dimarts, 21 de desembre del 2010

Al·leluia!

La coral Chorus Niagara d'Ontàrio, Canadà, cantant l'Al·leluia de Händel. Aquesta obra del compositor alemany del barroc, és una de les més celebrades. Les notes escrites pel genial Georg Friedrich Händel ressonen per aquestes dates arreu del món. Moltes corals es reuneixen i les canten, amb la complicitat i participació de l'auditori. Al vídeo hi veureu una interpretació original. En la relativa quietud d'un restaurant canadenc, de sobte la veu d'una soprano s'eleva per sobre dels murmuris i inicia un crescendo formidable de veus esplèndides. Sorpresa entre la gent que no s'ho espera. Poc a poc altres veus es van afegint al discurs musical fins a formar un exemple potent de la força que tenim els humans quan ens unim, fins i tot en una expressió tant feble com el cant. L'escenificació hi ajuda. De mica en mica, els cantaires es van aixecant, alguns s'enfilen a cadires i taules, mentre els oients, ara ja conscients del fenòmen, somriuen i es van sentit transportats per la força de les veus. Tot acaba amb l'al·leluia final aixecant les mans que semblen ajudar la música a elevar-se amunt, amunt...
Els espectadors involuntaris treuen mòbils i càmeres fotogràfiques per captar el moment. Il·lusos, no saben  encara que aquest cant és efímer i que la imatge, en aquest cas, no explicarà res. Precisament és en aquesta fugacitat que rau la bellesa del moment, d'altra banda irrepetible. Vivim-lo!
Poc a poc, els cantaires tornen a seure i tot sembla tornar a la normalitat. Però no. A la vida de tots els que han participat, activament o pasiva, hi romandrà per sempre aquell record tan difícil de narrar.


Us recomano l'enllaç: Händel en directe. La qualitat és molt millor.

divendres, 10 de desembre del 2010

L’home? Quin home?

"Es un problema cultural por la idea de que los hijos son de las mujeres y las mujeres se tienen que ocupar de ellos. Desgraciadamente, el hombre tiene esta idea". Aquesta frase és de la diputada europea Licia Ronzulli i la reprodueix Susana Quadrado al seu article a La Vanguardia d’ahir 09.XII.10.


Quan va néixer el nostre fill, sempre vaig pensar que era fill “nostre” (ni d’ella ni meu, si aquest estòlid sentit possessiu que tenim és defensable) i m’he ocupat d’ell fins al punt de renunciar a treballs, viatges, sopars, i altres coses menudes, per tal d’estar al seu costat. Tot i així, a voltes se m’han escapat moments importants i el dolor per aquestes pèrdues no és fàcil, per a mi, oblidar-lo. Mai, però, n’he fet culpables als altres: si un dia vam prendre la resolució de tenir un fill, aquesta era la nostra decisió i n’havíem d’assumir totes les conseqüències i renúncies que això comporta. He de dir que no m’he penedit mai de les renúncies; ben al contrari, m’han reportat alegries de les quals em quedo solament amb una: tenir al costat el meu fill, una persona madura, lliure i equilibrada que es forma amb il·lusió pel seu futur.

“La mujer debería poder tenerlo todo: profesión y maternidad…”. Sembla que l’home no compti per res, i que el dret a la paternitat sigui marginal. El rol que s’ha assignat a l’home, no ha implicat la pèrdua del dret a exercir de pare? Siguin homes o dones (jo no faig distinció de sexes, al contrari de moltes feministes de cul de cafè), no puc sentir cap mena d’admiració pels personatges que, com la Sra. Ronzulli, utilitzen els seus fills per a manifestar les seves frustracions i mancances. Ni tampoc aquells que, des de qualsevol tribuna, com la Sra. Quadrado, en fan bandera convertint reivindicacions justes i lloables en anècdotes personals. Com a home, en particular, lamento especialment la frase “Desgraciadamente, el hombre tiene esta idea". En aquest “hombre” s’inclouen tots els homes de món mundial. Fins i tot jo, pobre mortal, que he fet el què la Sra. Ronzulli no ha sabut fer: renunciar per amor. La pròpia condició humana condemna a qui tot ho vol, a perdre el que és important. I una reflexió: mentre hi hagi dones que s’entestin en separar-se cada vegada més dels homes, en lloc de lluitar l’un al costat de l’altre, no avançarem. La meitat de la humanitat són dones, però l’altra homes. És lamentable comprovar que els mecanismes de poder no tenen sexe.

