Esther Vera, directora del
diari Ara, publica una entrevista a Miquel Buch, Conseller d’Interior, en l’edició
d’avui, 3/10/2019. Em sobta un destacat al mig del text i llegeixo l’entrevista
sencera, quan no tenia cap intenció de fer-ho. L’esmentat destacat fa
referència a una pregunta de la periodista [sic]: “La majoria d’actuacions
sota sospita estan protagonitzades per la Brimo, els antiavalots. ¿Hi ha un
problema estructural amb la Brimo?” Amb la típica habilitat dels polítics
de contestar-ho tot menys allò que se’ls pregunta –i amb la gràcia de la
periodista de no repreguntar– el Conseller es despatxa dient [sic]: “Bé, el
que està clar és que en aquest país, quan la policia actua en qüestió d’ordre
públic, ens incomoda molt a tots, no ens agrada. Altres països potser hi estan
més acostumats: hem pogut veure l’actuació de la policia francesa davant dels
armilles grogues i ha sigut molt més dura i violenta, i potser allà no hi ha
hagut tanta crítica”.
Ens queixem permanentment del
coneixement nul i esbiaixat de la realitat catalana que es té des de la messeta,
però hom espera més, molt més, enteniment d’un Conseller de la generalitat. Dir
sense solta ni volta que “quan la policia actua en qüestió d’ordre públic,
ens incomoda molt a tots, no ens agrada” és demostrar que el senyor Buch o
ve de l’hort o parla amb mala fe. És cert que els catalans som poc amants de
resoldre les coses a bastonades, i això no ho hauria de ser dolent com insinua
Buch. Es podria entendre fins i tot una certa aquiescència de Buch amb la
brutalitat viscuda. Però el que realment és xocant és que digui sense engaltar
i generalitzant que les actuacions policials ens “incomoden”. I no és
cert: ens emprenyen les actuacions brutals de la Brimo, l’acarnissament que han
demostrat amb gent de totes edats, estats i condicions, el passar-se per l’engonal
els propis protocols i, ens cabreja, que el Conseller no tingui ni la més
mínima autoritat sobre aquesta colla d’energúmens violents i descerebrats. Això
és el que ens treu de polleguera, senyor Buch, perquè és ser molt injust amb
una ciutadania que ha demostrat a desdir que la violència no és cosa nostra. No
és cosa nostra perquè ens comportem i ens manifestem de manera pacífica i
civilitzada, mentre que la violència institucional de la Brimo és gratuïta i
gosaria dir que fomentada. No senyor Buch, no ens incomoda la policia, ens
cansa i ens avergonyeix la Brimo, la seva impunitat i el seu desgovern.
I ens diu que som massa criticons,
i que hi ha països que “hi estan més acostumats”, i ens posa l’exemple
de França i els armilles grogues. De debò que es pensa que França no s’ha
mostrat prou crítica amb l’actuació dels seus antidisturbis? Li recomano vivament una mirada sincera a l’hemeroteca
francesa, la que està en francès, per fer-se’n una idea, que el desconeixement,
de nou, ja li fa dir que “potser allà no hi ha hagut tanta crítica”. I
subratllo el “potser”. I de nou, que els catalans siguem crítics hauria de ser
una qualitat. Però clar, per un polític amb la pixera al ventre, tenir
ciutadans crítics acaba provocant que es pixi a les calces, i això emprenya. La
crítica, senyor Buch, no és mai excessiva i fa que uns, els ciutadans, i
altres, els qui governen, avancem cap a espais més justos.
De veritat que és penós sentir
un personatge elegit democràticament pel poble gosi tractar-lo com ho fa el
senyor Buch. Emprenya, i molt, que demostri un desconeixement preocupant per la
realitat del país on governa –o no!– la violència institucionalitzada. Aquest
fet ens demostra la talla política i humana de Buch, almenys la que mostra en
públic. Puc entendre els equilibris a que l’obliga el càrrec, però no puc
mostrar-me acrític ni callar amb les males actuacions policials i menys amb la
ignorància del Conseller.
