Sobre la independència dels grans

Ahir, al programa de la doctora Coppulo, a Catalunya Ràdio, es va parlar de la independència de la gent gran i es va fer a partir de la dramatització d’una situació que, de segur, es viu a moltes cases: l’àvia que viu sola, que ha passat una malaltia i que no vol abdicar de la seva solitud, que no soledat. Així, el fill, que vol marxar de vacances, insisteix en dur a la mare a casa d'una germana perquè no estigui allunyada de la família. La mare, tossuda, no es deixa convèncer i entre dos especialistes i els oients havien de resoldre la situació. Una senyora, d’aquestes tan assenyades, tocades i posades, va tenir la gosadia de dir que calia tractar els vells com la canalla: deixar-los creure que eren ells els qui decidien. Ho vaig trobar pervers i penso que molta gent utilitza aquesta argúcia indecent. Els especialistes no hi van estar d’acord, per sort.

Crec però que ens van colar dos gols, els guionistes de la doctora Coppulo. L’un, el final del drama: com que a l’àvia li agrada molt la tele, el fill li promet un aparell per a ella sola, en una habitació per a ella sola i de mides espectaculars. Com la canalla: li donen el xupa-xups perquè s’empassi les bledes. I tant panxos! Però el més greu és el xantatge emocional del patiment: no et pots quedar sola perquè em fas patir. Ja no és pervers, és diabòlic. Com que jo no vull haver de patir, has de fer el què et dic; és que no m’estimes? És evident que, a voltes, els qui estimem ens fan patir. Els fills surten de nits, els amics practiquen esports de risc o es passegen per carrers de països poc fiables. El patiment és un sentiment que un hom s’ha de passar, sol o compartit, però mai es pot utilitzar com a coacció. Per tant, verbalitzar el patiment menysté l’amor i és un signe inequívoc d’egoisme; ep!, no el patiment en sí, sinó la seva expressió.

A vegades banalitzem sense adonar-nos. Els doctorats no en salven ningú.

Els voltors d’Espinosa

El Quim Monzó descrivia el personatge del súper-voltor, una espècie que freqüenta els bars i que s’apropia de tots els diaris que pot i que no els deixa anar ni que el matin. Aquest estiu vaig poder visitar la bonica població d’Espinosa de los Monteros, a las Merindades de Burgos. Si la memòria no em falla, al Restaurante Bar la Mantequería, a la calle del Progreso número 16, hi ha un rètol ben visible que diu, més o menys, el següent: “Se advierte a los señores clientes que, si superan los 15 minutos leyendo alguno de los periódicos que ponemos a su disposición, deberán hacerlo en voz alta para que los demás también puedan disfrutarlos. Gracias.” O sigui que a Espinosa, els voltors hauran de piular.

Puplicat a La Vanguardia el 23.11.2011

Pobres, els de Rouen!

L’amic Tomàs Molina ens obsequia moltes vegades amb paraulotes angleses, termes meteorològics, perquè comprovem el seu domini de l’idioma, el seu poli-lingüisme multiculti. Doncs bé, ahir ens va fer un regal del seu “domini” del francès pronunciant “Ròuen”, com si fos anglès, el nom de Rouen (pronuncieu: “Ruan”), “la Ville aux cent clochers”. Els habitants de la ciutat del nord de França poden estar ben contents en entrar a formar part del domini més estúltic de l’idioma de Shakespeare: o tens equivalent anglosaxó o no existeixes. Felicitats Tomàs! Al·leluia rouanesos!

La noia d'Oujda

Que bella la noia
Que jove i curulla de joia!
Que riu i somriu,
Que s’estima la vida.
De mirada neta,
Profunda i serena...
Que bella la noia!
Que bella la vida!

novembre 16, 2011

Gloriosa recomanació

Al món sempre hi ha algun crack que no ens el mereixem disposat a desvetllar-nos de l'ensopiment. Sense entrar a valorar l’exactitud i el context (ojo, amb el context!) amb què es reprodueixen les paraules del Director General del Trànsit del Ministerio del Interior, Senyor Pere Navarro, la seva recomanació no té dita: “Pere Navarro va recomanar ahir el teletreball com una de les solucions davant les grans nevades”. Recony, quina ment tan preclara!

Em costa d’imaginar el meu amic, paleta d’ofici, teleposant-maons-a-l’obra. O al conductor de l’autobús que ara s’atura davant de la finestra teleconduint-des-del-sofà-de-casa. Es tracta doncs d’estalviar diners a l’Administració quedant-nos a casa davant de l’ordinador tot esperant que l’empresa ens enviï la feina per la pantalleta.
Jo, amb molt de gust, em quedaré a teletreballar; a veure si els meus clients m’envien la feina a casa. Si em surt bé, ja no em mouré mai més de la taula, tan si neva com si no ho fa, bo assegut al sofà, o estirat a l’hamaca, posats a fer.
Si fos d’ell, em posaria a investigar en el teletransport; això sí que seria la solució definitiva. Ànim Pere, ja no falta tant per tenir-nos endreçadets. Mentrestant vostè i els seus podran telereposar.

Una mica de decència

Ahir, vaig veure per la tele un vídeo del PSC per la campanya electoral. Em va semblar deplorable, indecent, digne del Sr. Zaragoza, un personatge que haurien de desar a l’armari de l’oblit. No el descriuré perquè el podeu veure a l'enllaç i és molt millor veure’l, sobretot l’escena final. Jugar amb la mort per a obtenir vots és una bestiesa que només pot concebre una ment malalta. No s’hi val tot. Ni tan sols es pot recórrer a la llibertat d’expressió per justificar unes imatges que perverteixen de manera malèvola l’ètica mínima que s’exigeix a les persones que ens volen governar. Com es pot confiar en algú que es recolza en la por d’altri per a treure’n rèdit? No se’n deia sadisme d’això? O potser tortura? És la tècnica de la secta: sense mi, et moriràs perquè els altres són molt dolents, el món t'odia; tu no pots fer res, sense mi; vota’m, sinó et moriràs. Buidar de contingut la ment de l’acòlit per emplenar-la de l’adoctrinament crapulós. L’amic Zaragoza, ha pensat el l’angoixa dels malalts i dels seus familiars?

No puc entendre com ments intel·ligents i solvents del PSC han pogut donar el seu vistiplau a unes imatges que insulten i fereixen la intel·ligència dels votants. Geli, Nadal, Tura, Maragall, Iceta... vergonya. Un mort a la campanya per a fer creure al poble que si no voten la Sra. Chacon es moriran en un cul d’hospital perquè “les retallades tenen conseqüències”, com si el PSC no tingués cap responsabilitat del què passa, és d'una maldat diabòlica. I els professionals de la sanitat... apa, que deuen estar contents veient el carai de ninot que es mira des de la buidor com el piiii anuncia la fi d’un ésser humà.

I d’aquesta perversitat cal trobar-ne el culpable, que no és altre que la Sra. Carme Chacon, disposada a travessar tots els límits de la decència per esgarrapar uns quants vots.

Fa uns mesos, durant la lluita successòria del PSOE, la Sra. Chacon va renunciar finalment a la carrera cap a la Moncloa. Aleshores, una femellista recalcitrant va escriure un panegíric a la Vanguardia denunciant que la condició de dona de la candidata l’havia condemnada a l’abandó. Tot seguit feia una lloança exultant de la bondat femenina davant la perversitat masculina. Ja vaig escriure aleshores que l’ambició no té sexe i que la senyora Chacon, com qualsevol “trepa”, busca el poder a qualsevol preu. La retirada només era una estratègica retirada a les casernes d’hivern, bo i esperant el bon temps. Ara, amb aquesta collonada, ella mateixa es retrata. Misèria, Carme Chacon, misèria.

