dimarts, 31 d’octubre del 2017

Coscu, gallina, capità de la sardina

Quan anava a escola amb els hermanus de la Salle –nou anys de calvari– en fèiem de tots colors. L’escassetat de recursos pedagògics d’aquella gent era tan evident que la nostra imaginació anava a tota vela per veure quina en podíem fer. Tant a classe com al pati, sempre en fèiem bullir alguna que pogués incomodar aquella gent de bragueta gegantina. Recordo dues marranades relacionades amb l’orina que ens van proporcionar dues glorioses tardes pel cabreig desenfrenat que van causar als pobres frares de torn. N’explicaré una. Per calefacció a les aules hi havia una estufa de llenya que amb prou feines escalfava la primera fila de taules. Damunt de l’artefacte s’hi solia posar una  llauna de sardines enorme, d’aquelles que a les botigues usaven per vendre-les a la menuda. Plena d’aigua, aquella palangana havia de servir per a humitejar l’aire ressec de la classe. Un bon dia, a l’hora del pati, a algun espavilat li va fer mandra dur l’estri fins a la font per a reomplir-lo, i sense pensar-s’hi gaire... s’hi va pixar. En entrar del pati, al cap de poca estona, la classe pudia a pixum de mala manera i l’hermanu ens va castigar a tots a ensumar-lo tota la tarda. Ell en va fugir, esclar. La llarga ensumada pixumaire va ser el resultat de la resposta a la pregunta de “¿quién ha sido?” seguida d’un silenci sepulcral: tots vam callar com a rates amb la mitja rialla als llavis. “¡Pués vais a quedaros todos hasta las siete oliendo vuestra porqueria!” ens va etzibar el de la sotana. Immediatament, el “yo no he sido” va anar passant d’una boca a l’altra, a veure si algú es podia lliurar de l’ensumada, però no hi va haver pietat.
Al Parlament de Catalunya, el passat dia 27 d’octubre, va votar en secret la proclamació de la República Catalana. El gest era per a evitar als parlamentaris la repressió evident de l’estat espanyol contra els qui votessin “si” a la resolució. En Franco i en Rabell, els dos pastorets de Podem, –en Garrofa i en Pallanga, el tap i la carbassa, en Laurel i en Hardy, com vulgueu– van mostrar la papereta a tort i a dret per deixar ben clar que ells votaven NO. Era un exercici de transparència? Noo! Era aquell “yo no he sido” que de petits exclamàvem per no rebre el clatellot furibund del crac de la pedagogia de torn. Un gest infantil, traïdor i mesquí de dos pobres nois. El mestre no els tocarà, però ja hi haurà qui, en sortir de classe els esperarà.

divendres, 20 d’octubre del 2017

Què tems, Europa?

El temor d’Europa no està en, com va expressar el pobret del J.C. Juncker, si la independència catalana seria un efecte crida per altres regions. Ni a mitjà termini hi ha al continent cap d’elles amb una força i una persistència com la de Catalunya. La meva experiència bretona, per exemple, em diu que allà d’independentistes no n’hi més d’unes desenes i que la seva activitat és mínima. I així altres casos possibles com Còrsega, Flandes i molt menys la Catalunya Nord, on la dreta domina de forma aclaparadora.
A Europa, i menys a Espanya, ningú no n’ha parlat públicament del veritable terror que omple les presidències, els ministeris d’economia i el Banc Central Europeu. Malgrat els esforços del govern de Rajoy per assegurar que el país no ha estat rescatat, el cert és que es va resoldre la situació de fallida amb compres ingents i massives de deute espanyol per part de tots els països del club europeu. Tots saben molt i molt bé que la caiguda espanyola arrossegaria tot el sistema econòmic de la Unió, sacsejaria els fonaments de l’Euro i posaria en escac tota la mamella estructural de la comissió, el parlament i altres menjadores creades amb diners fàcils. No solament això: la vella, i tronada, guàrdia política europea veuria perillar els seus escons i prebendes i es trobarien en la impossibilitat de seguir defensant els seus postulats d’ordre i unitat. La pròpia caiguda de la Unió demostraria que lligar la societat a la força no és positiu, que la unió per la unió no sempre és bona, que la unió ha de ser entre iguals.
Aquest deute enorme d’España ha estat el gran error d’Europa. De la mateixa manera que s’hauria d’haver permès caure bancs, s’haurien d’haver deixat caure països i fer neteja de tots aquells que havien vist en la UE la gran popa per pagar els seus excessos, estafes i corrupteles. Un greu error que se’ls ha girat en contra doblement. D’una banda, disposen de menys recursos i de l’altra permet a pirates com Rajoy fer un xantatge molt potent: o recolzeu les meves polítiques autoritàries o suspenc pagaments. I no és broma, perquè si Catalunya se separés de forma no amistosa, el Reino es quedaria amb tot el deute i solament el 80% dels recursos per pagar-lo. Europa no es pot permetre una “quita” del 20%. D’aquí la diarrea que la Merkel i Macron, principals creditors de l’Espanya imperial, han arreplegat els darrers dies, d’aquí el recolzament i els somriures forçats.

