dijous, 2 d’agost de 2018

Taxi! (i II)


Són les sis del matí i el taxi, un taxi de la comarca, em ve a buscar a la porta de casa: vaig coix. Amb un senzill “bon dia” mutu ens saludem. No utilitzo mai aquest servei perquè no en tinc necessitat i és potser per això que em sorprèn una mica tot plegat. El conductor no du corbata, però porta una camisa blanca de màniga curta i uns texans. Fa un goig fresc. M’ajuda a pujar al cotxe, agafa les crosses i les posa al maleter. Engeguem. L’interior del taxi no fa cap olor, està impol·lut i no sona cap mena d’emissora. L’home condueix amb tranquil·litat, segur i sens i ensurts. Gairebé no hem parlat en tot el viatge, potser perquè jo, adolorit, no en tenia ganes i ell, respectuós, només contestava alguna pregunta banal que li feia. Arribem i fem la mateixa operació: em dóna les crosses, m’ajuda a baixar i em diu que li faci una trucada al mòbil quan estigui que em vindrà a buscar. “Que li vagi bé”, em diu.
No puc descriure com seria el mateix en un taxi de Barcelona perquè fa anys i panys que no n’utilitzo cap, però pel que llegeixo i escolto s’assembla poc o gens al que he descrit: males olors, conductors maleducats, que no saben els trajectes, seients bruts, ràdios a tota màquina, etc. No puc certificar que tots siguin així o que reuneixin totes les qualitats que he descrit, però concediré que la meitat en compleixin unes quantes.
A veure. Quan em surt competència puc fer dues coses. Si sóc poderós puc mirar de comprar-la o fins i tot d’ofegar-la. Però si no ho sóc només em queda competir tan esportivament com pugui. I cal fer-ho ràpid, perquè qui comença ho fa amb ganes i il·lusió, i hi posa esforç i inversió; sinó, com més temps trigui a reaccionar més quota se’m menjarà. Però si sóc mandrós o em faig el milhomes, quan vulgui revoltar-me ja seré carn de mercat i només em quedaran mesures desesperades; i buscaré ajudes innobles o proteccions oficials,... o el que sigui. La galvana punyetera del sector del taxi barceloní els ha portat on són: a una guerra ominosa de llicències, a un pretès monopoli i a actuacions salvatges com la de la vaga actual. En lloc de dedicar esforços a fer del servei un exemple per a tots els competidors, han cercat el camí fàcil de l’autocomplaença i han buscat qui els arregli el problema.
La irrupció de la tecnologia és imparable, ens agradi més o menys, i pretendre aturar el seu progrés és inútil, és un esforç eixorc. I a això es dediquen els taxistes aquests dies: a combatre l’ós abraçant-lo. Cal treballar i de valent, renovant des dels més petits detalls aquest negoci. Avui et trobes un conductor amb pantalons curts, fumant i amb xancletes que no sap on és el carrer de Pelai; que li creixen bolets a les alfombretes del cotxe i que ens rep amb heavy-metal a tota castanya. Costa tant que un taxista vagi amb una camisa, neta, de màniga curta a l’estiu, uns texans decents i unes sandàlies ben cordades? Costa tant dur el cotxe polit i les tapisseries sense forats ni taques ni pols? És molt dificultós exigir un coneixement mínim del país i de la ciutat a qui vol una llicència? De la simpatia i bona educació cal dir-ne res?
Millorar el servei de taxi no val cap diner, només rigor, esforç i control a qui té una llicència i unes normes mínimes de conducta. Sembla mentida que tenint una marca perfecta com és aquell combinat negre-groc que els fa tant distingibles dediquin tants esforços durant tants anys a fer-se odiosos. Si és així, amenaçant amb “una tercera guerra mundial” com diu avui el nostre amic Tito al diari, que pensen guanyar la simpatia ciutadana van arreglats. Al clients se’l guanya complint amb l’obligació que hauria de regir el sector: un servei digne, professional i simpàtic.