Al diari Ara Roger
Curtielles parla del dol perinatal que pateixen les mares (els pares es veu que
no pateixen gens, perquè a l’article ni se’ls esmenta). És a dir, la mort d’un
fill no nat, o mort poc després de néixer. Una de les entrevistades, Guida
Rubio, diu que “a la gent no li agrada que li parlis dels teus fills morts”.
Tot l’article està amarat del plany d’aquestes mares, que han vist frustrada la
seva maternitat, en una queixa per la poca o nul·la sensibilitat de les
institucions i la societat davant del drama.
L’experiència del dol és tant
diversa com persones i situacions. Hi ha qui necessita parlar contínuament de
la pèrdua, i hi ha qui necessita silenci i recolliment. Si una dona a qui li
agrada parlar-ne es topa amb una altra que prefereix la quietud, aleshores ens
trobem reaccions com la de la Guida Rubio, que culpa els altres pel seu
silenci. O bé la reacció és la de Sonia Maldonado que diu que “els amics
tampoc van estar a l'altura i se'n van allunyar”. El denominador comú de
les dues queixes és que la culpa del seu malestar, la incomprensió del seu
dolor, és només de la resta, dels altres. Cal ser just i pensar que a voltes
demanem a les persones coses que no ens poden donar.
La gent, els amics, poden
empatitzar amb el nostre dolor i recolzar-nos en la pena, acompanyar-nos i procurar-nos
escalf. A través d’aquestes ajudes, paral·lelament, nosaltres hem d’avançar en
l’acceptació de la pèrdua, tancar la pàgina trista que ens ha tocat viure i
superar definitivament el dol. Si no ho fem així, l’empatia i la comprensió que
hem suscitat s’anirà refredant, ens farem pesats, amargats, ens tronarem ànimes
en pena i ens anirem allunyant nosaltres mateixos fins convertir-nos en éssers
solitaris. No, no s’allunyaran amics i familiars de nosaltres, serem nosaltres
els qui, amb la nostra pena eterna, els foragitarem del nostre costat.
Superar el dol vol esforç i
voluntat per fer-ho, i el nostre entorn ha de veure que anem per aquest camí.
Perquè de dols en duem tots al damunt, els qui ens envolten i ens acompanyen
també. Uns dols que han superat, amb més o menys fortuna, i esperen que la mare
que ha perdut el fill faci el mateix. Quan no es produeix aquesta evolució, ens
aïllem, ens rebolquem en el dolor i oblidem el dolor dels altres. Esdevenim
éssers egoistes, incapaços d’aportar res als qui ens són propers.
És per això que les frases que
he esmentat abans les veig d’un egoisme excloent i unívoc, potser infantil; la
certesa de que el major i únic dolor és el meu. Aleshores, crec que les dones
que creuen en aquestes paraules no els en queda d’altra que ajuntar-se en
associacions com Little Stars o Madres Libélula per plorar en un
dol inacabable amb altres que pateixin de la mateixa manera, amb voluntat d’eternitzar
la pena. Potser aquests grups, però, a més de plorar amb elles, els haurien d’ensenyar
que el seu dol no és el dol del món i que amb fermesa i voluntat un torna a
veure la vida de colors, amb algun puntet negre, però de colors.