Aquesta però també és la fortalesa catalana, el gran trumfo que hem de jugar sí o sí. Nosaltres no tenim la clau de la caixa, però si l’aixeta per omplir-la i no ens en queda altra que tancar-la. Aturem el país de veres només una setmana; tanquem les fronteres a base de tractors i carros si cal; barrem les mercaderies als ports i aeroports; tallem els accessos a les capitals econòmiques i polítiques catalanes; suspenem tota l’activitat bancària. Tanquem empreses i tallers amb vagues i lockouts; aturem el transport. Tindrà un cost elevat per a nosaltres, és ben cert, però per a España es veurà multiplicat per 100, tant en la plana política com en l’econòmica. Només cal imaginar en els milions d’euros que es deixarien de traspassar a la resta de comunitats, perquè pels catalans la pela és la pela, però pels andalusos, els extremenys, els asturians o els gallecs també. La pressió i les conseqüències serien formidables: la prima de risc espanyola desbocada a l’alça i els interessos de demora corrent com el coiot, sí que serien un abisme insondable. I nosaltres ens en sortirem de la sotragada però Espanya sense nosaltres no, i ho saben. Nosaltres som resilients, resistents, persistents, ho hem demostrat durant més de 300 anys. Per tant, aquell “jo no tinc por” s’ha de dur a la pràctica, no solament amb grans manifestacions –que a Madrid els fan pessigolles i prou– sinó amb accions que els forcin a negociar, i a Europa també, la República catalana. Perquè els hi van la pell i el panís. S’ha acabat el temps del seny.

dilluns, 9 d’octubre del 2017

Els quicos jubilates

En temps de crisis surten els “jos” amagats que molts portem a dins i deixem anar efluvis de nostàlgia per tot arreu. Els qui ja tenen, tenim, una edat solem pensar que abans tot era millor, que nosaltres vam prendre les decisions encertades i que quan ens pregunten si tornaríem a fer el mateix en cas de tornar a néixer diem invariablement que per descomptat, que sí. Uns ho diuen per amagar el seu fracàs i altres per justificar i afirmar la posició social a la qual han arribat. Només cal veure els polítics socialistes, i altres esquerranosos, d’aquest país. Tots els qui estan en contra del procés són personatges que figuren als consells d’administració de grans empreses, ben asseguts davant del seu gin-tònic comentant displicentment els moviments socials actuals. Els que havien estat revolucionaris contra el règim franquista, que van lluitar anys i anys sense esperança contra el dictador, ara veuen il·lús aquell que vol una Catalunya independent. Diuen que ens estimbarem, que correm eixelebrats, orats, cap al precipici, que ens atonyinaran per tots cantons, que no ens voldran enlloc i que patirem molt. És a dir, diuen a la societat d’avui el que els seus pares els deien a ells, fan profecies apocalíptiques i d’apologetes del fracàs. Aquesta reflexió sobre el patiment, l'haurien de fer els joves, no pas nosaltres. Són ells que no tasten precisament el nivell de vida de l’Europa occidental, sinó que tenen contractes de merda i sous de misèria i dir-los, que el seu, el nostre esforç, per aconseguir altres estadis és una merda, que estem sonats em sembla indignant. No, per aquí no hi passo.
Benvolgut jubilata: no oblidis la teva lluita. Què hauries contestat aleshores, quan pretenies tombar la dictadura? Que potser no et deien que era impossible? Et vas aturar davant la repressió i la frustració? Vas pensar que el teu nivell de vida, i el dels teus pares, ja era prou bo? Que la teva feina era satisfactòria i que tenies prou llibertat? Quant d’esforç i frustracions ens va costar tot allò?  Jo em jubilaré d'aquí quatre dies, creus que no em preocupa la meva pensió? Creus realment que penso que els meus fills ja estan assentats i que viuen a l'Europa occidental? Ells el saben perfectament els cost del seu futur, o hem de pensar que són uns imbècils? Ara ja no vas amb jersei, portes americana i corbata i qualsevol moviment que alteri el racó confortable que t’has construït. És això que els voleu transmetre als joves?