El zoo de les plantes

Ahir vaig tenir notícia d’un invent anomenat Parcs de les olors. Es tracta d’espais creats per tres dones –una geògraf, especialista en didàctica, una arquitecta, especialista en bioconstrucció i una biòloga, especialista en paisatgisme– que defineixen així la seva feina:

“Sovint, alguns propietaris de finques o ajuntaments es posen en contacte amb nosaltres perquè els oferim una solució al problema de recuperar un espai agrícola abandonat o degradat (pedrera, abocador, etc.) amb el propòsit de fer-ne un ús productiu. També pot tractar-se d’un consistori que vol enjardinar de manera sostenible el seu poble, o d’alguna entitat que treballa amb persones discapacitades i que busca ampliar el ventall d’ocupació d’aquests col·lectius”.

Sembla una tasca lloable i molt en la línia bucòlico-natural-xupiguai que ara s’estila. Jo no voldria pas criticar una activitat tan sostenible. Però hi ha coses que no m’explico per més voltes que hi doni. Si les plantes aromàtiques creixen lliurement per tot el territori, si les podem collir respectant el seu hàbitat, què carai pinta tenir-les enjardinades i ordenades en feixes i parterres? De segur que hi ha microclimes en els quals moltes d’aquestes plantes no hi poden créixer i que cal cultivar-les de manera artificial. Aquests parcs, són espais per a camacos a qui caminar una mica pels bosc els produeix al·lèrgia? O bé és un zoo vegetal? Sembla mentida que tenint una riquesa salvatge tan i tan gran a la nostra Mediterrània de plantes de tota mena, les haguem de tancar en corrals vegetals, artificials, mistificats en una alquímia antinatura.

Ja em perdonareu, però si d’això se’n diu sostenibilitat ja res no em quadra (o potser és una excusa mercantilista? Calla, que no fos això!).

del temps i els meus dies I

No em plau el temps que m’escau

i que, impenitent, em toca viure.

I somric , com un babau,

orat espectador dels meus dies.

novembre 7, 2011

Els déus que no riuen

A ran de l’atemptat contra la revista francesa Charlie Hebdo, Quim Monzó escrivia ahir l’article que re-produeixo: el trobo encertat en tot el seu argumentari i, sobretot en la seva conclusió. Només hi afegiria que Al·là sap riure, i sobretot riure’s d’ell mateix. Sinó la idea de Déu se’n va a fer punyetes. Déu és l’ésser perfecte, aquell que es paradigma de totes les coses bones, ha de tenir l’humor, tot l’humor, com una de les seves virtuts més destacades. No em puc imaginar un Déu que no riu, que no sap riure. Per això crec que si una cultura no sap riure no és digna ni del seu Déu i respectar-la es converteix en una entelèquia.

Nosaltres bé que hem evolucionat en la nostra concepció de la divinitat i hem passat d’aquell Déu obscur, cruel, intolerant, que ens presentava la Inquisició del s. XV, a altres models més propers a la mesura de l’home.

Estic a punt d’anar a un casament a Marroc. Hi tenim amics allà, a qui apreciem i estimem. Els hem ajudat a establir-se al nostre país i hem procurat comprendre la seva cultura fins on hem pogut, però mai hem justificat ni els hem donat la raó en principis que, a nosaltres, ens han calgut anys per arribar a conquerir i ells saben que principis com els d’igualtat o llibertat són irrenunciables i, en conseqüència, si volen conviure amb nosaltres els han de respectar. No serà la primera vegada que anem a aquell país; en dues ocasions més hi hem viatjat i hem passat dies a casa seva, res d’hotels. Això ens ha permès de conèixer directament com viuen, què fan, de què parlen cada dia. Fins i tot he suportat intents de conversió a l’islamisme! Mentre he estat allà ho he respectat i he evitat parlar o discutir d’allò que els podria molestar. Ser respectuós amb una cultura no vol pas dir justificar-la, i el respecte ha de ser recíproc, sinó la relació és perversa i enverinada, desigual, i no ens permet d’establir un diàleg madur i sòlid. Per això passen coses com la que ha succeït a Charlie Hebdo. És la intolerància pura i dura, sense justificacions ni falsos respectes.

Déu, si existeix, riu; segur. Es digui com es digui, amb turbant a la clepsa o amb triangle al front, Déu riu. Perquè si no riu no sap pas el què es perd.

Del salat al ponent

Fa unes setmanes vam estar a Cadaqués. Feia uns anys que no hi anàvem perquè les allaus de turistes me n’allunyen, molt a pesar meu. La saturació em provoca malestar i allò que havia de ser agradable esdevé angúnia i, francament, ho evito. El dia al què em refereixo però, va ser tranquil i vam poder gaudir de la meravella que és el Mediterrani en aquesta part de la costa del país. Vam passejar pels carrers costeruts i estrets amb una certa melangia, tot deixant perdre el pensament per un passat no tan llunyà quan les cases eren dels pescadors i no de petits negocis, a voltes sobrers. Però va ser en una d’aquestes minúscules botigues que vaig sentir parlar salat després de molts i molts anys. Se’m va eixamplar el cor. El parlava una noia, d’uns quaranta anys, amb una naturalitat especial, usant la vella parla com ho havia sentit fer a antecessors seus fa 30 o 35 anys. Encantat amb la melodia vaig allargar tan com vaig poder una conversa intranscendent sobre el temps i la seca que havíem de suportar aquesta tardor, amb el desig únic d’escoltar-la. No va trigar a arribar el qui semblava ser la parella de la noia i el goig va ser doble: tots dos conservaven aquesta variant del català que tan m’agrada.
Ara, fa poc més de dos dies, hem tornat d’una breu estada en terres de la Franja on vam menjar a la Fonda Alcalà a Calaceit. Estant a taula, vam tenir per veïns tres homes, que van gaudir amb les mongetes amb arengada i els peus de porc que el Miquel i el seu germà preparen sàviament. Allà vaig poder sentir la parla genuïna de la franja amb accent i expressions xocants. El sorprenent de tot és la puresa que em va semblar percebre en les paraules i girs que utilitzaven.

En pocs dies, d’una punta a l’altra del mapa de l’idioma, vaig poder sentir dues modalitats que ni en accent ni en vocabulari s’assemblen massa, però que vaig entendre i em van entendre. En una terra pobra d’aigua, un d’ells va comentar: “Diuen que lo vi afluixe la llengua, però ai! quan és l’aigua la que mos fa parlar! Ojo!”. Formidable!

Vam acabar la tarda amb ells a Gandesa, a la Fira del Vi, on veïns i forasters compartien clotxa, bo i asseguts en llargues taules al parc, sota el sol amic de la tardor benèvola.


Imatges:
a dalt, carrer de Cadaqués
a baix, home en un balcó de Calaceit.

Catalunya o Portugal?

