diumenge, 1 de juliol del 2018

No ve d’aquí


Mentre esmorzava avui, diumenge 1 de juliol de 2018, escoltava per la ràdio na Montserrat Tura parlant de la propera trobada entre el President Quim Torra i el Presidente Pedro Sánchez. Deia l’ex-consellera que no espera gran cosa d’aquesta reunió, tan sols que se’n produeixin moltes més. Ep!, m’ha dit la cuca que tinc en algun racó del cervell, i se m’ha encès la bombeta dels records.
Quan vaig arribar al regiment de Madrid on vaig fer la mili a alguns se’ls van assignar feines concretes, coincidents o no amb la seva activitat civil. Un dels qui ho ha aconseguir va ser un xicot de Huelva, prim, amb un bigotet mal poblat i un mig somriure que presagiava un catxondo mental. L’avantatge de “tenir una feina” és que no havies de fer guàrdies ni cap altra mena de servei militar, i t’estalviaves les formacions i els horaris. Per això, i tantes altres coses, era un privilegi “treballar” a la mili. L’Antonio, que així es deia aquell noi de Huelva, era paleta i li van assignar construir un petit cobert de 4x4 metres en un racó del pati del batalló. Va trigar 4 o 5 setmanes a prendre mides i fer la llista de materials i 5 o 6 més a que arribessin. Total ja havien passat més de 2 mesos de mili. Mentre els altres pringàvem, va enfrontar dos sergents per l’aspecte que havia de tenir la barraca i per com s’havia de resoldre l’interior. Dues setmanes sense doblegar la carcanada. N’estalviaré els detalls posteriors d’aixecament i desfeta de parets, que va culminar en l’èxtasi de la demolició total i el torna a començar perquè el fonament va resultar poc profund. Un any, va passar un any i la mili va arribar a la fi. L’Antonio encara no havia posat les bigues –oficials i sub-oficials de la companyia encara discutien si havien de ser de ferro o de ciment– ni encarregat la coberta (uralita, convencional?) ni la porta ni la finestra. Aquestes últimes les guardada a la recambra: enfrontaria els militars en decisions tals com els materials, la grandària i el color. O sigui que, el seu substitut, si era gens espavilat, tenia feina per tota la seva mili i deixar algun serrell per la lleva següent.
Doncs bé, la senyora Tura m’ha recordat l’Antonio. Els polítics semblen especialistes en allargar conflictes i solucions, no els ve d’una hora ni d’una reunió. I em temo que la finalitat és la mateixa que dictava l’enteniment d’aquell jove mestre d’obres: alentir-ho tot per tal de que no se m’acabi la “feina” i amb ella el xollo. La senyora Tura fa bo allò de que una reunió només sol servir per a acordar-ne una altra. I “així anar fent, i així anar fent in sæcula seculorum. Amen!”, que deien els La Trinca boys.  Bon diumenge.