diumenge, 13 de maig del 2018

Frases cèlebres [o no]


Hi ha personatges que són coneguts per la gran quantitat de frases cèlebres que han pronunciat al llarg de la seva vida. Winston Churchil, Mark Twain o Albert Einstein són exemples d’aquesta dèria. En realitat, els biògrafs seriosos d’aquests personatges dubten ells mateixos de la veracitat de l’origen d’aquests aforismes, perquè la imaginació d’uns i altres els atribueix una productivitat desaforada. Aquests homes, però, han passat als annals de la història com a savis de la vida, i si més no han demostrat grans aportacions a la humanitat.
N’hi ha d’altres que potser també passaran a la historia per alguna frase, però no perquè sigui enginyosa, graciosa o profunda, sinó perquè són negatives, impresentables o falses. En una sola edició de l’Ara del dissabte 12 de maig de 2018, n’he trobat tres. I segur que si prestés més atenció en trobaria alguna altra.
La primera és de Donna Leon, autora de novel·les policíaques protagonitzades pel comissari Brunetti (que no fa mai l’amor amb la seva dona i amb prou feines un petó). Diu la frase: [sic]: “El problema dels llibres d’Agatha Christie és que no els rellegiràs mai”. Ja sé que no es tracta pròpiament de la lectura d’un llibre, però voldria recordar-li a na Leon que Christie va escriure una obra de teatre que es diu The Mousetrap (La ratera) que ha estat representada al St Martins theatre de Londres durant més de 60 anys. És sabut i conegut que molts dels centenars de milers d’espectadors han repetit, i més d’una vegada, l’assistència a la representació. Quan als llibres pròpiament dits, jo mateix els he rellegit, alguns més d’una vegada, al llarg de la vida i que conec prou gent que han fet el mateix com per afirmar que la senyora Leon equivocava. S’equivoca o té gelós, o enveja, potser? Perquè d’ella no que n’he rellegit mai res. Brunetti és la imatge de l’home rendit, del perdedor davant d’un sistema corrupte, l’home incapaç d’enfrontar-se a un cap inepte. En fi, res d’atractiu, el fracàs fet home.
La segona és de Miquel Iceta [sic]: “Ni llengua ni escola són llocs per a la política”. No, ja. No diré res de la biografia, millor dit de l’ hagiografia, d’aquest homenot de la política espanyola i espanyolista. Però que un home pretesament socialista, d’esquerres per tant, que digui que l’escola no es lloc per a la política es mereix un zero punyetero en l’assignatura de la vida. Si no parlem a l’escola de política, com ensenyarem els alumnes a ser ciutadans responsables? Llegint-los la Constitución espanyola? Com sabran distingir doncs un polític d’esquerres d’un de dretes? Els pares, a casa, hem de fer la nostra labor en aquest camp que impregnarà per sempre les seves vides, però l’escola no se’n pot desentendre de cap manera. No parlar de política a l’escola és criar administrats submisos albats de crítica. Em sembla, benvolgut Iceta que per aquí pas que anem bé. Potser és vostè que hauria de tornar a l’escola i que un mestre, qualsevol, li recordi el parvulari de la democràcia.
La darrera és de Vivian Gornick, una escriptora novaiorquesa a qui, ho confesso, no conec absolutament de res. Diu així [sic]: “És una de les revolucions [la feminista] més llargues perquè dormim amb l’enemic”. En la mateixa entrevista que li fa Sílvia Marimon, també deixa anar que [com fan els homes] “Primer feina i després amor”. Bé, jo sóc home i entre les meves amistats, coneguts i saludats li diré que els que pensen així no sobrepassen el 30%, i tiro llarg. O sigui que “menos lobos, caperucita”. Tornant però a la frase, li diria que si ella dorm amb el seu enemic és una perfecta estúpida. Per deixar l’estupidesa i salvar-se de qualsevol perill evident, jo deixaria el llit de seguida i em buscaria altres companys, o potser cap. Si la senyora Gornick considera els homes el seu enemic, no entenc què carai hi fa aquí: que es busqui un el planeta dels harems sense soldà, o de gineceus dins d’una vila closa, ben closa. Si per fer la revolució, la seva, ho ha de fer sense els homes, o encara més, en guerra contra ells ja en pot estar segura que perdrà. Perquè, Vivian, ja sabem que per molt que un bàndol guanyi la contesa mai n’és el vencedor sense la mort de l’altre. Ella, referent del feminisme segons la crònica, prefereix la feina a l’amor. Va bé: no dormiré pas mai amb ella.
I fins aquí el recull d’avui, que no sé si seguirà, perquè amb tantes clepses brillants no donaria l’abast.