De tot el què ha dit el pedant Gregorio Peces Barba, en la seva intervenció d'aquest dijous al Congrés de l'Advocacia que aquests dies es fa a Cadis, el més sorprenent són els verbs que usa: “Sempre dic de broma què hauria passat si ens haguéssim quedat amb els portuguesos i haguéssim deixat els catalans. Potser ens hauria anat millor”. “Deixar” i “quedar-nos”. O sigui, que en temps del Conde-duque de Olivares, Espanya tenia la potestat de decidir sobre els destins de països i gents, bandejant les seves voluntats. Aquest sentit de possessió que presideix tots els discursos de personatges messetaris persisteix en el temps i és el què perverteix la democràcia espanyola i espanyolista. Això és: la pell de brau és una propietat exclusiva dels castellans, tan si és Portugal com si és Catalunya. I això ho diu un dels anomenats “pares de la constitució”, aquell text sagrat i intocable al qual tots hem de prestar reverència i admiració. És amb aquest rerefons de dominació que es va redactar el vademècum de la democràcia espanyola?
Com a català no em sento gens ofès, al contrari de molts que s’han esgarrapat el pit. Al contrari: lamento que s’equivoquessin i ens escollissin a nosaltres; a nosaltres sí que ens hauria anat millor. En canvi, si fos portuguès estaria emprenyat com una mona pel menyspreu mostrat pel senyor Peces. En aquest sentit cal mencionar l’entrevista que el Fuentes ha fet al Peces aquest mateix matí. El periodista s’ha encongit, però ha propiciat que el Peces ens ensenyés com és: vostè no té dret a preguntar-me res, això no és un interrogatori, jo ja m’he disculpat davant de qui toca, el Sr. Duran també diu tonteries, etc. És a dir: "un periodista perifèric català no pot demanar-me explicacions de res; que carai s’ha cregut! Jo sóc l’imperi!"
No val la pena tanta comèdia ni tants titulars. El Peces ha dit el què els catalans volem sentir. Gràcies, Peces. Solament demanar-li que un altre dia ho digui amb menys prepotència. Però per això faria falta que el Peces es cregués la democràcia, i això ja és més difícil.

El Vicent Partal ho diu molt més bé que jo.

Esport Club i els belgues

De fa anys, encara que aquí no es conegui massa, els belgues són l’ase dels cops dels seus veïns europeus, i són el tema d’acudits i burles diverses. És una tradició que en el meu cas conec des dels anys 80. Certament alguna de les ocurrències arriba ala crueltat, però són sempre “cultes”. Ara sembla que els amics d’Esport Club de TV3 ho han descobert, s’hi han apuntat ràpidament i ara, un dia a la setmana, es riuen de les pífies dels jugadors de la lliga de futbol belga, que els col·leguis del programa qualifiquen, ridiculitzant-la, com la “millor lliga del mon”.

El cert és que no em fa cap gràcia. Les pífies no són pas pitjors que les de la nostra lliga, ni els seus protagonistes fan cara de babau. No és bo riure’s de la feina global de jugadors que, de ben segur, fan tot el possible per fer-ho bé. No dic que un no es pugui fer befa d’una jugada especialment desafortunada, em queixo de la generalització, pressuposant que a Bèlgica, en futbol, no fan res de bo. De nou, el periodisme esportiu de TV3 es llença al riu fàcil de la burla estúpida, del comentari poc pensat i ruc. Sap greu, però continuen en hores baixes; molt baixes.

El rellotge de las Parras

El campanar que veieu a la imatge és el del poblet de las Parras de Castellote, perdut entre turons aspres i pelats a la Tierra Baja de Teruel. El subsòl del seu terme és ple de galeries d’antigues mines de carbó, avui abandonades a causa de la seva poca rendibilitat. Un territori pobre, inhòspit, on homes i dones han arrencat de la terra els pocs fruits que els podia donar. Avui amb prou feines hi queden 60 habitants. Aquí hi va néixer un personatge famós: Demetrio Carceller Segura. Aquest home, format a Terrassa com a enginyer tèxtil, va ser un conegut falangista i ministre de Comercio y Turismo en temps de Franco, just a la postguerra, del 1940 al 1945. En aquells anys va acumular una fortuna a base de cobrar mordidas a qui necessitava un permís per qualsevol mena d’activitat econòmica. Això va permetre al seu nét, Demetrio Carceller Arce, esdevenir una de les primeres fortunes d’Espanya. Propietari d’accions a Damm, Sacyr i Gas Natural, discret i a l’ombra, controla importants negocis del país.

Del seu avi en conten una anècdota que explica el caràcter del personatge. Diuen que parlant amb un diplomàtic dels Estats Units, li va preguntar com podria tenir un Buick. L'americà li va contestar que ell s'encarregaria de que en tingués un. “Accepto -va respondre Carceller-, però res de regals. El pagaré”. Al cap d'un dies, el mateix diplomàtic li va comunicar: “Senyor ministre: a la porta del Ministeri hi ha el Buick que volia”. Carceller va abandonar el què estava fent i va pujar al cotxe. Acabada la prova, encantat del seu Buick, va dir al nord-americà: “Què li dec”. “Seran 500 pessetes”, va replicar l'altre. Carceller es va treure la cartera i li va lliurar un bitllet de 1.000 pessetes. “No tinc canvi”, es va excusar el l'home. “És igual -va respondre el Carceller- quedi’s el canvi i enviï’m un altre Buick” va respondre el ministre.

Doncs bé, Don Demetrio Carceller Segura va voler visitar el seu poble natal i un bon dia es va presentar a las Parras amb un seguici que espantava la terra. M’agradaria haver vist la corrua per la revoltada carretera que van haver de recórrer! Evidentment, les autoritats locals li van retre l’homenatge que es mereixia el tal personatge i li van preparar una rebuda exagerada. La meva sogra, aleshores adolescent i també filla de las Parras, ho pot certificar: el poble va tirar la casa per la finestra. Com que no era cosa de deixar escapar l’ocasió, el ministre, magnànim amb els diners dels altres, els va demanar si es necessitava alguna cosa al poble. Atorrollats pel moment, als components de l’ajuntament no se’ls va ocórrer res més que demanar... “Un reloj para la torre”.

I aquest és el rellotge que encara avui, a voltes aturat a voltes a l’hora, està encastat a les pedres del campanar de las Parras de Castellote, i que podreu veure si algun dia us perdeu pel món.

Gerard Quintana no es justifica (o sí)

El bo d’en Gerard Quintana es queixa a RAC1 de què hi ha gent que l’han criticat perquè parla en castellà a casa seva, i ho fa des de l’angle mort de la intimitat personal. Al·lega que no s’ha de justificar en la seves opcions personals i ve a dir que a casa seva fa el què li sembla millor pel seus fills i les persones a qui estima. I quanta raó que té! Els catalans som una colla de provincians incultes que no sabem apreciar el valor de la varietat; som, com diu el Gerard, uns talibans que imposem la nostra llengua fins i tot als nostres fills, pobrets! Escurant-se la gola per no plorar davant la intolerància de molts conciutadans, desgrana una infinitat d’arguments de pes com ara la realitat diferent d’Eivissa, on la gent, la que visita casa seva esclar, parla altres llengües. També, molt encertadament, ens diu que podia haver parlat en anglès, però que mira, aquell dia els va sortir el castellà (ah! Com m’haguera agradat de sentir el Gerard en anglès...!). Qui ha exigit al pobre Gerard que es justifiqui? El discurs a RAC1, benvolgut post-hippie Gerard, és un autèntic bunyol, un cant a l’estultícia dels qui pontifiquen creient-se la seva pròpia ignorància, la del qui diu que no vol justificar-se i que es passa deu minuts fent-ho, del qui pensa que després d’haver-se exhibit a tot el país encara té dret a que no critiquin la seva perduda intimitat; la mateixa que ell ha malvenut a la quimera “om-èrica” televisiva de la papanateria imperant. L’has espifiada Gerard, no per parlar castellà en la intimitat, sinó per intentar justificar-ho.
Impressionant la frase del periodista que tanca, grandiloqüent, l’entrevista. Pífia per duplicat: quins pebrots, Basté!



