dijous, 21 de novembre del 2013

Desafecció

Avui Joan Majó escriu: “No té res d'estrany que hagi augmentat la desafecció ciutadana amb la política, no sempre justificada, però sempre creixent”. No sé en què basa aquesta afirmació. El que sí em produeixen desafecte per certs opinadors són precisament frases com aquesta, quan la realitat social diu una cosa ben diferent. De què val que durant els darrers anys hagi estat la ciutadania la que, sortint al carrer quan ha calgut, ha etzibat una coça al cul dels polítics perquè es decidissin a avançar d’una vegada. A mi em sembla que és una justificació gratuïta, possiblement fruit de llegir enquestes, la font de la veritat absoluta. Em sembla que el que li passa al senyor Majó, com a altres polítics amb projectes fracassats, és que el que voldrien és el ciutadà dòcil. Aquest, és aquell que es limita a opinar i a votar un cop cada quatre anys: si la participació a les eleccions fos sempre del 80% cap partit parlaria ara de desafecció. El ciutadà participatiu, dòcil, en política ha de preocupar-se per la política quan es convoquen eleccions, ha d’anar als mítings, escriure cartes a les redaccions dels diaris, discutir al cafè o a casa i anar a votar. Votar, pel polític professional, vol dir: obtenir el permís del poble per manar, fer el que em doni la gana durant quatre anys i no haver de donar-ne explicacions a ningú.
Un no pot entaforar la culpa del seu fracàs –al meu entendre el fracàs del PSC com a entitat independent del PSOE està cantat– a les butxaques de l’elector, etzibant-li entre cap i orelles que és a causa del seu desinterès. En definitiva, dir avui que a Catalunya hi ha desafecció per la política és insultar, directament i a la cara, al ciutadà.

Per acabar, parlar d’una altra frase en el mateix escrit on diu que “no he tingut mai necessitat d'acceptar consignes, ni he sentit mai parlar de disciplina de partit” ja ho farem un altre dia; això, senyor Majó, no s’ho creu ningú: és una mentida podrida.

Sobre sentiments i emocions

Sota el títol “Som analfabets emocionals?”, Lara Bonilla al diari Ara, amb tota la bona intenció, mira de conduir-nos pel món de les emocions, i el què aconsegueix és un maremàgnum de confusió que fa patir. L’article està tant farcit de cites d’especialistes suposadament experts, que no pots saber exactament quina és ni l’opinió ni la conclusió de la seva autora.
L’error de principi que desvalora l’escrit és la confusió immediata i reiterada entre el què és una emoció i el què és un sentiment. Sempre he pensat que l’emoció és una reacció immediata i de curta durada davant d’un esdeveniment, una experiència. En canvi un sentiment és una actitud vital que perdura en el temps. La pujada d’un cop d’empatia, de simpatia o d’enyor que podem percebre davant d’una situació tendra, no es pot confondre amb amor. Així, quan un dia retrobem una antiga amiga, parlem durant unes hores i revivim un temps passat, és gairebé segur que ens mirarem aquella persona amb afecte i reviurem moltes ocasions en les quals ens van sentir atrets per ella. Això és una emoció, perquè si deixem que la nostra ment revisqui tranquil·lament aquell record, de la mateixa manera que ha eixit s’anirà fonent, dolçament, altra vegada en l’arxiu de la memòria. Això no és l’amor, que és un sentiment molt més profund, que no és fruit del passat i que té una permanència il·limitada, d’antuvi. Per resumir, diria que una emoció és una reacció adrenalínica i en canvi un sentiment és la calma de l’actitud madura.
En una d’aquelles frases que pretesament volen concentrar grans pensaments se’ns diu de la pena que “sentir-la és un mode de sentir-se viu”. Jo en canvi diria que la pena, quan s’instal·la com un sentiment, és la mort. La pena és una emoció, que si deixem fluir com totes les emocions, passarà i ens oblidarà. Com la que sentim pel dol: si deixem que la pena que porta associada llisqui, es transformarà en un record dolç i tendre. No cal que aneu amb cap especialista: la meva mare n’és una experta (i no cobra).

