 |
| Montserrat Tura en una visita d’obres a la presó del Puig de les Basses l’any 2010. Imatge apareguda a la web de El Gerio digital. |
No sé cap a on va la independència de Catalunya. Ja fa dies
que ens les xerrades amb amics i coneguts veig que les opinions van canviant. Un
d’ells, des de fa temps, es queixa de que estem belenestebanitzats. A mi
em semblava exagerat, hiperventilat, però un article a l’Ara (dilluns, 13 d’agost
de 2018, pàg. 6) m’ha començat a girar cap aquesta banda: tenim un excés d’exhibicionisme,
de fleumeria, de sentimentalisme mal paït. L’article en qüestió l’escriu Empar
Moliner i narra la visita que amb, agafem-nos, Natza Farré, Helena Garcia
Melero i Sílvia Soler van fer a Dolors Bassa a la presó de Figueres.
No sé quin és l’estat d’ànim de la Dolors Bassa, però si ha
llegit aquesta novel·leta ploranera i mel·líflua, com que és una persona forta
i decidida, haurà pensat, potser, que no calia tanta llagrimeta. Es veu que la
Dolors escriu les seves cartes amb un retolador verd i que això li fa “la
lletra preciosa i educada”. Em sorprèn que una visita humana i política
derivi en qüestions de gènere: sembla que avui, sobretot dones mediàtiques, si
no introdueixen mal sigui amb embut el tema serien castigades de cara a la
paret. I és així que ens explica que “s’ha pintat els ulls per rebre’ns (un
codi entre dones; m’arreglo)”, o que només podia usar la piscina una hora a
la setmana i en canvi els homes dues. Tots són gestos “entre elles” i, a l’hora
de marxar “sortim, totes quatre, abraçades, i, de cop, veiem que ella ens
mira, des del passadís. Ens ha vist plorar, doncs; nosaltres que no volíem que
ho veiés”. I és així, entre llàgrimes i petons se’n tornen cap a casa,
totes quatre ben agafadetes, mentre la Dolors, potser, se les mira amb
commiseració tot pensant “criatures!”.
Ja em perdonareu la ironia, o el sarcasme, de les meves
paraules, però és que així no es fa una revolució, així no arribarem a la
independència mai. Tots tenim dret a tenir i expressar sentiments, però hi ha
llocs i ocasions per fer-ho i ara no estem per plorar davant de l’enemic: que
ell se’n fot de tot això. Ara hauríem d’estar més pel valor i la rauxa que no
pas per “llepar-nos les llàgrimes”. Ja tindrem temps pels sentiments
quan haguem guanyat. Potser és la Natza Farré la qui entén més la situació quan
diu que: “no guanyaran ni la impotència ni les llàgrimes de veure una dona
justa tancada en un sistema injust”.
Quan a les sofrages –curiosa paraula que us deixo buscar al
DIEC– benvolguda Empar, deixa-les suar que és bo per la salut. En una ocasió de
fa anys li vaig dir a una amiga que acabava un partit de basquet, crec
recordar, que estava suada. Ella, tota mel, em va contestar: “no Jaume, no:
els homes suen, les dones transpiren i les ballarines brillen”. Una qüestió
semàntica i poc més.
