Llençar els quartos, senyor Lambán

Fotografia de Jorge Escudero apareguda a l’edició digital del diari Heraldo.

Cada vegada que veig el Sr. Lambán, President dels aragonesos, sento la veu d’un personatge sempre a punt per emmerdar Catalunya. En l’homenatge a les víctimes de la Rambla a Cambrils, va fer unes declaracions en què deia que va “fer tot el possible per no saludar el President Torra”; és clar, es tractava de no polititzar l’acte, ja s’entén. Però avui va d’una altra cosa: de recordar-li que més li val que es cuidi de casa seva, on hi té una feinada.

Al diari “Heraldo”, amb data de 26/08/2018, llegeixo que “El complejo turístico de la Baronía de Escriche, aparcado tras una inversión de ocho millones”. Pel qui encara compte en l’antiga moneda això és la pasterada de 1.331.088.000 pts. Les obres van començar l’any 2008 en aquesta baronia, que és en un despoblat que actualment pertany al municipi de Corbalán (un poble de 100 habitants a uns 20 km de Terol). Com es pot veure en fotografies, s’han aixecat dos edificis d’un estilisme i un respecte per l’entorn exquisits. Es veu que amb 24 habitacions no en tenien prou per a rebre l’allau d’ocupació prevista i van bastir un esperpèntic afegit per a 12 cambres més. Com que “el Presidente de la DPT (Diputación Provincial de Teruel), el aragonesista Ramón Millán, tiene muy claro que ahora no toca culminar esta iniciativa”, ara deixaran la cosa aparcada i “con el edificio principal, la Casa Grande, con las puertas y ventanas tapiadas para evitar los robos y el vandalismo”. Cal dir que a més es va arreglar l’accés al lloc amb 7 km d’asfalt i millores, es va obrir un pou i s’hi va aportar una conducció d’energia elèctrica. Però, encara sort que “no se llegó a acometer una nueva conexión directa desde la autovía A-23 contemplada para facilitar la llegada de turistas”.

Es va oferir a inversors privats la possibilitat d’acabar l’obra i explotar les instal·lacions i es va convocar un concurs. Com que ningú hi va estar interessat, la DPT va contactar amb set grups hotelers, dels quals només tres hi van mostrar un interès remot. Un interès que, una vegada vista l’obra i els seus condicionants, va decaure fins quedar en res. A aquest malbaratament de recursos públics cal afegir-ne d’altres a la comunitat del Sr. Lambán, com ara els del Monasterio de Rueda, Allepuz o La Iglesuela del Cid. Tots amb inversions multimilionàries que mai s’aprofitaran. Arribats a aquí, una altra de les llumeneres incandescents, el diputat de Ciudadanos Ramiro Domínguez, preocupat per l’evident cagada, proposa “como alternativas, la cesión al Ejército como centro de maniobras o su uso para colonias escolares”. Brillant, Sr. Domínguez, brillant.

I aquest és el meravellós país aragonès del Sr. Francisco Javier Lambán Montañés, nat el 19 d’agost de 1957 a Ejea de los Caballeros. I ara toca fer memòria: com va allò de Sixena? Moltes visites aquest estiu? S’han cobert les expectatives? Ja treuen cada dia la pols a les urnes funeràries de Beatriu Cornel i Francisquina d’Erill i Castro? Encara estan exposades en aquelles pràctiques  estanteries de supermercat? Han arribat a un bon acord amb les monges de Betlem? Vostè, Sr. Lambán, vagi distraient el personal amb si saluda o no al Sr. Torra i amb retornar les pintures del MNAC a casa seva, que mentrestant “la casa por barrer”.

Sofrages

Montserrat Tura en una visita d’obres a la presó del Puig de les
Basses l’any 2010. Imatge apareguda a la web de El Gerio digital.

No sé cap a on va la independència de Catalunya. Ja fa dies que ens les xerrades amb amics i coneguts veig que les opinions van canviant. Un d’ells, des de fa temps, es queixa de que estem belenestebanitzats. A mi em semblava exagerat, hiperventilat, però un article a l’Ara (dilluns, 13 d’agost de 2018, pàg. 6) m’ha començat a girar cap aquesta banda: tenim un excés d’exhibicionisme, de fleumeria, de sentimentalisme mal paït. L’article en qüestió l’escriu Empar Moliner i narra la visita que amb, agafem-nos, Natza Farré, Helena Garcia Melero i Sílvia Soler van fer a Dolors Bassa a la presó de Figueres.

No sé quin és l’estat d’ànim de la Dolors Bassa, però si ha llegit aquesta novel·leta ploranera i mel·líflua, com que és una persona forta i decidida, haurà pensat, potser, que no calia tanta llagrimeta. Es veu que la Dolors escriu les seves cartes amb un retolador verd i que això li fa “la lletra preciosa i educada”. Em sorprèn que una visita humana i política derivi en qüestions de gènere: sembla que avui, sobretot dones mediàtiques, si no introdueixen mal sigui amb embut el tema serien castigades de cara a la paret. I és així que ens explica que “s’ha pintat els ulls per rebre’ns (un codi entre dones; m’arreglo)”, o que només podia usar la piscina una hora a la setmana i en canvi els homes dues. Tots són gestos “entre elles” i, a l’hora de marxar “sortim, totes quatre, abraçades, i, de cop, veiem que ella ens mira, des del passadís. Ens ha vist plorar, doncs; nosaltres que no volíem que ho veiés”. I és així, entre llàgrimes i petons se’n tornen cap a casa, totes quatre ben agafadetes, mentre la Dolors, potser, se les mira amb commiseració tot pensant “criatures!”.

Ja em perdonareu la ironia, o el sarcasme, de les meves paraules, però és que així no es fa una revolució, així no arribarem a la independència mai. Tots tenim dret a tenir i expressar sentiments, però hi ha llocs i ocasions per fer-ho i ara no estem per plorar davant de l’enemic: que ell se’n fot de tot això. Ara hauríem d’estar més pel valor i la rauxa que no pas per “llepar-nos les llàgrimes”. Ja tindrem temps pels sentiments quan haguem guanyat. Potser és la Natza Farré la qui entén més la situació quan diu que: “no guanyaran ni la impotència ni les llàgrimes de veure una dona justa tancada en un sistema injust”.

Quan a les sofrages –curiosa paraula que us deixo buscar al DIEC– benvolguda Empar, deixa-les suar que és bo per la salut. En una ocasió de fa anys li vaig dir a una amiga que acabava un partit de basquet, crec recordar, que estava suada. Ella, tota mel, em va contestar: “no Jaume, no: els homes suen, les dones transpiren i les ballarines brillen”. Una qüestió semàntica i poc més.

Taxi! (i II)

Són les sis del matí i el taxi, un taxi de la comarca, em ve a buscar a la porta de casa: vaig coix. Amb un senzill “bon dia” mutu ens saludem. No utilitzo mai aquest servei perquè no en tinc necessitat i és potser per això que em sorprèn una mica tot plegat. El conductor no du corbata, però porta una camisa blanca de màniga curta i uns texans. Fa un goig fresc. M’ajuda a pujar al cotxe, agafa les crosses i les posa al maleter. Engeguem. L’interior del taxi no fa cap olor, està impol·lut i no sona cap mena d’emissora. L’home condueix amb tranquil·litat, segur i sens i ensurts. Gairebé no hem parlat en tot el viatge, potser perquè jo, adolorit, no en tenia ganes i ell, respectuós, només contestava alguna pregunta banal que li feia. Arribem i fem la mateixa operació: em dóna les crosses, m’ajuda a baixar i em diu que li faci una trucada al mòbil quan estigui que em vindrà a buscar. “Que li vagi bé”, em diu.

No puc descriure com seria el mateix en un taxi de Barcelona perquè fa anys i panys que no n’utilitzo cap, però pel que llegeixo i escolto s’assembla poc o gens al que he descrit: males olors, conductors maleducats, que no saben els trajectes, seients bruts, ràdios a tota màquina, etc. No puc certificar que tots siguin així o que reuneixin totes les qualitats que he descrit, però concediré que la meitat en compleixin unes quantes.

