dijous, 30 de juliol del 2020

30 de juliol de 2020

He llegit manta vegades la frase “el jutge no es creu la versió de...”. No sé si és un recurs literari del periodista, però si és així qui escriu hauria de pensar una mica en el que les seves paraules poden provocar. I si és cert que els jutges basen les seves decisions en creences, la barbaritat arriba a límits inadmissibles.

Atenent a la frase, es pot afirmar que la condemna d’una persona depèn de si el jutge se’l creu o no, i no pas de les proves o refutacions aportades per la fiscalia i la defensa. És així que les sentències es converteixen en una qüestió de fe i no pas de justícia.

A la representació de la justícia hi ha unes balances que haurien de servir per a valorar els fets provats, sospesar-los i llegir bé i imparcialment la llei per a poder emetre un judici just. En introduir una impressió estrictament personal del jutge, com és creure en l’acusat i en el que diu o no, es converteix la justícia en el mal essencial, en lloc de ser el refugi dels tractats injustament.

El poder d’un jutge és molt gran i, em sembla, que no pot donar-se a qui no és objectiu, honrat i just.