dimarts, 19 de novembre del 2013

Meravella



Per un millor enteniment

He llegit el curiós testimoni d’Eugenio Gabana, un home a qui se li va diagnosticar un càncer de mama als 70 anys. Sigui dit que el va superar. Ell es queixa amargament perquè en el procés de tractament “m’he sentit discriminat”. Me’l crec. Fa pocs dies, a Barcelona van córrer 20.000 dones contra el càncer de mama. Es fan entrevistes en les quals es presenten afectades d’aquesta malaltia com a autèntiques heroïnes. Els símbols que s’usen són de color rosa. Un mocador al cap d’una dona sol ser un símbol, una mena de reivindicació d’aquest heroisme femení. Fins i tot s’han presentat famoses que s’han amputat els pits en un acte gairebé totèmic, de sacrifici ritual.
En la seva lluita per la igualtat, molts col·lectius femenins s’han oblidat dels homes i els voldria convidar a reflexionar-hi. Així, no entenc perquè es creen organitzacions de dones empresàries, de veïnes de tal o qual barri o poble, per la defensa d’un dret “femení”, per combatre la violència domèstica. I deixem-ho aquí. No crec que els problemes de les empresàries siguin diferents dels que tenen els empresaris, que les veïnes siguin més associatives que els veïns o que la violència sigui només masculina. Aquestes associacions solen considerar “que les dones són més, són millors”, que hi ha una pretesa superioritat femenina innata i universal. Semblaria que hi ha la reivindicació definitiva: que les dones són un ésser superior destinat al govern del món a tots els nivells perquè són “bones” per naturalesa, mentre que els homes són “dolents” pel mateix motiu. Ningú no és pregunta perquè un home de 80 anys mata la seva dona i es suïcida, després de 50 anys de matrimoni. Les notícies es limiten a  constatar que és un altre cas de violència de gènere, que no hi havia hagut mai denúncies i que semblaven gent normal. És així de fàcil i ens quedem tranquils pensant que cal fer alguna cosa més per protegir les dones. A mi em sembla extremament simplista.
La recentment desapareguda, i ara admirada, Doris Lessing va deixar escrit que “és una idea absurdament sentimental pensar que les dones poden fer més per la pau que els homes”. Fa pocs dies, M. Carme Junyent ens convidava amb el títol del seu llibre a “repensar el gènere en la llengua catalana”. Potser aquestes dones han arribat on són sense fer servir el sexe (que no el gènere). Val la pena el debat, o és només un entelèquia que m’he muntat jo?

dilluns, 18 de novembre del 2013

Se’ns pixen a la boca i ens diuen que plou

Mig marejat llegeixo això: “La 'troica' acusa els bancs espanyols d'invertir en deute públic en lloc de donar crèdits”. I no un deute públic qualsevol, és deute públic del Reino de España. Em sembla que això ja comença a ser la perversió suprema. Fixem-nos bé en el que significa: vam rescatar els bancs amb diner públic, diner que ha sortit directament de les nostres butxaques. Aquests diners, havien de servir per a revitalitzar el crèdit, impulsar l’economia real i facilitar la recuperació de l’ocupació i del consum. Però no, la banca –ja es necessiten pebrots– agafa els nostres diners, aquells que els vam regalar, ens els presten a través de l’Estat i ens en cobren interessos! La ignomínia no pot ser més gran: se’ns pixen a la boca i encara ens diuen que plou. Una colla de barruts és el que són, uns pocavergonyes i uns mamons! Com pot l’Estat tolerar un robatori tan descarat? Això és l’estat del benestar que ens espera: un Estat en mans del poder bancari, de carmelluts com el Fainé o el Botín. A més a més, el senyor Montoro té la gran barra de dir-nos que ens deixa els diners als catalans perquè els mercats no ens volen finançar. Però quins mercats financen España, Montoro? Els mercats “espanyols”? N’hi hauria per clavar-te una puntada de peu al cul: rata de claveguera, mentider
! Aquesta és l’España que “va bien”? Au home: a cagar a la vinya. I amagueu-me les xurriaques perquè n’estovaré algun.
D’una temporada ençà, Europa no deixa de clavar calbots a la gran democràcia espanyola. Jo els suggereixo el següent: deixeu que Catalunya sigui independent i, en lloc de deixar-nos fora als catalans, claveu un coça al cul a España. Estareu més tranquils, creieu-me.

