dimecres, 2 de novembre de 2011

Del salat al ponent


Fa unes setmanes vam estar a Cadaqués. Feia uns anys que no hi anàvem perquè les allaus de turistes me n’allunyen, molt a pesar meu. La saturació em provoca malestar i allò que havia de ser agradable esdevé angúnia i, francament, ho evito. El dia al què em refereixo però, va ser tranquil i vam poder gaudir de la meravella que és el Mediterrani en aquesta part de la costa del país. Vam passejar pels carrers costeruts i estrets amb una certa melangia, tot deixant perdre el pensament per un passat no tan llunyà quan les cases eren dels pescadors i no de petits negocis, a voltes sobrers. Però va ser en una d’aquestes minúscules botigues que vaig sentir parlar salat després de molts i molts anys. Se’m va eixamplar el cor. El parlava una noia, d’uns quaranta anys, amb una naturalitat especial, usant la vella parla com ho havia sentit fer a antecessors seus fa 30 o 35 anys. Encantat amb la melodia vaig allargar tan com vaig poder una conversa intranscendent sobre el temps i la seca que havíem de suportar aquesta tardor, amb el desig únic d’escoltar-la. No va trigar a arribar el qui semblava ser la parella de la noia i el goig va ser doble: tots dos conservaven aquesta variant del català que tan m’agrada.
Ara, fa poc més de dos dies, hem tornat d’una breu estada en terres de la Franja on vam menjar a la Fonda Alcalà a Calaceit. Estant a taula, vam tenir per veïns tres homes, que van gaudir amb les mongetes amb arengada i els peus de porc que el Miquel i el seu germà preparen sàviament. Allà vaig poder sentir la parla genuïna de la franja amb accent i expressions xocants. El sorprenent de tot és la puresa que em va semblar percebre en les paraules i girs que utilitzaven.
En pocs dies, d’una punta a l’altra del mapa de l’idioma, vaig poder sentir dues modalitats que ni en accent ni en vocabulari s’assemblen massa, però que vaig entendre i em van entendre. En una terra pobra d’aigua, un d’ells va comentar: “Diuen que lo vi afluixe la llengua, però ai! quan és l’aigua la que mos fa parlar! Ojo!”. Formidable!
Vam acabar la tarda amb ells a Gandesa, a la Fira del Vi, on veïns i forasters compartien clotxa, bo i asseguts en llargues taules al parc, sota el sol amic de la tardor benèvola.


Imatges:
a dalt, carrer de Cadaqués
a baix, home en un balcó de Calaceit.