dimarts, 14 d’agost de 2018

Sofrages

Montserrat Tura en una visita d’obres a la presó del Puig de les
Basses l’any 2010. Imatge apareguda a la web de 
El Gerio digital.

No sé cap a on va la independència de Catalunya. Ja fa dies que ens les xerrades amb amics i coneguts veig que les opinions van canviant. Un d’ells, des de fa temps, es queixa de que estem belenestebanitzats. A mi em semblava exagerat, hiperventilat, però un article a l’Ara (dilluns, 13 d’agost de 2018, pàg. 6) m’ha començat a girar cap aquesta banda: tenim un excés d’exhibicionisme, de fleumeria, de sentimentalisme mal paït. L’article en qüestió l’escriu Empar Moliner i narra la visita que amb, agafem-nos, Natza Farré, Helena Garcia Melero i Sílvia Soler van fer a Dolors Bassa a la presó de Figueres.
No sé quin és l’estat d’ànim de la Dolors Bassa, però si ha llegit aquesta novel·leta ploranera i mel·líflua, com que és una persona forta i decidida, haurà pensat, potser, que no calia tanta llagrimeta. Es veu que la Dolors escriu les seves cartes amb un retolador verd i que això li fa “la lletra preciosa i educada”. Em sorprèn que una visita humana i política derivi en qüestions de gènere: sembla que avui, sobretot dones mediàtiques, si no introdueixen mal sigui amb embut el tema serien castigades de cara a la paret. I és així que ens explica que “s’ha pintat els ulls per rebre’ns (un codi entre dones; m’arreglo)”, o que només podia usar la piscina una hora a la setmana i en canvi els homes dues. Tots són gestos “entre elles” i, a l’hora de marxar “sortim, totes quatre, abraçades, i, de cop, veiem que ella ens mira, des del passadís. Ens ha vist plorar, doncs; nosaltres que no volíem que ho veiés”. I és així, entre llàgrimes i petons se’n tornen cap a casa, totes quatre ben agafadetes, mentre la Dolors, potser, se les mira amb commiseració tot pensant “criatures!”.
Ja em perdonareu la ironia, o el sarcasme, de les meves paraules, però és que així no es fa una revolució, així no arribarem a la independència mai. Tots tenim dret a tenir i expressar sentiments, però hi ha llocs i ocasions per fer-ho i ara no estem per plorar davant de l’enemic: que ell se’n fot de tot això. Ara hauríem d’estar més pel valor i la rauxa que no pas per “llepar-nos les llàgrimes”. Ja tindrem temps pels sentiments quan haguem guanyat. Potser és la Natza Farré la qui entén més la situació quan diu que: “no guanyaran ni la impotència ni les llàgrimes de veure una dona justa tancada en un sistema injust”.
Quan a les sofrages –curiosa paraula que us deixo buscar al DIEC– benvolguda Empar, deixa-les suar que és bo per la salut. En una ocasió de fa anys li vaig dir a una amiga que acabava un partit de basquet, crec recordar, que estava suada. Ella, tota mel, em va contestar: “no Jaume, no: els homes suen, les dones transpiren i les ballarines brillen”. Una qüestió semàntica i poc més.