divendres, 22 d’octubre del 2010

...la tramuntana, que tot ho mou, que tot ho arrana

Ahir, a TV3, van estrenar programa. Roger de Gràcia presenta No me la puc treure del cap, que vol analitzar perquè una cançó esdevé himne i resideix permanent en la nostra memòria. En diferents moments, diferents personatges opinen sobre la cançó “L’Empordà” dels “Sopa de Cabra”. Un d‘aquests personatges és Llucia Ramis. Com aquell qui res, deixa anar aquestes paraules (sic): “A mi em fa molta gràcia, perquè totes les cançons aquestes del rock català, sembla que els homes siguin uns perduts i uns borratxos, i sempre estan tristos, i sempre se volen suïcidar i sempre volen fer coses bàrbares, i no fan mai res! I això és una cosa que me molesta molt, no? Perquè podrien actuar una mica”. Profunda reflexió.
Agatha Christie (és una novel·lista anglesa), a qui he llegit profusament, en un dels seus llibres, propícia una discussió entre dos dels seus personatges: el detectiu Hercule Poirot i el seu amic, el capità Hastings. Hastings és l’home d’acció, mentre que Poirot és l’home de la meditació. Per això el primer li recrimina al segon que no es mogui de la seva butaca mentre fa treballar les seves “petites cèl·lules grises”. Aleshores Poirot li contesta que, a voltes, actuar no és sempre el més convenient i el convida a reflexionar amb calma. El cert és que, en la ficció de Christie, Poirot sempre té molt més èxit que Hastings.

Deixant a part l’oportunitat del comentari de Llucia Ramis en el context en què es fa, em serveix per a posar de relleu aquelles persones que necessiten reivindicar-se sempre, sigui on sigui i com sigui. A mi no “me molesta molt”això, més aviat em desconcerta i m’impulsa a pensar que la reafirmació gratuïta de les idees, a voltes esdevé ridícula; sobretot quan s’utilitzen tòpics.
Mentre la senyora Ramis actua, suïcidant-se amb determinació, jo prefereixo dir que a la matinada em mataré i contradir-me, formidablement, anant ben torrat al migdia. I somriure sorneguerament i dir que bé, que no tinc pressa i que visca l’Empordà! Que la Llucia m’esperi, si vol allà dalt, mentre jo dormo la mona a la vora del Ter i ho deixo (allò del suïcidi...) per demà.



l'empordà
(lletra de la cançó)

Nascut entre Blanes i Cadaquès
molt tocat per la tramuntana
d'una sola cosa pots estar segur
quan més vell més tocat de l'ala.

Sempre deia que a la matinada es mataria
però cap el migdia anava ben torrat
somriu i diu que no té pressa
ningú m'espera allà dalt
i anar a l'infern no m'interessa
és molt més bonic l'Empordà.

Varen passar ampolles i anys
i en Siset encara aguantava,
dormint la mona a la vora del Ter
però ell mai no si tirava.

Sempre deia que a la matinada es mataria
però cap el migdia anava ben torrat
somriu i diu que no té pressa
ningú m'espera allà dalt
i anar a l'infern no m'interessa
és molt més bonic l'Empordà.

I quan veig la llum de l'alba
se'm treuen les ganes de marxar
potser que avui no em suïcidi
potser ho deixi fins demà.

diumenge, 10 d’octubre del 2010

Vargas Llosa

Com la Flora, la noia que fa la neteja a casa de l’escriptor, he de confessar que no he llegit ni una de les obres del Sr. Vargas, malgrat d’haver estat temptat de fer-ho en diverses ocasions al llarg dels meus 56 anys. I el motiu és simple: cada vegada que en veia un llibre i la tenia a les mans em venia a la memòria la persona, l’arrogància del seu gest. I així és com, un any rere l’altre, ho he anat deixant.
Per tant, no opinaré aquí d’una cosa que desconec, i accepto que els suecs que concedeixen aquest premi han fet bé la seva feina i que el Sr. Vargas se’l mereix. Felicitats. Segur que escriu meravelles com diuen tots els seus crítics al diari d’avui, 8 d’octubre. El personatge, però, bé mereix consideració i sempre he sentit aquest escriptor pontificar, més que opinar, posseïdor intemporal de la veritat.
Podria ara reproduir i analitzar algunes de les seves frases cèlebres, però em conformaré amb la que reprodueix l’entrevista que li fa Xavi Ayén (sic): “Nunca dejo de trabajar, ni siquiera en vacaciones. Discrepo con el cristianismo: el trabajo no es una maldición”. Des d’un pis 46 a Manhattan és fàcil dir paraules com aquestes. Primer expressar-li la meva pena per no poder reposar mai: el dolce far niente sempre és recomanable, que també és vida. Després li suggeriria al Sr. Vargas que escoltés l’opinió del Pepe Rubianes sobre el treball que, en un dels seus impagables monòlegs, descrivia amb molt més realisme la cara de la gent a les 6 del matí al metro. Més humana, més real, i, sobretot, gens grandiloqüent.

