Els homes de la CUP

“‘Sóc puta, gorda, lletja, retardada i malfollada per fer política’, la CUP es reivindica contra el masclisme”, ho llegeixo a Vilaweb. Així és com els homes de la CUP es volen defensar dels insults que reben (de les dones suposo), per “denunciar col·lectivament l’onada d’insults, desqualificacions i menyspreu masclista que com a dones militants hem estat objecte”.

Deu fer uns deu anys vaig escriure una carta a La Vanguardia preguntant-me perquè el senyor José Mª Aznar sempre feia sempre, sempre, cara de pomes agres. Era un text irònic, cert, però en cap cas irrespectuós o insultant. En el transcurs de la setmana següent vaig rebre 17 cartes anònimes, per correu ordinari, amb un repertori tal d’insults i amenaces que donava per fer-ne un tríptic. Una d’elles, el seu autor se l’avia passada literalment pel cul deixant-hi una empremta ben galdosa. Les referències a la meva virilitat, a les protuberàncies frontals, al què em ficarien pel darrere si em queia el sabó per terra, etc. van ser èpiques. No em va fer cap gràcia, ben cert. Però en cap moment vaig pensar que tot fos perquè era una dona, sinó que ho vaig atribuir a la neurona borratxa perduda a la testa de quatre imbècils.

Recomano als homes de la CUP que es prenguin les coses amb més humor, amb el menyspreu que es mereixen els que insulten, amb el fàstic que fa la misèria intel·lectual. I també els diria, si em volen escoltar, que reivindiquin el seu gènere si ho creuen necessari, però allà on toca. Benvolguts cupaires: si no vols pols política, no vagis a l’era parlamentària. Tot té un cost.

P.D. Dic “els homes de la CUP” perquè em sento que tinc el mateix dret que ells a fer servir el gènere masculí o femení com i quan em doni la gana.

‘Xuleria’ meteorològica

Per segona vegada en aquest mes escriuré sobre els homes del temps de TV3 i CatRàdio perquè em donen tema. Ahir, dia 26 de gener de 2016, el senyor Francesc mauri ens anunciava el rècord –l’enèsim que ens clava– de dies sense ploure a Barcelona en 130 anys. Parlar de rècord en 130 anys en la vida del planeta terra ja té collons –perdoneu–, però deixem-ho aquí. S’anunciava a bombo o plateret, amb el Mauri amb les cames obertes, mirada inquisidora, mans en triangle invertit i somriure burleta. Fa dies que rumio quina comissió cobra aquest noi, però sobretot de qui. Perquè la seva lluita contra l’automòbil privat, el seu desmesurat i increïble interès pel cotxe elèctric i, sobretot, la justificació contínua de l’esquí em fan pensar en alguna malaltia onerosa.
És evident que les estacions d’esquí destrossen irremeiablement els cims de les nostres muntanyes, construint estructures cada vegada a més alçada i amb més brossa tecnològica. Com també em sembla evident que la producció de neu artificial té un cost energètic enorme, contaminant i inútil; tot només per satisfer la necessitat que té una part petita de la població de lliscar un parell d’hores a la setmana damunt d’una catifa blanca i artificial. En canvi, i mentre no hi hagi més remei, el cotxe és un mitjà que ens permet desplaçar-nos diàriament i que paguem de les nostres butxaques. L’esquí, tot sigui dit de pas, es manté gràcies a potents subvencions de l’Administració, que paguem entre tots per solaç d’uns quants.
Les cames obertes del Mauri denoten la seva creguda superioritat moral i ens renya, dia sí dia també, pels nostre pecats mediambientals, mentre ens crea subliminarment una mala consciència fútil. Tampoc vull deixar de parlar del famós helicòpter  de l’Espai Terra, orgull de l’incommensurable Tomàs Molina, que ha empastifat durant anys totes les valls de Catalunya, que ha espantat ramats de cabirols per pendents pirinenques i ens ha regalat les orelles amb el seu soroll insuportable. Tot sigui en profit de l’ecologia.
Benvolgut Mauri, et cal humilitat, molta humilitat; et cal escoltar amb els pàmpols ben oberts, recórrer el país a peu i destriar, amb objectivitat i professionalitat, el gra de la palla. Mentrestant, seguiré tocant la gaita, el clarinet i el que faci falta per fer sentir la veu dels qui no ens creiem tot els cants dels baladrers.

