Els dilluns, a l’espai de l’Ara
que ocupa l’inefable Moliner, Fernando Trias de Bes, escriu sobre temes
normalment econòmics i de governança. Avui, 13 d’abril de 2020, ho fa sobre la
conducció de la crisi del corona-virus i, embolicat en la bandera guerrera que
impera en el llenguatge, escriu que: “Ho sento, però quan un país està en
guerra, els generals agafen el comandament dels exèrcits. I els polítics els
cedeixen una part important de les decisions, ja que ells no són militars. En
una guerra jo no voldria que un polític dirigís el meu batalló. Voldria un
militar al capdavant perquè la meva vida està en joc.”
D’aquestes paraules se’n
desprenen diferents qüestions, i cap d’agradable. D’antuvi, continuar amb la neura
de que estem en guerra ja és prou esquizofrènica com per insinuar que cal que
els militars agafin el comandament del país. M’agradaria preguntar-li al senyor
Trias de Bes si va fer la mili en la seva joventut. Amb 14 mesos d’estar
confinat en casernes merdoses, en tenies prou per veure què passaria si
haguéssim d’anar a la guerra a les ordres d’aquells inútils, una caterva de
borratxos i ganduls. Si el senyor Trias pretén que els militars de professió
estan preparats per fer la guerra, va ben dat. Com qualsevol professional, han estudiat
molta teoria, però de pràctica no en tenen ni un borrall. O sigui que s’enfronten
a situacions que mai han viscut ni tan sol somiat, exactament igual al que ara
s’enfronten els polítics. Això és “no tenen competències per a la situació
que tenen entre mans. Els va gran.” Els uns els va gran a la guerra i als
altres a la pandèmia. Altra cosa és (i no els defenso) que els polítics facin
com voldríem tots i cada un dels estrategues que duem a dins.
I el que és més greu, el senyor
Trias de Bes pensa que el militar tindrà cura de la vida del soldat. Cras
error, amic. El militar és un personatge a qui, per principis, li importa un
cagarro la vida dels seus subordinats: el seu ofici és matar, segar vides i quantes
més millor, per a vèncer l’enemic. Sap què són els danys col·laterals
senyor Trias de Bes? Doncs el soldat no arriba ni a dany col·lateral: és la
carnassa pura i dura. El principi del militar no pot ser mai tenir pietat, ni col·laborar.
El militar professional vol soldats que obeeixin, no ja sense dir ni piu –a qui
diu “piu” li foten un tret al cap i santes pasqües–, sinó directament que no
pensin. A la guerra civil, explicava un meu oncle de la quinta del biberó, els
fotien un quart de litre de conyac coll avall i una pistola al clatell perquè
sortissin de la trinxera. Aquest és el lideratge que els oficials militars
gasten.
Per acabar, acusa els polítics
d’improvisar, però què més poden fer? Altra cosa és que ho facin sense tenir en
compte els advertiments dels científics i professionals de la salut –que, tot
sigui dit de pas, tampoc tenen massa idea de què fer– i que, en base a criteris
racionals prenguin les decisions que considerin més oportunes i saludables. El
senyor Trias de Bes no deu ignorar que, al capdavall, la decisió final depèn d’una
sola persona.
Oblidi el seu ardor guerrero,
senyor Trias de Bes, que no el durà a res de bo. L’himne de la infanteria
espanyola –que vaig cantar a mitja veu moltes vegades sota la mirada
inquisidora d’algun sergent xusquero– diu així: “Si al caer en lucha
fiera / ven flotar victoriosa la Bandera / ante esa visión postrera / orgullosos
moriran”. Si a vostè li està bé morir així segueixi el seu desig sense piular. Jo, com
vaig fer a la mili, m’escaquejaré tant com podré.
