“No accepto que em diguin
que em dopo, treballo milers d’hores cada punyetero dia”. Aquesta frase la
vaig llegir al diari i la pronunciava Rafael Nadal, un dels millors tenistes
del món. Em va fer pensar. Sempre havia defensat que sense un talent innat era impossible ser un crack a la
vida. Però darrerament, el culte indiscutible a l’esforç, m’havia fet creu que
potser sí, que allò del “tu pots, si vols” podia tenir contingut. Però la frase
de Nadal i els darrers èxits de Messi em demostren que no: amb molt d’esforç,
persistència i patiment es pot arribar a ser molt bo; però per a ser el millor,
calen, a més, habilitats innates. Els gestos de Messi i Nadal em fan pensar que
el primer no necessita esforç afegit per a ser el número u; però al segon se li
veu el patiment a la cara. Fins i tot quan somriu, a Nadal se li escapa un
rictus de dolor profund que no li permet comptar les victòries com a triomfs. A
Messi, se’l veu relaxat i segur, a Nadal dubtós i crispat. Messi triomfa, Nadal guanya; Messi és s’ho passa bé jugant, Nadal pateix
quan juga.
En un dels gols que va fer en el darrer parit hi ha una imatge
que no té preu: Messi, amb una vaselina, bat el porter del Granada i, mentre
els companys ja celebren el gol i els contraris reclamen un possible fora de
joc, ell segueix la pilota amb la mirada i no esclata fins que és dins.
No
resto cap mèrit a Nadal. Només constato la diferència entre ser natural o ser
artificial.