Us recomano escoltar l’entrevista–monòleg sencera a l’enllaç. No té preu.

Avui, sí: xenofòbia

Ves per on, aquella paraula que comentava a l’escrit anterior, xenofòbia, avui té una aplicació que crec encertada. Segons el diccionari de l’IEC:
xenofòbia f. [LC] [SO] [PS] Odi als estrangers.
Ras i curt.
Aquestes són les paraules que el Sr. Esteban González Pons va pronunciar ahir sobre el fòrum per la pau que es va celebrar a Euskadi: “Los extranjeros que vienen a una conferencia de paz por el País Vasco pensando que están en Irlanda o en Sudáfrica, realmente no tienen ni puñetera idea de en qué país se encuentran”. Aquest senyor és vicesecretari de Comunicació del PP i cap de llista al Congrés per la província de València. A les paraules, que són molt discutibles, cal afegir-hi l’actitud del personatge en pronunciar-les davant de les càmeres de la televisió. El menyspreu expressat, explicitat, és una mostra xenòfoba per excel·lència.
La mentalitat carpetovetònica messetària traspua per tots els porus del Sr. González Pons, rebutjant suposades intromissions, negant aportacions de personalitats internacionals titllant-los d’ignorants. La mentalitat de conqueridor, d’anorreador, requereix de la humiliació de l’enemic i, si és possible, de la seva eliminació. Solament així, la voracitat invasora serà satisfeta. Oblida així el vencedor (?) que deixa latent rere seu un rastre d’odi que persisteix en el temps que implicarà generacions posteriors. O és que no hem après res de la guerra civil? Crec que el PP, representat aquí pel Sr. González Pons, té por que ETA anunciï una decisió transcendent abans de eleccions. Si fos així, el fet no deixaria de ser un triomf del PSOE, proporcionant-li una victòria que s’aprofitaria electoralment. És així que les víctimes, tan defensades i enaltides per alguns, en continuen essent per interessos partidistes, ara dels uns ara dels altres.
Tornant al mot, xenofòbia, crec que en aquest context expressa l’actitud del Sr. González Pons, el seu darrer pensament, la seva por a la pau; en definitiva, de la seva por profunda a la llibertat... dels altres, naturalment.

Il faut se méfier des mots

Aquesta frase que apareix a la fotografia –en desconec els autors– resumeix, em fa mal el cor dir-ho, el què passa avui amb les paraules. La traducció literal: cal malfiar-se de les paraules. Penso que una paraula és l’expressió d’una realitat humana, material o immaterial, que ha requerit d’anys, potser centenars, per arribar a definir-se en la seva totalitat. És un esforç de generacions el què ha fet possible parir un sol mot. Per això em dol la perversió a la qual es veuen sotmeses les paraules. Escriptors, periodistes, polítics, i altres espècies xerrameques, es dediquen a usar-les corrompent sistemàticament el seu significat profund. Assisteixo, atònit, a una vexació constant del mot “llibertat”. La llibertat és un dels fonaments de l’existència humana, un principi pel qual molts hem lluitat i molts hi han perdut, fins i tot, la vida. Malgrat que cada u de nosaltres puguem tenir una interpretació personal, i necessària, de què vol dir llibertat, també és cert que en el racó més amagat de la ment hi tenim el significat original: l’essència del mot. Mentre que alguns en som extremament respectuosos, d’altres l’utilitzen sense vergonya. Em dol que algú demani la continuïtat de les corridas en nom de la llibertat. Em dol que alguns vulguin anorrear una llengua en nom de la llibertat. Em fa mal que la llibertat sigui l’excusa per permetre l’existència d’organitzacions obscures.
La llibertat no és l’única damnificada. Aquesta setmana li toca a xenofòbia. Un polític, amb més o menys encert, constata una realitat, el PER (andalús i extremeny, però també a Castilla-la Mancha, València, Múrcia o Aragó entre d’altres), que provoca frau, desequilibri i cultura del subsidi. Es reprova a Duran Lleida que hagi retratat perceptors d’aquest ajut asseguts al bar mentre d’altres s’han de guanyar el pa suant la cansalada. Cada dia s’han anat recollint testimonis directes d’aquesta realitat. Tot i així, el Parlament extremeny ha reprovat les paraules del polític. Ara bé, tractar-lo de xenòfob és pixar fora de test. Usar aquest mot, que significa “odi a l’estranger”, és pervertir la paraula. Des de quan constatar un fet observable és ser xenòfob?
D’aquí la frase del principi: "il faut se méfier des mots". Si no uséssim el significat primer dels mots en va, no caldria malfiar-se’n.

Sobre Steve Jobs

Tots els diaris del món s'han fet ressò de la Mort de Steve Jobs, fundador i dirigent d'Apple, el gra al cul de Windows. Ho dic així perquè és l'única companyia al món que ha fet ombra al gegant mundial de la informàtica i li arrabassa un queixalada de mercat molt important, tan quantitativament com qualitativa. Apple s'emporta el nínxol de la qualitat i el gust per les coses ben fetes. Per això em sorprenen ara els titulars que es pregunten si la poma sobreviurà al seu creador. Em sorprèn perquè potser jo no conec prou Steve Jobs, un personatge que ara tothom sembla tenir a la tauleta de nit des de fa anys, i que jo solament he vist de tant en tant per la televisió presentant algun dels seus productes amb aquell estil propi: vestimenta negra i pinta de pobre-ric. Per tant, la meva opinió ve de la ignorància.

Si realment Apple no sobreviu al seu fundador, aquest serà el major fracàs de Steve Jobs. Si va oblidar que un dels objectius fonamentals del directiu excel·lent és, abans que res, la pervivència, la transcendència, de la companyia per damunt dels seus dirigents, aleshores Steve Jobs haurà fracassat i no podíem esperar d'ell gaire més del què ens ha donat. La genialitat no és suficient, ni l'originalitat, sense algú capaç de traduir-la en quelcom fabricable i vendible; ningú, individualment, no és capaç de tirar endavant un projecte complex com és Apple. Si la figura del cap es converteix en un element imprescindible, aleshores l'equip és un porqueria i acabarà a la ruïna empès per la miopia del dirigent. Tota organització és un conjunt d'equilibris fràgils que es sosté amb fils entreteixits, prims com una teranyina. A voltes, desconeixem la importància de les connexions que suporten aquests fils i tallem, barroerament, parts essencials de l'equilibri. És la funció del dirigent per excel·lència identificar tots i cada un dels contactes i de les línies d'informació que conformen l'estructura organitzativa i transmetre'n la seva cura a tots els nivells del conjunt. Per tant, és d'esperar que, un home a qui tothom eleva a l'altar del escollits, hagi sabut transmetre amb diligència les seves habilitats, secrets i fórmules per a assegurar la continuïtat del seu geni i, sobretot, el geni de la seva companyia. Si no és així Steve Jobs, repeteixo, haurà fracassat i haurà privat als seus seguidors d'importants triomfs futurs.

