dijous, 4 de febrer de 2010

La bestiesa d'Horta de Sant Joan

Convent de Sant Salvador. Horta de Sant Joan. L'escala d'accés a l'església i el poble vist des de l'escala.

Ja fa temps que conec Horta de Sant Joan, al peu dels Ports, i el seu magnífic convent de Sant Salvador – també dit de Nostra Senyora dels Àngels – al vessant de la muntanya de Santa Bàrbara. En temps remots, em recordo a mi mateix assegut en l'espectacular escala que dóna accés a l'església mirant, amb actitud contemplativa, el paisatge que s'hi estén – els franciscans sabien el què es feien –. Fa uns anys era en procés de ruïna.
Potser per això, quan es va declarar un incendi monstruós per aquelles terres m'ho vaig sentir una mica meu. La mort de cinc bombers va fer encara més dolorosa la imatge i m'ha portat a seguir amb regularitat tot el procés de presentació d'informes, investigacions i intervencions judicials. Tot plegat s'ha convertit en un bunyol institucional i polític que fa basarda. El meu desassosseg va arribar al cim quan vaig sentir una entrevista que en Josep Cuní va fer a la Sra. Lanau. Per tres vegades el periodista li va demanar perquè, en un moment determinat, es deixa la comunicació per ràdio, l'habitual, i es passa al telèfon mòbil. Per tres vegades la Sra. Lanau va contestar el què li va donar la gana. És evident: mentre que les converses per ràdio queden enregistrades, les que es fan per mòbil no, i ara no sabrem mai què es va dir. Per altra banda, la compareixença del Sr. Saura va ser lamentable; amb posat d'abusananos, ens va donar una lliçó del polític infame que no deixa la cadira ni que se li cremi, mai millor dit. Coronant-ho tot plegat, en la roda de premsa de la setmana passada de l'inefable Lanau, acompanyada per un comandament dels bombers, es va constituir en víctima oficial, tot denunciant judicis paral·lels inexistents. Fins i tot un babau s'hauria adonat que allò era un muntatge polític per salvar culs a tota vela. I ja, la perla de la corona, el Sr. President dient davant de tot el parlament que “nosaltres no utilitzarem els morts”, quan el seu esment ja els converteix en material polític.
Si he de dir la veritat, comptat i debatut, no em sorprèn, però m'indigna. M'indigna – i perdoneu l'expressió – que se'ns pixin a la boca impunement, com si fóssim pobres estúpids que ens ho empassem tot. Els nostres governants s'han convertit en fantasmes de la cosa pública; pensant que les paraules se les emporta el vent, deixen anar contínuament frases vàcues, repetitives i reiteratives que no diuen absolutament res. És extraordinàriament decepcionant que la gent que hauria de tenir el servei públic i el poble sobirà com a guia sigui tant i tant miserable. Pels qui vam somiar, des d'una dictadura fosca i cruel, la democràcia – potser una mica utòpica – ens decep tot plegat profundament. Ei! No pas la democràcia, no ens equivoquem, sinó les persones que l'haurien de representar.

Encara que va anar just, podré tornar a Sant Salvador d'Horta i asseure'm una vegada més a les escales del convent a contemplar i desfer-me així de tanta, tanta misèria.

jaume molsosa