Jo encara vaig fer la mili: a Madrid, al Regimiento de
Infanteria Mecanizada Wad-Ras 55, pertanyent a la División Acorazada Brunete.
El coronel del regiment era Víctor Lago i el comandant de la divisió el general
Milans del Bosch. Pura estirp militar. Entre altres inutilitats, ens van
ensenyar a desfilar. Es tractava de posar els homes en formació de manera que,
a davant de tot i d’esquerra a dreta descendent, hi havia els més alts que
anomenaven gastadores. Al darrera de
tot, els més menuts, que en l’argot casernari eren considerats la calderilla. Aquesta distribució fa que
el conjunt sembli més alt i més impressionant.
Per entendre-ho, agafem solament la primera fila de davant
al darrera i tindrem al front un soldat alt i al darrera un de menut. A la busca del rellotge, el gastador seria al punt central, mentre
que la calderilla seria a la punta. Quan
manin anar a esquerra o dreta, al gastador
li caldrà solament un moviment minúscul, executat pràcticament en un pam
quadrat, per a girar, mentre que la pobre calderilla
haurà de recórrer uns quants metres. Tenia conya la cosa: mentre el camallarg posat
al cap podia girar sense cap esforç, els camacurts perdien el cul mirant d’atrapar-lo.
En definitiva, els menys dotats havien de fer un esforç molt major.
Doncs bé, poc més o menys, això és el què passa a les
estructures organitzatives comuns, ja siguin una petita empresa o un país. En
la primera, la fila serà més curta i en el segon més llarga i així és com anem.
A l’estat espanyol han posat Catalunya a la calderilla
i quan algú des del centre de la busca, que és Madrid, mana girar, per petit
que sigui el moviment, nosaltres ens fotem un tip de córrer, mentre que a la villa y corte amb prou feines es mouen.
I vet aquí com, des de fa segles, anem pel món amb la llengua defora i amb els
peus que ens toquen el cul.
La
meva esperança és que passi com passava al pati del col·legi quan fèiem la
serp: impulsats per la força centrífuga, els de la cua acabaven despresos de la
resta. Com més triguem a sortir de la fila, més potent serà la força i més gran
el perill de que ens clavem una morrada. Deixem-nos anar abans no sigui massa
tard i, encara que sigui a batzegades comencem a caminar al nostre pas; llarg o
curt però al cap i a la fi, el nostre. Deixem de ser la calderilla d’una punyetera vegada.