La meva dona tenia una àvia aragonesa. Menuda, rabiüda, seca, amb la pell gastada pels anys passats al sol de les segues: la abuela Carmen. Ella tenia una frase per aquells qui es creuen imprescindibles: "don preciso ya murió y heredero no dejó". Descansi en pau Steve Jobs, visca Apple!


P.D. Observeu que no he utilitzat cap anglicisme per a parlar d'informàtica!



Ja era hora!

Al final ho sabem! Des de que tinc ús de raó que ho sento a dir. Al carrer, al bar, a les places, als cinemes, fins al pati de l’escola. Sempre em quedava el dubte de quina era la realitat d’un eufemisme que perdura en el temps. No sé si en l’espai, si en països nord enllà o sud ençà existeix l’expressió. Però ara s’ha acabat, a casa nostra. El jutjat número 7 ha establert quan val un ou, un testicle vull dir: 50.300 euros. Ara, doncs quan direm allò de “aquest cotxe li ha costat un colló (o dos; o un ou, o dos)” ja sabem que l’andròmina val 50.300 euros (o 100.600 segons el cas).
És bo, sobretot en temps de crisi, anar acotant el preu de les coses i saber a què ens hem d’atendre quan algú utilitza les gònades per a atribuir un valor determinat a les coses. Així tots sabrem a què atendre’ns. Per una vegada els jutges han fet justícia i ens han proporcionat la pedra de toc necessària per a poder valorar, per exemple, els pebrots. Solament em queda el dubte de quin és el criteri que ha usat la judicatura per a establir la xifra: per aquesta quantitat, qui estaria disposat a desprendre’s d’un (o dos) dels seus atributs? Vol, com a mínim, una reflexió tranquil·la, acurada, assenyada. Salut!

Boi(s), Boi(s), Boi(s)...

“No podem crear la sensació al ciutadà que operar-se és com tenir un tiquet i que quan passin tants dies, em tocarà”. Aquesta frase, pronunciada ahir pel Conseller de sanitat Boi Ruiz, em sembla d’allò més pintoresca. Vol dir el Conseller que no sabem quan ens tocarà? O vol dir que cadascú serà intervingut quan algú ho consideri oportú?
A mi m’han operat solament una vegada, i no pas de cap cosa greu; era una intervenció d’aquestes que en diuen programades, no venia d’aquí. Recordo però que des de que prens la decisió vius en una mena d’estat d’espera, com en un parèntesi que es fa llarg i penós. El sentiment no és de por, sinó d’incertesa. Aquesta incertesa repercuteix directament en l’estat d’ànim del pacient i, per extensió en la seva qualitat de vida. Sotmetre’s a una intervenció quirúrgica és un trasbals pel pacient i pel seu entorn; representa una baixa laboral, deixar les coses preparades a la feina, alterar el ritme de vida del cercle familiar, i a voltes també el d’amistats; planificar estades fora de casa, viatges, etc. I es complica més quan el centre hospitalari és lluny de la població de residència, com ens passa a la gent de comarques.
Sembla però que el senyor Ruiz no sigui sensible a aquests problemes, possiblement perquè ell no els té o bé els podria resoldre sense massa problemes. Si a més no sabem quan es produirà l’ingrés, la cosa es complica perquè planificar –ja complicat per se– amb poca perspectiva és enutjós i angoixant.
Ara, sembla que el departament vol donar una impressió de seriositat i ens ven l’idea de què ens operaran segons la urgència: així dependrem del criteri mèdic, i no pas del tiquet. Evidentment, es crearà una comissió de control (cobrant?), que es reunirà un o dos cops l’any, per a revisar aquest criteris i comprovar que s’ha seguit una lògica professional. Francament no hi veig la gràcia. Ara, en lloc de tenir una data fixa, senzillament ens diran “ja t’ho farem”, amb la possibilitat de què el futur sigui indefinit: sempre dependrà de la urgència de cassos posteriors al nostre. Embolica que fa fort.

Pietat, Manel!

Cada matí, a les vuit en punt, el Manel Fuentes em burxa l’orella amb l’editorial del seu programa El Matí, a Catalunya Ràdio. Invariablement, des de fa mesos, ens plantifica la crisi davant del nas amb una visió més aviat apocalíptica. No vull pas dir que sigui irreal, ben al contrari crec que no estem per tirar coets. Essent com és un programa de gran audiència, la seva veu arriba a tots els racons del país i té un pes important en la formació de l’opinió pública del nostre territori.

Jo li demanaria una mica de pietat: escoltar, just llevar-te, mentre esmorzes, que estem amb merda fins el coll no és la millor manera de començar el dia. Torno a dir que la situació és greu i que cal ser-ne conscient per tal de posar l’esforç individual i col·lectiu necessari per a sortir-ne, però no cal que l’anàlisi sigui sempre des de l’òptica negativa. Potser fóra interessant, ni que sigui de tant en tant, que el Manel ens donés una mica de llum, i no pas sempre fum, quan ens desvetlla a l’hora d’anar a treballar. Jo crec que el país li agrairia. Hi ha molta gent que ens llevem per treballar, malgrat totes les dificultats que cada dia ens entrebanquen, que hi posem il·lusió i ganes, que estimem el país i volem tirar-lo endavant; ni que sigui per orgull.
Agrairia, Manel, una mica d’optimisme i commiseració, sinó pel poder pel poble, i que ens ajudis a sortir de casa amb un somriure a la cara. La cara de pal, pels derrotats.

La tempesteta periodística de la setmana

Personalitzo la meva crítica en el periodista Lluis Canut, però l’estenc a tots, tots, els periodistes esportius d’aquest país que semblen gaudir, més que a Madrid, amb qualsevol turbulència a can Barça. Així, aquesta setmana han petat les declaracions del Pep sobre la junta de Joan Laporta. A la caverna de TV3 li ha mancat temps per a ficar el dit a l’ull de tots el barcelonistes i, emparant-se es una suposada inquietud “social”, han engegat dos dies de suposades desavinences entre l’entrenador i el president. A mi no em van estranyar gens les paraules del Guardiola, que deia comprendre la inquietud d’unes famílies víctimes de la tonteria d’algun tal·lós: ell sap qui té al darrere, perquè ningú no es creu que una demanda d’aquestes proporcions hagi sorgit del magí i la butxaca d’una sola persona.
Posaria la mà al foc per dir que el 99% dels socis ni es va immutar, com jo. He de confessar que ni tan sols esperava “aclariments” del Pep: el que està dit, dit està.
Al programa Esport Club de TV3 dediquen més temps a ridiculitzar el gran rival que a parlar dels equips de casa, i és per això que parlo de caverna. Apa, bon vent us apreti el c... us enceti!

La Senyora Mascó, els gimnasos i els homes

Avui, mentre tornava d’una reunió especialment densa, he sentit la veu de la senyora Judith Mascó a la ràdio del cotxe. Jo que pensava que ja no era a la nòmina de Catalunya Ràdio, resulta que ha sobreviscut a l'escabetxada post-Bassas. Doncs mira, continua a l’emissora abocant les seves opinions, i les seves lliçons, des del punt de vista de la gent que diuen que tenen glamour. Aquesta senyora, que havia estat una model famosa i ara no sé a què es dedica –de fet tan me fa–, es va fotografiar a l’Àfrica amb una colla de nens de color (negre). Aleshores vaig comprendre quin és el paradigma del fantàstic llibre de Gustau Nerín: Blanc(a) bo(na) busca negre(a) pobre(a).

