dimecres, 10 de juny del 2020

El país que no volia


El cas de Jordi Arasa, un inspector dels mossos que apallissava a tort i dret gent pacífica, m’ha fet reflexionar sobre el meu país. L’han condemnat, al mosso, a més de dos anys de presó i, tot i estar processat, ha estat ascendit. Eduard Sallent, cap dels mossos, justifica aquest ascens dient que és “un procés reglat en el qual ell fa uns exàmens, supera unes proves i respecte a la borsa total dels aspirants surt o no surt”. Doncs ja em perdonareu, però aquest “procés reglat” no està ben reglat i s’ha de canviar ja.
No hauria de ser possible a casa nostra que un agent dels mossos sigui protegit pels seus superiors, que els mecanismes interns no hagin detectat un personatge violent i venjatiu que ha mostrat aquests defectes inacceptables en diverses ocasions. Que el propi Sallent hagi demanat “que els partits deixin els Mossos ‘al marge de la batalla política’”. La policia és i ha de ser un organisme controlat pel govern i sotmès a debat permanentment, perquè el monopoli de la violència institucional i el seu exercici no poden estar de cap manera al marge de l’escrutini social.
Tot aquest putiferi em porta a reflexionar, com ja deia, sobre el país i plantejar-me si les nostres estructures no són una còpia de les espanyoles. Així, estic segur que els mossos estan plens d’abusananos de cervell de mosquit, d’ex-grisos i d’ex-guàrdiacivils que van dur amb ells tots els defectes de la policia franquista que persisteix a les espanyes. Quan escoltes les comunicacions entre agents durant una operació, només sentiràs parlar castellà. La pressa per crear i omplir el cos que tenien els polítics de l’època, ens ha dut un ens que no és model de res ni per a ningú. Sempre cal salvar les excepcions, però, insisteixo, només són excepcions. Cada vegada que veig un agent dels mossos a la carretera amb les cames obertes, pelat al zero, amb ulleres fosques i posat de xulo-putes, em cau l’ànima als peus.
Penso que els mossos no són l’única còpia que es va fer de l’estat espanyol, sinó que totes les estructures de la Generalitat, totes, no són més que la miniatura de les castellanes, que es van reproduir tots els mecanismes que les governen i que s’han corromput de la mateixa manera. Podria enumerar una llarguíssima llista de greuges que ho proven, però només esmentaré la darrera: aquest famós contracte amb Ferrovial, una empresa de l’Ibex35, que ha estat beneficiada per un contracte delicat, en temps delicats, de manera obscura i al marge del concurs públic. Un contracte, que com els espanyols típics i tòpics, contempla indemnitzacions pel contractat en cas de rescissió unilateral, que es pagaran amb diners que són públics, nostres. Igual que el cas Castor. Els gestors públics, a Catalunya, actuen a imatge i semblança dels Gobiernos, ens xuclen i ens tracten de babaus, igual que els Gobiernos.
No, aquest no és el país que jo creia que es construïa, no són les estructures que jo pensava que ens governaven. Tinc la sensació de que tot allò que era un orgull íntim de ser català va sent destruït sistemàticament. Ens hem convertit en un país de joguina, en la cuineta de la señorita Pepis, tot gràcies als nostres polítics. Sentint les paraules buides, intranscendents, idiotitzadores del vi-cepresident que ens ha tocat a la tómbola, Pere Aragonès, només sento baladreries de models purament hispànics, ultramontans, viriàtics. Una perversa i gran enredada.