dimecres, 3 de febrer de 2010

El vigilant en el camp de sègol

Fa poc que vaig llegir aquesta obra de J.D. Salinger. Va ser per casualitat que vaig veure el llibre l'any 2003, empolsinat, a l'estanteria d'un llibreter; em va atraure el títol. No coneixia en Salinger, ni la seva obra, ni molt menys la seva vida. És ara, amb la seva mort, que m'he assabentat del gran èxit que va tenir aquesta novel·la allà pels anys 45-50. Quan la vaig llegir doncs, no sabia res de la fama del seu autor ni de la transcendència de la seva obra, i per això la meva visió està exempta de qualsevol influència crítica o mediàtica.
Em va costar d'acabar el llibre, les seves 280 pàgines se'm van fer pesades i vaig estar a punt de deixar-lo. En resum, no em va agradar perquè no em sentia identificat en res: ni amb els personatges, ni amb les situacions, ni amb els ambients... En definitiva, la vaig trobar mediocre, sinó dolent.
Ara he sabut que va ser un exitàs als USA quan es va publicar, i que va suscitar tota mena de controvèrsies entre els seus lectors. Ara entenc però, el meu desafecte per aquesta gran obra del segle passat: la situació i els personatges no representen res per a mi perquè la novel·la reflecteix un sentiment de la societat americana que jo no he viscut.
Ha estat una lliçó, una magnífica lliçó, poder opinar lliurament, sense mediatitzacions, sense informacions prèvies, sobre un llibre exitós. Entenc que els nord-americans l'hagin devorat, doncs segurament reflecteix el seu sentir en aquells dies, però no entenc massa el seu èxit a casa nostra. Algú m'ho hauria d'explicar.

D'altra banda, m'ha agradat de conèixer la vida del seu autor. Conten que ha viscut enretirat més de 40 anys, a la seva casa de Cornish, al nord-est del país. Durant aquests anys no ha concedit cap entrevista ni ha publicat res més. Què haurà fet durant tot aquest temps? Jo hauria escrit com un home boig, sense haver de donar comptes a ningú, per a mi i els meus. Doncs bé, es veu que ell deu haver fet semblant, doncs els seus “propers” ja estan pendents de veure que carai troben pels calaixos de Salinger, i poder publicar -perquè ell així ho hauria volgut, segur- alguna cosa que els faci rics.

Si jo hagués estat en Salinger, conseqüent amb la meva pròpia existència, ho hauria cremat tot.

jaume molsosa