dijous, 29 d’abril del 2010

Un estatut de fum (per no dir de merda)

L'Estatut de Catalunya avui és un problema perquè la sentència del TC serà una nova derrota. Una derrota perquè el nyap que en sortirà ens deixarà sense possibilitats d'avenç en l'autogovern pels propers vint-i-cinc anys. No sóc especialment pujolista, malgrat que admiro el sentit d'estat de l'ex-president, però recordo ara que al final del seu mandat, quan se li proposava insistentment des de les files socialistes, la redacció d'un nou text contestava amb el seu irritant i definitiu “ara no toca”. Doncs bé, avui sé que tenia raó: llençar-se a la tasca pensant que l'Espanya socialista de l'”aprobaré el estatuto que salga del Parlament” ens entendria va ser un greu error de càlcul fruit de l'esquizofrènia federalista dels socialistes catalans. De nou, ens han aixecat la camisa.

Tot aquest enrenou, que ens perjudicarà greument, es deu a la megalomania d'un home incert i voluble que, no tenint-ne prou amb unes olimpíades propiciades per un falangista, va voler pujar a l'olimp donant al país una nova llei de lleis per a major glòria seva. Aquest home infantil, immadur, va arribar al poder sense guanyar mai unes eleccions i va forçar la seva coronació pactant a tres bandes una investidura que ens ha dut al desori d'avui. No discutiré l'obra de govern, que pot haver estat bona, però sí la deriva política que aquell home, Pasqual Maragall, va inocular en la màxima institució del país. Visionari com pocs, aquest home va passar per damunt de tot per, en acabat, deixar que fos l'oposició qui pactés una llei que ell havia impulsat a empentes i rodolons. Ja havia advertit des del seu càrrec d'alcalde barceloní, un lloc des del qual va exercir de contrapoder i des d'on va deixar deixebles fidels: Clos que es va estavellar amb un Fòrum (universal?) de les cultures i Hereu, un taumaturg espatarrant on n'hi hagi, que vol passar a la història com els seus predecessors a base de neu inexistent i diagonals agòniques. M'agradarà veure les clavegueres municipals del cap i casal el dia que arribi el relleu després de trenta anys (gairebé tants con en Franco).

I aquí ho tenim. Al president Maragall, ben retiradet de tot i de tothom (ja no és socialista), se'l convida als actes oficials com una relíquia i encara té ànims per pontificar. Per si de cas, ens ha deixat com a record la presència del seu germanàs Ernest, qui, seguint la tradició familiar, en fot més de de fredes que de calentes i es desdiu per conservar el setial. Ara el bunyol és per tots els catalans, que tenim una gran tifa al mig del menjador que ningú es veu capaç de netejar per fer l'aire respirable. Ningú no se'n vol fer càrrec: els uns diuen que la caca no és seva, els altres que si fa pudor.

Costa haver-ho de dir, però el president Pujol tenia raó: no era l'hora. Espanya, tota Espanya, no estava per donar als catalans res de res i tothom ha fet l'impossible per aconseguir el que està a punt de succeir: que ens deixin amb un estatutet que farà riure, que farà riure a tota aquella Espanya. Tota sencera. El president Montilla no aportarà cap solució perquè no se sent ni català, ni catalanista ni molt menys soberanista. El seu lema, que explicita que continua creient en l'estatut - tururut, no és res més que el brindis al sol que fan els perdedors, avui per les circumstàncies i d'aquí poc per les urnes. El seu somriure permanent, però d'esfinx, immòbil i fossilitzat, no és res més que el reflex de l'ànima del buròcrata que el defineix sense necessitat de gaires paraules. No en podem esperar res del senyor Montilla perquè no creu en Catalunya; el seu “visc a Catalunya” del Polònia és formidablement definitori i definitiu.

Mentrestant, els catalans, desvestits de tota dignitat, abandonats als interessos obscurs dels nostres polítics, l'endemà de la sentència del TC farem com l'11 de setembre de 1714: tornarem a treballar per a seguir alimentant els estómacs dels espanyols. I així passaran tres-centes hores més, tres-cents mesos o tres-cents anys tot esperant que Espanya ens entengui. Tot plegat fútil, fum.

jaume molsosa

dimarts, 20 d’abril del 2010

En Joan de Berga

Jo tenia un germà, en Toni, que va morir de leucèmia als vint anys. En la seva estança a l'Hospital del Mar, va conèixer en Joan, un pagès i miner de Berga. Aquest home, amb una diabetis de cavall, era incapaç de controlar la seva dieta i de tant en tant l'havien d'ingressar per a estabilitzar-lo. Com que de fet no tenia res que li impedís moure's, va demanar permís als metges per a sortir de l'hospital unes hores cada dia. Ell aprofitava per entrar en algun restaurant de la Barceloneta i afartar-se de gambes o peus de porc. Quan tornava, li explicava al meu germà el què havia vist: les noies de la platja, l'anar i venir dels turistes, el brogit de la vida marinera, tot abonat amb una fina ironia, gairebé innocent. També li explicava les fartaneres que havia fet i que feia cada dia. En Toni el renyava, però lleument, doncs intuïa que aquell home no temia la mort prematura, sinó la vida grisa. En Toni gaudia de debò amb les llargues converses que li proporcionava en Joan, doncs ell, molt dèbil, gairebé no es podia moure del llit. També mantenien una dura pugna damunt d'un tronat tauler d'escacs que en Joan duia sempre al damunt.
En Toni va ser traslladat al Clínic i al cap de poc temps vam saber que en Joan havia mort... d'una fartanera de caragols.
Tots vam experimentar un gran buit. El pas per la nostra vida d'en Joan va ser breu, però va deixar en nosaltres una petjada de senzillesa i d'humanitat formidables. Encara avui, gairebé 30 anys després, encara el recordem amb un somriure als llavis: va viure i morir com volia.

darrerament es parla molt dels costos
de la "no salut" i la gent s'afegeix
a la teoria de la "vida sana";
quan acusem els "no sans" des d'un
punt de vista economicista,
retallem la llibertat de viure i morir
com un ha escollit;
com deia el gran Perich... "els que
ni veuen ni fumen es moren molt
més sans que els qui no ho fan"

diumenge, 18 d’abril del 2010

enceta el camí



Enceta el camí,
caminant de la vida,
i quan l’horitzó te’n mostri la fi
recomença la ruta:
el pas ferm, la mirada clara,
el cap ben alt,
amatent als sons i als signes.

I no temis els foscos presagis
ni el pes feixuc dels muscles:
serem al teu costat
- nosaltres i ell -
i et vetllarem el son a les teves nits,
tan si s’escauen fosques
com si són estelades.

I si la mar brama,
escolta’n el so profund, arcà,
i aprèn els rials secrets de l’aigua:
oblida la por i l’angoixa del moment,
que no et cal ser molt valent ni ardit,
que el valor rau en la saviesa.

Enceta el camí,
caminat dels dies.
Surt amb el llustre, quan l’aire
et renta el rostre i la ment:
que la vida t’espera,
que la vida és nova i és bella
i tot està per fer...!
al nostre fill Ignasi,
quer ara ja té 20 anys

