dimarts, 8 de novembre de 2011

El zoo de les plantes

Ahir vaig tenir notícia d’un invent anomenat Parcs de les olors. Es tracta d’espais creats per tres dones –una geògraf, especialista en didàctica, una arquitecta, especialista en bioconstrucció i una biòloga, especialista en paisatgisme– que defineixen així la seva feina:

“Sovint, alguns propietaris de finques o ajuntaments es posen en contacte amb nosaltres perquè els oferim una solució al problema de recuperar un espai agrícola abandonat o degradat (pedrera, abocador, etc.) amb el propòsit de fer-ne un ús productiu. També pot tractar-se d’un consistori que vol enjardinar de manera sostenible el seu poble, o d’alguna entitat que treballa amb persones discapacitades i que busca ampliar el ventall d’ocupació d’aquests col·lectius”.

Sembla una tasca lloable i molt en la línia bucòlico-natural-xupiguai que ara s’estila. Jo no voldria pas criticar una activitat tan sostenible. Però hi ha coses que no m’explico per més voltes que hi doni. Si les plantes aromàtiques creixen lliurement per tot el territori, si les podem collir respectant el seu hàbitat, què carai pinta tenir-les enjardinades i ordenades en feixes i parterres? De segur que hi ha microclimes en els quals moltes d’aquestes plantes no hi poden créixer i que cal cultivar-les de manera artificial. Aquests parcs, són espais per a camacos a qui caminar una mica pels bosc els produeix al·lèrgia? O bé és un zoo vegetal? Sembla mentida que tenint una riquesa salvatge tan i tan gran a la nostra Mediterrània de plantes de tota mena, les haguem de tancar en corrals vegetals, artificials, mistificats en una alquímia antinatura.
Ja em perdonareu, però si d’això se’n diu sostenibilitat ja res no em quadra (o potser és una excusa mercantilista? Calla, que no fos això!).