D’on no n’hi ha no en raja

Ja fa uns dies uns nois molt simpàtics, que fan un programa que es diu “El matí i la mare que el va parir”, no sabien massa què fer per omplir la graella i no se’ls va ocórrer altra cosa que telefonar el President del Gobierno Mariano Rajoy. Curiosament van aconseguir parlar-hi i es van fer passar pel President Puigdemont. Aquesta mena de periodisme foteta, fluix i mandrós em té corsecat.
No són els primers ni els únics, aquests barbamecs de Ràdio Flaixbac. A CatRàdio també n’han fet ús telefonant a ministeris, conselleries i oients despistats. La falta d’intel·ligència i el poc respecte que demostren aquesta mena de grolleries, denoten que d’on no n’hi ha no en raja. El qui rep la trucada està en absoluta indefensió i pot dir coses que en condicions d’igualtat mai no diria. És més: la víctima pot expressar opinions que la posin en greus problemes personals.
No és tan sols la víctima que en pot rebre conseqüències funestes. Les persones encarregades de filtrar les trucades del Presidente segur que van rebre un bon clatellot, si és que algun no s’hi va jugar la feina. Suggeriria als radiofonistes que es dediquen a fer brometes per telèfon que s’ho pensin bé i, sobretot, que imaginin espais més elaborats. Que jugar amb avantatge és de rucs i de covards.

Indiferència evident

Ahir, al final del telenotícies d'ahir a la nit de TV3, Francesc Mauri, meteoròleg, ens va voler il·lustrar del temps extrem que fa a Ucraïna. Sense cap advertiment sobre la seva duresa, ens va ventar unes imatges on es podia veure el cadàver d’una persona presumiblement morta de fred. Si bé mostrar-ho sense prevenir els espectadors ja és una falta de respecte, la frase que va deixar anar Francesc Mauri em va irritar profundament: “...sota la indiferència evident de les persones que hi transiten”. Una frase que trobo absolutament gratuïta i insultant per la gent que en aquell moment passava pel lloc. És un judici sense cap mena de fonament que deixa en evidència la falta de rigor que els homes del temps de TV3 exhibeixen amb massa freqüència, un comentari que expressa una superioritat moral insòlita. Si el Francesc Mauri sap alguna cosa més sobre el context de la fotografia, o sobre el tarannà de les persones que hi apareixen, o de les circumstàncies del fet, que ho expliqui i potser es farà mereixedor de confiança.
Falta de rigor, sí. Ucraïna té una superfície de 603,700 km2 –20 vegades Catalunya–  i Francesc Mauri ni tan sols ens situa el fet en una de les seves regions, ciutats o pobles. Pressuposa que ningú ha comunicat a les autoritats el fet de la mort d’aquesta persona, que pot ser estiguin en camí els serveis pertinents. Que potser la persona no ha mort de fred, sinó assassinat, o d’un accident, o de mort natural. Per últim, suposar, d’altra banda, que cap d’aquestes persones no té cap sentiment pel difunt, és penós i demostra una manca de sensibilitat i d’empatia sorprenents. Què faria el Francesc Mauri: endur-se el cadàver a casa?
El senyor Mauri ens alliçona, avui sí demà també, sobre els beneficis del cotxe elèctric, sense esmentar que si tots els vehicles es reconvertissin no hi hauria prou energia al món ni que poséssim un aerogenrador cada dos metres. I suposant que això fos possible, la contaminació acústica que aquestes baluernes produeixen no ens deixarien aclucar un ull. Va fent propaganda de que els leds ni es fonen ni s’escalfen, sense saber que una farola amb aquesta tecnologia requereix d’un sistema de difusió de l’escalfor car i sofisticat i que es fonen igual que una bombeta vulgar. També barrejar constantment el fenomen natural de “el Niño” amb el canvi climàtic és poc científic, barroer i desinformatiu.
Em sap greu dir-ho, però de fa temps observo aquesta supèrbia en els homes del temps de TV3, aquesta suficiència que sembla que els dóna butlla per dir allò que els passa per cervell sense encomanar-se al rigor. Els convido ferventment a reflexionar-hi.