A veure. Quan em surt competència puc fer dues coses. Si sóc poderós puc mirar de comprar-la o fins i tot d’ofegar-la. Però si no ho sóc només em queda competir tan esportivament com pugui. I cal fer-ho ràpid, perquè qui comença ho fa amb ganes i il·lusió, i hi posa esforç i inversió; sinó, com més temps trigui a reaccionar més quota se’m menjarà. Però si sóc mandrós o em faig el milhomes, quan vulgui revoltar-me ja seré carn de mercat i només em quedaran mesures desesperades; i buscaré ajudes innobles o proteccions oficials,... o el que sigui. La galvana punyetera del sector del taxi barceloní els ha portat on són: a una guerra ominosa de llicències, a un pretès monopoli i a actuacions salvatges com la de la vaga actual. En lloc de dedicar esforços a fer del servei un exemple per a tots els competidors, han cercat el camí fàcil de l’autocomplaença i han buscat qui els arregli el problema.

La irrupció de la tecnologia és imparable, ens agradi més o menys, i pretendre aturar el seu progrés és inútil, és un esforç eixorc. I a això es dediquen els taxistes aquests dies: a combatre l’ós abraçant-lo. Cal treballar i de valent, renovant des dels més petits detalls aquest negoci. Avui et trobes un conductor amb pantalons curts, fumant i amb xancletes que no sap on és el carrer de Pelai; que li creixen bolets a les alfombretes del cotxe i que ens rep amb heavy-metal a tota castanya. Costa tant que un taxista vagi amb una camisa, neta, de màniga curta a l’estiu, uns texans decents i unes sandàlies ben cordades? Costa tant dur el cotxe polit i les tapisseries sense forats ni taques ni pols? És molt dificultós exigir un coneixement mínim del país i de la ciutat a qui vol una llicència? De la simpatia i bona educació cal dir-ne res?

Millorar el servei de taxi no val cap diner, només rigor, esforç i control a qui té una llicència i unes normes mínimes de conducta. Sembla mentida que tenint una marca perfecta com és aquell combinat negre-groc que els fa tant distingibles dediquin tants esforços durant tants anys a fer-se odiosos. Si és així, amenaçant amb “una tercera guerra mundial” com diu avui el nostre amic Tito al diari, que pensen guanyar la simpatia ciutadana van arreglats. Al clients se’l guanya complint amb l’obligació que hauria de regir el sector: un servei digne, professional i simpàtic.

Taxi!

De la vaga de taxistes de Barcelona en traurem moltes lliçons, n’estic ben segur, si més no ja comencen a sorgir preguntes. Per exemple: qui convoca l’aturada? Alberto Tito Álvarez del sindicat Élite diu textualment que “l'aturada no l'havien convocat els sindicats ni les associacions” i que la “cosa” (sic) “se'ls ha anat de les mans”. Si ells no han convocat el merder, qui ho ha fet doncs? I encara, els qui secunden la vaga, qui són? Els posseïdors de les llicències o els empleats dels “llicenciats”?

Per a poder fer el taxi cal una llicència. Tota vegada que el nombre de llicències és limitat –els mateixos taxistes s’ha ocupat prou de que el límit sigui ben baix–, des de la remor dels temps ha existit un mercat de llicències, que els taxistes s’han anat “transmetent”, previ pagament d’una quantitat de diners considerable. Així, a la web de l’AMB llegeixo un anunci que diu així: “Compro llicència amb cotxe Compro licencia con coche. Festa: dimarts. Parell. 140000 €.” Dos mòbils i un email. Qualsevol, que tingui quartos, pot comprar una llicència, però una altra cosa és exercir de taxista. Així, molts “taxistes” són, en realitat, propietaris d’una o vàries llicències, que arrenden a canvi de diners. Els qui fan la vaga, són els arrendadors o els arrendataris? Es podria tractar doncs d’una vaga patronal? Vaig conèixer un taxista barceloní que era bomber, perquè exercia d’apagafocs però tenia dues llicències que arrendava i no usava. M’explicava que la seva inversió per a la jubilació eren les llicències, que es vendria per a cobrar-ne una bona picossada. També em contava que molts taxistes pagaven el mínim d’autònoms, perquè estaven convençuts que la venda de la llicència els compensaria de sobres la paga del retiro. O sigui que, quan us trobeu un taxi amb un paki de conductor, podeu pensar, amb un mínim marge d’error, que un percentatge sucós del que li pagareu al final de la carrera, serà per algú que no se l’haurà treballada: pel propietari real de la llicència. Tota aquesta compra-venda es fa i s’ha fet amb el vistiplau de les administracions, que han permès que per a exercir l’ofici es necessiti un capital considerable. Per tant, en aquest conflicte, hi ha qui defensa el pa i qui vigila la inversió: curiosa barreja.

Un altre aspecte alliçonador de la vaga, és el nivell intel·lectual i humà dels portaveus que surten pels mitjans. La seva argumentació, el seu to i les seves expressions em deixen esmaperdut. Així, el mencionat Alberto Tito Álvarez, ha parlat de “fer un gest de bona voluntat” amb les persones amb mobilitat reduïda i és així que “decreten serveis mínims”. Oju a les paraules que són importants. La “bona voluntat” és una concessió, un favor que faig perquè jo sóc qui mana i per tant tinc la facultat de concedir-lo. I així tenen la barra de dir-ho a la ciutadania, que és qui els paga. Encrestats a l’onada, tenen els sants pebrots d’humiliar-nos i cedir-nos la gràcia de portar malalts i gent invàlida de casa a l’hospital: ja són nassos! Per acabar-ho d’arrodonir “decreten”. Segons el DIEC, decretar és una (sic) “Disposició general o resolució dels òrgans de govern de l’estat”. S’atorguen doncs, els senyors taxistes, una facultat que correspon a l’estat. I fins aquí hem arribat.

Per acabar, l’estètica. Les imatges del seu portaveu i del web d’Élite no tenen preu. Si jo hagués de parlar amb un paio amb la cara tapada, el dit en posició vexatòria i pixant al carrer, la veritat és que no en tindria gaires ganes. Ja no diguem del tal Peseto Loco, personatge desagradable i violent, que entrevistat a La Razón escup que “hace falta volcar muchas más VTCs”. Home, si vols negociar i, sobretot, si et deus als ciutadans sigues, com a mínim educat.

A veure qui cridarà taxi! quan tot això s’acabi.

Supèrbia esportiva

Kolinda Grabar-Kitarović,
Presidenta de Croàcia. Viquipèdia.

Jordi Costa és, amb Sònia Gelmà, el conductor del programa de Catalunya Ràdio “Tot Costa”, enginyós títol que barreja una frase de Guardiola i el cognom del presentador. Començat el mundial de futbol, la selecció d’Islàndia va atraure les mirades de molts aficionats, potser per ser una ser un equip modest, amb il·lusió format per homes no professionals. Em va semblar sentir que un d’ells era notari. És així que vaig poder sentir el comentari del senyor Costa, qui preguntat per la selecció de l’illa nòrdica va dir, amb una displicència que amargava, que “el conjunt islandès no m’aporta res”. És clar, mirat des de la talaia barçalonina, els provincians de Volcània no són res més que uns pobres nois que venen a divertir-se una estona, perquè ja saben que combinant l’ofici de carnisser amb el de futboler no es pot aspirar a res. I ho deixaré aquí, perquè ara m’embrancaria amb si la humilitat és un valor, en que si jugar amb el cor és positiu, etc., però m’exposo a que el Sr. Costa em rebati ràpidament amb allò del resultadisme.

Després de lluitar i amb un xic de sort –als millors també els cal la sort– Croàcia ha arribat a la final del mundial. Croàcia té poc més 4 milions d’habitants i una presidenta entusiasta que es diu Kolinda Grabar-Kitarović, i amb aquests elements avui jugarà la final del mundial. Desconec en absolut el palmarès esportiu d’aquest novíssim país europeu –independent des del 1991, pel desmembrament de l’invent de Iugoslàvia– però comparat amb Brasil, Argentina, o Alemanya ja es veu que és un nan. Tot i així, avui jugarà la final amb il·lusió, coratge i bon futbol.

No sé si al senyor Costa li aportarà res Croàcia, probablement no, perquè des de Barçalònia només es veuen “els grans”, els petits, desgraciats, no aporten res. Una mica d’humilitat aniria bé per repartir-la aquí i allà i caldria entendre que tots poden aportar molt a molts, encara que siguin miserables seleccions com la islandesa o la croata, una selecció que pel senyor Costa probablement és menystenible. I acabo amb un prec: ja s’ha escollit els substitut d’en Puyal? Perquè no sé si el senyor Costa ens podria “aportar res”, eh?

