diumenge, 27 d’octubre de 2019

Qui és el ‘senyor’ dels mossos?


Fotografia apareguda a La Vanguardia 22/05/2017

En una entrevista que Ester Vera fa a l’Ara a Artur Mas, la periodista li pregunta sobre Buch, i el polític respon: “És frívol pensar que la dimissió de Buch resoldria els excessos policials”. Que és tan com dir que “tan li fot qui hi posis que a aquests no els mana ningú”.
És una qüestió aquesta de la policia que preocupa, per quan sembla que a Catalunya, i per descomptat a Espanya, no hi ha un control real i efectiu del poder polític, i per tant del poder civil, sobre qui té el patrimoni de la força –que no de la violència–. De què sinó comandaments i sindicats dels cossos fan declaracions polítiques a tort i a dret que no fan altra cosa que enrarir l’ambient? Ahir, un colla de mossos van a veure “compañeros” de la PN a l’hospital, en visita privada, uniformats i amb armes. Qui controla i permet això? Policies que tornen a les seves casernes, són rebuts com a herois, circulant en formació i sortint dels vehicles saludant a civils dels del “a por ellos”. Denúncies contra manifestants que no s’aguanten ni amb saliva dejuna. Totes aquestes accions de provocació i fanfarroneria haurien de ser controlades pels responsables polítics i sancionades pels càrrecs policials.
Les paraules de Mas no fan altra cosa que confirmar que a la policia no la controla ni déu i que campen per la vida dels ciutadans amb total impunitat: per dur dues ampolles d’anís del mono et poden fotre a la presó per terrorista. Tampoc s’explica de cap manera la connivència amb els jutges i les ordres del fiscal general de demanar presó per tots els detinguts. Si em permeteu l’expressió: això és a can pixa, terrorisme d’estat pur. No és potser la finalitat del terrorista provocar el terror? I no són detencions i registres arbitraris una manera ben definida i estudiada d’engendrar por?
El senyor Artur Mas, que ha fet de tot a la generalitat, fins de President, deu saber prou de què parla i això encara espanta més. La policia ha d’estar a les ordres del poder polític, dels càrrecs que els ciutadans hem votat, i no pas d’uns comanaments endogàmics, nepotistes i enllotats de corporativisme pervers.