Negociar la frustració

Ara sentia el Pere Navarro “no contestar” les preguntes de la sempre incisiva Mònica Terribas a CatRàdio. El cap del socialistes a Catalunya ha esquivat, maldestre, qualsevol qüestió que signifiqués marcar postura davant del dret inalienable de decidir. Però hi ha dues grans fal·làcies que Navarro repeteix insistentment. Que els representants catalans no han negociat amb el Gobierno i que el procés serà un fracàs frustrant.
Home, sobre les negociacions i pactes que hem fet amb Madrid n’hem pagat, i en paguem, les conseqüències; el peix al cove de Pujol ens ha dut a tenir un país de joguina en el qual no decidim absolutament res de res. D’una banda els incompliments reiterats dels diferents governs de signe divers i els ribots sobre qualsevol llei que s’ha impulsat des de Catalunya de cara a l’autogovern, fan pensar que hi ha poc a parlar. Si Navarro pensa que dur el dret a decidir a les Cortes serà un fracàs, què el porta a pensar que una nova negociació tindrà èxit? D’altra banda, ara la quarta dimensió, el temps, juga el seu paper: els catalans estan tips d’esperar. Pretendre una reforma constitucional increïble vol dir allargar aquest procés uns quants lustres: treta anys més?
Com que Navarro pressuposa que el procés serà un fracàs, infereix que això frustrarà la societat catalana. Bé, de primer, la seva proposta té l’èxit assegurat? De veres creu que arribarem, d’aquí 30 o 40 anys, a una Espanya federal, evidentment “ribotitzada”? No serà això molt més frustrant? I perquè el bo del Pere té tant d’interès a protegir-nos de la frustració? Ho troba una mica massa paternalista, francament, com si els ciutadans no fóssim adults capaços de refer-nos d’un intent fallit. Jo no vull líders que el que pretenen es “guardar-me de qualsevol mal”. Conten les cròniques que, l’endemà de la desfeta del 1714, les tropes borbòniques es sorprenien en veure artesans i menestrals treballar als seus tallers, com si el setge no hagués existit. Ignoraven dues coses: primer que la Coronela que defensava la ciutat eren aquells mateixos que ara picaven pedra un altre cop; i segon, que aquells homes i dones posaven les arrels de l’empenta que avui ens impulsa cap a la independència. De frustrats, amic Navarro, res de res.