dijous, 7 d’octubre del 2010

Calavera atònita...?

(Prèvia: Manllevo la formidable expressió del recordat Jesús Moncada). La “calavera atònita” de la diputada Montserrat Tura és el paradigma del polític evadit de la realitat a qui toca, ara, baixar del núvol. Es sorprèn la senyora Tura de què l’obra de govern socialista no estigui prou valorada, i troba injust que no se li doni el valor que té.
Quan s’és pare cal pensar que el mínim que hem de donar als fills és la cobertura de les necessitats materials: menjar, vestir, sanitat... Però això no deixen de ser mínims, obligacions legals, deures elementals, generalment fàcils de complir. Ja no són tan fàcils d’assumir, i més difícils de regalar les necessitats immaterials: afecte, temps, dedicació, valors, autoestima, etc. Ras i curt: molts pares pensen que havent canviat el bolquer, endollat el biberó i vestit el camacurt amb Cati-Mini ja està tot fet. I no.
Doncs el socialisme català, potser en record del vell materialisme històric, encara pensa que havent fet carreteres, línies de metro i convertit Barcelona en un monstre, els catalans ja hauríem d’estar contents i agraïts. Des de temps pretèrits fa que dura aquesta postura, de quan el benaurat Obiols ja pretenia destronar l’incombustible Pujol amb atacs inútils a l’obra del seu oponent. Creure que l’ànima del país no mereix atenció, que un president que s’entrebanca quan diu més de tres paraules en català, quan algú esmenta com si res una “crosta catalanista”, quan personatges com Celestino Corbacho són el número tres, quan professionals de la política com Miquel Iceta, amb una cara que no s’aguanta, ens escup que “volem un debat en castellà perquè volem que arribi a tothom”... tot fa pensar que les dones i homes d’aquest govern no han entès res.
Ometen fàcilment que una obra monumental, com és el TGV, s’oblida ràpidament quan es rebaixen els sous dels mestres, per exemple. Perquè? Doncs perquè el TGV no beneficia ni al 30% de la ciutadania, i la rebaixa és permanent a la butxaca. Quan ens venen una pel·lícula d’esquerres, i apliquen penalitzacions als menys afavorits. Gestos com l’augment dels trams de l’IRPF no deixen de castigar rendes del treball, mentre les de capital continuen sense contribuir al repartiment efectiu de la riquesa generada. Quan ens diuen que mai havíem tingut tant autogovern com ara, es pregunten si aquest és tot l’autogovern que volem els catalans? Perdoneu, algú ho havia de dir: “el més”, “més que mai”, “mai com ara”, és com no dir res.
A tot això cal afegir l’estranya actitud de la Diputada: quan ens diu que és injust que no se la valori, ho fa amb una impostació de retret, com renyant-nos per la nostra pobra visió. Aquesta forma de tractar-nos, com si fóssim criatures que no entenem allò que es fa “pel nostre bé”, és una actitud paternalista ridícula i macarrònica que no escau a socialistes que es diuen ser una opció de progrés. Aquesta actitud mostra descarnadament la manca total d’autocrítica que llueix el socialisme català (no fos cas que caiguéssim en un revisionisme antirevolucionari!). El mateix president engega tots els coets de l’orgull per l’obra feta, mentre nega l’evident guirigall del tripartit.
Amiga Montserrat: autocrítica, país, independència (ni que sigui federal), orgull català, autoestima dels ciutadans, grup parlamentari propi, menys corbachos i chacons i icetes. Més atenció a l’ànima del poble, a les arrels del territori. I, sobretot, replantegeu els gastats principis del socialisme utòpic.

divendres, 17 de setembre del 2010

Pouuuuuuuuu!

