El divendres dia 12 de març un conegut periodista d'una coneguda ràdio pública ha tingut la gràcia de recordar-me la meva infantesa. Ja tinc 56 anys i quan anava a escola i teníem algun problema “greu”, solíem arreglar-lo, si convenia, amb alguna plantofada. Això ens ensenyava dues coses: a autogestionar les nostres trifulgues i aprendre que, com més grans ens fèiem més mal ens causàvem i que, per tant, més valia arreglar les coses d'una altra manera. Anem al tema, que el final l'explicaré després. El conegut periodista s'ha passat tota la setmana posant a caldo la companyia ENDESA i els seus responsables condemnant-los a la misèria, jutjats sense garanties, per la gestió de les conseqüències de la nevada, desviant així amb habilitat barroera, qualsevol crítica als nostres polítics. Ja havíem trobat el malvat i no era qüestió de donar-li peixet. Però el divendres era el gran dia: el conegut periodista entrevistaria el director general de l'imperi del mal. Molts esperàvem aquest moment en què, amb destresa, deixaria en calçotets el dimoni gros.Quina candidesa la meva! A la tercera pregunta l'entrevistat ja s'havia menjat amb patates l'entrevistador! Però que potser ens hem espantat davant les banyes i la cua? És que la pudor de sofre ens ha ennuvolat la suposada mala guixa? Va ser un exemple del què un bon periodista no ha de fer mai: entrevistar un poderós sense documentar-se. Així, en la voràgine de l'interrogatori, el periodista, pensant “ja t'he pillat”, li pregunta si inverteixen el mateix aquí que a Madrid; l'interrogat, li respon amb tota tranquil·litat que ells no subministren a Madrid i que, per tant, no hi tenen ni un sol pal. Imperdonable. Amb dades “incontestables” el dimoni gros va anar rebatent les tímides preguntes que el conegut periodista li anava fent amb la boca petita. Ell no en va aportar ni una de dada objectiva. No és veritat que una nevada com aquesta només passi un cop cada cinquanta anys. Fa tres dies, jo mateix, vaig recordar al conegut periodista que, a Osona, l'any 1986 no vam estar ni un, ni dos, ni tres, ni quatre, ni cinc dies, sinó quinze sense subministrament elèctric, i d'això no en fa cinquanta anys: n'han passat solament vint-i-quatre. Només calia llegir un correu, no calia buscar a internet ni a les hemeroteques... escoltar l'audiència de veres, calia. Ja en caiguda lliure, quan acusa el directiu de no haver complert amb els terminis de reparació, amb un “nosaltres no ho hem dit mai això” el silenci delata l'entrevistador: no sap dir ni quin dia ni a quina hora s'havia produït el comunicat. De nou mocat per manca de documentació. Quatre dies de temps, quatre, per recavar informació pel gran moment i res: la feina mal feta no té futur, ben cert (o això espero). Al Google, si hi poses ENDESA+”nom del director” et surten 31.500 entrades.
Perquè escric tot això? Doncs perquè em vaig sentir estafat, em vaig sentir decepcionat en el moment culminant de cinc dies d'exabruptes inútils. No pot ser que un conegut periodista ens prengui als oients per babaus amb una entrevista que fa plorar els ànecs; no pot ser perquè aquest periodista el paguem entre tots i n'esperem molt més. Volem periodisme de qualitat.
Com s'acaba la història de les plantofades infantils? Mireu, mentre no arribava l'hora de la veritat hi havia els típics bocamolls, que amb la boqueta escalfaven la final, però que quan arribava el moment culminant arrencaven a córrer i no els veies més. Aleshores ho deixàvem amb una expressió ara en desús: “aquest és d'aquells que per “per collons, els meus; per hòsties, el meu pare”. Dons això senyor periodista del conegut mitjà públic: mentre tenim lluny l'enemic, moltes paraules; quan el tenim a prop... ens caguem a les calces.
jaume molsosa
