El titular de l’entrevista que
l’Antoni Bassas (diari Ara de 22/12/2019) fa a Jéssica Albiach, Presidenta de Catalunya en comú-Podem,
és: “Si vols ser la Dinamarca del sud, no pots convertir Catalunya en un
paradís fiscal”. I quina és la recepta que la senyora Albiach fa per evitar
que siguem aquesta arcàdia fiscal? (una qualificació força enginyosa i perversa).
Doncs reformar l’IRPF i apujar l’impost de successions. Es necessita ser molt d’esquerres,
i tenir molts de bemolls, per gosar castigar els assalariats i els petits
propietaris. Això sí que és una autèntica reforma progressista, carai! (tornem
a Obiols). Ben amanit, els qui propiciem aquest paradís fiscal que treu la son
a n’Albiach som els treballadors que cobrem un sou.
Només de pensar en mans de qui
tenim els pressupostos d’aquest país –el Sr. Pere Aragonès García i la Sra. Jéssica
Albiach Satorres– em vénen calfreds per tot el cos i una suor freda que no presagia
res de bo. Pretendre que els treballadors, per més alts que siguin els seus
salaris, siguin els qui han de procurar que l’economia vagi com cal, és gratar
el cap de l’ase. Per si no ho saben aquests dos cracs de l’economia jo els
explicaré què és un salari. El salari és allò que un hom rep a canvi del seu
treball. Si aquest treball té una gran responsabilitat i s’executa amb
eficiència és lògic que la paga sigui alta. Però per molt alta que sigui, no
deixarà de ser un salari. La persona que rep un salari alt se l’ha de guanyar
cada minut, ha de sacrificar hores i família i patir pressions a voltes
insostenibles: qui té un salari alt, paga un preu elevat. I el dia que l’amo
cregui que aquesta persona no compleix les seves expectatives, li clavarà una
cossa al cul i el fotrà de potes al carrer. I al darrera venen l’Albiach i
Aragonés i li diuen que guanya massa i que ha de contribuir molt al benestar
comú. Gloriós.
Pel que fa a l’impost de
successions, torna a castigar els mateixos, els assalariats que han estalviat
una bona part del que han guanyat treballant, o bé ho han invertit en un petit
patrimoni. Sí, petit –Albiach i Aragonés–, obrin bé els narius. Que els patrimonis
de debò, els que castiguen el bé comú, estan ben protegits per lleis que els
permeten evadir el 90% dels guanys i que van criant pel a l’ombra d’una llei injusta
que els protegeix. Sicaps, societats interposades, martingales més o menys
legals, inventades per experts ben pagats que els procuren la vertadera immunitat
fiscal.
Que ens prenen per enzes –Albiach
i Aragonés–? Que potser no tenen pebrots d’atacar el que és realment el càncer
de la societat actual: l’apropiació del benefici desproporcionat que obtenen
els grans capitals, la impunitat dels qui estafen sense mesura les arques
públiques alimentades pels qui treballen cada dia, cobrin molt o poc. El senyor
Aragonès, responsable final del pressupost, un senyor “progressista i d’esquerres”,
ens vol, endinyar amb vaselina o sense, la gran reforma “progressista i d’esquerres”
(Obiols dixit) que és recaptar dels treballadors 18,6 milions d’euros addicionals,
amb aquesta espectacular reforma impositiva (xifra calculada per Cambra de
Comerç de Barcelona). Sense exagerar puc afirmar que això és la xocolatina del
lloro, que ni a xocolata arriba. Pel que fa a la part baixa de les rendes, el
benefici que representarà la pujada del mínim exempt, percebran de mitjana una
reducció de –atenció bombos i platerets– 72 € per persona! (dada aportada per Gestha).
Per comprar-se un Ferrari, vaja. L’economista Miren Etxezarreta ho diu
ben clar, i jo hi combrego: “Per millorar els efectes redistributius del
sistema fiscal cal tocar altres impostos. El que realment falla és l’impost de societats”.
El cartell de la imatge que
il·lustra aquestes ratlles ho proclama amb paraules planes: “Vivim en un món
on els qui guanyen 100.000.000 € al mes fan creure als qui en guanyen 1.800 €
que tot va malament per culpa dels qui viuen amb 535 €. I s’ho creuen”.
Senyora Albiach, Senyor Aragonés, que ja no ens mamem el dit, i si així s’ho
pensen tinguin presents les paraules sàvies de Pere Quart:
Quan jo m'esmerço en una causa
justa
com mon Tell sóc adusta i
arrogant:
prou, s'ha acabat! Aneu al
botavant
vós i galleda i tamboret de
fusta.
···································································
Que jo mateixa, si no fos tan
llega,
en lletra clara contaria el
fet.
Temps era temps hi hagué la
vaca cega:
jo só la vaca de la mala llet.
I vagin preparant el cul senyor i senyora, perquè a cosses o a envestides els el deixarem, tard o d’hora, com un tomàquet (això no ho va dir l’Obiols).