Anatomia d’una compareixença

A molts ens ha passat. De petits, davant d’un fort pendent, ens vam llençar a tota vela sense pensar gens que la força de la inèrcia ens la jugaria. A mitja baixada, aquella sensació de vertigen, la inutilitat de l’esforç per aturar-nos i la inevitable patacada final se’ns van gravar a la ment, i després sempre ens ho hem pensat dues vegades abans de deixar-nos anar. Però no tots aprenem la lliçó, o si mes no l’oblidem. I penso que una cosa així és el que li passa al conseller Espadaler. La seva compareixença davant la comissió d’interior del Parlament és un paradigma del polític professional. Mai no m’havia entretingut a seguir una d’aquestes sessions, però ahir, ho vaig fet.
Partim de que aquestes compareixences tenen un temps ben limitat i delimitat. Així doncs, observem en què inverteix Espadaler el seu temps: 17% dades de demografia de Ciutat Vella i el Raval; 25% dades estadístiques sobre l’evolució de la delinqüència; 17% relació de la de l’incident de la mort del Sr. Benítez; 18% investigació de l’actuació policial en el cas de Benítez; 9% justificació i conclusions; 14% al bla-bla de repetir dades estadístiques, donar les culpes al tripartit, autobombo de la gestió i a tirar pilotes fora. És a dir, el 56% del temps a vomitar un munt de dades que es podien haver donat per escrit, i al bla-bla. Menys de la meitat a parlar del cas pel qual s’havia convocat al Conseller. Aquesta és la tàctica: malgastar la major part del temps a no aportar res de res, per evitar parlar massa i de massa coses. Molt bé home, quina transparència! Si afegim que no es veu ni un gram d’autocrítica i que es tractava d’una defensa a ultrança d’uns fets si més no dubtosos, que Espadaler es va fer un fart de reclamar la presumpció d’innocència dels mossos i a repetir una vegada i una altra que era un fet aïllat, jo arribo a la conclusió de que els senyors Diputats, i nosaltres, van perdre el temps miserablement.
A tot això, he trobat a faltar una pregunta primigènia: tot coincideix a dir que el Sr. Benítez estava visiblement alterat; que quan van arribar els mossos l’incident ja s’havia pràcticament acabat; si això es dona per cert, com és que l’arribada dels agents és el fet que va desencadenar tanta violència? 

dijous, 14 de novembre del 2013

Prestige i prestigi

Veig que totes les crítiques a la sentència del “Prestige” es dirigeixen cap a la ineficàcia de la justícia i la impunitat dels responsables (?) d’aquell naufragi. Desconec absolutament com es fa per noliejar una nau, però com que internet és un pou de “saviesa”, he perdut una mica de temps per cercar-ne algunes curiositats. I em topo amb una figura prou interessant: les societats de classificació. Aquestes són (sic): “organitzacions no governamentals o grups de professionals amb l'objectiu de promoure la seguretat de la vida humana i propietats (vaixells i plataformes offshore) així com la protecció de l'entorn natural marí”. Això s’aconsegueix (sic):  “gràcies al desenvolupament de Regles de Classificació, la confirmació que el disseny dels vaixells compleix amb aquestes regles, la inspecció dels vaixells durant el període de construcció i les inspeccions periòdiques per confirmar que els vaixells continuen complint les regles”. Per a emetre un certificat, en nom de l'estat sota la bandera que estigui registrat un vaixell, aquestes societats cobren una pasta gansa. Sense voler entrar-hi, imaginem tot el què comporta que et neguin un permís d’aquesta mena (immobilització de la nau, prohibició d’atracar arreu, pèrdua de la utilitat del bé, etc.) i les untades que pot comportar.
Dit això, qui és el responsable final de que qualsevol objecte flotant no signifiqui un perill ni per la gent ni pel medi? Doncs jo entenc que és qui emet el certificat. En el cas del “Prestige”, aquest certificador era  l’American Bureau of Shipping i l’asseguradora The London Steamship Owner’s Mutual Insurance Association. No em vull imaginar el poder d’aquestes companyies, tant que ni tan sols s’han esmentat en tots aquests anys. La capacitat de xantatge arriba a uns nivells que han estat capaços d’emmordassar dos o tres Gobiernos de l’España eterna. Aquestes empreses havien de garantir que el “Prestige” era capaç de dur la seva càrrega a port; no va ser així i aquella baluerna tronada, rovellada, pollosa, es va enfonsar el 19 de novembre de 2002 vessant 77.000 tones de cru al mar.
Per molt que ara la classe política espanyola es vulgui considerar innocent  els hauria de caure la cara de vergonya perquè el “Prestige”, a més de la seva càrrega letal, es va endur al fons de l’oceà tot el seu prestigi.