Ahir vaig sentir per la ràdio una entrevista a l'actor Josep Mª Pou. No és un actor que em faci un goig especial, doncs crec, en la meva pobra opinió, que sobreaactua en les seves interpretacions. Els seus darrers triomfs l'han dut a dirigir dos teatres: un a Madrid i l'altre a Barcelona. En un exercici de política teatral, ens alliçona afirmant que cal aprofitar “aquesta” coincidència per estrènyer llaços amb la capital del regne. Amaneix això amb ampul·loses frases, que deixen traslluir un ego difícil de dominar. Ras i curt: el Sr. Pou s'ho creu.
Aprofito aquesta intervenció per escriure sobre els actors que actuen sempre, quan són al teatre i quan no. Perquè, senzillament, no són naturals; perquè semblen els seus personatges. I no un personatge, sinó que fan una mescla difícilment assumible, intel·ligible, que va des de Hamlet al Manelic. En moltes manifestacions cíviques es convida un actor a llegir el missatge final que el recita com si es tractés del darrer acte d'una tragèdia grega. Em sap greu, però no puc evitar pensar que és patètic.
Ho personifico en el Josep Mª Pou perquè avui per avui és el paradigma, crec, d'aquesta actitud petulant que ens deixa a la resta dels mortals en un pla secundari, incapaços de tocar i entendre el glamour que destil·len les senyores i senyors de la faràndula. Que s'ho mengin amb patates.

dimarts, 14 de setembre del 2010

Els ulls del president

De la imatge del President Montilla recitant el seu missatge institucional, amb motiu de l'11 de setembre d'enguany, me’n queden els ulls més que la lletra. La mirada fixa al teleprompter, lleugerament estràbica, però, sobretot, perduda. Una mirada sense nord, diria jo. De l'home que ha perdut l'esperança d'arribar enlloc. Certament em va sorprendre, deixant-me un regust de pessimisme intens. Els ulls flotants enmig d'un marasme escrit, sembla que llegeix d'esma sense entendre, o sense creure, ben bé el què diu. Era la imatge vivent de la cançó del Pau Riba:”És l'home estàtic, la tristesa el té corprès, / les orenetes faran nius als seus cabells”.

Encara que potser podríem cantar la darrera tornada: "És l'home estàtic, la tristesa l'ha matat, / les orenetes d'ell, mort, fred, han emigrat".

divendres, 3 de setembre del 2010

En sabríem ara de caminar pels erms

Paisatge d'Andorra. Teruel.

En sabríem ara de caminar pels erms
amb els peus nus?

El restoll se'ns clava a la pell sense misericòrdia
i la sang mulla una terra eixorca, dura, grisa,
que dóna fruits eixorcs, durs i grisos que no alimenten
els ventres afamats dels homes.

Ara, pels erms no s'hi pot caminar,
ni amb els peus nus
ni calçats amb sabates cares.
Ara són plens d'edificis eixorcs, durs i grisos,
bastits pels homes de ventre afamat.

divendres, 27 d’agost del 2010

Estiu 2010

Aquest gotim de picapoll ja és granat. No és madur per collir, però ja apunta que la verema és a punt. Entre els pàmpols, esperarà que una mà el posi a la portadora en un viatge cap al vi. La vinya és al peu d'una carretera que no és ni als mapes i que corre per la vall del riu Tastavins. Estreta i mal asfaltada, permet un viatge plàcid per paisatges poc freqüentats. Que continuï així.