P.D. Des de la seva fundació el 1912, aquest mundial del 2018 és el primer que juga Islàndia en aquests 100 anys d’existència. Va empatar a un gol contra la totpoderosa Argentina –que ha “aportat” molt–. La mala sort va voler que Gylfi Sigurðsson fallés un penal contra Nigèria, i que el que va marcar contra Croàcia no li valgués per a classificar-se.

Migrants, emigrants, immigrants...

Avui he vist escrit que “mentre aquí perdem generacions, rebutgem els immigrants que vénen a treballar”. A voltes repetim obvietats com a lloros sense pensar en l’abast del que diem, i aquesta frase cal meditar-la bé. Resulta que el bonisme ens du a masegar-nos el pit per tot el mal que hem fet als pobles africans, i, evidentment, destrossada la nostra integritat física passem a l’acció i ens n’anem a “salvar negrets”. És a dir, en lloc de deixar-nos estar de penedir-nos, el que fem és tornar a potinejar aquelles terres sense pietat ni mesura i ara els robem fins les seves generacions.

Qui es va inventar aquesta ocurrència hauria de reflexionar i adonar-se de que cada generació d’africans que ve a casa nostra és una generació que ells perden en benefici de la nostra opulenta societat, que ara ja no vol ni tenir fills, ja no vol ni seguir el principi natural dels éssers vius: nàixer, créixer, reproduir-se i morir. Cal pensar que la massa de gent que ve a Europa deixa buits els seus països, que d’aquí uns anys trobarà a faltar aquest contingent generacional. I és així com perpetuarem la seva misèria: els robem fins la possibilitat del seu propi futur.

Ells també haurien de reflexionar i saber que si no és treballant, lluitant, patint per la seva terra, tal com hem fet i fem nosaltres per la nostra, no aixecaran pas el cap i continuaran sent el cul del món. Haurien de veure que cada fill a qui paguen un viatge incert, és una pèrdua irreparable per a la seva pròpia supervivència com a entitat única.

No diguem tonteries irreflexives, no ens deixem rentar el cervell amb frases que no tenen ni suc ni bruc que pronuncien boques fartes que alimenten cervells estúpids.

No ve d’aquí

Mentre esmorzava avui, diumenge 1 de juliol de 2018, escoltava per la ràdio na Montserrat Tura parlant de la propera trobada entre el President Quim Torra i el Presidente Pedro Sánchez. Deia l’ex-consellera que no espera gran cosa d’aquesta reunió, tan sols que se’n produeixin moltes més. Ep!, m’ha dit la cuca que tinc en algun racó del cervell, i se m’ha encès la bombeta dels records.

Quan vaig arribar al regiment de Madrid on vaig fer la mili a alguns se’ls van assignar feines concretes, coincidents o no amb la seva activitat civil. Un dels qui ho ha aconseguir va ser un xicot de Huelva, prim, amb un bigotet mal poblat i un mig somriure que presagiava un catxondo mental. L’avantatge de “tenir una feina” és que no havies de fer guàrdies ni cap altra mena de servei militar, i t’estalviaves les formacions i els horaris. Per això, i tantes altres coses, era un privilegi “treballar” a la mili. L’Antonio, que així es deia aquell noi de Huelva, era paleta i li van assignar construir un petit cobert de 4x4 metres en un racó del pati del batalló. Va trigar 4 o 5 setmanes a prendre mides i fer la llista de materials i 5 o 6 més a que arribessin. Total ja havien passat més de 2 mesos de mili. Mentre els altres pringàvem, va enfrontar dos sergents per l’aspecte que havia de tenir la barraca i per com s’havia de resoldre l’interior. Dues setmanes sense doblegar la carcanada. N’estalviaré els detalls posteriors d’aixecament i desfeta de parets, que va culminar en l’èxtasi de la demolició total i el torna a començar perquè el fonament va resultar poc profund. Un any, va passar un any i la mili va arribar a la fi. L’Antonio encara no havia posat les bigues –oficials i sub-oficials de la companyia encara discutien si havien de ser de ferro o de ciment– ni encarregat la coberta (uralita, convencional?) ni la porta ni la finestra. Aquestes últimes les guardada a la recambra: enfrontaria els militars en decisions tals com els materials, la grandària i el color. O sigui que, el seu substitut, si era gens espavilat, tenia feina per tota la seva mili i deixar algun serrell per la lleva següent.

Doncs bé, la senyora Tura m’ha recordat l’Antonio. Els polítics semblen especialistes en allargar conflictes i solucions, no els ve d’una hora ni d’una reunió. I em temo que la finalitat és la mateixa que dictava l’enteniment d’aquell jove mestre d’obres: alentir-ho tot per tal de que no se m’acabi la “feina” i amb ella el xollo. La senyora Tura fa bo allò de que una reunió només sol servir per a acordar-ne una altra. I “així anar fent, i així anar fent in sæcula seculorum. Amen!”, que deien els La Trinca boys.  Bon diumenge.

Sobre el carrer sant Bartomeu, encara

Al Facebook d’ERC i Junts per Torelló proclamen a bombo i plateret la seva victòria [sic]: “L'equip de govern RECTIFICA i el sentit del C/St Bartomeu torna al sentit inicial de pujada”. Així, amb majúscules el “rectifica”, perquè es noti bé la derrota del contrari. Quan en el govern municipal s’usen termes i tàctiques de política general, es cau en l’error de pensar que des de l’ajuntament es governa un país i no una petita comunitat de veïns. En una rara ocasió vaig assistir a la presentació d’un dels partits que es presentaven a les eleccions municipals, i aleshores vaig constatar quant d’allunyats estan alguns polítics locals de la realitat. Aquest polític presumia de l’impuls que s’havia donat al comerç del poble, quan era evident que cada setmana es tancaven botigues. En ciutats grans un pot mentir o exagerar, però en una comunitat reduïda, on tots passem pels mateixos llocs cada dia i constatem la realitat.

Recollir signatures de veïns per anar en contra d’altres no és aconsellable, i menys quan les proporcions entre els del “si” i els del “no” són comparables. Mai els veïns del carrer sant Bartomeu superaran ni en signatures ni en res a la resta de convilatans, es evident. Per això alguns s’apunten al cavall guanyador quan l’altre és menut, coix i famèlic. No és bo posar uns veïns en front dels altres i això passarà factura. Les visions a la curta, els vols gallinacis, busquen el poder dels qui el desitgen, mentre que el llarg termini és patrimoni només dels qui treballen pel poble i el seu benestar. I amb això no vull dir que a Torelló hi hagi aquesta segona visió, però avui als del curt termini se’ls veu el llautó.

La tendència a netejar de cotxes els centres de les poblacions és una opció de futur i a mitjà termini. Tots els grans centres urbans d’Europa estan sent buidats de circulació lentament i inexorable des de fa més de 40 anys. I algú gosa parlar de victòria aconseguint que es faci enrere una mesura de futur? Creure que mantenir el trànsit al centre de la població és una victòria em sembla insensat. I són els comerciants, curiosament, els qui s’apunten a la idea: certament incomprensible. Aquesta sí que és una visió a curt termini. És cert que calen períodes d’adaptació per a tothom i que potser –només potser– les vendes se’n ressenten un cert temps, però més aviat que tard els beneficis es fan evidents. A veure, pensem. El trànsit al carrer sant Miquel, afavoreix el comerç? Perquè l’afavoreix? Els cotxes que passen per aquesta via, on van? S’aturen i aparquen? Hi ha aparcaments suficients? Els qui van a comprar ho fan en cotxe? O bé el deixen i hi van a peu, perquè comprar des del cotxe es fa complicat, no? Ningú és capaç d’imaginar el c. sant Miquel amb voreres amples, que permetin terrasses, amb espai per a vianants, cotxets, per a persones amb mobilitat reduïda? Potser amb algun banc espars perquè la gent gran pugui apuntar-hi el cul, amb elements embellidors que el facin més agradable? I, també, amb veïns satisfets perquè poden tenir les finestres obertes a l’estiu sense que casa seva sigui un niu de pols negra. Sense haver de posar la música o la tele a volums supersònics per sentir alguna cosa.