dimecres, 13 de novembre del 2013

Humilitat, potser

Aquest dies de comissions parlamentàries destinades a aclarir les barrabassades dels banquers, algú, no recordo qui, recomanava als investigats l’exercici d’una virtut: la humilitat. La imatge de Rodrigo Rato entrant al Parlament en companyia de Dolors Montserrat i una més que somrient i desafiadora Sánchez-Camacho, no en són precisament un exemple. Lluny de l’autocrítica i el capteniment aquets senyors es presenten davant dels representants del poble mirant per damunt de tots els caps, amb l’expressió d’abusananos a la cara, i prenent una de dues opcions: o bé es defensen a desdir, o bé es neguen a parlar. Voldria recordar que tots aquest pocavergonyes, a qui hem pagat el seu desastre i a qui continuem pagant un sou, van malbaratar els diners que els ciutadans havien guanyat treballant, treballant! Hi ha res més mesquí que apoderar-se del treball del poble? Acudir davant dels representants de la ciutadania amb actitud superba no es pot tolerar. Deixant a part les formes, un excel·lent per David Fernàndez i, com bé diu ell, sap greu que el debat es centri en una sandàlia. No deixa de ser la tàctica de “pilotes fora” que fan personatges de les elits com Duran, que per una banda parlen d’atendre el patiment social i de l’altra defensen Rato.

dimarts, 12 de novembre del 2013

Tocar el piano o tocar el pebrots

El cas de la pianista de Puigcerdà corre per tots els titulars dels diaris del país aquest matí, boirós a Torelló. En llegir-los observo que el fet que l’acusada sigui una pianista (dona i artista) dóna joc al periodista espavilat. Si en lloc d’una música haguera estat un home que serrava metall a casa per guanyar-se la vida, el titular hauria estat al revés: el cas de l’home que eixordava el veí amb la seva serra. És a dir, depenent de l’ofici productor del soroll, el "culpable" és l’un o l’altre. És injust.
Fa uns quatre anys, els nets dels bons veïns de tota la vida de casa nostra, van formar un grup musical. Aquell estiu, les tardes al jardí es van convertir en l’audició forçosa, repetitiva, ininterrompuda, de sorolls de bateria, guitarra i veu. Tot i estar a uns 20 metres, des del menjador de casa, amb les finestres tancades, podíem sentir clarament les notes vacil·lants dels joves músics. Això, dia sí dia també, va durar més de dos anys. Un dissabte de primavera, en un dinar de família, a les dues de la tarda, el grup va engegar el seu assaig diari. El temperi era tal que no podíem parlar perquè sentir-nos era impossible. Vaig pensar que s’havia acabat. Em vaig aixecar i em vaig dirigir a casa els veïns i els vaig fer saber el meu malestar i la meva disposició a parlar amb els nois. La família em va dir que no em preocupés, que podia tornar a casa tranquil. Quan hi vaig arribar, l’assaig ja s’havia acabat. El diumenge va ser tranquil i el dilluns, els nois es van endur els seus instruments tranquil·lament i mai més hem tornat a sentir el seu irritant concert.
Aquest és el resultat del que jo anomenaria reacció lògica, exemplar, coherent i solidària. Un hom pot fer a casa seva el que li vingui de gust mentre no molesti els veïns. I la molèstia, i el seu grau, és una cosa absolutament subjectiva, però indiscutible. Si el veí se sent alterat per una activitat meva, cal que l’aturi immediatament, perquè de la meva actitud en depèn el seu benestar. La pianista no té dret, per molt que li vagi la carrera, de tocar el piano, sigui a l’hora que sigui, si amb el seu gest altera la vida d’altri. En el cas que ens ocupa, és la música la que ha envaït la intimitat de la seva veïna i la qui té la obligació de solucionar-ho immediatament. En aquest judici, no es jutja la suposada tendència a la histèria de la veïna, sinó la intromissió de la pianista. Però, i tornant als titulars, presentar la pianista com a víctima ven molt més. Repeteixo, no és just.


Llegit pel Quim Monzóa RACC1: http://rac1.org/elmon/blog/ombudsman-12-11-13/

dilluns, 11 de novembre del 2013

Sempre Marilyn!

De la pel·lícula "Ningú no és perfecte", en anglès Some Like it Hot, dirigida per Billy Wilder estrenada el 1959, amb Marilyn Monroe.

