dilluns, 2 de juliol de 2018

Migrants, emigrants, immigrants...


Avui he vist escrit que “mentre aquí perdem generacions, rebutgem els immigrants que vénen a treballar”. A voltes repetim obvietats com a lloros sense pensar en l’abast del que diem, i aquesta frase cal meditar-la bé. Resulta que el bonisme ens du a masegar-nos el pit per tot el mal que hem fet als pobles africans, i, evidentment, destrossada la nostra integritat física passem a l’acció i ens n’anem a “salvar negrets”. És a dir, en lloc de deixar-nos estar de penedir-nos, el que fem és tornar a potinejar aquelles terres sense pietat ni mesura i ara els robem fins les seves generacions.
Qui es va inventar aquesta ocurrència hauria de reflexionar i adonar-se de que cada generació d’africans que ve a casa nostra és una generació que ells perden en benefici de la nostra opulenta societat, que ara ja no vol ni tenir fills, ja no vol ni seguir el principi natural dels éssers vius: nàixer, créixer, reproduir-se i morir. Cal pensar que la massa de gent que ve a Europa deixa buits els seus països, que d’aquí uns anys trobarà a faltar aquest contingent generacional. I és així com perpetuarem la seva misèria: els robem fins la possibilitat del seu propi futur.
Ells també haurien de reflexionar i saber que si no és treballant, lluitant, patint per la seva terra, tal com hem fet i fem nosaltres per la nostra, no aixecaran pas el cap i continuaran sent el cul del món. Haurien de veure que cada fill a qui paguen un viatge incert, és una pèrdua irreparable per a la seva pròpia supervivència com a entitat única.
No diguem tonteries irreflexives, no ens deixem rentar el cervell amb frases que no tenen ni suc ni bruc que pronuncien boques fartes que alimenten cervells estúpids.