El cas de Jordi Arasa, un
inspector dels mossos que apallissava a tort i dret gent pacífica, m’ha fet
reflexionar sobre el meu país. L’han condemnat, al mosso, a més de dos anys de
presó i, tot i estar processat, ha estat ascendit. Eduard Sallent, cap dels
mossos, justifica aquest ascens dient que és “un procés reglat en el qual
ell fa uns exàmens, supera unes proves i respecte a la borsa total dels
aspirants surt o no surt”. Doncs ja em perdonareu, però aquest “procés
reglat” no està ben reglat i s’ha de canviar ja.
No hauria de ser possible a
casa nostra que un agent dels mossos sigui protegit pels seus superiors, que
els mecanismes interns no hagin detectat un personatge violent i venjatiu que
ha mostrat aquests defectes inacceptables en diverses ocasions. Que el propi
Sallent hagi demanat “que els partits deixin els Mossos ‘al marge de la
batalla política’”. La policia és i ha de ser un organisme controlat pel
govern i sotmès a debat permanentment, perquè el monopoli de la violència
institucional i el seu exercici no poden estar de cap manera al marge de l’escrutini
social.
Tot aquest putiferi em
porta a reflexionar, com ja deia, sobre el país i plantejar-me si les nostres
estructures no són una còpia de les espanyoles. Així, estic segur que els
mossos estan plens d’abusananos de cervell de mosquit, d’ex-grisos i d’ex-guàrdiacivils
que van dur amb ells tots els defectes de la policia franquista que persisteix
a les espanyes. Quan escoltes les comunicacions entre agents durant una
operació, només sentiràs parlar castellà. La pressa per crear i omplir el cos que
tenien els polítics de l’època, ens ha dut un ens que no és model de res ni per
a ningú. Sempre cal salvar les excepcions, però, insisteixo, només són
excepcions. Cada vegada que veig un agent dels mossos a la carretera amb les
cames obertes, pelat al zero, amb ulleres fosques i posat de xulo-putes,
em cau l’ànima als peus.
Penso que els mossos no són l’única
còpia que es va fer de l’estat espanyol, sinó que totes les estructures de la
Generalitat, totes, no són més que la miniatura de les castellanes, que es van
reproduir tots els mecanismes que les governen i que s’han corromput de la
mateixa manera. Podria enumerar una llarguíssima llista de greuges que ho
proven, però només esmentaré la darrera: aquest famós contracte amb Ferrovial,
una empresa de l’Ibex35, que ha estat beneficiada per un contracte delicat, en
temps delicats, de manera obscura i al marge del concurs públic. Un contracte,
que com els espanyols típics i tòpics, contempla indemnitzacions pel contractat
en cas de rescissió unilateral, que es pagaran amb diners que són públics,
nostres. Igual que el cas Castor. Els gestors públics, a Catalunya, actuen a
imatge i semblança dels Gobiernos, ens xuclen i ens tracten de babaus, igual
que els Gobiernos.
No, aquest no és el país que jo
creia que es construïa, no són les estructures que jo pensava que ens
governaven. Tinc la sensació de que tot allò que era un orgull íntim de ser
català va sent destruït sistemàticament. Ens hem convertit en un país de
joguina, en la cuineta de la señorita Pepis, tot gràcies als nostres
polítics. Sentint les paraules buides, intranscendents, idiotitzadores del
vi-cepresident que ens ha tocat a la tómbola, Pere Aragonès, només sento
baladreries de models purament hispànics, ultramontans, viriàtics. Una perversa
i gran enredada.