Jo sóc, també, veí del carrer de Puigdassalit i el canvi de sentit al sant Bartomeu m’ha afectat negativament amb l’augment del trànsit normal: més fressa, més merda i més inconvenients. A més, s’hi ha encabit el bus de manera poc pensada. A l’ajuntament hi haurien de tenir, al calaix dels mals endreços, una proposta meva per la ubicació més racional d’aquesta parada, però el silenci administratiu és clamorós com sempre. Ni tan sols l’oposició té la temptació de mirar-s’ho, fixa’t tu. I malgrat tot no m’he posat a recollir signatures. Penso que una petita incomoditat per mi ha afavorit una gran comoditat pels meus veïns, que en fer petites renúncies aconseguim millor qualitat de vida comuna. Dic això perquè una altra de les victòries, pírriques, que ERC&Cia. s’atribueixen és la d’haver aconseguit [sic]: “1.800 signatures, a més de recollida de signatures de veïns a la zona del C/ Collsacabra i la Joanot”. No sé com es van obtenir aquestes signatures ni amb quin criteri, però a mi, que tinc casa al Puigdassalit i al sant Bartomeu ningú m’ha vingut a demanar el parer. Curiós, perquè no sé què hi pinta aquí [sic] “la Joanot”.

No en vull pas presumir perquè no és un gest que freqüenti, però vull deixar constància de que el meu article –publicat només en el meu bloc personal– ha aconseguit fins el dia d’avui 961 visites. Més de la meitat del que tota l’oposició a aconseguit amb tota la seva faramalla i estol de flautes i  pandereta. 961 torellonencs que, estant d’acord o no amb les meves paraules, m’han “escoltat”. El podeu trobar sencer a l’adreça del bloc.

De tota aquesta guerra, guerreta en diria, hi ha un aspecte que crida l’atenció: els qui han “guanyat” no parlen d’altra cosa que de la victòria, però no emeten cap solució sobre la planificació urbanística que ens permetria als veïns obrir un debat general sobre com han de ser el trànsit i, sobretot, l’habitabilitat a Torelló. I amb això vull aprofitar per dir que en una entitat petita com és la nostra, parlar d’oposició em sembla intranscendent. Cal treballar a la una. Algú d’aquesta oposició em deia que “no havien estat convidats” a les reunions que es van fer amb els responsables de trànsit sobre l’afer del sant Bartomeu. Dir que les reunions eren obertes, que és avinent que es faci una invitació als més afectats, però que esperar que t’hi convidin expressament és com dir que no hi vols anar. Jo, en cap d’aquestes trobades hi vaig veure ningú de l’oposició.

En fi, benvolguda oposició, que la victòria us aprofiti que, com bé dieu, és “l'opció que hem batallat”.

Treure a pixar el gos

Ara, ja no hi ha gossos de carrer, com aquell Callejero que cantava Alberto Cortez. Quan jo era un vailet n’hi havia a dotzenes pels pobles, i corrien d’un cantó a l’altre buscant algun crostó per rosegar. Sense manies, es pixaven on els venia bé, sobretot a les soques dels arbres, cantonades i cancells de les portes. Era així que els veïns, per evitar mullena i pudor, els empaitaven a cops de roc només de veure’ls aixecar la pota. El gos, que jugava amb avantatge, deixava anar un raig, i sortia cagant llets per evitar la trompada. No es queixaven, malgrat saber que podien rebre de valent. També nosaltres, cruels amb veïnes malcarades, havíem fet el riu en alguna entrada amb resultats semblants.

A la senyora Inés Arrimadas, el dissabte 9 de juny, la van treure a passejar per Vic a provocar i va anar fins la plaça de la Catedral a fer el numeret davant l’estàtua impertèrrita del bisbe Oliba. No va tenir prou coratge per presentar-se a la plaça Major, on es celebra el mercat i on hi ha l’Ajuntament de la ciutat, perquè corria el risc evident de ser rebuda i despatxada a tomacades. A la catedral, però, la van rebre a xiulades i, una vegada fet el paripé davant els mitjans i d’haver-se queixat amargament de la dictadora feixista que és l’alcaldessa de la Ciutat dels Sants, se’n va entornar amb la cua entre cames. En total mitja horeta justa i a dinar que ja hem fet la feina. Galdosa actuació!

És així que n’Arrimadas va fer com aquells gossos: una pixaradeta curta a la soca del primer arbre que trobes i fotre el camp corrent, per queixar-se després, com a víctima beneita, de que ni tan sols t'han deixat espolsar la cigala.
Oliba, impulsor de les assemblees de la Pau i Treva de Déu allà pel s. XI, es mirava com aquells quatre arreplegats es retiraven carrer de santa Maria enllà amb un somriure de commiseració imperceptible als llavis.

Segon intent

Aquest paio, vestit de Cid amb tots els ets i uts, és José M. Aznar. La fotografia es va fer a la torre d’algun castell de la Meseta, i a la dreta es pot distingir la bandera de Castilla-León. A sota, el poble, naturalment. No és la única imatge d’aquest melòman abillat d’aital manera, la qual cosa dóna una idea de la projecció del personatge. Ara, que ha caigut estrepitosament el seu successor, ha llançat l’oferiment d’erigir-se, de nou, en el salvador de la pàtria de dretes per a “reconstruir el centroderecha” des de la seva “posición actual”. Galdosa impostura.

No és la primera vegada que Aznar fa una proposta com aquesta. L’octubre de 2013, en un acte a Donosti, de “reparació de les víctimes del terrorisme”, el dirigent ja va oferir-se a “poner en marcha una gran política nacional basada en los principios constitucionales”. Si us ve de gust –és una manera de dir– podeu llegir el discurs sencer a La Vanguardia. Referint-se aleshores al terrorisme d’ETA, va dir que hi havia “tres condiciones para librarnos del terror: la  aplicación de la ley con todas sus consecuencias; impedir que su proyecto encuentre oxígeno en sus socios políticos y reconocer que es radicalmente ilegítimo”. Si substituïu avui la paraula “terrorismo” per “Cataluña” veureu que la tècnica que es proposava en aquell moment no és gens diferent de la que ha aplicat el seu PP al nostre país.

En aquell moment la seva “gran política nacional”, que no és altra cosa que la fusió de Cs amb PP, no va tenir èxit i el polític rònec es va retirar les casernes d’hivern de la FAES. Aquell Cid semblava ja el cadàver lligat al cavall per fer por a l’enemic, més que no pas una opció vàlida. Ara, però, ressorgeix ni que sigui amb les venes de mòmia al vent i amb pudor de naftalina per ressuscitar el vell projecte promovent l’èxtasi de la dreta: “una, grande y aznariana”. No sé com li anirà. El monstre que ell mateix ha alimentat des de l’ombra, Rivera, per venjar-se d’un PP desafecte, té un ego que se’l trepitja, i el seu hereu al PP ha caigut estrepitosament, corcat per una corrupció galopant.

En aquella ocasió del 2013, entre altres perles del seu discurs, deia:  “Y por tanto quien la ignora [la Constitución], la incumple, la suspende o la aplaza está fuera de la ley, actúa contra la voluntad nacional, y debe percibir sin que le quepa la menor duda las consecuencias de sus actos”. Amén.

Restret, tot costa

El “Tot Costa” és un programa esportiu –més que esportiu, culé– que cada dia a les 7 de la tarda presenten Jordi Costa i Sònia Gelmà. Ja es veu que el títol no és un acudit brillant, jugant amb una expressió de Pep Guardiola i el cognom del presentador. En començar l’emissió, la Sònia llegeix notícies més o menys noves i el Jordi hi fa uns comentaris, a mode d’estirabot. Ahir 29 de maig de 2018, va anar més o menys així:

- Sònia: Pablo Machín ja s’ha acomiadat del Girona...
- Jordi: L’únic que em sap greu és que ha deixat la impressió que marxa fonamentalment per calés.
- Sònia: L’Osca ha presentat Leo Franco com a entrenador per quatre temporades...
- Jordi: Aposta doblement agosarada per un club que debuta a primera.
- Sònia: L’Osca sota sospita per acusacions de partit arreglat...
- Jordi: De moment ningú no té cap prova de res, però després ja netejaràs tu la taca.
- Sònia: El Liverpool ha fet oficial el fitxatge de Fabinho
- Jordi: Bon fitxatge del Liverpool, però en tot cas insuficient per passar la duríssima pàgina de Kíev.
- Sònia: Neuer disputarà l’amistós contra Àustria...
- Jordi: Aquesta seria una altra aposta de risc, venint Neuer d’una temporada en blanc.
[···]
- Sònia: Serena Williams ha passat ronda a Roland Garros...
- Jordi: Amb un modelat discutible...

