A ran de l’atemptat contra la revista francesa Charlie Hebdo, Quim Monzó escrivia ahir l’article que re-produeixo: el trobo encertat en tot el seu argumentari i, sobretot en la seva conclusió. Només hi afegiria que Al·là sap riure, i sobretot riure’s d’ell mateix. Sinó la idea de Déu se’n va a fer punyetes. Déu és l’ésser perfecte, aquell que es paradigma de totes les coses bones, ha de tenir l’humor, tot l’humor, com una de les seves virtuts més destacades. No em puc imaginar un Déu que no riu, que no sap riure. Per això crec que si una cultura no sap riure no és digna ni del seu Déu i respectar-la es converteix en una entelèquia.
Nosaltres bé que hem evolucionat en la nostra concepció de la divinitat i hem passat d’aquell Déu obscur, cruel, intolerant, que ens presentava la Inquisició del s. XV, a altres models més propers a la mesura de l’home.
Estic a punt d’anar a un casament a Marroc. Hi tenim amics allà, a qui apreciem i estimem. Els hem ajudat a establir-se al nostre país i hem procurat comprendre la seva cultura fins on hem pogut, però mai hem justificat ni els hem donat la raó en principis que, a nosaltres, ens han calgut anys per arribar a conquerir i ells saben que principis com els d’igualtat o llibertat són irrenunciables i, en conseqüència, si volen conviure amb nosaltres els han de respectar. No serà la primera vegada que anem a aquell país; en dues ocasions més hi hem viatjat i hem passat dies a casa seva, res d’hotels. Això ens ha permès de conèixer directament com viuen, què fan, de què parlen cada dia. Fins i tot he suportat intents de conversió a l’islamisme! Mentre he estat allà ho he respectat i he evitat parlar o discutir d’allò que els podria molestar. Ser respectuós amb una cultura no vol pas dir justificar-la, i el respecte ha de ser recíproc, sinó la relació és perversa i enverinada, desigual, i no ens permet d’establir un diàleg madur i sòlid. Per això passen coses com la que ha succeït a Charlie Hebdo. És la intolerància pura i dura, sense justificacions ni falsos respectes.
Déu, si existeix, riu; segur. Es digui com es digui, amb turbant a la clepsa o amb triangle al front, Déu riu. Perquè si no riu no sap pas el què es perd.