dijous, 26 d’agost del 2010

El basto

En la pàgina de l'editorial, on també s'hi publiquen les cartes dels lectors, del diari La Comarca (Periódico independiente del Bajo Aragón Histórico) del dia 30 de juliol, s'hi poden llegir, destacats sobre fons obscur, “el oro, el basto y la frase”. És un espai on, utilitzant les cartes de la baralla, l'oro correspon a la valoració positiva i al basto a la negativa de notícies o fets ocorreguts. El “basto” de la data esmentada diu (sic): “A las autoridades catalanas, que con la prohibición de las corridas de toros han pisoteado la constitución española y la libertad de miles de aficionados taurinos que viven en Cataluña y que sufrirán aún más la continua pelea nacionalista”.
No discutiré ara la constitucionalitat de la mesura perquè em declaro poc preparat per emetre un judici legal sobre aquesta afirmació, però per la resta tinc la motxilla plena de raons i d'arguments que em permeten opinar-ne. Primerament trobo poc encertat i menys documentat aquest basto, doncs amb la lectura un hom s'adona del desconeixement elemental de la realitat catalana, de la manca d'informació i de la poca maduresa periodística que demostra qui ho ha escrit. Dir que són les autoritats catalanes qui ha prohibit els braus no és, com a mínim, exacte: voldria recordar que aquesta llei ha estat el fruit d'una ILP (iniciativa legislativa popular) per a la qual s'han hagut de recollir desenes de milers de signatures; la prohibició és per tant, el fruit d'un desig majoritari a Catalunya, no de la ment nacionalista de les seves autoritats.
Usar la paraula llibertat en aquest context em sembla d'una lleugeresa perillosa. També està prohibit robar, i no ens ho prenem pas com una limitació de la llibertat. Entenc que qui ha escrit el basto és jove i no ha viscut el què significa viure amb una manca absoluta de llibertat. Un servidor, que ja té una edat, pot aportar al periodista una reflexió: jo sé què és lluitar per ser i esdevenir lliure, i m'estimo tant la llibertat que em guardaria prou d'usar-ne el nom per una qüestió trivial com aquesta. Defensar els braus en nom de la llibertat em sembla una ofensa a ella mateixa i a tots els qui han mort i viscut per ella, que no som pocs. Demanaria una mica de respecte.
Si hi ha a Catalunya milers d'aficionats als braus, sembla que els qui hi estan en contra són molts més milers. I això és la democràcia, senyors comarquinals, respectar la decisió de la majoria; o no? Com ja he comentat, es requereixen molts milers de signatures per a dur una ILP al Parlament; els antitaurins les van aconseguir. Us podeu preguntar, si us plau amics de La Comarca, com és que els seguidors dels braus no han fet el mateix per a presentar una ILP per la conservació de la “fiesta”? No cal fer un estudi sociològic per a saber-ho (sempre que es conegui la realitat): no obtindrien ni un 10% dels recolzaments necessaris, i ells ho saben; no es poden ni mobilitzar perquè la minoria seria evident. Voldria recordar que, excepte en comptades ocasions, una plaça de braus com la de Barcelona, omple una quarta part del seu aforament cada vegada que es fa una ”corrida”. I això que a Barcelona, i a la seva àrea metropolitana, hi resideix més de la meitat de la població catalana (molta, immigrant).
Quan a la “pelea nacionalista”. Estultícia en estat pur o ignorància supina? Només cal veure les imatges que ofereix qualsevol TV durant aquest dies per comprovar que els qui exhibeixen símbols catalans no són pas els antitaurins, sinó els que assisteixen a la ”corrida”! També per la TV un hom pot comprovar com els qui conformen aquest moviment no són precisament catalanoparlants, ni es serveixen de banderes independentistes. El portaveu i impulsor d'aquest moviment és un xicot d'origen argentí!
En resum, no em sorprèn pas gaire aquesta mena de reaccions que barregen la identitat amb la defensa d'un costum qüestionable, com són els braus. El “fot-li al mono que és de goma” és un esport nacional espanyol que es practica amb fruïció i desmesura contra els catalans que “pisotean la constitución”, segons els seu limitat punt de vista. A nosaltres ja no ens fa ni fred ni calor: tan se'ns en fot.