I això mateix cada dia. Dels estirabots no n’hi sol haver gaires de positius, sempre són crítiques, més o menys explícites, que ningú no replica perquè no se’ls dóna la oportunitat. La resta del programa no són més que una conversa de bar, amb les asseveracions impostades de Jordi Grau, o amb els “pèro” (amb “e” oberta) del Pere Escobar. Una especulació darrera d’una altra, declaracions de pontifical buides de qualsevol mena de fonament que no sigui el “es diu que...”. I així amb tots els altres col·laboradors, exceptuant el Torquemada que hi dóna un punt de seny.

Tots els fitxatges del barça d’aquests darrers mesos han estat primer desitjats, després qüestionats i finalment criticats. Així ha estat amb Dembelé, un noi jove amb unes qualitats físiques insuperables, intel·ligent, a qui només li falta l’experiència de jugar a Europa i al barça, però que ja ha merescut tots els dubtes. A mi, que no hi entenc gaire, em sembla un jugador formidable.

També hi ha el dol per Iniesta, per la seva pèrdua. Aquests savis s’entesten en trobar-li un substitut, però els genis no en tenen d’hereus, i si el barça vol continuar sent un club de referència haurà d’enginyar un sistema de joc alternatiu que, segur, serà fins millor que amb Iniesta. I el cas Griezmann? Ara estan en la fase de desig: sembla que sense aquest noi del barça no en farem res, i un dia rere l’altre donen voltes al possible fitxatge i, sense estar segurs de res, ja munten una enquesta: a qui s’hauria de fitxar si el tal Griezmann finalment no ve? Demencial.

Un programa al que, bé que té la seva audiència (91.000 oients), no li veig cap mena d’utilitat que no sigui, ja et dic, passar l’estona al bar del fer volar coloms. Si amb Iniesta el dol encara dura, i el que durarà, no em vull imaginar la plorera quan plegui en Messi! Ens mereixem un altre periodisme esportiu.

Pedro Sánchez la té més grossa

És si més no decebedor que el senyor Pedro Sánchez (PSOEPSC) demani en aquestes circumstàncies modificar el codi penal per “adaptar la llei al cas català”. Consterna sentir que aquest mateix senyor proposi el control de TV3 que ni el mateix PP va gosar posar damunt la taula. I sorprèn que proposi un “nou 155” més dur i “sense complexos”. Les dues darreres qüestions fa basarda perquè venen del que hauria de ser un líder de l’esquerra, i que en realitat l’únic que fa és apuntar-se al carro de PP i Cs en la carrera per veure qui fot la plantofada més forta als catalans: que això dóna vots és una realitat que un PSOEPSC no pot ignorar si no vol quedar-se amb els diputats que caben dins  d’un taxi (Sala i Martín dixit).

Però el que més m’inquieta és la primera ocurrència de don Pedro: modificar el codi penal pel que fa al delicte de rebel·lió per poder condemnar qui gosi bufar-li l’orella a la sacrosanta unitat d’Espanya. Don Pedro vol endurir un delicte que a les legislacions europees ni tan sols existeix. Això sí que és visió de futur, sí senyor. Amb ments privilegiades com la seva, no ens cal patir perquè miren enllà, molt més enllà que qualsevol de nosaltres. Com qualsevol cap calent que demana la pena de mort quan es produeix un delicte greu, don Pedro es llença a l’arena del “i jo més”, demostrant una manca de seny polític que fa feredat. Com que no han pogut encabir el delicte al codi –ni retorçant-lo fins l’extenuació–, ara adaptaran el codi al delicte. Sí senyor!

La proposta de don Pedro no fa cap bé a la concepció que tenim dels polítics, en el sentit de que l’únic que els interessa és accedir al poder sense importar com ni amb quins arguments. De fet és miserable sentir aquesta mena de propostes de gent que ens pot arribar a governar, gent que hom pot qualificar de pocavergonyes.

La decepció d’Ada Colau

Llegia dilluns que Ada Colau, alcaldessa de Barcelona, va qualificar el discurs de Quim Torra de dissabte de “decebedor”, el mateix dia que veig el titular “Tu escull el pis que vulguis i nosaltres te l’ocupem”. Fa referència aquest a persones o grups que, per una certa quantitat de diners, t’okupen un pis i te’n cedeixen l’ús. En el mateix article, llegeixo que hi ha empreses dedicades a desokupar, que amb mètodes gens delicats fan fora gent, siguin okupes o llogaters indesitjables.

Bé, potser a Colau, les paraules del candidat no la van convèncer, però sempre és millor que sigui decebedor el discurs que no pas els resultats. Hem de recordar d’on ve na Colau: del combat contra els desnonaments i de la lluita activa per un habitatge digne i assequible per a tothom. Des d’aquesta posició va assegurar que no volia enredar-se en política, però al capdavall va “cedir” i va fer de la seva lluita anterior un trampolí i una de les banderes del seu programa polític per a l’alcaldia de Barcelona.

Li diria doncs que el seu discurs va ser potser “engrescador” però que en canvi la seva gestió ha estat certament “decebedora”, si més no en aquest apartat tan important de la seva proposta de govern. No solament han continuat existint grups més o menys violents que despatxen desnonaments exprés a plantofades, sinó que alguns s’han convertit en empreses perfectament legals que actuen a Espanya des de Barcelona, sinó que s’ha creat el front contrari: especialistes en okupar, cobrant esclar.

No sóc malastruc de mena, però no trobaria estrany que molt aviat hi hagués enfrontaments entre aquesta mena de màfies de l’habitatge que provoquin resultats desagradables, i que els qui en paguin les conseqüències siguin, com sempre, els qui no tenen sostre on viure: sempre que hi ha clatellots, hi ha un tercer que rep, i és el que rep més fort. Si aquest és tot el resultat que na Colau ens pot oferir després de tres anys de governança ni tan sols diria que és decebedor, sinó que és un cras desastre que malmet encara més la situació dels desnonats. Primer, els okupadors exigiran el pizzo als pobres llogaters. Després okupadors i desokupadors enceten la batalla per dominar la cosa. I finalment, uns i altres signant la pau per repartir-se el benefici.

Felicitats senyora Colau! Gran visió la seva que veu la palla a l’ull del senyor Torra. La seva ja no és una decepció, sinó un fracàs gairebé criminal.

Frases cèlebres [o no]

Hi ha personatges que són coneguts per la gran quantitat de frases cèlebres que han pronunciat al llarg de la seva vida. Winston Churchil, Mark Twain o Albert Einstein són exemples d’aquesta dèria. En realitat, els biògrafs seriosos d’aquests personatges dubten ells mateixos de la veracitat de l’origen d’aquests aforismes, perquè la imaginació d’uns i altres els atribueix una productivitat desaforada. Aquests homes, però, han passat als annals de la història com a savis de la vida, i si més no han demostrat grans aportacions a la humanitat.

N’hi ha d’altres que potser també passaran a la historia per alguna frase, però no perquè sigui enginyosa, graciosa o profunda, sinó perquè són negatives, impresentables o falses. En una sola edició de l’Ara del dissabte 12 de maig de 2018, n’he trobat tres. I segur que si prestés més atenció en trobaria alguna altra.

La primera és de Donna Leon, autora de novel·les policíaques protagonitzades pel comissari Brunetti (que no fa mai l’amor amb la seva dona i amb prou feines un petó). Diu la frase: [sic]: “El problema dels llibres d’Agatha Christie és que no els rellegiràs mai”. Ja sé que no es tracta pròpiament de la lectura d’un llibre, però voldria recordar-li a na Leon que Christie va escriure una obra de teatre que es diu The Mousetrap (La ratera) que ha estat representada al St Martins theatre de Londres durant més de 60 anys. És sabut i conegut que molts dels centenars de milers d’espectadors han repetit, i més d’una vegada, l’assistència a la representació. Quan als llibres pròpiament dits, jo mateix els he rellegit, alguns més d’una vegada, al llarg de la vida i que conec prou gent que han fet el mateix com per afirmar que la senyora Leon equivocava. S’equivoca o té gelós, o enveja, potser? Perquè d’ella no que n’he rellegit mai res. Brunetti és la imatge de l’home rendit, del perdedor davant d’un sistema corrupte, l’home incapaç d’enfrontar-se a un cap inepte. En fi, res d’atractiu, el fracàs fet home.

