Fan uns anys, amb tres companys
més, vam iniciar un projecte de telecomunicació en que intervenien aparells
desatesos, és a dir aïllats i d’accés remot. És per això que vam decidir
equipar-los amb una bateria que es carregava a través d’una petita placa solar.
Com que l’aparell ens permetia obtenir diverses dades ambientals i de manteniment,
de seguida ens vam donar compte de que la placa solar tenia un rendiment discutible:
només era eficient quan el sol arribava “net”. Així, quan núvols prims malgrat
que deixessin passar el sol, cobrien el cel el rendiment baixava notablement a
percentatges inferiors al 20%. Amb el cel cobert, la càrrega era zero. També
vam descobrir els ocells, per dir-ho així, i les seves cagarades. Tota vegada
que els aparells havien d’estar instal·lats en un suport d’uns 2,5 m d’alçada,
els ecològics amics alats s’hi posaven amb freqüència i emmerdaven de mala
manera la placa reduint de manera natural la superfície exposada. Tampoc
podem oblidar els dies de pluja de fang ni les nevades. En definitiva, les
plaques solars eren necessàries però no suficients i els cost de manteniment, evidentment
no era el zero que imaginàvem. La pràctica de la naturalesa ensenya i molt, i
de bucòlica i amiga no en té res. Ella fa la seva i santes pasqües.
Per això avui, en llegir l’article
“La
demagògia sí que és insostenible” de l’enginyer i escriptor Xavier Roig
m’he sentit premiat i profeta. En el seu escrit, Roig assenyala tres grans
mentides i una anècdota. La primera garrofa Que l’energia que fa moure
un cotxe elèctric no és innòcua, perquè les seves fonts són altament
contaminants. Així, una gran part de l’electricitat que consumim prové del
carbó, de centrals de cicle combinat o nuclears, del gas... i cal saber que per
cada kilowatt d’energia “neta” que necessita el beneït cotxe elèctric, se n’han
produït tres de bruta. Genial. La ineficiència en la producció i en el
transport, fan que es perdin 2 dels 3 kilowatts. L’excusa de l’energia elèctrica
renovable, no val: aquesta només representa un 16,4% del total i no és fiable.
Així, quan el senyor Francesc Mauri i Domènech, a boca plena, ens diu que “avui
les energies renovables han significat el 60 o 70% de la producció”, només
és un dia anecdòtic en que la tramuntana ha bufat com un animal emprenyat i
també s’ha endut alguna teulada i ha fet caure algun pal de corrent. Com diria
aquell “menos lobos Caperucita”.
La segona engalipada, és la
biomassa. Només amb un dels punts que esmenta Roig ja n’hi ha prou per a
desacreditar la moto que ens venen: el seu transport i el seu rendiment. Si la
biomassa –allò que abans en dèiem llenya, vaja– que produïm a Catalunya fos
aprofitable, només produiríem un 25% de la que ara es genera amb el petroli.
Això sense tenir en compte que cremar llenya, per molt bio que sigui, també
genera CO2. Si per col·locar la llenya al peu del forn necessitem
transportar-la a llocs allunyats, aleshores la verdor ja no és tanta, perquè el
cost material i ecològic es fa molt elevat. De ben segur que cremar llenya de
proximitat no deu ser ni suficient ni gratis.
La tercera llufa que ens pengen
va pels ajuntaments: requalificar contamina i molt. El 7% de la contaminació
mundial per CO2 prové de la producció de ciment. O sigui que, cada
vegada que a un senyor alcalde li ve la dèria de “fer créixer” el municipi ens
proporciona uns quants milers de tones de merda atmosfèrica i d’altres
porqueries no pas menors. Roig proposa una solució evident: més rehabilitar i menys
noves urbanitzacions.
I finalment un estirabot. Estic
segur que molts hem vist aquestes estufes de gas que els bars posen a les seves
terrasses: una comoditat aberrant que, aquesta no, no ens podem permetre.
Llençar calories al cel no és decent. Però ah! les terrasses proporcionen quinzets
a les batllies i de passada faciliten els beneficis a les tabaqueres. Sobre
aquesta barrabassada, Xavier Roig ens recorda que “hi hauria possibilitats
que aquesta acció [la de prohibir aquestes estufes] fes que Santa Greta
Thunberg els beneís des de la barqueta incontaminada amb la qual camina sobre
les aigües”. Amén.
Potser sí que, com diu na Patri (@patriesagronoma),
tuitaire –es veu que ser piulaire ara ja és professió– mereixem l’extinció pels
nostres pecats, però en tot cas que no ens fotin passar bou per bèstia grossa,
ens facin culpables de tot i fem mutis amb la camisa ben aixecada. Mentrestant,
benvolguda Patri, ves-te extingint tu.