Manuel Pizarro

L'editorial de La Comarca (Periódico independiente del Bajo Aragón Histórico) del dia 30 de juliol es titula així: “Una lucha por el carbón”. Es queixa, l'editorialista, del tancament imminent de la central tèrmica d'Andorra, que deixarà sense feina a un miler de famílies.
Sembla que ara estan enfadats amb el món per aquest fet: amb Europa, el Gobierno i la DGA (Diputación General de Aragón). Jo em pensava que només érem els catalans qui sempre ens queixàvem, però ara sembla que els aragonesos, els de La Comarca, també s'apunten al carro. Què se n'ha fet dels diners del pla MINER? De tot menys crear un teixit industrial capaç d'absorbir, poc a poc, la mà d'obra que es preveia que seria l'excedent del tancament de sectors, el miner i la tecnologia tèrmica, abocats al tancament per la seva baixa rendibilitat i l'alt grau de contaminació que produeixen. Recordem la pluja àcida que mata els pins del Maestrat.
Però ara voldria fer memòria als senyors periodistes da La Comarca d'un Senyor que es diu Manuel Pizarro, aragonès, i que, constitució en mà, va dir que ell “no seria nunca un empleado de la Caixa”. Voldria recordar-los com la caverna mediàtica es va acarnissar contra la compra d'ENDESA per part de Catalana de Gas, o Gas Natural, pel sol fet de ser un grup català. L'inefable Pizarro (amb el nom paga) va rosegar fins a decantar-se per una opció estrangera, sempre que no fos de Catalunya, i va deixar en mans italianes la tèrmica que ara tanca. Recordeu, amics de La Comarca, com s'exaltava la lluita d'aquest home des de tots els mitjans? Aquest tros d'aragonès, que fins va merèixer un personatge al Polònia, va arribar a presentar-se a les llistes del PP a les passades eleccions, amb l'aurèola de gestor entre els millors. Va sortir elegit, però va deixar el seu escó perquè se li va acabar la pólvora i ja no estava en primera plana. Aneu a reclamar al Sr. Pizarro ara! És ell qui us va deixar en mans estranyes, a qui no afecten mil famílies sense feina a Terol. Potser a Gas Natural s'ho haguessin pensat més? Potser el Sr. Pizarro, si hagués conservat el seu escó, podria ara defensar els seus paisans? Al final en tindrem la culpa els catalans!

Raúl Vallés

El Sr. Raúl Vallés és un veritable paradigma de l'anticatalanisme més rònec que corre per les espanyes. El Sr. Vallés és un mariner varat a qui el terral se li ha posat malament. Estic segur que quan corria pels mars dels Sud, per exemple, el seu enteniment era molt més flexible i obert que no pas ara. Des de fa anys, aquest escriptor mediocre, es dedica a anar en contra del català, i dels catalans, des d'associacions de caràcter eminentment polític com la FACAO o la “Plataforma No Hablamos Catalán”. En el diari La Comarca (Periódico independiente del Bajo Aragón Histórico) del dia 30 de juliol d'enguany, hi publica una carta que no té preu.
La “Plataforma No Hablamos Catalán” és un grupuscle que es dedica a rebentar qualsevol iniciativa que discuteixi la seva veritat que no és altra que aquesta (sic): “...rogaría a usted que se remontase a los siglos XI y XII. Entonces se produjo la fractura del latín y surgieron el romance catalán y el romance aragonés, orígenes respectivos del catalán y del aragonés oriental (chapurreau)”. Jo no sóc historiador ni lingüista, però molts especialistes podrien aportar prou elements en contra d'aquesta explicació simplista. Ves que, durant aquells segles i posteriors, les repoblacions, els moviments constants de fronteres i la proximitat entre una i altra banda no hi tinguessin alguna cosa a veure. Bé, ell en sabrà més.
No deixa de ser curiós que, presumint de parlar chapurreau, es diguin “Plataforma No Hablamos Catalán”, així, en castellà. I ho justifica amb una lògica que podria deixar estès al millor filòsof (sic): “(que es digui així...) es una consecuencia lógica de una Federación que manifiesta que sus miembros no hablan catalán. Ergo, es consecuente con sus fines”. I perquè no l'anomenen en txec, llengua sonora i expressiva, on n'hi hagi? dic jo. Si parlen chapurreau, perquè no en la seva bella ortografia? La veritable raó però, és aquesta (sic): “Para que dicha denominación fuese en catalán, tendríamos que hacer traducir el nombre a alguna entidad catalana, lo cual, convendrá conmigo en que sería un contrasentido”. Com podeu comprovar, d'una erudició que espanta. La traducció li faig (gratis) jo mateix: Nosaltres Parlem Chapurreau.
Més endavant, en un salt hiperbòlic de segles ens engega (sic): “El romance catalán, por influencia de la proximidad geográfica con el Rosellón, se afrancesó, tomando términos franceses como “malgrat” y otros”. Voldria recordar al Sr. Vallés que el Rosselló, com el Vallespir, el Capcir, el Conflent i part de la Cerdanya, van ser catalans fins que “los que sí hablan castellano” ho van regalar als francesos en el vergonyós Tractat dels Pirineus (el seu autor, Felipe IV, el va signar el 1659 d'amagat de les Corts Catalanes i va ser efectiu el 1720), molt després del segle XII. Això és, aquests territoris eren de parla catalana fins fa quatre dies; encara avui, fins a Salses, es pot trobar molta gent que xerra en la nostra llengua.
Ja per rematar (no ens l'acabaríem aquesta carta), la perla (sic): “Finalmente recuerde que el catalán no se denominó como tal hasta 1906 y no lo fue por obra y gracia no de un linguista sino de un químico: el señor Pompeu i Fabra” (“lingüista” hauria d'anar així, amb dièresi). Deixant a part que la negació de la negació seria una afirmació, que el Sr. Pompeu Fabra fos químic, no és rellevant: prova n'és el mateix Sr. Vallés, que és un mariner que escriu contra el català cada vegada que en té ocasió. Dir-li també que del 1906 fins avui molts lingüistes han modificat el primer diccionari català i gent com Coromines, per exemple, han escrit tractats formidables. Però el Sr. Vallés es veu que encara navega pel s. XII. Vingui al s. XXI, home, que l'edat mitjana queda lluny i ja ha plogut molt. De passada, apuntar que cert és que en català existeix el costum posar una “i” entre els dos cognoms. Però, fent una contribució ben humil a la seva erudició, dir-li que Pompeu no és un cognom, sinó el nom de pila del Sr. Fabra. Per tan, la “i” hi sobra de totes, totes.
Finalment, constatar que el Sr. Vallés és un autèntic obsés que no deixa passar punt per presa a l'hora de burxar tot el que faci tuf de català. Està al cas de qualsevol carta, crítica, opinió, que li vagi en contra i les contesta totes. Sort que ho fa amb la seva lògica impagable.
Per acabar voldria dir-li una darrera cosa: enraoni, Sr. Vallés, enraoni, que li vindrà bé. Li ho dic en català, per què em consta que l'entén; fins recordo que, en una ocasió, va escriure a la mateixa La Comarca en català correctíssim en defensa del chapurreau; el què no sé és quina entitat catalana li va traduir, perquè ell “no habla (ni escribe, supongo) catalán”.