dimarts, 13 d’abril del 2010

El líder

Ahir (12 de maig de 2010) vaig poder seguir l'entrevista que la Sra. Terribas va fer al Sr. Mas, cap de l'oposició d'aquest malvestat país. Conscient del poder de l'entrevistadora, apresa la lliçó per les pífies del President Montilla, el candidat es va posar com a objectiu allargar al màxim les respostes, per a poder reduir les preguntes i escurçar el temps. Però la seva xerrameca el va trair i va esbatanar el seu veritable objectiu. Preguntat per la seva posició davant l'independentisme i la posició de Catalunya respecte a Espanya, el dirigent de Convergència es va mantenir en una posició que els mals líders en diuen “centrada”. El sí, però no, el ni carn ni peix sinó tot el contrari, etc. I així va el país...
Què coi és un líder? Doncs una persona que té una idea clara, definida, neta, entenedora i directa. Que d'aquesta idea en fa bandera i la defensa davant dels qui hi estan d'acord i dels qui no hi estan d'acord. Pels primers serà una reafirmació i el missatge pels segons serà l'intent sincer de convèncer-els per a la seva causa. Al líder de veritat no li interessa el què opina la majoria, no navega entre dues aigües, no enreda els oponents amb falses concessions, sinó que amb honestedat mira d'apropar-los a la seva causa.
El Sr. Mas ahir ens va demostrar que l'únic que té interès pels polítics és guanyar les eleccions, i per això fa cas al Sr. Madí, gran product-manager de Convergència. I ens diu, sense cap mena de vergonya, que tant li fot què vol que sigui Catalunya: cal mirar “què ens uneix i què ens separa”, i que si la meitat de l'electorat no està per la labor de la independència, doncs mira, no els irritem, no fos cas que no em votessin. És cert que hi pot haver diferents idees i fórmulacions del catalanisme i els seus objectius finals, però Sr. Mas: quina és la seva d'idea? Per expressar-la cal ser valent i ahir només va marejar la perdiu. La qualitat del gran home és tenir clar on vol portar el país i convèncer nyerros i cadells de que és bo per a tothom: que els catalans volem la dignitat dels homes lliures. La voluntat ferma del líder, quan és honest, arrossega tothom.
Acabant. El Sr. Mas ens va mostrar la ploma, no la seva sinó la de tots els polítics d'aquest país: aconseguir la cadira i mantenir-s'hi tant com sigui possible, per dedicar-se després, després de l'inevitable derrota, a fer la vida impossible al seu successor. La manca de líders honestos, és la causa de la desafecció i de l'abstenció; no calen gaires estudis per comprovar-ho. I així, no anirem enlloc.

jaume molsosa

diumenge, 11 d’abril del 2010

A Florentino Pérez i el seu talonari

Poques vegades segueixo els subtítols que, en alguns programes, van passant per la part de baix de la pantalla amb opinions que els espectadors van enviant per SMS. Però ahir, després de la victòria del barça sobre el Madrid, en vaig llegir un que resumeix molt bé què són aquest equip i el seu president en aquest moment. Breu i concisa:


Florentino, insert coin!


Lamento no recordar el nom del seu autor. Dir-li solament... senzillament perfecta.

jaume molsosa

dilluns, 22 de març del 2010

La culpa és del poble

A ran d'un article de l'Antoni Puigverd en aquest diari polítics i tertulians s'han apuntat a la idea de la responsabilitat individual quan hi ha grans catàstrofes. És cert que cadascú ha de netejar el seu tros de vorera i que ens cal comprensió i solidaritat, que hem de fer esforços per entendre que l'Estat no ens ho solucionarà sempre tot.
Ara bé, si s'agafa el diari qualsevol dia i llegeix les cartes dels lectors, es podrà comprovar la quantitat de gent que no ha cobrat encara les ajudes a la dependència, que encara no té les claus d'un pis de protecció que li han assignat, que li han posat una multa injusta i està totalment indefens, que li reclamen una ajuda que no havia de rebre i que a més el multen per un error que no ha comès. Estem controlats per radars omnipresents, per cotxes-espia, per mossos i guàrdies municipals que, amb un extrem de cel, no tremolen a l'hora de multar-nos. Una hisenda i una seguretat social que, si retardes un dia el pagament de la quota, et claven un recàrrec que et deixa estès. En resum, l'Administració és extremament inflexible a l'hora d'aplicar les lleis que l'afavoreixen, però extremament indolent a l'hora de complir els seus deures. Una Administració que masega inexorablement el contribuent, però que s'esfuma davant les seves pròpies injustícies. Ningú pot dur un polític als tribunals per no complir les seves promeses, però que és capaç d'actuar amb tota la força de la llei contra un pobre autònom que no aconsegueix de pagar els seus impostos.
Com voleu que actuï l'Administrat quan nota que tota l'exigència és per a ell, i que quan hi ha un problema, greu, encara li exigeixin paciència i resignació sense esperar res a canvi? Doncs exigint! Ah! I encara tenen la barra de renyar-te!

Publicat a la Vanguardia el 21/03/10: http://www.lavanguardia.es/lv24h/20100321/53897858541.html

jaume molsosa

divendres, 19 de març del 2010

Mònica, l'ètica del periodista i la democràcia socialista


Als franctiradors socialistes els ha faltat temps per a disparar sobre el missatger. Perquè en l'entrevista de la Mònica Terribas al Senyor President de la Generalitat, ella no feia altra cosa que ser la missatgera de les preocupacions del país. Calia esperar uns dies a fer algun comentari perquè no ens passi com a en Josep Mª Balcells que dimecres deia al seu bloc: “Si la meva precipitació o la meva imprudència han pogut generar una altra lectura...”; per cert, l´'únic blog que admet comentaris i que s'ha ha disculpat, amb reticències. Però també hem de recordar que a finals de l'any passat, aquest senyor – sic: “Casat. Pare de dos fills. Llicenciat en Filosofia per la UB. Trajectòria professional com a periodista en mitjans audiovisuals: TVE, Ràdio Nacional d'Espanya (director a Catalunya), Ràdio Barcelona, ComRàdio i Barcelona Televisió (Director adjunt). Premi Ciutat de Barcelona 1986. Diputat per al grup Socialistes-Ciutadans pel Canvi en la VIII legislatura.” – ja va demanar el cap de la Sra. Terribas per la genial paròdia que Sergi Mas fa del President (tot un crack de la llibertat d'expressió, vaja).
Parlem dels blogs. Amb la meva poca dedicació n'he trobat tres que parlaven de la famosa entrevista: el ja esmentat del Sr. Balcells, el de l'ínclit Joan Ferran (el de la crosta nacionalista; potser ara caldria treure la crosta socialista?) i, finalment el de la Senyora Carme Figueras. D'ells, solament el d'en Balcells admet i publica comentaris; el d'en Ferran, no n'admet cap; i oh! Sorpresa, el de la Sra. Figueras està inactiu!
Què hem de dir del Senyor Miguel Angel Martín? Com diu el Monzó, malgrat que sóc un malparlat, prefereixo no reproduir les paraules que al Facebook va dedicar a la periodista: demostren la misèria i la mesquinesa a què pot arribar un personatge curt de gambals. Les podeu trobar a http://www.directe.cat/punt-de-mira/20357/terribas-encen-el-socialisme.
Fa uns dies, ja feia una crítica aquí al meu blog sobre les entrevistes toves que el Manel Fuentes acostuma a fer al “seu” matí i de com es caga a les calces quan la por escènica se li arrapa a l'ètica com una paparra. No ja en les fetes a dirigents socialistes: la que va fer al Sr. Rovira, president d'Endesa, feia plorar el ànecs.
Per sort encara queda gent demòcrata i amb dos dits de front, que no en fan falta més per esmolar el sentit comú. A la Vaguardia d'ahir, Quim Monzó i Màrius Carol publiquen dos articles majestuosos. En reprodueixo un fragment del primer i la totalitat del segon:

"Una cosa, Miguel Ángel Martín, es que seas un memo que toma por privada una plataforma pública como Facebook, y otra es que te pongas tan en evidencia que todos veamos que no eres más que escoria. Por cierto, el PSC ¿qué piensa hacer al respecto?" (http://hemeroteca.lavanguardia.es/search.html?fromISO=true&q=quim%2520monz%25C3%25B3&aux=quim+monz%F3&bd=18&bm=03&by=2010&ed=18&em=03&ey=2010&x=47&y=14).