La segona és de Miquel Iceta [sic]: “Ni llengua ni escola són llocs per a la política”. No, ja. No diré res de la biografia, millor dit de l’ hagiografia, d’aquest homenot de la política espanyola i espanyolista. Però que un home pretesament socialista, d’esquerres per tant, que digui que l’escola no es lloc per a la política es mereix un zero punyetero en l’assignatura de la vida. Si no parlem a l’escola de política, com ensenyarem els alumnes a ser ciutadans responsables? Llegint-los la Constitución espanyola? Com sabran distingir doncs un polític d’esquerres d’un de dretes? Els pares, a casa, hem de fer la nostra labor en aquest camp que impregnarà per sempre les seves vides, però l’escola no se’n pot desentendre de cap manera. No parlar de política a l’escola és criar administrats submisos albats de crítica. Em sembla, benvolgut Iceta que per aquí pas que anem bé. Potser és vostè que hauria de tornar a l’escola i que un mestre, qualsevol, li recordi el parvulari de la democràcia.

La darrera és de Vivian Gornick, una escriptora novaiorquesa a qui, ho confesso, no conec absolutament de res. Diu així [sic]: “És una de les revolucions [la feminista] més llargues perquè dormim amb l’enemic”. En la mateixa entrevista que li fa Sílvia Marimon, també deixa anar que [com fan els homes] “Primer feina i després amor”. Bé, jo sóc home i entre les meves amistats, coneguts i saludats li diré que els que pensen així no sobrepassen el 30%, i tiro llarg. O sigui que “menos lobos, caperucita”. Tornant però a la frase, li diria que si ella dorm amb el seu enemic és una perfecta estúpida. Per deixar l’estupidesa i salvar-se de qualsevol perill evident, jo deixaria el llit de seguida i em buscaria altres companys, o potser cap. Si la senyora Gornick considera els homes el seu enemic, no entenc què carai hi fa aquí: que es busqui un el planeta dels harems sense soldà, o de gineceus dins d’una vila closa, ben closa. Si per fer la revolució, la seva, ho ha de fer sense els homes, o encara més, en guerra contra ells ja en pot estar segura que perdrà. Perquè, Vivian, ja sabem que per molt que un bàndol guanyi la contesa mai n’és el vencedor sense la mort de l’altre. Ella, referent del feminisme segons la crònica, prefereix la feina a l’amor. Va bé: no dormiré pas mai amb ella.

I fins aquí el recull d’avui, que no sé si seguirà, perquè amb tantes clepses brillants no donaria l’abast.

Torelló: parada de bus

Quan van començar les obres del carrer sant Bartomeu es va traslladar la parada del bus al carrer de Puigdassalit. No és que a la seva situació anterior fos gloriosa, però un sempre espera que amb els canvis arribin solucions millors. Cada dia, quatre cops, passo per aquesta parada i he de fer un eslàlom per evitar fluids, merda, burilles, pinyols, peles de fruita i alguna cagarada de gos; papers, pixats, closques de pipa, llaunes i altres minúcies. És cert que els humans no som sempre polits i respectuosos, però sempre se’ns fa més difícil si el Govern municipal no hi posa mitjans per facilitar-nos-ho. Així, en tot aquest tram del carrer no hi ha ni una sola paperera, ni un sol cendrer i clar, és complicat desfer-se del que ens sobra. Tampoc hi ha un banc on els soferts viatgers puguin reposar, i grans i petits no en tenen d’altra que asseure’s al sofert graó de l’aparador de la botiga que hi ha a la parada. Voluntàriament, o involuntària, els que s’asseuen empastifen el vidre i la botiguera ha de netejar-lo i escombrar-ho si no vol que la prenguin per poc curosa. I posats a dir, quan plou els passatgers es mullarien si no fos pels balcons i barbacanes dels edificis. I encara replicant, els qui tenim un gual, que no ens serveix per a res, i que oferim els nostres balcons d’aixopluc se’ns podria agrair amb la instal·lació d’una modesta paperera que minimitzés la porqueria i facilités les passes de tots els vianants.

Sobre infermeres i vestuaris

Ana Bonafonte, delegada de SATSE (sindicat d’infermeria), està enfadada perquè “lamentablement, la infermeria encara és vista per molta gent com una professió que només l'exerceixen dones, sexualitzada, vocacional i supeditada al metge”, i és així que es pregunta que “si les infermeres ja no portem còfia, escots o minifaldilla, per què es trasllada aquesta imatge a la societat, per exemple, en les disfresses?”. Sí senyora, té tota la raó, com es pot permetre que  dones vulgars es disfressin d’infermeres provocatives, sexis i escandaloses? Això és cosa del masclisme paternalista que inunda la societat. Jo els prohibiria, així, ras i curt. Què cony és això de disfressar-se per escarnir una professió tant i tant menyspreada i menystinguda com és la d’infermeria! Fora aquestes disfresses! Que es posin una bata de metge, home, que ja està bé. I de passada, ja podríem prohibir les disfresses de tots els oficis, principalment els que exerceixen en majoria les dones.

Perquè sí, que els ciutadans i els pacients som uns babaus, uns curts de gambals que no sabem distingir entre una infermera de debò i una de pega. Es veu que als hospitals, aquesta manca de distinció provoca que els malalts es llencin damunt de les infermeres, pensant que son senyores que fumen. Prohibim les disfresses d’infermera i vestim les de veritat amb maniguets, còfia, mitges d’uralita i davantal blanc; faldilla fins els turmells i bombatxos.

Això sí, queda permès continuar usant la rebequeta per damunt de l’uniforme, perquè transmet elegància i professionalitat; sobretot si és de llana, on s’hi entaforen tots el virus, bactèries i porqueries que corren per passadissos i habitacions.

Modestament diria que les infermeres es vesteixin com vulguin o bonament puguin i, sobretot, que no es deixin aquella armilla de color groc llampant que du escrit al darrera “no em molestis, estic treballant”.

Marc Ribas i les patates a la riojana

Marc Ribas, el cuiner de barba i tupè que ens delecta amb el seu “brutal” diari, ens va endinyar entre cap i orelles una recepta de patates a la riojana que fa feredat. Hi he comptat fins a 21 ingredients! Brutal! Entre ells, hi ha tant de picant que podria ser més un plat mexicà que no pas una recepta tradicional de la cuina pobre.

Fa ja uns quants anys, principis dels 80, la meva dona i jo corríem per terres de la Rioja alabesa una nit càlida d’agost. Era tard, i en passar per Laguardia vam veure una taverna al peu de la muralla i com que anàvem afamats ens hi vam aturar. Ens va atendre un home de mitjana edat, panxut i amb bigoti, que de seguida va veure que no érem del país i que no sabíem de què anava la cosa. Sàviament, ens va recomanar unes tapas de aquí. Res de montaditos ni sofisticacions estranyes dels aliments. Embotits, formatges, anxoves, olives, pa i un vi de cosechero, fresc i sense pretensions. Quin sopar, marededéusenyor! I entre tots, dues cassoletes de patatas a la riojana. No n’havíem menjat mai i només sentir-ne l’olor els sentits es van disparar i el sabor, que ens va semblar fins exòtic, ens va dur a la boca les aromes de la terra. En acabar li vaig demanar a l’home del bigoti què carai hi posaven en aquella meravella. I m’ho va dir. I em va dir com barrejar-ho tot per arribar a l’alquímia del plat. I jo us el transmeto:

800 g – 1 kg de patates

4 xoricets tendres (dels que van lligats en rest), que poden ser picants o no; al gust.

