He escrit en diverses ocasions
sobre la capacitat de la humanitat de creure’s capaç de provocar grans canvis
en la naturalesa. Quan els profetes proclamen (o proclamaven) que la fi del món
és a prop a causa del canvi climàtic, un servidor apuntava que em semblava un
exercici de supèrbia. És cert que podem influir en l’evolució del planeta, però
mai en la proporció que molts es creuen. La naturalesa sempre ens torna a lloc,
i ha aparegut un coronavirus per recordar-nos-ho amb molta duresa.
Al diari Ara d’avui dissabte –21
de març de 2020, pàgina 11–, el periodista Miquel Bernis publica un apartat amb
aquest titular: “La contaminació baixa poc tot i la reducció del trànsit”.
Aquesta afirmació aixeca moltes preguntes, perquè si només circulen una tercera
part dels vehicles, com és que la contaminació amb prou feines baixa? Potser no
són els cotxes els que ens duran a la fi? És possible que algú s’equivoqués en
el diagnòstic? És massa d’hora per contestar i cal veure encara com evoluciona
tot plegat, però em semblaria bé que polítics i experts, quan hagi passat l’ensulsiada,
s’ho preguntin amb franquesa i honestedat.
Tampoc estaria de més que
sàvies, com la noia Greta Thunberg, fessin un gest d’humilitat, i abans de
posar-se a renyar la humanitat en pes reflexionessin sobre la realitat de la
influència humana sobre la Terra. Perquè, ens agradi més o menys, un porqueria
d’animaló qui ni tan sols podem veure ens ha fotut una bona cossa al cul. Si
vols per força, la naturalesa sempre ens torna a jóc.
