dilluns, 21 de novembre de 2011

Sobre la independència dels grans

Ahir, al programa de la doctora Coppulo, a Catalunya Ràdio, es va parlar de la independència de la gent gran i es va fer a partir de la dramatització d’una situació que, de segur, es viu a moltes cases: l’àvia que viu sola, que ha passat una malaltia i que no vol abdicar de la seva solitud, que no soledat. Així, el fill, que vol marxar de vacances, insisteix en dur a la mare a casa d'una germana perquè no estigui allunyada de la família. La mare, tossuda, no es deixa convèncer i entre dos especialistes i els oients havien de resoldre la situació. Una senyora, d’aquestes tan assenyades, tocades i posades, va tenir la gosadia de dir que calia tractar els vells com la canalla: deixar-los creure que eren ells els qui decidien. Ho vaig trobar pervers i penso que molta gent utilitza aquesta argúcia indecent. Els especialistes no hi van estar d’acord, per sort.

Crec però que ens van colar dos gols, els guionistes de la doctora Coppulo. L’un, el final del drama: com que a l’àvia li agrada molt la tele, el fill li promet un aparell per a ella sola, en una habitació per a ella sola i de mides espectaculars. Com la canalla: li donen el xupa-xups perquè s’empassi les bledes. I tant panxos! Però el més greu és el xantatge emocional del patiment: no et pots quedar sola perquè em fas patir. Ja no és pervers, és diabòlic. Com que jo no vull haver de patir, has de fer el què et dic; és que no m’estimes? És evident que, a voltes, els qui estimem ens fan patir. Els fills surten de nits, els amics practiquen esports de risc o es passegen per carrers de països poc fiables. El patiment és un sentiment que un hom s’ha de passar, sol o compartit, però mai es pot utilitzar com a coacció. Per tant, verbalitzar el patiment menysté l’amor i és un signe inequívoc d’egoisme; ep!, no el patiment en sí, sinó la seva expressió.

A vegades banalitzem sense adonar-nos. Els doctorats no en salven ningú.