La Marta (@MartadeStCugat), mestra,
ha publicat una piulada que reprodueix el diari ara (9/04/2020) i diu així: “El
primer dia que vaig anar al súper hi havia un home que trucava a la dona a cada
passadís. «Quin oli agafo? Galetes, de quines? La llet, com?» Realment, em
penso que no havia trepitjat un supermercat en sa vida”.
És molt possible que la senyora
Marta, mestra, tingui raó: aquell home no devia haver vist un súper ni per
fora. En el que no té raó és en la ironia i el sarcasme que es desprèn de la
darrera frase. Potser no que aquell home no en sabia res de comprar, ni dels
productes que s’utilitzen a casa; potser era un sapastre que esperava que li
donessis tot fet; potser es passava el dia “tirat” al sofà sense moure un dit
per ajudar la dona; i potser, potser, potser... No ho sé jo ni ho sap ella, la
Marta, mestra.
Tot i els seus defectes, aquest
home, fill de la societat patriarcal que ha patit ella, ha agafat la bossa, s’ha
posat una mascareta, i ha anat a comprar assumint el risc que això comporta
aquests dies de plaga. No solament això, sinó que amb l’ànim de fer-ho bé
–potser, malgrat tot, la dona encara el renyaria– telefona i demana, pregunta i
durà el que cal.
Podria ser que la Marta,
mestra, encara engegaria algun reny a l’home perquè no ho havia fet prou bé i
li fotria a la cara: “És clar, com que no has anat mai al súper!”. És
així que la Marta, mestra, animaria el seu company a anar al súper sempre que fes
falta? No em sembla gens pedagògic ni agraït, Marta, mestra.
No sé si la seva intenció era
riure’s d’aquell home i el seu desconeixement de l’art de la compra, una
matèria complicada que caldria ensenyar a l’escola, Marta, mestra. Una escola
on no duria mai un fill meu per por d’ensopegar amb la Marta, mestra. Una dona
desagraïda, gens empàtica i molt donada a pressuposar i a jutjar. Com faig jo
ara, Marta, mestra.