Un cadàver que belluga

Versió lliure i amb moviment del quadre "La lliçó d'anatomia del doctor Tulp". Rembrandt Harmenszoon van Rijn, 1632.

dijous, 7 de novembre del 2013

Sobre l’aigua

Ahir, Gabriel Jaraba, al seu compte de Facebook comentava la privatització galopant que el Gobierno del PP està imposant arreu. N’hi ha una, de privatització, que ara em preocupa especialment: la de l’aigua. Arran de les declaracions fetes per Mas-Colell sobre la venda de les depuradores, se m’ha encès una reflexió sobre aquest procés. Perquè un home pot estar molts dies sense menjar, però molt pocs sense beure. La gestió de l’aigua s’està convertint en una opció de poder i control que pot arribar a l’arrel de la vida, a un xantatge als poders públics i als ciutadans. La captació, el tractament, la distribució i ara la depuració –tot el procés– d’aquest element indispensable estarà en mans de companyies privades que podran controlar el subministrament a pler. Em sembla una perversió formidable del sistema, perquè ara ni tant sols l’origen de la vida estarà en mans del poble, sinó a l’albir del mercat. És ben bé que els polítics se’ns estan venent al millor postor. Ara, qualsevol ciutadà, podrà ser privat en un plis-plas de beure i rentar-se. Perquè, no ho oblidem, on no arriba la mà privada ho fa la pública: recordem el cas de Badalona o l’alcalde Garcia Albiol ha fet instal·lar fonts impossibles per evitar-ne l’ús.
Mentrestant, el rebut de l’aigua va pujant. Ens diuen que ningú es quedarà sense aigua perquè no sé quina mena de tarifa de caritat posaran en marxa. Però no és això: és èticament defensable exercir la política del benefici sobre un bé essencial per a la vida? Què passarà quan hi hagi molta gent que no es pugui rentar amb eficàcia? Quan no puguin netejar la roba i els plats? Tornarem a velles malalties? Empenyerem a la gent al “robatori” de l’aigua? És una reflexió extensa, però a la que val la pena dedicar-hi temps perquè ens hi va la vida, tant que a qui tingui la barra de tallar l’aigua a un ciutadà se li hauria de tallar el cap, èticament parlant.

dimecres, 6 de novembre del 2013

El joc de Joan Majó

La figura de Joan Majó és allargada. Avui, a la tertúlia de CatRàdio, ha donat un altre exemple de la seva vocació de polític irredempt en comentar el darrer sacrapandi dels mossos que va acabar amb la mort del detingut i l’acusació injusta d’un home innocent. Un altre contertulià, Carlos Losada, criticava amb lògica com s’ha esdevingut la imputació de vuit agents, que ha estat possible gràcies a la participació ciutadana. Interrompent l’argumentació, Majó ha deixat anar “sí, gràcies a la transparència que hi ha avui...”. Però Losada ha insistit: “la formulació de les acusacions s’ha produït gràcies als vídeos”. Mentre l’un, a qui li surt la cua de polític, acudeix a una explicació etèria, tant com la transparència, l’altre, molt més pragmàtic, diu que no, que són unes imatges filmades pels veïns les que han evitat la impunitat. Sembla una apreciació mínima, però és l’abisme que separa la cosa pública del poble. Si el conseller Espadaler hagués actuat amb rapidesa i ètica pública, si no hagués dedicat els seus esforços a defensar “els seus”, sinó a aclarir amb prestesa els fets, ara no ens trobaríem amb un problema enorme de desconfiança. Perquè no hi ha res que faci més pudor de corporativisme i d’obscuritat, que hàgim hagut de dependre de les imatges dels veïns per arribar a conclusions vertaderes. La sensació que moltes coses senzillament es tapen, és el que provoca la percepció d’indefensió en la ciutadania. És un simple vídeo, senyor Majó, no pas preteses transparències filosòfiques. Mentre tinguem mestres de l’eufemisme, hàbils manipuladors de les paraules, tindrem dirigents tanoques (sigui escrit en el sentit estricte del diccionari).

