Mentre esmorzava avui, diumenge 1 de juliol de 2018,
escoltava per la ràdio na Montserrat Tura parlant de la propera trobada entre
el President Quim Torra i el Presidente Pedro Sánchez. Deia l’ex-consellera que
no espera gran cosa d’aquesta reunió, tan sols que se’n produeixin moltes més.
Ep!, m’ha dit la cuca que tinc en algun racó del cervell, i se m’ha encès la
bombeta dels records.
Quan vaig arribar al regiment de Madrid on vaig fer la mili
a alguns se’ls van assignar feines concretes, coincidents o no amb la seva
activitat civil. Un dels qui ho ha aconseguir va ser un xicot de Huelva, prim,
amb un bigotet mal poblat i un mig somriure que presagiava un catxondo
mental. L’avantatge de “tenir una feina” és que no havies de fer guàrdies ni
cap altra mena de servei militar, i t’estalviaves les formacions i els horaris.
Per això, i tantes altres coses, era un privilegi “treballar” a la mili. L’Antonio,
que així es deia aquell noi de Huelva, era paleta i li van assignar construir
un petit cobert de 4x4 metres en un racó del pati del batalló. Va trigar 4 o 5
setmanes a prendre mides i fer la llista de materials i 5 o 6 més a que
arribessin. Total ja havien passat més de 2 mesos de mili. Mentre els altres
pringàvem, va enfrontar dos sergents per l’aspecte que havia de tenir la
barraca i per com s’havia de resoldre l’interior. Dues setmanes sense doblegar
la carcanada. N’estalviaré els detalls posteriors d’aixecament i desfeta de
parets, que va culminar en l’èxtasi de la demolició total i el torna a començar
perquè el fonament va resultar poc profund. Un any, va passar un any i la mili
va arribar a la fi. L’Antonio encara no havia posat les bigues –oficials i
sub-oficials de la companyia encara discutien si havien de ser de ferro o de
ciment– ni encarregat la coberta (uralita, convencional?) ni la porta ni la
finestra. Aquestes últimes les guardada a la recambra: enfrontaria els militars
en decisions tals com els materials, la grandària i el color. O sigui que, el
seu substitut, si era gens espavilat, tenia feina per tota la seva mili i
deixar algun serrell per la lleva següent.
Doncs bé, la senyora Tura m’ha recordat l’Antonio. Els
polítics semblen especialistes en allargar conflictes i solucions, no els ve d’una
hora ni d’una reunió. I em temo que la finalitat és la mateixa que dictava l’enteniment
d’aquell jove mestre d’obres: alentir-ho tot per tal de que no se m’acabi la “feina”
i amb ella el xollo. La senyora Tura fa bo allò de que una reunió només
sol servir per a acordar-ne una altra. I “així anar fent, i així anar fent
in sæcula seculorum. Amen!”, que deien els La Trinca boys. Bon diumenge.