El què dèiem. Avui, aquesta senyora, que s’ha passejat enmig de la porqueria, ha dit per la ràdio que preferia els gimnasos exclusivament femenins, perquè “els homes fan fortor” i “pot anar en pilotes a la dutxa” i “tot és net”. Jo en canvi, diria que les dones no fan fortor, sinó que fan pudor directament i, per descomptat, més que els homes. A més, després de fer una mica d’exercici intens, tota la pell, sobretot les cuixes, se’ls torna d’un vermell lleig; veure-la en pilotes doncs, tota vermella, no m’atrau massa. I respecte a la neteja, més val que ho deixem. Recordo les experiències d’un vell amic que va treballar, durant força anys, en un càmping de Palamós. Les seves històries de neteja als lavabos femenins he preferit oblidar-les.
En fi, senyora Mascó, no entenc com va poder suportar les pudors africanes si no és capaç de resistir els perfums masculins. Francament patètic. Salut i, sobretot, peles senyora Mascó!

Alerta!

El bo del Tomàs Molina ens obsequia cada dia, un rere l’altre, amb alertes! contínues en el seu inefable Espai Terra. Alerta!, que tenim premi; alerta!, que s’acaba el termini; alerta!, que ve un temporal; alerta!, farà bon temps però no se’n refiïn, caldrà anar-ho seguint. Ahir mateix ens oferia imatges del monsó que, com cada any des de en fa milers, afecta el sud-est d’Àsia. Ja em perdonarà, però és una alerta inútil: aquella gent hi conviuen com poden i, n’estic segur, per a ells és una qüestió reiterativa, quotidiana, com una primavera succeeix cada hivern a les nostres latituds. Quan ens arribi el monsó a Catalunya ja en parlarem. Mentrestant, tranquils.

Fa uns anys vaig visitar el doctor Feliu Titus, neuròleg especialista en migranyes i les cefalees. Per entendre una possible causa d’aquesta dolència em va posar un exemple. El moment de més estrès per a un animal és quan es disposa a veure al riu. Aquells instants són especialment perillosos, doncs abaixa el cap i perd vista i oïda, la percepció de l’entorn hostil. És per això que beu nerviós, aixecant compulsivament el cap entre glop i glop. Es troba en estat d’alerta. Així, hi ha persones que estan en un estat d’alerta contínua, una situació que els provoca molt d’estrès; per això el cervell es queixa en forma de dolor. No podem passar-nos el dia bevent!
Doncs bé, en Tomàs ens posa en alerta a cada moment, –en ocasions he comptat fins a set alertes durant els vint minuts que dura el programa!– i és així com provoca l’inútil mal de cap. Tomàs, home, deixa’ns reposar, no ens tinguis tot el temps bevent! Calma’t. Sinó et passarà com en Pere amb el llop... ja no et farem cas i així no tindrem el cap com un bombo.

L’herència

Ara el senyor Mariano Rajoy, candidat a la presidència del Gobierno espanyol, ja comença a treure el problema de l’herència, de l’herència política i econòmica que li deixa el senyor Rodríguez Zapatero. I ho presenta com una excusa i una amenaça, com dient que el què passarà a partir del dia que governi, no serà culpa seva, sinó de la mala gestió del seu antecessor.

No solament no és admissible aquesta mena de discurs, sinó que és pervers i èticament reprovable. Quan algú es presenta a les eleccions ja sap com estan les coses al país i si no ho sap, malament. Com a servidor públic no pot excusar-se en les errades del seu antecessor: és hereu del bo i del dolent; cal que aprofiti allò que és bo i que corregeixi allò que és dolent. És així. El senyor Rajoy s’ha passat mesos, anys, criticant i negant el pa i la sal al Govern –en tot menys en el què afecta als catalans, que per això ja es posen d’acord –, dient que ell sí que tenia la solució i ara, en una parada de ruc, ens diu que bé, que tindria la solució sinó fos per la nefasta herència que li toca. És una postura inequívocament a la defensiva, perquè sap que haurà de prendre mesures impopulars i enutjoses, sobretot per a ell i el seu partit que veuran així com la seva popularitat baixa a tota vela.

Cal més responsabilitat i menys demagògia i dir i fer allò que cal pel benestar dels ciutadans, sense excuses, sense buscar culpables fora. Quan un hom opta a un càrrec ha de saber a què s’exposa i acceptar tot el què comporta, perquè aquesta és la grandesa dels grans. La gent mediocre sempre troba un manxaire a qui donar la culpa.

Successions

No deixa de sorprendre’m la insistència de l’esquerra catalana per la recuperació de l’impost de successions, una insistència que ressorgeix sobretot quan es tracta d’atacar l’actual govern català, més que defensar l’impost en sí. És curiós, en canvi, que aquests mateixos dirigents no parlin, ni per mal de morir, de les SICAV. Sembla que no existeixin.
Quan persones intel·ligents, com en Joan Majó, raonen que una herència “cau del cel als seus beneficiaris, sense cap mena d’esforç” és com a mínim una premissa perversa. Una família la formen no solament els progenitors, sinó també els fills. És que aquests fills, mentre han viscut amb els pares i també després, no han participat en l’esforç de constituir un patrimoni? És que aquells fills que han tingut cura dels seus pares, o altres familiars, no mereixen una compensació? És que els fills, o altres parents, que han estalviat diners a l’administració amb el seu esforç personal, cuidant els seus familiars dependents han de pagar encara? No en tinc dades, però estic segur que el 90% de les herències van a parar a familiars propers que han participat, com deia, en l’afany, en el projecte familiar comú. Aquells a qui realment els “caigui del cel” una pasterada, que paguin; però a qui succeeixi honorablement els seus predecessors, deixem-lo tranquil i ocupem-nos dels rics.

Condicions al diàleg

Ahir vaig sentir per la ràdio l’acostament que ERC vol fer cap al Govern de la Generalitat, enterrant així qualsevol misèria que pogués quedar del tripartit: president nou, estratègia nova. Esquerra no ha acabat mai de definir quins són els seus aliats i qui és el seu enemic i ho ha pagat dolorosament a les urnes en diverses ocasions. Tan dolenta és la indefinició com l’immobilisme, un immobilisme que identifica un PP que no para de dir que “nosaltres no hem canviat”. Per se, ni una cosa ni l’altra són millor o pitjor, tot depèn de la utilitat que se li doni.
Aquest acostament que dèiem, el va escenificar ahir la senyora Anna Simó. La senyora Simó em va decebre el dia que va inaugurar la residència de Taradell. Aquell dia, que havia de ser una jornada institucional i festiva, es va convertir en un míting de l’aleshores Consellera de Benestar Social i Família. Vaig pensar aleshores que tenia poc sentit de govern i molta reivindicació personal i política. És per això que ara no em sorprèn massa quan diu que votarà els pressupostos de la Generalitat sempre que CiU accepti d’una vegada “que està en minoria”. Mal començament, senyora Simó. Ningú que vulgui negociar de veres pot demanar al seu interlocutor que accepti, d’antuvi, la derrota. És la humiliació del “perdedor” el què vol ERC? Cal recordar-li que, malgrat no tenir majoria absoluta, el poble de Catalunya va elegir CiU per ser governada i que la formació té la obligació de prendre les mesures i creï les lleis que estimi oportunes per a tirar endavant el seu projecte? És evident que necessita recolzaments, però això no implica oblidar els seus propòsits; com també és evident que li caldrà cedir, si vol pactar. Ara bé, ho ha de fer des de la posició que li proposa la Senyora Simó? No ho sé, francament. Però sé que no es pot exigir la humiliació del contrari, perquè és la millor manera de començar malament una negociació.
En certa manera, la posició d’Anna Simó em recorda allò de “cautivo y desarmado el ejército rojo...”. Llavors va començar l’estossinada del vençut.