... i un altre del segon, sota el títol “Los méritos de un necio”:

"El poeta francés Nicolas de Boileau escribió que “un necio encuentra siempre otro necio mayor que le admira”. Es posible que a este sujeto que responde al nombre de Miguel Ángel Martín algún compañero de partido le haya reído la ocurrencia de llamar “mal follada” a la directora de TV3, porque siempre cualquier mezquindad puede ser superada por alguien aún más miserable. Al susodicho le pareció intolerable que Mònica Terribas preguntara al presidente de la Generalitat por aquellas cuestiones que preocupan a los ciudadanos y repreguntara cuando sus respuestas no hubieran quedado suficientemente claras. Como también se lo pareció a los diputados del PSC Joan Ferran y Josep Maria Balcells, que horas antes se habían quejado de que la entrevista fuera “un interrogatorio”, seguramente porque esperaban una de estas entrevistas vacías de contenido y llenas de adulación en las que tan a gusto se encuentran los políticos. Estoy seguro de que el presidente Montilla agradeció el tono incómodo del espacio, porque nada podía hacer más creíble sus respuestas. El problema no son nunca las preguntas, sino las contestaciones como pregonan los manuales de periodismo. El tal Martín, que es presidente del Institut Metropolitano del Taxi, ha querido hacer méritos ante su gente, lo que puede ser comprensible desde la ruindad del mequetrefe. Casi tan comprensible como sería que pidiera su cabeza el mismo líder socialista a quien ha intentado proteger desde el desconocimiento, la obsequiosidad y la mentecatería. Pero ni la incompetencia, ni la desvergüenza parecer tener castigo en este país en declive."

La meva prosa no podria ser més expressiva. El que revolta és que l'estultícia domini qui ens governa i que les seves respostes a la crítica siguin l'exabrupte i l'insult. I, encara, d'aquests senyors n'esperaríem alguna cosa més que disculpes, però la seva ètica és micròtica, nana, inexistent, al costat de la de la Mònica Terribas. Com deia la meva besàvia: "es pot ser pobre, però la misèria no té excusa".
Per a la Mònica és la meva abraçada més fervent, pel seu coratge, per la seva estètica ètica, pel seu valor, per no deixar el poble sense paraula. Bon courage!, com diuen els francesos.

jaume molsosa

diumenge, 14 de març del 2010

Els tomàquets


Aquests tomàquets, en tres estats de maduració, són de l'hort de l'Antonio. És ell qui es fa el planter entrat març; qui diposita a la terra les menudes i fimbrejants plantes. Després les rega amb cura per no destirotar-les i, quan tenen una alçada adequada, les aspra. Quan cal, les lliga a l'aspre i les continua regant. Les desborda perquè els rebrots no treguin força a la planta. Les rega encara i, a principis de juliol, els frúits comencen a enrogir-se. Entre el Carme i sant Jaume en cull un o dos que ens mengem amb il·lusió.

Tremola, periodista estrella!

Com que l'entrevista al senyor ENDESA no va anar bé, el conegut periodista d'una coneguda emissora pública va comprovar, santament, si un telèfon gratuït que li havien dit que funcionava ho feia efectivament. Primer va resultar que no i li va proporcionar munició per continuar estripant. Uns minuts després, les comprovacions van dir que sí, que la línia s'havia obert. És així com el periodista va atribuir-se automàticament el triomf: el què fa la ràdio!, bramava des del micròfon.
A quarts de nou del vespre TV3 donava la notícia de que el telèfon res de res, no anava ni amb rodes. Aquesta és la teva força, entrevistador intrèpid?
Victòria pírrica la teva, amic.

jaume molsosa

divendres, 12 de març del 2010

El periodista estrella, tremola

El divendres dia 12 de març un conegut periodista d'una coneguda ràdio pública ha tingut la gràcia de recordar-me la meva infantesa. Ja tinc 56 anys i quan anava a escola i teníem algun problema “greu”, solíem arreglar-lo, si convenia, amb alguna plantofada. Això ens ensenyava dues coses: a autogestionar les nostres trifulgues i aprendre que, com més grans ens fèiem més mal ens causàvem i que, per tant, més valia arreglar les coses d'una altra manera. Anem al tema, que el final l'explicaré després. El conegut periodista s'ha passat tota la setmana posant a caldo la companyia ENDESA i els seus responsables condemnant-los a la misèria, jutjats sense garanties, per la gestió de les conseqüències de la nevada, desviant així amb habilitat barroera, qualsevol crítica als nostres polítics. Ja havíem trobat el malvat i no era qüestió de donar-li peixet. Però el divendres era el gran dia: el conegut periodista entrevistaria el di­rector general de l'imperi del mal. Molts esperàvem aquest moment en què, amb destresa, deixaria en calçotets el dimoni gros.
Quina candidesa la meva! A la tercera pregunta l'entrevistat ja s'havia menjat amb patates l'entrevistador! Però que potser ens hem espantat davant les banyes i la cua? És que la pudor de sofre ens ha ennuvolat la suposada mala guixa? Va ser un exemple del què un bon periodista no ha de fer mai: entrevistar un poderós sense documentar-se. Així, en la voràgine de l'interrogatori, el periodista, pensant “ja t'he pillat”, li pregunta si inverteixen el mateix aquí que a Madrid; l'interrogat, li respon amb tota tranquil·litat que ells no subministren a Madrid i que, per tant, no hi tenen ni un sol pal. Imperdonable. Amb dades “incontestables” el dimoni gros va anar rebatent les tímides preguntes que el conegut periodista li anava fent amb la boca petita. Ell no en va aportar ni una de dada objectiva. No és veritat que una nevada com aquesta només passi un cop cada cinquanta anys. Fa tres dies, jo mateix, vaig recordar al conegut periodista que, a Osona, l'any 1986 no vam estar ni un, ni dos, ni tres, ni quatre, ni cinc dies, sinó quinze sense subministrament elèctric, i d'això no en fa cinquanta anys: n'han passat solament vint-i-quatre. Només calia llegir un correu, no calia buscar a internet ni a les hemeroteques... escoltar l'audiència de veres, calia. Ja en caiguda lliure, quan acusa el directiu de no haver complert amb els terminis de reparació, amb un “nosaltres no ho hem dit mai això” el silenci delata l'entrevistador: no sap dir ni quin dia ni a quina hora s'havia produït el comunicat. De nou mocat per manca de documentació. Quatre dies de temps, quatre, per recavar informació pel gran moment i res: la feina mal feta no té futur, ben cert (o això espero). Al Google, si hi poses ENDESA+”nom del director” et surten 31.500 entrades.
Perquè escric tot això? Doncs perquè em vaig sentir estafat, em vaig sentir decepcionat en el moment culminant de cinc dies d'exabruptes inútils. No pot ser que un conegut periodista ens prengui als oients per babaus amb una entrevista que fa plorar els ànecs; no pot ser perquè aquest periodista el paguem entre tots i n'esperem molt més. Volem periodisme de qualitat.
Com s'acaba la història de les plantofades infantils? Mireu, mentre no arribava l'hora de la veritat hi havia els típics bocamolls, que amb la boqueta escalfaven la final, però que quan arribava el moment culminant arrencaven a córrer i no els veies més. Aleshores ho deixàvem amb una expressió ara en desús: “aquest és d'aquells que per “per collons, els meus; per hòsties, el meu pare”. Dons això senyor periodista del conegut mitjà públic: mentre tenim lluny l'enemic, moltes paraules; quan el tenim a prop... ens caguem a les calces.

jaume molsosa

dimarts, 9 de març del 2010

Senyor President

Acabo de sentir per la ràdio que el meu President, el President de la Generalitat de Catalunya, ha anat avui a la seu d'ENDESA a demanar que es restableixi el subministrament elèctric interromput a causa de la nevada. Vergonya em fa que el Senyor José Montilla no hagi tingut l'autoritat moral i política suficient com per posar ferms els capitostos d'una companyia privada i asseure'ls al seu despatx. Vergonya per la porqueria de país que és avui Catalunya. Sento una pena immensa en comprovar que no tenim ni nord ni dirigents capaços de dirigir-nos-hi. Misèria pel Conseller Saura, que en lloc de fer una autocrítica necessària, es dedica a renyar els ciutadans perquè ahir van sortir de casa per anar a treballar; o per anar a l'hospital, o a l'escola, o a diàlisi, o... Em revolta l'estultícia del Senyor Boada, que ens diu a la cara i sense vergonya que no creu que ningú estigui atrapat a la carretera, o als trens, o a les estacions.
És aquest el país regit per un govern progressista i d'esquerres? Aquests són els fets que el President Montilla anunciava als cartells de la seva campanya? Un Govern que s'amaga darrera els bombers, sota una previsió meteorològica? Un President que, vint-i-quatre hores després d'un greu episodi, encara és hora que aparegui als mitjans per donar alguna explicació?

