Comença el sainet. Em truca per telèfon un xicot amb un marcat accent
sud-americà que em pregunta com va anar la cosa de l’accident. Li ho explico en
català, però em demana que ho faci en castellà i, a desgrat, hi accedeixo
(encara em costa d’entendre com companyies que operen a Catalunya, tenen gent
incapaç de comprendre el català). Quan acabo, em diu que ell pertany a Brrbllbrrlala. Li ho faig repetir: Brrbllbrrlala. Al capdavall aconsegueixo
d’entendre que és una empresa que perita per compte d’Axa, i que la seva
trucada és per comprovar les meves dades per a procedir al pagament. Com que no
el conec, li dic que no li donaré pas cap dada d’aquesta mena i, que si la
necessita l’haurà d’obtenir d’una altra manera. Quedem en què, a través de l’agent
local, ja se’n sortirà. Quina sorpresa no tinc quan, unes hores després, una
noia, ara en català, em comunica que procediran a pagar-me tot seguit els danys
produïts. M’estranya: l’obra encara no s’ha ni començat i em volen pagar el
pressupost...? De seguida ve la clatellada quan la noia em diu, en català, que
han “ajustat” el pressupost i que em pagaran la meitat del què diu. Li dic que
a veure si també les companyies d’assegurances han aplicat les seves retallades
i que no li penso pas signar la conformitat. Després d’esplaiar-me a desdir,
acaba amb un “ja el trucarà el meu superior” i jo l’engego amb bon vent i barca
nova.
O sigui que, un personatge que desconec, bo i assegut
en la seva cadira barcelonina, sense desplaçar-se ni un mil·límetre, sense
exercir la seva funció de pèrit, m’ofereix una “quita” i tots contents. Això és professionalitat, sí senyor; i
atenció al client, què carai. Per una vegada un lema comercial sincer: “Axa,
la aseguradora que no parece aseguradora”.