1 cabeça d’alls

1 bona cullerada sopera de pebre vermell, que pot ser picant o no, torrat o no.

aigua

Es pelen les patates i es trenquen, s’esqueixen amb el ganivet formant daus, no es tallen. Les reservem. Tallem els xoricets en quatre parts. En una cassola amb només un rajolí d’oli hi posem el xoriço, sense pelar que si no s’esbotifarra, a foc baix i que vagi desprenent el seu propi greix. Pelem els alls, els afegim al xoriço i deixem que cogui tot 4 o 5 minuts. Continuant amb el foc baix, hi afegim el pebre vermell i el deixem torrar uns segons procurant que no es cremi remenant enèrgicament. Afegim les patates i ho remenem tot. Cobrim les patates amb aigua, salem, i ho deixem bullir fins que les patates estiguin cuites. És important que el punt de cocció de les trumfes sigui un pel passat, de manera que s’hagi després el midó espessint així l’aigua de bullir.

Si mireu la recepta del crack Ribas, veureu que no s’hi assembla gens. De fet ell mateix reconeix que allò que fa no són pas patates a la riojana, pròpiament dites, i que si les mostrés per aquelles terres les hi posarien per barret. Jo us proposo la meva: té l’encant de la senzillesa i conserva cada gust al mateix temps que es condensa tot plegat en un caldo que enamora el gust. No acabo de veure com lliguen el romaní i el julivert, ni què hi pinta el vi, ni tant d’oli per tot i molt menys aquest escaldat i fregit de les patates. Com que no poden bullir el seu temps, no s’impregnaran de la resta de gustos i quedaran com trossets de suro tou.

Proveu la meva proposta, que és la del “senyor panxut i amb bigoti” i us agradarà molt més. Ah, i suqueu-hi força pa!

Tranquil, serè i emocionat

Imatge extreta d'un vídeo publicat a la web de El Heraldo.

Avui el jutge Ricardo Javier González, autor del vot dissident en la sentència dels pocavergonyes de “la manada”, ha sortit al carrer davant de l’Audiència Provincial de Navarra per mobilitzar-se en favor de una “justícia independent i de qualitat”. A preguntes dels periodistes ha dit que no faria declaracions ni comentaris perquè “Yo solo hablo en autos y sentencias”. De tota manera no s’ha pogut estar de dir que se sent “emocionado por el apoyo recibido de amigos y compañeros”.

Em sembla bé: quan un hom la caga, és bo tenir el recolzament d’amics, com ara aquells que t’envien un whatspp que diu “sé fuerte, Ricardo”. Anima molt això, la veritat. Però em sembla que quedar-se “tranquil, serè i emocionat” quan milers de persones han sortit al carrer demanant la teva testa és, si més no, temerari. Temerari en el sentit que una persona, sigui jutge o campaner de sant Esteve de les Roures, que no és capaç d’analitzar perquè el tracten de tot menys de senyor corre el risc de malbaratar la vida i el seny.

Sempre he desconfiat dels jutges i de la justícia, no com a concepte sinó en la seva praxis. En la meva vida he vist aplicar la mateixa llei de maneres tan dispars que sempre m’ha fet l’efecte que era un digues el que vulguis que jo decidiré el que em doni la gana. Em posa els pèls de punta pensar que una persona et pot destrossar la vida només perquè penses diferent, perquè el dia de la sentència la dona li ha tocat el crostó o perquè mira tu quina feinada que tinc. El poder d’un jutge sobre les vides dels administrats és gairebé infinit, perquè pot ser fins i tot injust sense que ningú li passi comptes. I si n’hi passen, el corporativisme és tan neci que no ha de témer gran cosa. Els jutges no prevariquen, només s’equivoquen perquè, esclar, són humans.

Les sentències i l’actitud personal de representants públics com aquest senyor no contribueixen gens a millorar la percepció que tenim de les vistes  judicials. Quan un personatge a qui fins el seu ministre gosa desqualificar, que li demanen explicacions de la UE i fins de l’ONU es queda “tranquilo, sereno y emocionado” és que alguna cosa important falla.

Sant Jordi, roses grogues i feminisme

Ja vaig escriure sobre roses grogues per sant Jordi i fins vaig enviar un nota de protesta a Marcel Mauri d’Òmnium (en sóc soci) per l’ús inadequat del símbol de la diada, la rosa. Per cert, no n’he rebut resposta. No s’haurien de pervertir els símbols, ni que sigui per una bona causa. Durant la diada es poden fer les reivindicacions que calgui i més, clar que sí, però voler substituir el color roig pel groc em sembla barroer. Així ho deia el cartell d’Òmnium.

Ja fa anys que escriptores i feministes malden per transformar sant Jordi en un tòtil, la princesa en una heroïna femellista i al drac en un animaló mansoi i sense foc als queixals. S’ha reescrit la llegenda i s’han dibuixat els personatges retorçant-ne l’aspecte fins convertir-los en paròdies dels originals, caricatures deformes i mel·líflues. Els mitjans no van quedar curts la setmana passada entaforant-nos entre cap i orelles les meravelles de la literatura femenina fins la sacietat. De tan sentir-ne lloances un comença a sospitar que bé, que no n’hi ha per tant i que potser si necessiten tant d’altaveu és que no deuen ser (totes) tan bones. Avui mateix, na Mònica Terribas a Catalunya Ràdio, feia una entrevista totalment acrítica a Mary Beard, feminista que, basant-se en Margaret Thatcher com a exemple, ens vol demostrar que les dones han de tenir veu d’home si volen manar. Tot un retorçament increïble que no aporta res i que em fa pensar que si la Thatcher és un model del lideratge femení, no hi veig cap diferència amb el masculí. Ben al contrari, aquesta senyora va lapidar la societat anglesa fins a extrems inconeguts. Només vull recordar el conflicte que la va enfrontar als miners el 1984 i que va reprimir sense cap mena de mirament amb una violència inconcebible. Va durar un any, durant el qual la senyora Thatcher va legislar per tallar el flux de diners a les caixes de resistència, va causar tres morts i va anorrear sindicats i famílies. Galdós exemple! Dit això, afirmar com fa Beard que “Margaret Thatcher va fer classes de logopèdia per aprendre a parlar com els homes, amb un to de veu més greu, perquè se la prenguessin seriosament” em sembla senzillament increïble.

El feminisme corre el risc, greu, de fer-se extremament pesat per omnipresència, de manera que ja no hi ha tertúlia en què les qüestions de gènere no intervinguin moltes vegades sense cap ni peus. Hi ha dones que aprofiten qualsevol ocasió per endinyar-nos el seu discurs sense venir al cas, com si fos necessari inocular, entaforar la “visió femenina”. I avui, un dia per parlar de llibres i amoretes, de la relació més bella entre gèneres, no tenim res més a fer que enfrontar-los, ni que sigui dialècticament.

De veres: tot el debat que necessiteu, benvolgudes feministes, però no ens el feu empassar amb un embut a totes hores i sense engaltar. Gaudim sant Jordi i la seva força simbòlica. Jo, com cada any, li he comprat una rosa roja a la Carme, li he regalat un poema com fa 40 anys que faig i ella m’ha obsequiat amb dos llibres que llegiré amb delit. Però per damunt de tot ens hem dit “t’estimo”, i hem “pregat al vent dels déus perquè el nostre viatge sigui llarg”.

______________________________________________________________________________ 

Que li pesi a qui vulgui:

avui, sant Jordi matarà l’aranya,

salvarà la donzella

i durà en una mà l’espasa

i en l’altra la rosa roja,

la rosa vermella

encesa d’amor.

j.m.

sant jordi, 2018

Torelló, el carrer sant Bartomeu i ERC-JpT

Jordi Casals i Xevi Lozano. Fotografia de ràdio Ona apareguda a la web locals.esquerra.cat.

Sembla mentida que un de carrer tan curt, com és el de sant Bartomeu de Torelló, pugui aixecar tanta polseguera. Després de la seva dignificació se’n va canviar el sentit per tal de pacificar i reduir el trànsit, procurant menys sorolls, fums i perills als seus veïns. Hi ha però qui no hi està d’acord i ha recollit 1800 signatures (segons ERC) per tornar a la situació anterior. Aquí ja caldria discutir de quina manera es va fer, però no va d’això aquesta filípica.