Ja et dic: pena, misèria, vergonya.
Jaume Molsosa

divendres, 5 de març del 2010

De la papanateria regnant

Són dos quarts d'onze del matí i Manel Fuentes comença l'espai “Temps a la carta” que presenta el meteoròleg Francesc Mauri. Telefona una dona i pregunta pel temps que farà el dilluns a la tarda. El bon Mauri es deu mirar la previsió i veu que plourà i, acollonit per la tonteria, es disculpa (sic): “No és perquè jo sigui home i digui no... s'han de mullar”.

Un home del temps disculpant-se per ser home i perquè plourà? Em sembla “es colmo” de la papanateria sexista regnant.

jaume molsosa

diumenge, 21 de febrer del 2010

Periodisme de nivell


Ahir, dia 20 de febrer de 2010, va debutar al primer equip del FC Barcelona un noi del planter que es diu Thiago, i que va tenir la sort de marcar un gol. Possiblement aquest sigui el somni de molts dels joves que passen per la Masia i, que quan arriba el moment, han de sentir-se orgullosos del seu treball.
Però una alegria no és mai sencera. Per això existeixen els “mindundis” que es diuen Víctor Patsi. Aquest crack del periodisme esportiu va entrevistar el jove Thiago (18 anys) en acabar el partit i li va fer dues preguntes, dues, prou estúpides com per desmuntar un veterà. D'entrada li va recordar l'escridassada d'en Pep Guardiola per la forma en que va celebrar el gol. I per rematar-ho li endinyava entre cap i orelles (no sic): “Tu deus pensar que més val que no es fitxi en Cesc Fàbregues perquè et prendria el lloc, oi?”. El pobre noi va respondre amb un “a mi no em toca” i va marxar cap cot cap a casa. Tant o més penosos (salvant en Pitxi Alonso) van ser els seus companys de TV3 en justificar les preguntes intempestives del gran Patsi. Visca el periodisme de nivell!

dimarts, 16 de febrer del 2010

La jubilació i el projecte vital

Grup de músics siberians tocant a la Karl Johans Gate a Oslo.

Quan som joves i tenim la vida per endavant, quan hem acabat una carrera i ens espera la feina, el nostre objectiu a la vida es centra en cultivar un bon futur professional que satisfaci totes les expectatives que ens hem anat forjant. De mica en mica anem cobrint etapes, aconseguint objectius, o bé oblidant-los per impossibles i arribem, més o menys, a un cert equilibri personal els uns i a una certa frustració els altres. És en aquest punt que la jubilació comença a prendre forma, bé sigui com a premi a l'esforç, bé sigui com un consol pels fracassos. És aquí on un es planteja el que jo anomeno el projecte vital.
El projecte vital neix quan qualsevol persona mira el què ha fet i el que pot fer al llarg del què li queda de vida; és a dir, quan un hom veu la limitació de la seva pròpia existència. Aquí es comença a pensar en el què la vida laboral no li ha permès fer, sense que això vulgui dir que renegui de la seva trajectòria laboral. Així, moltes persones pensen en aquell viatge que mai no ha fet, en aquell hort que mai no ha cultivat, en aquella obra que mai no ha escrit; tot coses modestes, moltes vegades sense cap més pretensió que el plaer de fer-ho. O potser encara menys que tot això: poder-se dedicar al dolce far niente. Aquesta planificació proporciona un gran plaer i injecta en tothom qui ho practica una bona dosi d'optimisme i fa que ens revitalitzem professionalment.
Què passa quan surt el Ministre Corbacho de torn i ens diu que ara ja no ens podrem jubilar als 65 anys, sinó que haurem d'esperar dos anys més, sense que això signifiqui cap mena d'avantatge evident per a nosaltres? Doncs que aquell optimisme i aquella revitalització se'n van directament a fer punyetes. Pensem que el nostre projecte vital se'n va pel pedregar i retornem a una posició de pessimisme i desànim. Fixem-nos bé en el concepte: projecte vital. És a dir, un projecte de vida, un projecte que es farà si un és viu i si aquesta vida li dona prou qualitat per a fer-lo realitat.
No és bo, no és estat del benestar, jugar amb el projecte vital de milions de persones perquè causa el què he dit: desànim, desconfiança, sensació d'injustícia, i, sobretot, la convicció profunda de que el que s'ha guanyat renunciant a moltes coses no ha servit absolutament per a res... perquè Sr. Corbacho, de vida solament n'hi ha una.
Com sempre, els polítics d'aquest país es miren el curt termini, perquè això, com el totxo, pot proporcionar beneficis fàcils i immediats. En lloc de plantejar-se una reforma de les pensions a llarg termini, la proposem per abans d'ahir quan ja hem fet tard, i exigim a moltes generacions un sacrifici que no els proporcionarà a elles, ni a les futures, cap mena de premi vital.
Deixeu que els qui ja tenim projecte vital el puguem complir.
jaume molsosa

dijous, 11 de febrer del 2010

El nostre enemic, el temps

Fotografia feta a Taradell,
prop de can Costa i Font allà
per l'any 1958. Amb l'avi Carrera,
jo mateix i el meu germà Ramon.





“Alerta!”, “les temperatures cauen en picat”, “plourà!”, “caldrà seguir l'evolució”, “abrigueu-vos, que fa fred!”, “destapeu-vos, que ve la calor!”, “ens atacarà una borrasca”, “les pluges ens afectaran”. Per la ràdio parla una noieta periodista que està depressiva perquè... fa dos dies que plou!
Aquestes són algunes de les paraules i mitges frases que els nostres homes del temps, i periodistes, utilitzen en fer les seves prediccions i comentaris. I no són tant els mots, sinó l'entonació i la gesticulació que els acompanya. De tal manera que el temps s'ha convertit en el nostre enemic. Des de que la Terra existeix, el temps ens ha acompanyat inexorablement. Almenys a mi sí. Des de que tinc ús de raó que a l'hivern fa fred i a l'estiu fa calor. És més, no sempre fa la mateixa calor a l'estiu ni el mateix fred a l'hivern; a la meva vida no plou sempre a la primavera, hi ha estius humits i hiverns sense neu. Fins i tot hi ha vents forts i dies plàcids.
Enredats en un remolí de contradiccions, els meteoròlegs es mouen entre un ecologisme cumbaià, on la defensa del verd es primordial, i una por explícita al temps, que no deixa de ser “natural”. Immersos en els seus models de predicció, que no s'acaben de creure, no es donen compte que aquesta és una ciència inexacta i que el temps, al capdavall fa el què li dona la gana.
Senyors meteoròlegs: el temps no és el nostre enemic! Forma part de la naturalesa terràqüia, tant si plou com si neva. Per tant, més val que ens ho agafem bé i si plou, que plogui, que deia el meu avi. Parlant del meu avi... En Jaume Carrera, el meu avi matern, s'havia guanyat una certa fama de bon endevinador del temps. Certament no sé d'on li venia. Quan algú li demanava si plouria o no, ell aixecava els ulls al cel, es gratava el cap i engegava sempre la mateixa frase: “Si no canvia molt, no plourà pas”. Avui diuen: “Plourà, però haurem d'anar seguint els mapes”. Com veieu, malgrat l'eufemisme, la predicció continua pendent del temps.

jaume molsosa

dijous, 4 de febrer del 2010

La bestiesa d'Horta de Sant Joan

Convent de Sant Salvador. Horta de Sant Joan. L'escala d'accés a l'església i el poble vist des de l'escala.

