Jo tenia un germà, en Toni, que va morir de leucèmia als vint anys. En la seva estança a l'Hospital del Mar, va conèixer en Joan, un pagès i miner de Berga. Aquest home, amb una diabetis de cavall, era incapaç de controlar la seva dieta i de tant en tant l'havien d'ingressar per a estabilitzar-lo. Com que de fet no tenia res que li impedís moure's, va demanar permís als metges per a sortir de l'hospital unes hores cada dia. Ell aprofitava per entrar en algun restaurant de la Barceloneta i afartar-se de gambes o peus de porc. Quan tornava, li explicava al meu germà el què havia vist: les noies de la platja, l'anar i venir dels turistes, el brogit de la vida marinera, tot abonat amb una fina ironia, gairebé innocent. També li explicava les fartaneres que havia fet i que feia cada dia. En Toni el renyava, però lleument, doncs intuïa que aquell home no temia la mort prematura, sinó la vida grisa. En Toni gaudia de debò amb les llargues converses que li proporcionava en Joan, doncs ell, molt dèbil, gairebé no es podia moure del llit. També mantenien una dura pugna damunt d'un tronat tauler d'escacs que en Joan duia sempre al damunt.
En Toni va ser traslladat al Clínic i al cap de poc temps vam saber que en Joan havia mort... d'una fartanera de caragols.
Tots vam experimentar un gran buit. El pas per la nostra vida d'en Joan va ser breu, però va deixar en nosaltres una petjada de senzillesa i d'humanitat formidables. Encara avui, gairebé 30 anys després, encara el recordem amb un somriure als llavis: va viure i morir com volia.
darrerament es parla molt dels costos
de la "no salut" i la gent s'afegeix
a la teoria de la "vida sana";
quan acusem els "no sans" des d'un
punt de vista economicista,
retallem la llibertat de viure i morir
com un ha escollit;
com deia el gran Perich... "els que
ni veuen ni fumen es moren molt
més sans que els qui no ho fan"