En primer lloc vull dir que quan es van començar les obres, el veïns vam fer diverses reunions amb responsables de l’Ajuntament, a les quals mai va faltar l’Alcalde. Allà, a part de la presentació del pressupost i d’explicar-nos aspectes tècnics i estètics, el elements benèfics que he descrit – pacificar i reduir el trànsit, menys soroll, fums i perills pels veïns– eren els compromisos a que vam arribar amb els responsables municipals. I, certament, s’han complert amb la simple mesura de canviar el sentit del carrer. Sense necessitat de radars, de multes, de costos i fracassos el Consistori ha fet el que va prometre.

Segons paraules d’ERC-JpT, aquesta és una mesura que suposadament “és un primer pas de l'equip de govern d'una actuació al C/ Sant Miquel, traient-ne el trànsit, que no té el consens social mínim i sense un debat previ”. Que els centres urbans tendeixen a ser per a vianants és una tendència que a Europa fa més de 40 anys que s’ha mostrat beneficiosa. L’any 1982 vaig visitar Munic per primera vegada i una gran àrea al voltant de la Frauenplatz, al cor de la ciutat, ja estava enterament vetada al trànsit. I no ens cal anar tan lluny: a Vic, en els darrers anys, la gent ha anat guanyant espais al cotxe. No sé veure a què obeeix ara aquest estirabot de posicionar-se en contra de mesures que el que pretenen és millorar la vida dels ciutadans. No puc comprendre quin és el motiu que du a qüestionar una decisió que ja han pres multitud de ciutats europees i que s’ha demostrat positiva, i més pel comerciants: el 90% dels ocupants dels cotxes que passen pel carrer sant Bartomeu, direcció sud, no s’aturen a comprar al carrer sant Miquel precisament, sinó que es dirigeixen a la zona de grans superfícies que hi ha a la sortida del poble. Si vols anar a comprar amb cotxe a aquest carrer no pots aparcar enlloc. Comptat i debatut,  en tot aquest picar de peus que pretén recollir “la inquietud mostrada per bona part de la ciutadania de Torelló”, no hi veig altra cosa que un cert postureig polític.

Els que ens desplacem en cotxe pel poble no podem pretendre ni anar en línia recta a tot arreu ni aparcar allà on pixa el gos. Si ens toca fer una volta, doncs sortim un minut abans de casa i santes pasqües, que per això anem a cavall. És així, comprenent que els cotxes són sorollosos, pudents, voluminosos i perillosos farem uns pobles més habitables.

Però hi ha altres coses que inquieten en la nota que ERC-JpT publica a la seva web. Diuen [sic]: “l'equip de govern havia de parlar i treballar  amb com es gestionaria la mobilitat en el carrer. Aquest treball no es va fer, i després de diferents propostes, algunes contradictòries, i demostrant improvisació, es va imposar de cop aquest canvi de sentit”. Home, jo vaig participar, com a membre de la comissió de seguiment de les obres del carrer, almenys en 6 reunions amb responsables municipals. Algunes de les propostes dels veïns van ser ateses i d’altres no, però en resum puc dir que el resultat va ser satisfactori. Després de finalitzades les obres, es van fer almenys dues trobades monogràfiques sobre el canvi de sentit, en les quals, per cert, no hi vaig veure ningú de l’oposició. Per tant dir que el treball no es va fer i que es va improvisar és, si més no inexacte.

És cert que hi ha aspectes que són millorables i discutibles, però això no ha de fer oblidar la finalitat de la mesura preses, que no és cap altra que la de procurar benestar als ciutadans. És cert, per exemple, que les vies per les quals s’ha desviat el trànsit són “sensibles”, perquè travessen zones escolars. Per això cal buscar alternatives, unes alternatives que no veig per enlloc en l’escrit publicat pels dos grups polítics.

Les xarxes socials fan aflorar els veritables motius que ens mouen a tots plegats i que moltes vegades no és cap altre que procurar el benestar propi sense tenir en compte el col·lectiu. És per això que els Governs municipals han de prendre les decisions finals i que no sempre són del grat de tothom. Moltes, passat el temps, s’han demostrat beneficioses fins pels més recalcitrants opositors i una d’aquestes ha estat, arreu del món, l’expulsió del trànsit dels centres urbans.  

Quanta, quanta merda Hèracles!

Eristeu, esporuguit, s'amaga d'Hèracles dins una gerra de bronze.

Museu del Louvre, París

Escoltava avui n’Inés Arrimadas en l’entrevista que la Mònica Terribas, amb infinita paciència, li feia a Catalunya Ràdio. També vaig veure com Rafael Catalá, Ministro de Justicia, perdonava la vida a Carles Campuzano al Congreso per dur un llaç groc ofensiu a la solapa. I encara a l’ex-ministre José Manuel García-Margallo redefinint la violència a conveniència de la seva circumstància. La defensa penosa de Griñan pels ERE d’Andalusia i la cagarada del màster de la Cifuentes.

Conta la mitologia que Hèrcules, en un atac d’ira induït per Hera, va matar els seus fills i la penitència olímpica el va posar a les ordres d’Euristeu de Micenes. Aquest, descrit com a “un home imperfecte, tant física com moralment”, va ordenar a l’heroi els famosos dotze treballs. Entre aquestes tasques ingents s’explica la neteja dels estables del rei Augies. Es veu que aquest tenia un ramat enorme de toros (oju al datu!) que produïa tal quantitat de fems que empudegaven tot el Peloponès i migraven la productivitat dels seus camps. Sembla que Augies no tenia gaire interès en la higiene i la situació era merdosa de veres. Tal com havien pactat, Hèrcules, en un sol dia, va fer neteja desviant els rius Alfeu i Peneu del seu curs i les aigües s’endugueren tota la femada cap al mar.

Meditant sobre semblances, se m’acut pensar si en tota la pell de brau (oju al datu!) hi ha prou rius i prou aigua per a endur-se tota la merda i podridura que els diferents Gobiernos espanyols han anat acumulant en aquesta segona etapa de franquisme pudent. En tinc seriosos dubtes. Del que no dubto en canvi és que, de moment, no es veu cap Hèracles capaç d’emprendre aquest treball. Potser és per això que alguns preferim no emmerdar-nos en tal heroïcitat i preferim deixar Euristeu i els seus estables ben lluny.

Un mal partit

A mi les primaveres i les tardors no em proven. Em produeixen un sentiment de tristesa que em pot arribar a aclaparar i a produir-me un desassossec molest i enganxós. Per això el dia d’ahir començava malament: a més d’aquesta meva feblesa estacional endèmica, hi havia altres coses carregades d’incertesa. Una feina important que penjava d’un fil, dues visites mèdiques que podien canviar-nos la vida i un maldecap infame per acabar-ho d’adobar. Per alegrar-me el matí, el meu mai prou ben ponderat Tomàs Molina, em parlava de “vientos ábregos o llovedores”, una expressió que em treu de polleguera, i ens amenaçava amb un cap de setmana ple de malvestats climatològiques: quina creu aquest home, déu meu!

Amb aquest panorama vam sortir de casa. Però un no sap mai quan els mags de la fortuna actuen (deu ser quan els surt de la torradora) i el cas és que el primer diagnòstic que esperàvem va ser immillorable: no hi havia cap indici que ens hagués de fer patir (1-0). Faltava el segon, que era el més pelut. Després d’un petit recorregut per diferents serveis recol·lectant resultats, la doctora Perelló ens va confirmar que res de res, que el control era absolutament negatiu i que ja ens veuríem d’aquí 7 o 8 anys, si hi havia res de nou (2-0).

Arribem a casa i l’avi tenia la tele a tota màquina (l’home és una mica dur d’orella) per no perdre’s un mot de la notícia: la justícia alemanya deixava lliure Puigdemont en rebutjar el delicte de rebel·lió. L’home –91 anys– estava que no hi cabia i ens va encomanar, com cava en vena, un somriure exultant (3-0). Sona el mòbil; email entrant: la feina a fer punyetes. Cagu’m dena, anàvem massa bé (3-1). Sona el mòbil; una amiga em diu que la presentació del llibre del Ramon Minoves Paraula de Nargó ha anat molt i molt bé (4-1).

S’acaba el dia. I n’hi ha que diuen que sí, que hem guanyat, però que no hem fet un bon partit. Però què voleu que us digui, de partits d’aquests que en vinguin tants com vulguin, i als pobres perfeccionistes tocats dels pebrots que déunostresenyor els agafi confessats.