Ja fa temps que conec Horta de Sant Joan, al peu dels Ports, i el seu magnífic convent de Sant Salvador – també dit de Nostra Senyora dels Àngels – al vessant de la muntanya de Santa Bàrbara. En temps remots, em recordo a mi mateix assegut en l'espectacular escala que dóna accés a l'església mirant, amb actitud contemplativa, el paisatge que s'hi estén – els franciscans sabien el què es feien –. Fa uns anys era en procés de ruïna.
Potser per això, quan es va declarar un incendi monstruós per aquelles terres m'ho vaig sentir una mica meu. La mort de cinc bombers va fer encara més dolorosa la imatge i m'ha portat a seguir amb regularitat tot el procés de presentació d'informes, investigacions i intervencions judicials. Tot plegat s'ha convertit en un bunyol institucional i polític que fa basarda. El meu desassosseg va arribar al cim quan vaig sentir una entrevista que en Josep Cuní va fer a la Sra. Lanau. Per tres vegades el periodista li va demanar perquè, en un moment determinat, es deixa la comunicació per ràdio, l'habitual, i es passa al telèfon mòbil. Per tres vegades la Sra. Lanau va contestar el què li va donar la gana. És evident: mentre que les converses per ràdio queden enregistrades, les que es fan per mòbil no, i ara no sabrem mai què es va dir. Per altra banda, la compareixença del Sr. Saura va ser lamentable; amb posat d'abusananos, ens va donar una lliçó del polític infame que no deixa la cadira ni que se li cremi, mai millor dit. Coronant-ho tot plegat, en la roda de premsa de la setmana passada de l'inefable Lanau, acompanyada per un comandament dels bombers, es va constituir en víctima oficial, tot denunciant judicis paral·lels inexistents. Fins i tot un babau s'hauria adonat que allò era un muntatge polític per salvar culs a tota vela. I ja, la perla de la corona, el Sr. President dient davant de tot el parlament que “nosaltres no utilitzarem els morts”, quan el seu esment ja els converteix en material polític.
Si he de dir la veritat, comptat i debatut, no em sorprèn, però m'indigna. M'indigna – i perdoneu l'expressió – que se'ns pixin a la boca impunement, com si fóssim pobres estúpids que ens ho empassem tot. Els nostres governants s'han convertit en fantasmes de la cosa pública; pensant que les paraules se les emporta el vent, deixen anar contínuament frases vàcues, repetitives i reiteratives que no diuen absolutament res. És extraordinàriament decepcionant que la gent que hauria de tenir el servei públic i el poble sobirà com a guia sigui tant i tant miserable. Pels qui vam somiar, des d'una dictadura fosca i cruel, la democràcia – potser una mica utòpica – ens decep tot plegat profundament. Ei! No pas la democràcia, no ens equivoquem, sinó les persones que l'haurien de representar.

Encara que va anar just, podré tornar a Sant Salvador d'Horta i asseure'm una vegada més a les escales del convent a contemplar i desfer-me així de tanta, tanta misèria.

jaume molsosa

Taxis rosa a Barcelona














poema de rima i mètrica lliures en lloança de la igualtat de sexes


Bocabadat, esmaperdut i mig baldat llegeixo sorprès la cosa
de què, ara, a Barcelona tindrem taxis de color de rosa.

No penseu però, que els cotxes canviaran el seu color.
Seran, com sempre, grocs i negres, sense olor.
Conduïts només per dones, lliures de qualsevol sospita
correran carrers i places a la recerca d'ella,
sense fer cas als mascles: ells... lluny de qualsevol femella!

Ara, que les dones es barallen per assistir als “alardes” bascos,
que són soldats, policies i mosses que vigilen platges i boscos,
algunes volen taxis rosa, que és on l'amor s'hi posa,
i ens deixen amb un pam de nas; es veu que els fem nosa.

On queda aquella desitjada igualtat, ai las!, que tant i tant volien elles?
Les hem deixat en via morta malgrat pesi, sobretot, a les donzelles.

jaume molsosa

dimecres, 3 de febrer del 2010

El vigilant en el camp de sègol

Fa poc que vaig llegir aquesta obra de J.D. Salinger. Va ser per casualitat que vaig veure el llibre l'any 2003, empolsinat, a l'estanteria d'un llibreter; em va atraure el títol. No coneixia en Salinger, ni la seva obra, ni molt menys la seva vida. És ara, amb la seva mort, que m'he assabentat del gran èxit que va tenir aquesta novel·la allà pels anys 45-50. Quan la vaig llegir doncs, no sabia res de la fama del seu autor ni de la transcendència de la seva obra, i per això la meva visió està exempta de qualsevol influència crítica o mediàtica.
Em va costar d'acabar el llibre, les seves 280 pàgines se'm van fer pesades i vaig estar a punt de deixar-lo. En resum, no em va agradar perquè no em sentia identificat en res: ni amb els personatges, ni amb les situacions, ni amb els ambients... En definitiva, la vaig trobar mediocre, sinó dolent.
Ara he sabut que va ser un exitàs als USA quan es va publicar, i que va suscitar tota mena de controvèrsies entre els seus lectors. Ara entenc però, el meu desafecte per aquesta gran obra del segle passat: la situació i els personatges no representen res per a mi perquè la novel·la reflecteix un sentiment de la societat americana que jo no he viscut.
Ha estat una lliçó, una magnífica lliçó, poder opinar lliurament, sense mediatitzacions, sense informacions prèvies, sobre un llibre exitós. Entenc que els nord-americans l'hagin devorat, doncs segurament reflecteix el seu sentir en aquells dies, però no entenc massa el seu èxit a casa nostra. Algú m'ho hauria d'explicar.

D'altra banda, m'ha agradat de conèixer la vida del seu autor. Conten que ha viscut enretirat més de 40 anys, a la seva casa de Cornish, al nord-est del país. Durant aquests anys no ha concedit cap entrevista ni ha publicat res més. Què haurà fet durant tot aquest temps? Jo hauria escrit com un home boig, sense haver de donar comptes a ningú, per a mi i els meus. Doncs bé, es veu que ell deu haver fet semblant, doncs els seus “propers” ja estan pendents de veure que carai troben pels calaixos de Salinger, i poder publicar -perquè ell així ho hauria volgut, segur- alguna cosa que els faci rics.

Si jo hagués estat en Salinger, conseqüent amb la meva pròpia existència, ho hauria cremat tot.

jaume molsosa

dijous, 28 de gener del 2010

L'impost desapareix... i el capital també

A la pàgina 27 de la Vanguardia del dia 27/01/10 hi ha un anunci a tota plana de la Generalitat de Catalunya on se'ns anuncia que l'impost de successions desapareix pel 94% dels contribuents i ens posa dos exemples: un de transmissió entre cònjuges i un altre entre pares i fills.
Fins aquí tot bé. Però si ens fixem en els capitals, en el segon exemple, es redueixen considerablement, tot plegat per demostrar-nos que abans es pagava molt i ara menys. És que dels cònjuges als fills s'hereta menys? O és que si els capitals fossin iguals veuríem com, en el segon cas, encara es continua pagant molt? Tota vegada que no sóc un expert, algú que hi entengui m'ho pot explicar? O és que ens creuen uns passerells, com sempre?

jaume molsosa

dimarts, 26 de gener del 2010

La gota malaia

Assistim durant aquests dies a la típica gota malaia periodística.
No sé quantes pàgines deu tenir el sumari dels incendis d'Horta de sant Joan que la jutgessa de Gandesa ha fet públic. De fet no l'he vist, i si sabés on trobar-lo me'l llegiria. No n'he llegit mai cap de sumari, però imagino que no deu ser fàcil perquè el llenguatge judicial tendeix a ser críptic i endogàmic.
Potser és per això que ara els mitjans, tots els mitjans, es dediquen a servir-nos cada dia un capítol de l'informe, com si fos una telenovel·la. Així tenim titulars per dies.
La pressa i l'immediatesa informativa així ho exigeixen, però el sofert lector-oïdor-visionador ha de fer un esforç de síntesi i recopilació diària espectacular. Ens cal prendre nota un dia rere l'altre i, al final, quan tot hagi acabat, fer un darrer esforç titànic per arribar a tenir una bona visió de tot plegat.
No sé si és realment aquesta la fórmula ideal d'informar: oferir porcions petites d'un tot molt gran que solen donar visions esbiaixades o limitades.
Demanar un esforç als professionals per oferir-nos les informacions amb una visió global és massa? O potser, per manca de titulars, allarguem tant com es pot una notícia atomitzant-la tant que es fa incomprensible?
Crec que els mateixos afectats ho agrairíem.

