L'Estatut de Catalunya avui és un problema perquè la sentència del TC serà una nova derrota. Una derrota perquè el nyap que en sortirà ens deixarà sense possibilitats d'avenç en l'autogovern pels propers vint-i-cinc anys. No sóc especialment pujolista, malgrat que admiro el sentit d'estat de l'ex-president, però recordo ara que al final del seu mandat, quan se li proposava insistentment des de les files socialistes, la redacció d'un nou text contestava amb el seu irritant i definitiu “ara no toca”. Doncs bé, avui sé que tenia raó: llençar-se a la tasca pensant que l'Espanya socialista de l'”aprobaré el estatuto que salga del Parlament” ens entendria va ser un greu error de càlcul fruit de l'esquizofrènia federalista dels socialistes catalans. De nou, ens han aixecat la camisa.Tot aquest enrenou, que ens perjudicarà greument, es deu a la megalomania d'un home incert i voluble que, no tenint-ne prou amb unes olimpíades propiciades per un falangista, va voler pujar a l'olimp donant al país una nova llei de lleis per a major glòria seva. Aquest home infantil, immadur, va arribar al poder sense guanyar mai unes eleccions i va forçar la seva coronació pactant a tres bandes una investidura que ens ha dut al desori d'avui. No discutiré l'obra de govern, que pot haver estat bona, però sí la deriva política que aquell home, Pasqual Maragall, va inocular en la màxima institució del país. Visionari com pocs, aquest home va passar per damunt de tot per, en acabat, deixar que fos l'oposició qui pactés una llei que ell havia impulsat a empentes i rodolons. Ja havia advertit des del seu càrrec d'alcalde barceloní, un lloc des del qual va exercir de contrapoder i des d'on va deixar deixebles fidels: Clos que es va estavellar amb un Fòrum (universal?) de les cultures i Hereu, un taumaturg espatarrant on n'hi hagi, que vol passar a la història com els seus predecessors a base de neu inexistent i diagonals agòniques. M'agradarà veure les clavegueres municipals del cap i casal el dia que arribi el relleu després de trenta anys (gairebé tants con en Franco).
I aquí ho tenim. Al president Maragall, ben retiradet de tot i de tothom (ja no és socialista), se'l convida als actes oficials com una relíquia i encara té ànims per pontificar. Per si de cas, ens ha deixat com a record la presència del seu germanàs Ernest, qui, seguint la tradició familiar, en fot més de de fredes que de calentes i es desdiu per conservar el setial. Ara el bunyol és per tots els catalans, que tenim una gran tifa al mig del menjador que ningú es veu capaç de netejar per fer l'aire respirable. Ningú no se'n vol fer càrrec: els uns diuen que la caca no és seva, els altres que si fa pudor.
Costa haver-ho de dir, però el president Pujol tenia raó: no era l'hora. Espanya, tota Espanya, no estava per donar als catalans res de res i tothom ha fet l'impossible per aconseguir el que està a punt de succeir: que ens deixin amb un estatutet que farà riure, que farà riure a tota aquella Espanya. Tota sencera. El president Montilla no aportarà cap solució perquè no se sent ni català, ni catalanista ni molt menys soberanista. El seu lema, que explicita que continua creient en l'estatut - tururut, no és res més que el brindis al sol que fan els perdedors, avui per les circumstàncies i d'aquí poc per les urnes. El seu somriure permanent, però d'esfinx, immòbil i fossilitzat, no és res més que el reflex de l'ànima del buròcrata que el defineix sense necessitat de gaires paraules. No en podem esperar res del senyor Montilla perquè no creu en Catalunya; el seu “visc a Catalunya” del Polònia és formidablement definitori i definitiu.
Mentrestant, els catalans, desvestits de tota dignitat, abandonats als interessos obscurs dels nostres polítics, l'endemà de la sentència del TC farem com l'11 de setembre de 1714: tornarem a treballar per a seguir alimentant els estómacs dels espanyols. I així passaran tres-centes hores més, tres-cents mesos o tres-cents anys tot esperant que Espanya ens entengui. Tot plegat fútil, fum.
jaume molsosa