El xàfec

Avui toca un relat. Ja fa temps que escric històries curtes que sempre solen tenir un fons autobiogràfic: em costa molt d'escriure invencions. A veure què us sembla.


L’avi ens duia a tot arreu i aquell dia va tocar un funeral. Ara mateix, no recordo que fos especialment trist o colpidor. De

Fotografia de Daniel Molsosa

fet ja havia assistit a d’altres i mai m’havien fet ni fred ni calor. Jo devia tenir aleshores no pas més de 10 o 11 anys, i el cas és que em va assaltar la idea de la mort per primera vegada i vaig passar uns dies rumiant.
L’àvia passava una d’aquelles temporades de malenconia profunda que l’afectaven dolorosament. L’avi sabia del desig d’ella d’estar sola i ell, sempre molt respectuós, procurava no alterar la seva soledat volguda. Potser per això vam baixar a l’hort aquella tarda, malgrat la calor angoixosa d’aquell estiu. Sota la gran noguera que presidia un racó, hi havia una pila de llenya, que a mi em semblava enorme, i que l’avi estellava dia sí dia també.
Allà, a l’ombra immensa de l’arbre, com un estirabot, li vaig preguntar:
– Avi, jo em puc morir?
Ell va deixar la destral i traient-se la boina per eixugar-se la suor del front, va contestar:
– Sí, i tant, tots ens podem morir–, va contestar-me.
– Quan?–, li vaig preguntar.
Després d’uns segons mirant l’airecel va dir:
– Doncs... això no ho sé. Però en qualsevol cas, no ens podem pas morir abans d’acabar la feina.
Es va posar la boina, va agafar la destral i va continuar estellant. Jo em vaig mirar de nou aquell munt de llenya inacabable. Més tard, un xàfec venturós ens va lliurar de la xafogor i a mi em va rentar l’ànima: mai més, mai més, he tingut por de morir-me.


jaume molsosa

Com deia el poeta, “no és això”

No he fet pressing cup. Excepte algun comentari irònic, potser càustic, sobre aspectes formals, no tinc consciència d’haver dit ni piu sobre la posició de la CUP en tot el llarg procediment que ha estat la seva decisió sobre l’acte d’investidura. I no serà ara que criticaré la seva decisió: d’ells era la responsabilitat i, n’estic, segur, han actuat amb coherència i honradesa. Solament em permetré donar-los dos consells de tipus pràctic, estratègic si voleu.

El primer és que els caldria rebaixar el to de supèrbia de les seves declaracions polítiques. Avui sentia per la ràdio una de les seves parlamentàries (no n’he pogut sentir el nom) dir aquesta frase: “a aquestes alçades, no entenc com encara hi ha algú que dubti del plantejament independentista de la CUP”. La representant “encara no entén...”. Doncs si hi ha gent que pensa així, és perquè és el què desprèn l’actitud de la formació. És tan com dir: si en sou de burros, que encara no ens heu entès! És una patètica pedanteria que fa tuf de superioritat moral, i quan sento algú que exhibeix superioritat moral no me’n queda d’altra que pensar en una organització sectària. Benvolguts cupaires, heu de millorar en humilitat.

L’altre consell és que si un hom vol sobreviure s’ha d’adaptar. Ni el més valent, ni el més fort, ni el més espavilat, ni el més intel·ligent, ni tan  sols el més coherent, no sobreviuen. Perviu qui reconeix els canvis i sap adaptar-se al medi. Els qui lluiten contra els elements, desapareixen inexorablement. Ningú no sobreviu si no s’adapta: ni països, ni empreses, ni persones, ni animals, ni animals coherents. Per tant, benvolguts cupaires, evolucioneu, perquè sinó el poble que ha sortit al carrer manta vegades se us menjarà de viu en viu.

I apa, ja està. Dos consells gratis i senzills: comportar-se amb humilitat i ser adaptable.

Jo em tornareu la contesta d’aquí a tres mesos.