jaume molsosa

dilluns, 18 de gener del 2010

El jutge i el xueta

Conta una antiga llegenda que l’any 1353, a la ciutat de Mallorca, vivia Abraham Ibn Bonnín. Bonnín era jueu, xueta per als mallorquins, i vivia amb la seva esposa i les seves dues filles al call de la ciutat. Bonnín era un ferrer honrat i respectuós amb les lleis, un home temorós de Déu que complia amb les seves obligacions de bon jueu: celebrava la Pasqua, acudia a la sinagoga amb regularitat i complia amb el descans del sabath. Bonnín no era pobre, però tampoc era especialment ric a pesar de la seva condició de jueu (no tots els jueus eren rics).
Conten que en el mes de setembre d’aquell any va ocórrer a la ciutat l’assassinat d’una dona. Atès que es tractava d’una dama, les autoritats van iniciar una investigació que els va portar a descobrir que el culpable era Llorenç Grau, el jove fill d’Antoni Grau, senyor d'Alcúdia i cabaler major de l’ajuntament de la ciutat.
El jutge, Pere de Plagumà, i portaveu de l’audiència, junt amb el seu secretari, Pere Bibiloni, van cridar Antoni Grau i li van explicar les seves troballes i l'inapel·lable culpabilitat del seu fill Llorenç. La resposta del senyor d'Alcúdia va ser contundent; ras i curt els va dir:

­— Si el meu fill perd el cap, aquesta audiència en perdrà dos.

Portaveu i secretari van entendre de seguida la “conseqüència” que Antoni Grau els havia augurat, i immediatament van tramar un pla per a evitar la ira del senyor. Es tractava, evidentment, de trobar un cap de turc a qui endossar el crim.
Mentre discutien que si aquest, que si aquell, va entrar al jutjat un home que vènia a cobrar el seu treball: una nova reixa per a la presó del jutjat. Aquest home era Abraham Bonnín, i per a la seva desgràcia el jutge i el seu secretari no van tenir cap dubte: Bonnín era l’home adequat. Va ser detingut en aquell mateix instant, ficat a la presó, darrere de la seva pròpia reixa i jutjat dos dies després. Qui es preocuparia per un ferrer jueu?

Durant el judici es va veure clarament que les proves ordides per l’audiència no tenien cap base, i el jutge va advertir que el cas se n'anava per mal borràs. Llavors, amb tota solemnitat, va anunciar:

— Bé Bonnín, hem arribat al final i el teu cas no és clar, així que sotmetrem el veredicte al judici de Déu. Ets un home devot de la teva fe, i, si no tens res per amagar, no has de tenir cap por. En aquesta caixa hi ficarem dos papers: l'un dirà “culpable” i l’altre dirà “innocent”. Tu mateix en triaràs un dels dos i Déu et guiarà la mà cap al teu destí.

El jutge va dirigir la seva mirada cap al secretari, qui va entendre de seguida el joc del jutge i va ficar en la caixa dos papers; els dos deien el mateix: “culpable”.
Malgrat ser jueu, ferrer, honrat i bon ciutadà, el nostre amic Bonnín no era tòtil i va intuir de seguida el muntatge: no tènia escapatòria. Quan el secretari es va acostar amb la caixa al ferrer, ell va abaixar els ulls i va quedar pensatiu durant un llarg minut. Quan el jutge, nerviós, anava a advertir-lo, Abraham va alçar la vista i amb un estrany somriure a la cara va allargar la mà, va agafar un dels papers i... se’l va menjar!

El jutge, el secretari i el públic es van quedar de pedra. Clarament enfadat, el jutge va dirigir una mirada fulminant al maleït jueu i li va engegar,

— Però que has fet estúpid, ara mai sabrem el veredicte!

Bonnín va mirar el jutge i va contestar amb tota tranquil·litat,

— Oh, senyor jutge! Això és ben senzill: és qüestió de llegir el paper que queda i sabrem el que deia el que m’he empassat…

Entre renecs i enuigs mal dissimulats, van haver d'alliberar a l'acusat, i mai van tornar a molestar-lo.

Consell: Per més difícil que se’ns presenti una situació, no deixis mai de buscar-ne la sortida ni de lluitar fins al darrer moment.

diumenge, 17 de gener del 2010

per l’ignasi








cadena al port



No corris,
que el món t’espera
i no et cal perdre l’alè:
que la vida és per fer-la
amb el pas del vell.

Que res no et detura,
que res no t’encalça,
que la vida és teva,
que la vida és dura
i no et faci recança.

No corris,
que el món s’espera!

dissabte, 16 de gener del 2010

Barcelona, l'alcalde Hereu i l'olimpíada del voltor

No sóc un gran afeccionat a les aus, però sempre m'ha agradat saber que es mou per damunt del meu cap i identificar siluetes, becs i plomatges. He observat moltes vegades el voltor. A l'aire, aquest ocell rapinyaire, té el vol més elegant de tots els que he pogut observar. Sense moure les ales, amb prou feines, aprofitant amb mestria els corrents d'aire ascendents, és capaç de cobrir distàncies enormes. Semble ben bé que no li calgui cap esforç per a sostenir-se allà dalt, des d'on observa el territori buscant aliment. És un autèntic espectacle de la naturalesa, de la bellesa de les seves criatures.

Ara bé, quan aquesta au, que pot pesar fins a 13 kg i atènyer una envergadura de gairebé 3 metres, toca terra, la bellesa es transforma ràpidament en un nyap. L'aterratge impressiona per la maldestra execució i sol acabar a batzegades. L'au, que pot fer gairebé un metre d'alçada, és desmanegada i lletja, amb el coll propi dels carronyaires.

Així és com veig jo el projecte que en Jordi Hereu ha post (del verb pondre) per Barcelona. Una volada impressionant i un aterratge al mig del merder i a sotragades, per finalment menjar-se la carronya.

Que sant Sopic gloriós, patró del vi i de la borratxera ens agafi confessats.


jaume molsosa

Cinc lliçons imperdibles

.....

Xavier Bru de Sala, a La Vanguardia del dia 15 de gener de 2010, escriu cinc lliçons que el nostre Govern, i el país per extensió, haurien d'aprendre's i aplicar-se.


  • Prevenció i estimació rigorosa del risc
  • Escoltar el territori
  • Polítics i alts responsables s'han d'habituar a la veracitat
  • Aprendre a deixar el poder
  • Equanimitat en la crítica

En Bru de Sala aplica aquests principis al foc dels Ports que el passat estiu va causar la mort de cinc bombers i un ferit molt greu que encara es recupera de les greus cremades que va patir.
Crec però, que si l'apliquem a la política en general també valen i molt. Ja m'agradaria que algun, tots és demanar massa, dels nostres governants i oposició en preguessin bona nota.

Si us ve de gust, podeu llegir l'article sencer a:
http://hemeroteca.lavanguardia.es/search.html?fromISO=true&q=%2522xavier%2520bru%2520de%2520sala%2522&aux=%22xavier+bru+de+sala%22&bd=15&bm=01&by=2010&ed=15&em=01&ey=2010&x=63&y=13

...o clicant damunt la imatge.

jaume molsosa

divendres, 15 de gener del 2010

Anònims


Avui he rebut un comentari anònim sobre un dels textos publicats en aquest blog. Tota vegada que jo no m'amago pas, no el publicaré; ni aquest ni cap altre que no vingui signat.

jaume molsosa

dimecres, 13 de gener del 2010

dimarts, 12 de gener del 2010

L'estultícia que ens forada l'orella

El programa “El secret” de la periodista (bé, no sé si és periodista perquè no sé quins estudis va cursar en la seva joventut) no deixa de sorprendre'm.
Arran de les noves informacions que ens arriben de l'incendi que va calcinar un munt d'arbres a Horta de Sant Joan el passat estiu, se li acut, des de la seva cadira de l'estudi 1 de Catalunya Ràdio, preguntar a un pagès del tros de per allà a la Terra Alta, quant val una olivera! Una olivera de la que el seu besavi ja n'havia collit olives. Això és com demanar-li a Déu pel sexe dels àngels. Un arbre així no té valor, amiga Sílvia. Ens omplim la boca periodística de paraules ecològiques i no hem vist mai una olivera: i que poc coneixement que tenim del camp! L'amor per la terra i els seus fruits, només l'entén qui l'ha viscut, qui s'ha rebentat mans i peus llaurant-la i patint-la un any rere l'altre. Una vella tonada aragonesa diu:

“Porqué vienen tan contentos los labradores
que cuando vienen del campo vienen cantado.
Que vienen de ver el fruto de sus sudores,
de ver las espigas de oro que van granando.
¿Porqué vienen tan contentos los labradores?”

