Jo no sóc gaire fisonomista i em costa de fixar les cares,
però quan he vist la foto, sense saber qui era, he pensat que es tractava d’una
dona jove, d’uns 25 anys. Quan sé que és Madonna, de seguida li poso els 54
anys que té (quatre menys que jo) i no em crec que si me la trobo un dia
qualsevol al matí abans de sortir al carrer, tingui aquesta pinta;
efectivament, és una dona increïble. Com a objecte de seducció ha perdut tota
la força, perquè és una mentida amb potes, i com a persona madura que busca “respecte i reconeixement per part dels homes”
no té opcions. La Madonna que apareix a les fotos és doncs una dona que potser
no és invisible, però és inexistent. On és doncs la culpa de la invisibilitat?
En els homes que, segons les feministes, només miren les jovenetes? O en elles
mateixes, que amb més de 50 volen seguir, tan sí com no, sent jovenetes? De debò
als 50 una dona vol continuar seduint amb les mateixes propostes que quan en
tenia 20?
Jo crec que la pretesa màgia de l’home madur (que,
paradògicament, atrau jovenetes) està precisament en no voler aparentar el que
no és. Crec que l’home madur en general, fins ara, ha fet ben poc per modificar
la seva imatge, per semblar seductor i per això triomfa: perquè exhibeix la
seva natural Vellesa, perquè no s’amaga darrera maquillatges photoshopats, faixes reductores, pits de
silicona o sostenidors up. L’home
madur sedueix per la seva autenticitat. L’enveja femenina està en què, per a
ser seductor, un home madur ha de fer poc més que mostrar-se com és, mentre que
elles, per ser-ho, s’han d’omplir de maquillatges diversos que exigeixen
esforços considerables; en definitiva, mostrar-se com no són. Quan una dona com
Madonna es despulla davant del seduït, què en queda de la seva realitat física?
Un penjarella, ben poca cosa. No podria que és pel temor a aquesta frustració
que un home s’estima més mirar noietes, que quan es treguin la roba siguin el
què semblaven? A la mateixa pàgina de l’article de Cristina Sen, María-Paz
López diu: “els més madurs comencen a
viure la pressió social del culte al cos i la por a fer-se vells”. Potser
sí, però qui és “la pressió social”?
Les mateixes dones que exigeixen a l’home certes enganyifes físiques? Hi ha
algun estudi?
Jo mateix tinc 58 anys, faig panxa, sóc calb i no passo del
metre setanta. No faig massa per semblar atractiu, la veritat, però tot i així
les noies joves em tracten de tu i em miren amb un cert interès; si s’escau i
els he de dir l’edat, s’admiren. Penso que els homes tenim més clara la
diferència entre la bellesa física i “la
intel·lectual, emocional, que té un recorregut més ampli”, com diu Sen. En
canvi les dones volen ser madures sense semblar-ho, i aquesta, crec, és una
tasca impossible. I ens volen arrossegar a aquesta turbulència? No, gràcies!
Tan els costa d’acceptar que el cos femení és més atractiu de jove i el masculí
de madur? No es pot tenir tot, i el problema femení està en no voler acceptar
el que la naturalesa (tan lloada al món de les femelles!) és així de cruel?
Aquest és el punt en què les dones no maduren, ni han madurat al llarg dels
segles: hi són immadures permanents. Ja m’ho deixareu dir: aquí els mascles som
molt més evolucionats.
Acaba Sen donant la benvinguda a Madonna, que ve a Barcelona
al juny a exhibir el seu cos de broma, “a
demostrar que la seva vida és seva”. Si? De debò? És seva o de les
exigències mercadològiques? O fruit d’una immaduresa que l’obliga a aparentar
vint-i-cinc anys menys? Dones, reflexioneu i no us cregueu tots els oratoris
feminoides. No accepteu que algú us obliga a ser belles: sigueu vosaltres
mateixes, sense up’s.