Benvolguda Alícia

He observat que gairebé en totes fotografies en què surts, que no són poques, ho fas amb la boca oberta, com la de l’esquerra de la imatge. Rares vegades apareixes amb la boca tancada, perquè aleshores quedes com en la fotografia de la dreta: compara’t, compareu. Cadascú que s’imagini el que bonament pugui. Arribo doncs a la conclusió que el teu rictus natural és amb la boca permanentment oberta.

Em dedico una estona, no gaire, a mirar el vídeo de la Diada Nacional de Catalunya de TV3, en la part que ofereix els moments del discurs del Màrius Serra. Al minut 2:48 et remous al seient per recol·locar-hi el paner, mentre et ventes; boca tancada, barbeta enlaire, vista endavant. En aquell moment, el Màrius ens parla de la paraula futbol. Quan al minut 4:44 el glosador recorda els onze conceptes que conformen la recuperació del català, en el moment que pronuncia la paraula nacional continues amb la boca tancada, la barbeta enlaire i la vista endavant. Però com que aquesta paraula et provoca picors, primer et grates la cama amb el ventall i després el nas amb el dit. Quan l’escriptor pronuncia les paraules immersió lingüística, minut 5:46, ja no et ventes, però continues amb la boca tancada, la barbeta enlaire i la vista endavant i gestos inequívocs d’impaciència: moviments nerviosos de mans i cames, enravenada com un cagarro tieso, que deia el meu avi. Quan el gran Serra acaba, sembla que et relaxes, el pitjor ja ha passat i et ventes encarcaradament; la boca tancada, la barbeta enlaire i la vista endavant.
Agrairia ara l’opinió del meu amic Manel Rovira, mestre en la interpretació del llenguatge corporal, per a afinar, però tota vegada que no el tinc a mà, gosaré. El vestit morat, color de dolor en la nostra cultura cristiana, denota emprenyament en el context en què et mostres. El cos encarcarat, els moviments nerviosos conviden a pensar en malestar. La mirada altiva, mirant endavant, és el desafiament. I la boca tancada... ens ofereixes doncs, la teva pitjor imatge, magníficament retratada en el pla que ens ofereix el realitzador (gràcies!): el conferenciant en primer terme, l'Alícia en segon, cosa que permet seguir les teves reaccions.
És això, Alícia, el que vols mostrar al poble català? Altivesa, desafiament, malestar el dia de la nostra Festa Nacional. Mala peça al teler, Alícia; mala peça al teler.

Obsessions, fixacions

Ja vaig escriure en una ocasió sobre el senyor Raúl Vallés i ara hi torno. Sabem de la fixació malaltissa que algunes persones mostren per altres. La seva obsessió és tal que es converteix, de vegades, en el leitmotive d'una bona part de la seva vida. Aquesta fixació comporta una actitud de dependència cap al subjecte odiat: sense ell, l'obsés no pot desenvolupar la seva personalitat amb normalitat. Un exemple d'això és l'actual entrenador de futbol del principal equip de la capital del regne, que no pot viure sense el seu etern rival.
Doncs bé, sembla que a Don Raúl Vallés, mourinho ultramuntà, li succeeix alguna cosa semblant amb tot el que fa olor de català i no perd punt per presa per referir-se al seu “rival” quan en té ocasió. Així, aprofitant que el Ges passa per Sant Pere de Torelló, carrega contra “autonomies perifèriques” (?) i arremet contra canals de televisió i suposades i inútils ambaixades. Tot això a causa de la malèvola llei D'Hont, que permet a Catalunya fer el que li dóna gana. Així, pensa que podria obviar-se l'esmentada llei per a evitar la “subhasta d'escons” que es produeix cada vegada que algun dels dos dinosaures polítics no aconsegueix majoria absoluta. Perfecte.
El que Don Raúl anomena “subhasta d'escons” no és altra cosa que la negociació necessària i democràtica que emprenen dues o més forces polítiques per a poder formar un govern estable. Això ocorre en tot el món lliure, fins en l'eternament bipartidista Anglaterra, on en l'última contesa electoral els laboristes han hagut de pactar amb els liberals per a poder accedir al poder. Res de subhasta Don Raúl. Estratègia política, voluntat d'enteniment. Evidentment, quan dos negocien és per a obtenir algun benefici i ambdós han de cedir si volen arribar a un acord. És o no és així? Em dolen les fixacions malaltisses contra el meu país perquè mai he dit ni escrit res contra algun dels pobles d'Espanya ni del món. Puc haver criticat les postures de certs polítics o opinadors, però mai he jutjat una societat per les actituds individuals dels seus representants. Això a Don Raúl no sembla importar-li gens quan funda certes organitzacions de dubtosos objectius que en comptes d'afirmar, neguen.
Finalment, i aprofitant que el Mèder passa per Vic, dir-li que el 99,99% de catalans i el 99,98% dels catalans independentistes no tenen cap aspiració a annexar-se cap territori. La denominació Països Catalans té una intenció històrico–lingüística, més que postular una opció política. També el Rosselló i l'Alguer parlen català, però són i seran, fins que així ho vulguin, territori francès i italià. Per cert que el Rosselló va ser una cessió ignominiosa i traïdora del rei Felip IV de Castella i III d'Aragó als francesos, en firmar la pau després de la derrota de Dunes el 1659.

Castella, jo... i d'altres

La fotografia que acompanya aquesta ratlles és d’un capitell de la portada de l’església de Santa Maria de Siones al Valle de Mena, Burgos. La vaig fer aquest agost passat durant una estada que vam fer amb la Carme a la zona de las Merindades. Una merindad és una forma d’organització medieval que comprenia diversos nuclis de població sota el govern d’un merino. Encara que avui la figura del merino ha desaparegut, aquesta zona de Castilla-León conserva encara l’estructura de poblament d’aquells temps. Las Merindades ja no pertany a la Meseta paisatgísticament i humana, sinó que el seu clima plenament atlàntic l’acosta més a la veïna Cantàbria. Fins i tot comparteixen l’antiga cultura pasiega que, molt mitificada, amb prou feines perdura a les valls verdes de les muntanyes.