Quin fet tant simple: una espiga que grana. Ah! Però potser sabem quan val un linx? El linx és famós, no com les pobres oliveres que no es mouen mai més de la feixa on van clavar-les. Se us acut de demanar pel preu del quilo de linx?
A vegades, per tot plegat sento pena; i em revolta la ignorància supina, la xerrameca fútil, l'estultícia pública. Si us plau, abans de voler informar... informeu-vos!

La ploma d'en Baltasar

Ai Baltasar, Baltasar! Al conseller Baltasar se li veu la ploma! Primer va clamar que havia estat un llamp el culpable de l'incendi dels Ports. Amb les presses i la pressió, aquest fill de la bonica comarca del Barcelonès, es va precipitar i ara, aquell llamp li cau a la "closca pelada dels imbècils", que deia el poeta.
Ara els Mossos, a les odres dels seus companys Saura i Boada, li han esguerrat la plana: el foc va ser provocat, sinó intencionat. Una jutgessa mesella n'ha descobert els autors i, aixecat el secret del sumari ha revelat, a més, que els bombers ja havien emès el seu propi informe on arribaven a la mateixa conclusió; i d'això en fa quatre mesos!
Que una bona persona, benpensant i confiada, com el Conseller Baltasar no sabés que els mossos estan investigant aquells fets... que passi!; que tingués notícia de les conclusions per la premsa... béééé! Ara, que en quatre mesos no s'hagués llegit el que havien escrit els bombers, això ja és pixar-se'ns a la boca!
Al primer ministre d'Irlanda del Nord li han crescut banyes i ha dimitit; les hi ha endinyat la seva catòlica esposa. A n'ell, si tot això és veritat, les hi ha clavat el tripartit. Potser que comenci a plegar els arbrets.
Jo, com que no m'agrada fer sang, ho deixo en una ploma incipient que espero que no es solidifiqui.

dilluns, 11 de gener del 2010

Què carai és un "cajier"

cahiers o "cajiers "
  • medi - programa: Catalunya Ràdio - Notíciari
  • autor: Desconeguda
  • data - hora: 11/01/10 - 18:33

Avui ha mort el cineasta Eric Rohmer que, a més de fer pel·lícules, va ser director de la prestigiosa revista "Cahiers du Cinema". La locutora que ha donat la notícia, evident desconeixedora de la bella llengua francesa, ha pronunciat tranquilament i olímpica "cajiers" (llegiu-ho amb "j" castellana). Una mica de cultureta no hi faria res: cahiers es pronuncia tal com s'escriu, res d'hacs angleses aspirades.

jaume molsosa

diumenge, 10 de gener del 2010

Quin Tomàs!

No està de cap per avall per error. Mentre tots els mitjans de comunicació recomanaven no sortir a la carretera si no era estrictament necessari, el benaurat Tomàs Molina animava el personal a fer el turista pel país i anar a "tocar neu". Ho feia al final de l'espai del temps del passat 8 de gener.
El pobre alcalde de Prades, ja es veia amb un munt de pixapins entravessats a la carretera, que tant els havia costat de netejar, i pensant on aparcarien la gernació que s'apropava.

Mal fet Tomàs, molt mal fet. Per això et mereixes que et capgiri perquè la sang et pugi el cap, a veure si se t'aclareixen les idees.

jaume molsosa

El Desierto


Encara que d'aquest convent se'n digui el Desierto, no és pas perquè sigui un lloc erm, sinó perquè els frares descalços de l'orde del Carmel que el van fundar el 1682 buscaven pau, i el van bastir en un lloc ben allunyat dels espais habitats. És per això van adquirir una vella residència familiar, la Torre del Carmen i s'hi van quedar.
Havia tingut fins a quaranta religiosos, però ara és una ruïna abandonada. Després de patir un incendi el 1708, va entomar l'amortització de Menizábal el 1835, un bombardeig carlí el 1836 i un recremat el 1936. No és estrany doncs que ara en quedi ben poca cosa. L'advocació a sant Elies no li va servir de molt al pobre edifici que es va morint de mica en mica.
No és fàcil d'arribar al Desierto, situat en un paratge especialment deshabitat i a 12 km del poble més proper. Però bé a peu, bé deixant-hi un tros de cotxe, el viatge val la pena.

jaume molsosa


El toll o el tou?

"toll de neu"
  • medi - programa: TV3 - Telenotícies vespre
  • autor: David Izquierdo
  • data - hora: 09/01/10 - 21:10

Un toll, segons el diccionari de l'IEC, és un "Sot ple d'aigua, bassiot". Potser haguera estat millor dir un tou?

jaume molsosa

dissabte, 9 de gener del 2010

Així em veieu?

Així és com em veu l'Ignasi.
I vosaltres?

Potser m'hauré d'estilitzar una mica.

La realitat supera la ficció

Les imatges del programa del programa de TV3 Espai Terra del passat dia 7 de gener són impagables. Recomano vivament veure el vídeo de l'enllaç al peu d'aquesta nota.
Després de mostrar-nos les "imatges" (no es veu absolutament res) de la càmera situada a la Jonquera, apareix la Mercè Sibina amb paraigües exposadada vilment a una tramuntanada de les que fan història. Lluitant amb l'artefacte pluvial, el micròfon i el vent, la pobra noia és la viva imatge del patiment. Tot seguit, la Cori Calero que ens diu que l'any passat Collserola estava "blanqueta, blanqueta" (pronuncieu la "e" ben oberta). Immediatament, el pobre Tomàs és abduït pels trucs de la TV i desapareix rere els mapes.
I per acabar, la traca final. Talment un ninot de neu, la imatge patètica del pobre Agustí Forner a la plaça de Prades. Impressionant el pobre xicot, amb el micro a la mà, i la pinta d'estar cagadet, cagadet (pronuncieu la "e" ben oberta) de fred, manté la dignitat amb prou feines.
Amics del Polònia, haureu d'esmolar ben bé l'eina: el Tomàs de veritat supera el de la paròdia amb excreix!


http://www.tv3.cat/pprogrames/espaiterra/estSeccio.jsp?seccio=video

jaume molsosa

divendres, 8 de gener del 2010

Pobre Pinell

Pinell del Brai
  • medi - programa: Catalunya Informació - Espai Terra
  • autor: desconegut
  • data - hora: 08/01/10

El nom correcte d'aquest poble de la Terra Alta és Pinell de Brai.

jaume molsosa

dijous, 7 de gener del 2010

Auberge de l'Orangerie
















Si mai us deixeu perdre per la Provença i teniu la oportunitat, o la necessitat, de passar pel petit poble de Piolenc, feu una estada a l'Auberge de l'Orangerie. La casa conserva la vella estructura i les cambres són confortables i agradables. La cuina... bé, més val provar-la. Els seus propietaris són molt amables i complaents: charmants!, en l'expressió francesa. I no us esvereu pels preus: són raonables.

De Piolenc se'n tenen referències des d'abans de l'any mil. Cap al 1100 el marquès de Provença Rotbaldus fa donació del lloc a l'abat de Cluny Odilon i es constitueix una comunitat amb 5 monjos d'aquest orde. D'aquell antic priorat en queda l'església de Saint Pièrre.

jaume molsosa

És natural la naturalesa?




















