Mònica, l'ètica del periodista i la democràcia socialista

Als franctiradors socialistes els ha faltat temps per a disparar sobre el missatger. Perquè en l'entrevista de la Mònica Terribas al Senyor President de la Generalitat, ella no feia altra cosa que ser la missatgera de les preocupacions del país. Calia esperar uns dies a fer algun comentari perquè no ens passi com a en Josep Mª Balcells que dimecres deia al seu bloc: “Si la meva precipitació o la meva imprudència han pogut generar una altra lectura...”; per cert, l´'únic blog que admet comentaris i que s'ha ha disculpat, amb reticències. Però també hem de recordar que a finals de l'any passat, aquest senyor – sic: “Casat. Pare de dos fills. Llicenciat en Filosofia per la UB. Trajectòria professional com a periodista en mitjans audiovisuals: TVE, Ràdio Nacional d'Espanya (director a Catalunya), Ràdio Barcelona, ComRàdio i Barcelona Televisió (Director adjunt). Premi Ciutat de Barcelona 1986. Diputat per al grup Socialistes-Ciutadans pel Canvi en la VIII legislatura.” – ja va demanar el cap de la Sra. Terribas per la genial paròdia que Sergi Mas fa del President (tot un crack de la llibertat d'expressió, vaja).
Parlem dels blogs. Amb la meva poca dedicació n'he trobat tres que parlaven de la famosa entrevista: el ja esmentat del Sr. Balcells, el de l'ínclit Joan Ferran (el de la crosta nacionalista; potser ara caldria treure la crosta socialista?) i, finalment el de la Senyora Carme Figueras. D'ells, solament el d'en Balcells admet i publica comentaris; el d'en Ferran, no n'admet cap; i oh! Sorpresa, el de la Sra. Figueras està inactiu!
Què hem de dir del Senyor Miguel Angel Martín? Com diu el Monzó, malgrat que sóc un malparlat, prefereixo no reproduir les paraules que al Facebook va dedicar a la periodista: demostren la misèria i la mesquinesa a què pot arribar un personatge curt de gambals. Les podeu trobar a http://www.directe.cat/punt-de-mira/20357/terribas-encen-el-socialisme.
Fa uns dies, ja feia una crítica aquí al meu blog sobre les entrevistes toves que el Manel Fuentes acostuma a fer al “seu” matí i de com es caga a les calces quan la por escènica se li arrapa a l'ètica com una paparra. No ja en les fetes a dirigents socialistes: la que va fer al Sr. Rovira, president d'Endesa, feia plorar el ànecs.
Per sort encara queda gent demòcrata i amb dos dits de front, que no en fan falta més per esmolar el sentit comú. A la Vaguardia d'ahir, Quim Monzó i Màrius Carol publiquen dos articles majestuosos. En reprodueixo un fragment del primer i la totalitat del segon:

"Una cosa, Miguel Ángel Martín, es que seas un memo que toma por privada una plataforma pública como Facebook, y otra es que te pongas tan en evidencia que todos veamos que no eres más que escoria. Por cierto, el PSC ¿qué piensa hacer al respecto?" (http://hemeroteca.lavanguardia.es/search.html?fromISO=true&q=quim%2520monz%25C3%25B3&aux=quim+monz%F3&bd=18&bm=03&by=2010&ed=18&em=03&ey=2010&x=47&y=14).

... i un altre del segon, sota el títol “Los méritos de un necio”:

"El poeta francés Nicolas de Boileau escribió que “un necio encuentra siempre otro necio mayor que le admira”. Es posible que a este sujeto que responde al nombre de Miguel Ángel Martín algún compañero de partido le haya reído la ocurrencia de llamar “mal follada” a la directora de TV3, porque siempre cualquier mezquindad puede ser superada por alguien aún más miserable. Al susodicho le pareció intolerable que Mònica Terribas preguntara al presidente de la Generalitat por aquellas cuestiones que preocupan a los ciudadanos y repreguntara cuando sus respuestas no hubieran quedado suficientemente claras. Como también se lo pareció a los diputados del PSC Joan Ferran y Josep Maria Balcells, que horas antes se habían quejado de que la entrevista fuera “un interrogatorio”, seguramente porque esperaban una de estas entrevistas vacías de contenido y llenas de adulación en las que tan a gusto se encuentran los políticos. Estoy seguro de que el presidente Montilla agradeció el tono incómodo del espacio, porque nada podía hacer más creíble sus respuestas. El problema no son nunca las preguntas, sino las contestaciones como pregonan los manuales de periodismo. El tal Martín, que es presidente del Institut Metropolitano del Taxi, ha querido hacer méritos ante su gente, lo que puede ser comprensible desde la ruindad del mequetrefe. Casi tan comprensible como sería que pidiera su cabeza el mismo líder socialista a quien ha intentado proteger desde el desconocimiento, la obsequiosidad y la mentecatería. Pero ni la incompetencia, ni la desvergüenza parecer tener castigo en este país en declive."

La meva prosa no podria ser més expressiva. El que revolta és que l'estultícia domini qui ens governa i que les seves respostes a la crítica siguin l'exabrupte i l'insult. I, encara, d'aquests senyors n'esperaríem alguna cosa més que disculpes, però la seva ètica és micròtica, nana, inexistent, al costat de la de la Mònica Terribas. Com deia la meva besàvia: "es pot ser pobre, però la misèria no té excusa".
Per a la Mònica és la meva abraçada més fervent, pel seu coratge, per la seva estètica ètica, pel seu valor, per no deixar el poble sense paraula. Bon courage!, com diuen els francesos.

jaume molsosa