 |
Carles Porta en una
fotografia publicada a l’AnoiaDiari.
|
No acostumo a escriure crítica
de cinema o televisió, però amb una certa expectació continguda vaig decidir-me
a veure un capítol de la sèrie “Crims” que emeten a TV3, concretament el
titulat Josep Talleda, l'‘Espereu-me’. Aquestes recreacions són obra d’un
periodista que es va apuntar a periodisme perquè un amic li va assegurar que
allà “es follava molt” –ell mateix ho va explicar a Catalunya Ràdio en una
entrevista–. El follador doncs, és el
periodista Carles Porta, que no s’amaga tampoc de dir que ell és aquí per fer
peles. Aquest home es va obsessionar malaltissament amb els crims de la
Muntanya de Tor. Després d’escriure un llibre sobre l’obscura història d’aquest
cas –“Tor: tretze cases i tres morts”–, ara presumeix de saber qui és l’assassí.
Diu que no en revela el nom perquè espera que Netflix li compri la història i
cobrar així una morterada.
El conte que ens explica Costa
sobre Josep Talleda és certament macarrònic: és la narració de com un home pot
ser condemnat sense proves perquè un jutge (sic) diu que el culpable no podia
ser cap altre. Malgrat que l’episodi pretén neutralitat, la realitat és que
adquireix un biaix clarament en contra de l’acusat amb insinuacions contínues
de veïns i investigadors. Quin interès hi havia a sant Hilari en fer culpable
al senyor Talleda, que fins un grup de dones va pagar els advocats de l’acusació?
Una crònica de com els sorolls d’una persiana i del motor d’un cotxe, que va
sentir un veí insomne, pot dur a la presó un home. En la narració s’explicava
com el jutge va fer repetir les anades del cotxe i el moviment de la porta
infinitat de vegades. Semblava que el magistrat “volgués” que el testimoni
digués que ho havia sentit. Penós.
Imatges repetitives de
carreteres emboscades, d’una furgoneta amunt i avall, panoràmiques de sant
Hilari de nit, de dia, de llustre, amb fum... tot per donar un to de misteri
poc aconseguit i més aviat xaró. Repetitiva també la mostra d’atestats i
informes de la Guàrdia Civil (ja sabem, per desgràcia, com són aquests
informes) ensenyats només parcialment i sense context. Una mostra de sang (?)
que també podia ser suc de fruita; algú de la investigació dient que l'‘Espereu-me’
era un ruc i un altre dient que era un paio molt intel·ligent. En fi, una
construcció narrativa caòtica i amb contradiccions.
Per cert, que si la qualitat
dels investigadors de la GC és la que es mostrava en el reportatge, “pobreta
guardiacivil”. Feien més aviat pena contestant preguntes a les quals no
tenia resposta i que semblava allò de “esperamos la científica, però vamos: ha
sido el brasero” molt de l’Espanya profunda.
Considero que es tracta d’una
fabulació sobre la realitat amanida amb imatges i tons de veu truculents i enrarida
amb fum de misteri vaporós i ranci. Un xurro.
El senyor Carles Porta va ser
preguntat sobre com li havia anat la qüestió de la follamenta a la Facultat, a
la qual cosa va respondre que pas mal. Doncs apa, a continuar.