La erupción de un volcán amenaza un paraíso de la biodiversidad de Congo

MEDIO AMBIENTE La lava que escupe el volcán Nyamulagira de la República Democrática de Congo amenaza uno de los paraísos de la biodiversidad mundial: el parque nacional de Virunga.
_____________________________________________________________

A vegades em costa d'entendre alguns titulars dels diaris. Un volcà amenaça la biodiversitat? A veure, un volcà no forma part de la naturalesa? La biodiversitat no és naturalesa? Si responem sí a les dues preguntes, aleshores la naturalesa s'”s'autoamenaça”? S'entén doncs que la naturalesa és destructiva?
En efecte, és natural que un volcà entri en erupció i que, en conseqüència, el seu altíssim poder de destrucció provoqui danys irreparables al seu entorn, immediat o no. Perquè la naturalesa “pren” aquestes decisions? Doncs no les pren, simplement: l'evolució segueix el seu curs i, per molt que ens hi entestem, per molta supèrbia que hi posem, els homes som incapaços d'aturar el curs de l'univers.
Per això quan sento parlar tant de la influència de l'home sobre els grans canvis planetaris, m'entren dubtes del nostre poder real. Al capdavall, quatre dies de llevant tornen la platja on havia estat sempre.


La notícia completa a : http://www.lavanguardia.es/premium/epaper/20100107/53862436253.html

o el tallen o no el tallen

"...un carril una mica tallat"
  • mitjà - programa: TV3 - Espai Terra
  • autor: Toni Ramírez
  • data - hora: 07/01/10 - 20:45

Durant les nevades d'aquest gener de 2010, el meteoròleg Dani Ramírez va pronunciar aquesta frase impagable referint-se al trànsit de l'A2: un carril o està tallat o està obert. Aquí no es valen les mitges tintes.

jaume molsosa

dimarts, 5 de gener del 2010

El discurs del President

Sorprèn el missatge de cap d'any del nostre President pel marcat accent electoralista que cap dels seus predecessors moderns no ha emprat mai. Un sol paràgraf és suficient per a comprovar l'evident utilització de la institució de la Generalitat que en fa el líder del PSC (llegiu el text de Quim Monzó que presento com a “Traca final”).

No cal esforçar-se gaire per a adonar-se que amb l'enumeració de les “grans fites” de l'any es dedica a la lloa de la gran tasca tripartidista. És lleig; perquè no s'hi val a utilitzar l'altaveu que ofereixen el càrrec i els mitjans, que són públics, per a fer propaganda a preu de cost. Segurament són veritat les coses que diu, però no és el lloc ni l'hora. Em sap greu aquesta utilització perquè degrada la institució i la converteix en propietat seva, quan no n'és altra cosa que un llogater a precari. No, senyor Montilla, el càrrec de President i la Institució que representa no són eines al seu servei: són la casa de tots, tan dels qui governen ara com dels qui governaran després. Són aquestes petites coses que ens converteixen en un país de joguina.

Aquesta és una manca de respecte que no poden evitar els que anomenaria “pesesistes“ del Baix Llobregat, que han mostrat sempre un grau de menyspreu considerable per les tradicions del país, i que han tendit a treure crostes de tot arreu per plantar-hi la seva.

Recomano la lectura de l'article de Quim Monzó http://hemeroteca.lavanguardia.es/dynamic/preview/2010/01/01/pagina-22/80285183/pdf.html?search= a La Vanguardia del dissabte 2 de gener. En la seva columna fa una anàlisi molt remarcable, des del punt de vista ortogràfic i gramatical, del text del discurs. A manera de tast (sic)...

“Me gustaría saber quién le redacta los (discursos) de Fin de Año. Así podría preguntarle por qué escribe “Aprofito aquestes darreres hores de l'any” en vez de “Aprofito aquestes últimes hores de l'any”. O “Ho hem vist darrerament” en vez de “Ho hem vist últimament”. O “cercant la màxima unitat” en vez de “buscant la màxima unitat”. A ver si me sé explicar: "darrer" y "cercar" son palabras absolutamente legítimas, pero su uso denota cosas. Igual que también denota cosas usar "últim" y "buscar". Todo denota. Si Montilla fuese mallorquín, rosellonés o urgellenc o, aún siendo del Baix Llobregat, estuviese leyéndonos un manifiesto literario pomposo, ese "darreres", ese "darrerament" y ese "cercar" serían perfectos. Pero no es el caso. Estaba leyendo su discurso institucional y, esparcidas por el texto, esas palabras revelan pose, laboratorio lingüístico, farsa.”

I com a traca final (sic)...

...“Pero luego me he dado cuenta de que es poco probable que el discurso lo haya escrito una máquina. Porque hay un momento en el que Montilla dice, refiriéndose a este 2010 que acaba de empezar: “Serà decisiu també per a nosaltres, els catalans, perquè se celebraran eleccions al Parlament de Catalunya i podreu decidir amb el vostre vot quin camí cal seguir: si hem d'aturarnos, retrocedir o cercar falses dreceres, o bé si hem de mantenir l'horitzó que ens hem traçat”. Ningún generador de textos hubiese sido capaz de introducir, en un discurso presidencial de Fin de Año, un párrafo electoralista tan desvergonzado.”

Em sembla que no calen més anotacions.

diumenge, 3 de gener del 2010

monos

monos de Barbària

  • medi - programa: Catalunya Ràdio - Informatius
  • autor: diversos
  • data - hora: diverses

No és Barbària, sinó Barbaria. Segons l'Enciclopèdia Catalana Barbaria és el "Nom amb el qual ha estat conegut, especialment a l'edat mitjana, el Magrib".

jaume molsosa

dissabte, 2 de gener del 2010

repentí

"repentí"
  • medi - programa: TV3
  • autor: Jordi Ramos
  • data - hora: 02/01/10

"Repentí", en català, no existeix. La paraula correcta seria sobtat.

jaume molsosa

Sembla mentida, però no, no...

divendres, 1 de gener del 2010

Al voltant del gènere

Ja fa uns mesos vaig escriure sobre opinions que circulen pels mitjans al voltant de la bondat de pertànyer a un sexe o altre i aquesta setmana, amb l’aparició d’un anunci dels dissenyadors italians Dolce & Gabbana, s’ha desfermat una altra vegada la papanateria oficial.
Defensar a tort i a dret la bondat d’un sexe davant la maldat de l’altre em continua semblant una temeritat. Veig que s’ensinistra les dones per fer front a la violència masclista, a denunciar, a
aprofitar els avantatges que lleis de dubtosa justícia donen a una part de la societat, excloent totalment l’altra, predicant la bondat de la discriminació positiva. Així com fa uns anys es justificaven certes mancances femenines a una educació castradora, no s’ha aplicat la mateixa explicació a les mancances masculines i es blasma l’home a ser dolent de mena. És que l’home no ha rebut una educació igualment castradora quant a entendre i acceptar valors femenins? Seria bo que els esforços que fan organitzacions enterament femenines anessin repartits. Per què denuncien un anunci de D&G que sembla maltractar una noia i no un altre de Balay on una dona “fa llençar” el seu home perquè no sap fer anar una rentadora? Que no incita a la violència el segon? Homes i dones no som tan diferents. Ni la dona és la bondat ni l’home el mal. El mascle caça, però la femella també i, a més, fabrica l’arma que li permet fer-ho amb més facilitat. De fet l’estadística diu que el 21% de les forces armades d’aquest país ja són dones: quin triomf més punyetero per les feministes!
Dones, homes, en lloc de fer lleis que ens allunyen i procuren opcions de domini, hauríem d’acostar-nos. Aquests col·lectius que ara tenen gran predicament dedicats a promocionar espais exclusivament femenins s’allunyen de la realitat i s’entesten a diferenciar els problemes dels uns dels dels altres. Cras error, doncs les solucions sempre necessiten la convenció de les dues parts.
En aquell article de fa mesos, per cert, parlàvem de la suposada major resistència de la dona davant de la potència de l’home (es veu que la segona és un defecte). Voldria recordar que sí, que l’home guanya els 100 metres lliures, prova de potència; però, curiosament, també guanya la marató, la prova de resistència per excel·lència. Dir a les dones que no defalliu, que milloreu i arribareu a igualar els homes. Però que si no ho feu, escolta, no us hi amoïneu, teniu moltes altres qualitats.

http://www.torrental.org/noticies/o_027.pdf

jaume molsosa