dimarts, 5 de novembre del 2013

Por de morir vestit

Si es té prou temps i paciència, es pot veure i escoltar el Tomàs Molina tres o quatre cops al dia. Home del temps polifacètic, presenta un programa sobre medi ambient i regala vols amb helicòpter per mantenir l’aire de Barcelona net. En cap de les seves intervencions no perd l’oportunitat de renyar-nos o advertir-nos, com si fóssim nens de bressol. Abrigueu-vos, tapeu-vos, que si el sol, que si la pluja, no toqueu, no mireu, no mengeu, no oloreu, fa por, alerta! –aquesta usada a desdir–, perill!, precaució, etc., etc., etc. Un reguitzell imparable i abusiu d’avisos, moltes vegades més pusil·lànimes que altra cosa. Amic Tomás, podem entendre que et preocupis, però ja som grandets i sabem que si fa fred ens podem abrigar i si fa calor ens hem de refrescar. I compte, que si ens volem refredar o morir rostits, és cosa nostra i no pas de l’home del temps.
Quan era menut, els avis usaven una expressió molt adient per a persones especialment porugues: “aquest té por de morir vestit”, deien. Doncs això, benvolgut Tomàs, si tens temor de dinyar-la dempeus, queda’t al llit i tapa’t fins les orelles i espera que et vinguin a buscar, però mentrestant deixa’ns tranquils i enfronta’t als teus temors, als teus fantasmes que tots en tenim, però no anem pel carrer fent-ne partícips a tots el qui trobem. Una mica de virtut, home!

diumenge, 3 de novembre del 2013

Pilar Rahola, des de la trona

He escrit en diverses ocasions a la senyora Pilar Rahola, a través de la seva pàgina web o del seu blog, manifestant-li la meva opinió sobre alguns dels seus escrits. Indefectiblement, he rebut sempre la mateixa resposta: una nota de la seva secretària en la qual se’m dona amablement les gràcies per la meva aportació, cosa que la senyora Rahola agraeix. I així s’acaba la comunicació entre ella i jo. I és així com un es dóna compte de la manera en què, a mesura que un escala en la piràmide de la fama, es va alçant de la terra i mira el què passa a sota amb un aire displicent. No vull pas dir que Rahola hagi de fer cas de les meves opinions, només faltaria. Però sí que la resposta que obtinc d’ella és pobra, tant que no es digna ni a escriure-la ella. Rahola, com molts polítics fins ara, estan desconnectats de la realitat i prediquen i pontifiquen des de la seva trona sobre el què els arriba a través dels seus filtres.
Dic tot això arran de la columna titulada “Mossos”, publicada a La Vanguardia, en la qual fa una encesa defensa dels cos de policia de Catalunya. Predica sobre la presumpció d’innocència, sobre imatges pretesament enganyoses, protocols d’actuació (que ella sí que coneix). Benvolguda pilar: en un país amb el cap assenyat, el primer que caldria fer és suspendre els implicats, sense menystenir-ne la possible innocència, investigar els fets amb imparcialitat, emetre una conclusió i actuar en conseqüència. Perquè, no oblidis amiga, que siguin culpables o no, un home va morir a les seves mans. Si jo enxampo un lladre a casa i el pelo d’un tret, malgrat que tingui tota la raó del món, se m’imputarà d’homicidi; o no? No seré pas un assassí, però la justícia haurà de jutjar la meva acció. Doncs la policia és igual, són ciutadans que han de complir la llei amb protocols o no.
Benvolguda Pilar, no s’hi val a acusar la societat, impunement, de linxar mossos a tort i a dret perquè no és veritat, no s’hi val a acusar els ciutadans de ser injustos, quan els fets reiterats demostren a bastament que alguna cosa no funciona a cal mosso. Benvolguda Pilar, baixa de la trona i xupa carrer, amara’t de xusma, que et convé a tu i a molts.