dimecres, 6 de juny de 2012

La síndria


Ja fa uns anys, passava dies de l’estiu en un poble menut de Terol. Era mitja tarda i, una mica avorrit, vaig agafar la càmera fotogràfica i vaig sortir a fer un volt. Quan arribava a la plaça, un camió petit aparcava i el seu xofer, un gitano trempat i parlador, en va baixar, va obrir la caixa i va descobrir un munt de síndries verdes i arrodonides. En pocs minuts, una trentena de persones es van anar reunint entorn del vehicle i, mentre el gitano eixerit proclamava les bondats del género, la gent anava  adquirint la fruita. El seu argument era que ell venia bo i, que si algú, des de la darrera vegada que havia vingut, havia trobat algun síndria no prou bona, avui n’hi donaria dues de gorra. Entre el compradors es va aixecar la veu aguda, una mica desagradable, d’una dona que li va etzibar que, de les cinc que li havia comprat, no se n’havia menjat ni una de bona. El gitano no es va acovardir pas, malgrat la verborrea de la dona que anava escalfant el cap als companys de cua. Amb el millor estil de la seva raça comercial, va cridar un home que ja marxava amb un carro amb 15 o 20 síndries, i li va dir que en triés una. L’home, sorprès, va agafar a l’atzar una de les síndries i li va donar al gitano. Tothom expectant, l’home va treure un ganivet de la butxaca, va obrir el fruit, el va tallar i el va començar a repartir entre els compradors; tots excepte la protestant: “Si algú troba que la síndria no és bona, que m’ho digui i en regalaré deu a la senyora que ha tingut la mala sort de trobar-ne cinc de dolentes! Provi, mengi, jo només venc género del bo!”. Ningú es va quedar sense el seu tall. Quan l’espectacle minvava, el gitano va preguntar a qui no li havia agradat la síndria i ningú va protestar. La senyora es va quedar sense arguments i, entre seriosa i avergonyida, va comprar síndries, tot fent mutis de l’escenari. Això és comunicar!, vaig pensar. No sé si les síndries eren realment bones o no (jo no la vaig tastar) però el convenciment, la gosadia, la seguretat, l’atreviment del gitano eren definitius i no admetien discussió: les síndries eren bones sí o sí.
Explico aquesta anècdota perquè contrasti amb el discurs amb el qual Mariano Rajoy ens va obsequiar ahir, tot donant lliçons a Europa. Algú li va escriure un text que, en recitar-lo, el mateix don Mariano s’anava donant compte que no se’l creia. Així com el gitano de la història tenia escrit el discurs als gens, el President només el tenia damunt d’un paper. I això es nota. Tothom pot entendre un bon atac per defensar-se, però ha de ser convincent i aquí és on falla tot. Penosa intervenció de la del gallec, que es va notar buit, fluix, penós.
El gitano jugava amb avantatge: era un dia d’estiu, a mitja tarda; el sol escalfava de valent i les síndries havien de ser molt dolentes per no semblar bones. La qual cosa demostra que, fins i tot per enredar cal ser intel·ligent. De petit, pel meu poble passava un gitano, un altre!, que també venia síndries tot cridant pel carrer: “Por cinco pessetas se come, se bebe y se lava la cara!”. Doncs això. Ah! L’home del carro, el que havia cedit la síndria de tast, se’n va endur dues de grans i ben rodones!