Mai m’havia imaginat que a Burgos existia un paisatge tan allunyat de la imatge àrida dels seus camps del sud, i això solament es descobreix viatjant (no pas turistejant). Corrent per estretes i solitàries carreteres, deixant-te sorprendre pels pobles i paisatges, et trobes a voltes amb sorpreses com el romànic magnífic de Siones. L’art medieval m’enamora, sigui a Itàlia, a Catalunya o a Espanya. M’enamora i em corprèn perquè imagino el treball dels constructors de fa mil anys, traginant pedres, polint-les, amuntegant-les amb una destresa capaç de deixar-nos esglésies formidables com aquesta. Mil anys i aquest capitell a la intempèrie ha resistit tossudament per fer-nos encara el llengot que el seu escultor va voler petrificar: “Aquí em teniu. Em foto de vosaltres com fa mil anys em fotia de pagesos, bisbes i senyors. Que us aprofiti, perquè d’aquí a mil anys més, quan ja no hi sigueu, jo encara faré la ganyota als vostres hereus!”.
També vam parlar amb la gent del territori, com els propietaris del magnífic i auster castell de Virtus, magníficament conservat. Són ells que ens van explicar la seva lluita amb turistes entestats en visitar el què és “casa seva”, uns turistes mal educats que acaben insultant-los i rebentant-los la porta perquè pensen que “todo el monte és orégano”. Una gent, els propietaris, que s’estimen i tenen cura del castell, que hi viuen permanentment i que n’exploten les terres ramaderes i agrícoles. En realitat, l’edifici és més bonic pel què no té que no pas pel què té. Quadrat, de línies simples, sense obertures, donat el seu caràcter eminentment defensiu, els seus murs sòlids són l’única cosa admirable. La mare, Teresa, i el seu fill, Rosendo, s’estimen casa seva i la seva terra com jo m’estimo Catalunya. El meu respecte per aquesta gent.

Parlo avui de Castella perquè la trobo fascinant, malgrat les meves males relacions amb l’estat espanyol, i per proclamar arreu que la meva profunda i irrenunciable catalanitat no m’impedeix visitar i admirar qualsevol cultura. Tan de bo tothom, també a la pell de brau, comprengués el meu sentiment.

Visca Catalunya lliure i independent!
Català, alatac! (petons, Màrius!).

El caçador de sabors

Aquest paio que surt a la foto es diu Mark Brownstein, és nord-americà i viu a Hong Kong. Té una feina que podria semblar fins i tot poètica: és caçador de sabors. Consisteix en recórrer el món a la recerca de sabors desconeguts pels occidentals i presentar-los a grans xefs perquè els incorporin a la seva refinada cuina. En vaig veure un reportatge, realitzat per ell mateix, on visita el nord de l’Índia, el desert de Thar, acompanyat per un aborigen i on troba un arbust que produeix un fruit que els locals anomenen kair. Són unes boletes minúscules i verdes que amb prou feines es veuen i que formen part d’una dieta pobríssima en una zona desèrtica i improductiva. La producció del kair és molt escassa, tota vegada que les plantes que el produeixen ho fan mig enterrades a l’arena i amb una pluviometria miserable. L’amic Mark arriba a una petita localitat de cabanes, Tajsi, on unes dones autòctones vestides amb saris multicolors, els cuinen un plat amb la famosa fruita i altres verdures. Tot molt propi. Després representa que torna a Hong Kong, on mira de vendre la seva descoberta a cuiners de bandera.
Suposem que té èxit i que aconsegueix que el kair es posi de moda als restaurants del món i engega una demanda que excedeix la producció. Què passarà amb els habitants de Tajsi? Doncs que no podran menjar kair mai més. No podran menjar kair perquè els seus recol·lectors preferiran vendre’l als clients del cretí del Mark, que els pagaran molt millor la fruita que no pas al mercat local. Com que el preu anirà pujant a mesura que les collites escassegin, els recol·lectors esgotaran les plantes, les del seu entorn i totes les que trobin. Arribarà un moment en que el kair tindrà un preu tan exorbitant que ja ni tan sols el podran pagar tots els occidentals, sinó solament quatre privilegiats farts de pa. I així serà com un menjar de pobres s’haurà convertit en menjar de molt rics, tot deixant els pobres més pobres i els rics més rics. La gent de Tajsi ja no podrà menjar mai més kair, i el senyor Brownstein haurà omplert la seva butxaca.
I així anar fent...


P.D. Per cert, el senyor Brownstein no explica que el 1974 l’estat indi va fer esclatar la seva primera bomba atòmica a la zona més despoblada del desert de Thar. Si ho fes, potser no en vendria ni un quilo de kair.

Urgències

Ja fa anys, uns quants, a casa vam fer l’assegurança de la llar. Ens va semblar cara i gairebé inútil, malgrat que vèiem la necessitat de fer-la i sabent que, en cas de sinistre, mai ens tornarien el què tinguéssim en aquell moment. Ho vaig expressar a la persona que ens va fer la pòlissa. Era una persona coneguda i amb experiència i em va contestar: “Les assegurances es fan per no haver-les de fer servir”. I, quan ho vaig haver rumiat, vaig trobar que tenia raó.

Durant els darrers anys, les autoritats sanitàries ens han estat venent la moto de que , sis plau, no col·lapséssim les urgències predicant-ho a tort i a dret; que acudíssim al nostre CAP i que allà ens atendrien i ja ens derivarien, si era el cas. Com que malgrat tot som prou cívics, sembla que n’hem anat fent cas i els serveis d’urgències s’han anat normalitzant, tant que ara gairebé no tenien visites. I vet-ho aquí com ara ens refreguen que ens tanquen els CAP de nit perquè solament hi van dues o tres persones! A Torelló ja ho vam viure això fa temps. Com que els usuaris i metges ens vam queixar de que es suprimís el servei, ens van encolomar el succedani de l’ambulància del SEM, però com que no s’utilitzava la van suprimir i santes pasqües. Ara ens venen la idea de telefonar a Sanitat Respon, com si parlar amb algú a l’altra banda del fil, que gairebé segur que no és metge, ens pogués curar.
Si no va gent a urgències, doncs millor: així, quan algú ho necessiti, se’l podrà atendre bé. Les urgències, com les assegurances, hi són per no haver-les de fer servir, però quan les necessitem cal que hi siguin i ben a prop. Senyors governants, que estalviarem és segur però no ens feu combregar amb rodes de molí: el servei no serà el mateix.

Capsigranys

Sembla que el Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC) no té altra feina que estudiar els capsigranys (La Vanguardia, 31.08.2011). Aquest ocellet és un empalador que clava les seves preses, insectes majoritàriament, a les espines de plantes i arbustos per a menjar-se-les o bé per a guardar-les com a reserva. Després de seriosos estudis han arribat a la curiosa conclusió de que, si bé és veritat que qui més plora més mama, això no significa ser el més fort. Ben al contrari, la bramera és un dispendi energètic tan gran que no es veu compensat amb una major ingesta. Carai!
I com que alguna utilitat havia de tenir aquesta investigació, algun crack de la ciència conclou que això és aplicable als nadons humans: qui més plora és queda més petit. Collons! Si la raça humana és comparable a un capsigrany, plego!

L’obsessió dels uns i dels altres

Segurament l’entrenador del Madrid té una obsessió malaltissa pel barça, més que per l’equip per les seves victòries. Però no és menys cert que els periodistes esportius de TV3 estan hipnotitzats per aquest homenet maleducat i pretensiós. El programa que es va emetre ahir, 31 d’agost(http://www.esport3.cat/video/3669430/El-pla-de-Mou), n’és una mostra. Sembla mentida que persones pretesament intel·ligents no sàpiguen on són els límits. Al programa diari Esport Club l’amic Valls no perd punt per presa i dedica més temps al contrari que no pas als de casa. Però no està content amb això, sinó que amb l’inefable Soler, es dediquen a escampar rumors estúpids que solament tenen per objectiu irritar al protagonista: són la caverna catalana i em fa vergonya. Vergonya perquè aquesta no és la manera. Tan que admiren al Pep (el tracten com un col·legui!) i no són capaços de donar-se compte que apuntar-se a la provocació és cosa de cretins. No anem bé així: a TV3 també fiquen el dit a l’ull, ni que sigui de paraula.