest nom 1200 anys després. Però no vull parlar d’onomàstica, sinó d’un text que apareix al número 306, del mes de febrer de l’any 1974. Es tracta d’un interviu que fa Jordi Minador a Joan Lleopart i Prat de la masia «El Colomer». Aquest text, del qual en reprodueixo una part, us el transcric en la seva versió original. És indispensable fer-ho així, perquè conte una quantitat tan important de paraules i expressions oblidades, que qualsevol retoc n’abrogaria el seu alt valor lingüístic. Espero que el meu plaer sigui el vostre. Jo faig mutis pel fons i us deixo amb aquesta joia de la nostra llengua. 


– Què se'n fa del blat batut?

– S'emprenen tot seguit –vull dir que no es fa migdiada– una sèrie d'operacions que són les següents: Primera: Es treu la paia amb forques de fusta, en petits rems, espolsant-la bé perquè caigui tot el gra a l'era i es va acostant al lloc on es fa el paier, on un o dos batadors van donant forcades de paia al paiaraire o paiaraires. Segona: Passar el "pinte" per separar-ne el "paiús" o paia millor (significat aquest en contra de l'ús despectiu d'aital mot) composta de la fuia i pell de les espigues, i feia aquesta operació l'eugasser per donar el paiús als animals batadors. Tercera : S'apila tot el restant, boll i gra, amb tirassos i també amb una "tirassa" tirada per un animal; s'arraplega amb un escombra de cabassudes i se'n fa una pila allargassada perquè li doni de ple el vent. Quarta: Es "venta" amb forques especials de fusta, tirant-ne forcadetes enlaire decantades un xic cap a la banda del vent per a que es separi bé el gra del boll, que el vent s'emportava. S'anava resseguint la pila d'un extrem a l'altre, fins que ja no en quedava per ventar. Com que sempre alguns grans anaven amb el boll, hi havia el "bollaire" que el ventava amb una forca de ferro. Aquest "bollaire", per evitar les molesties que comporta a la cara, al cap i a tot el cos el boll, anava encaputxat amb un sac. Cinquena: Un cop destriat el gra del boll, es passa per la "garbella" lligada amb una baga al petit enforcat d'un llarg pal, sostingut dintre un "morter de pedra". Aquest pal solia ser de cervera encara que alguns el tenien de boix. El "garbellaire" pujava al cim d'una banqueta o cadira per a poder garbellar millor el gra que li portaven els altres a cops de senaia, i així poder-lo deixar ben net i treure'n els "grapissos" o restes mal batuts d'espigues o els caps de les espigues amb algún gra, no destriats pel vent. Dels "grapissos" en feien festa els godais, les truges, etc. Sisena: Es mesura el gra en mitges quarteres i passa als sacs en la quantitat de dues mitges quarteres o una quartera (55'50 k.) per sac. I setena operació: El blat ensacat es porta al graner.