Molts jubilates demanen calma. Deu ser la que demanava Ovidi Montllor en aquella memorable cançó –De l'espai no te'n refies mai– que deia... “Es demana calma al poble. / No patiu! Es prendran mesures. / Calma! Tranquilitat! / El poble està calmat. / No s'ha posat nerviós. / I més d'un a pensat: / Home, si paguen millor...”. No fos el cas que “trenquéssim la fràgil immobilitat de l’aire”. Aquests darrers dies he anat a totes les manifestacions amb el meu fill i hem cridat plegats les mateixes consignes. I m’he sentit bé, molt bé.

diumenge, 8 d’octubre del 2017

Sobre Europa i altres misèries

Ho diré d’entrada i així ja quedarà clar: a l’Europa de Brussel·les hi treballa, i hi ha treballat, gent que creuen en el projecte, gent que han dedicat la seva vida laboral a tirar endavant allò que una Europa unida havia de ser des de la signatura del tractat de Roma. Tot el que diré no va per ells.
Molts ens preguntem com és que una de les finalitats de la Unió, que era la d’evitar conflictes en una terra arrasada per grans guerres, ara sembla que tant li fa que països com Hongria, Polònia o Espanya mantinguin democràcies més que dubtoses, nius de corrupció i porqueria mafiosa. A les dependències de la Comissió Europea hi ha entaforats més de 24.000 funcionaris que assisteixen els 28 comissaris de cada un dels estats membres. En tots aquests anys, aquests exèrcit de pixatinters i manigueteros, han esdevingut un poder fàctic amb un pes específic enorme que mouen al seu albir la baluerna de la institució. Viuen mantinguts i subvencionats pels diners ingents que els cauen al damunt, mentre es preparen per pre-jubilar-se sota l’empara d’un pensió que molts no veurem ni en pintura. És així que tot es relativitza i es ralentitza als passadissos dels 240.000 m2 repartits en 14 pisos, pel qual els europeus vam pagar a l’estat belga uns 600 milions d’euros, comissions i vermuts a part. És aquí on les elits burocràtiques entretenen projectes, bloquegen propostes i planifiquen la seva vida regalada a les costelles dels ciutadans de la unió.
Els estats membres van delegar, des del principi, l’execució de les directives i lleis en professionals del poder de la paperassa, els quals es van afanyar a convertir l’òrgan en un mastodont ingovernable: els estats no volien feina. Ara hem de contemplar com un personatge gris i amb cara de pomes agres, Margaritis Schinas, repeteix com un lloro estúpid “això és un afer intern”. Malgrat les preguntes insistents dels periodistes ell, impertèrrit com un estaquirot, porfidieja una vegada i una altra el rosari de l’aurora del “jo no hi era, no em consta”. És així que es guanyen el sou els de l’edifici Edifici Berlaymont. A ells, a tota aquesta colla de mamons no els interessa el moviment, que jo ho deia el poeta: “Aquesta remor que se sent no és de pensaments. / Han estat prohibits perquè no engendrin / la necessitat de parlar / i sobrevingui, inevitable, la catàstrofeMiquel Martí i Pol. Tranquil·litat, que res no bellugui, perquè no volem perdre cap prebenda. Que els polonesos grapegen la seva democràcia, calladets; que aquests catalanots volen independitzar-se, quin maldecap.
Catalunya no pot esperar res d’aquesta Europa enquistada que habita el rusc brussel·lès ple de vagarros. Només si veiés perillar els seus despatxos, gosaria bellugar-se, però així i tot ves a saber cap a on. Si els catalans hem de ser el principi de la fi d’aquest enorme fracàs ho serem. Si convé, canviem geoestratègies i oferim als russos o als xinesos, que tan se val, els nostres ports de la Mediterrània i tombem l’equilibri, a veure si féssim així aquell “gest desmesurat, / alguna sublimitat que capgirés la històriaMMiP. Perquè “tanmateix la remor persisteix MMiP.