Enllaços per tastar:
FACAO
Plataforma No Hablamos Catalán

Vaig enviar una nota a La Comarca i me la van publicar:
La Comarca

dimecres, 2 de juny del 2010

Salvem el planeta?

Aquest senyor que veieu a la fotografia es diu Yann Arthus-Bertrand i és fotògraf. Es dedica a fer uns reportatges fantàstics a cavall d'un helicòpter que després s'emeten per la televisió. I ens renya des de la seva aristocràtica posició. Els seus arguments són invariablement apocalíptics i ens presenta un futur negre i pollós si no fem els deures que ens dicta.
Per fer aquest imponents reportatges utilitza, com he dit, un helicòpter; un giny que consumeix cap a 200 kg de querosè cada hora. No vull parlar dels costos econòmics (ell se'ls deu pagar), sinó dels midiambientals que ell mateix ocasiona. Quant de monòxid genera per a poder esbroncar-nos? No podria fer-ho a peu, o a cavall d'un bon ruc català?
Podria semblar demagògic això que dic, però pensem: quants centenars de milers (potser milions) de salvadors del planeta volen, naveguen, condueixen els seus 4x4, per poder fer les seves aportacions a l'ecologisme?
A casa també en tenim d'aquests: al programa de TV3 "Espai Terra", el bonot del Tomàs Molina també envia l'angelical i ponentina Cori Calero a veure la nostra terra a cavall d'una d'aquestes baluernes voladores.

jaume molsosa

dimarts, 1 de juny del 2010

Israel

Aquests captaires cecs,
demanaven caritat a la medina
d'Oujda mentre recitaven
sures de l'Alcorà.





A casa ajudem a gent d'origen marroquí a instal·lar-se i a aconseguir aquí la vida millor que mai aconseguirien allà. Són bona gent, però he de dir que, encara que entenc alguns dels seus costums, no els puc compartir tots de cap manera. Algunes de les seves actituds menystenen de soca-rel els meus principis més elementals. Tot i així considero les persones a qui he conegut bons amics meus, cosa que no em priva de criticar obertament el què considero que no està bé. Dic això perquè s'entengui el què ara explicaré.

Aquestes amistats m'han permès de visitar el Marroc en dues ocasions d'una manera peculiar. Ens van convidar a anar a casa seva i vam acceptar. Els familiars dels nostres amics són gent humil, que viuen en cases humils, que tenen amistats humils; si no són pobres és perquè els qui viuen aquí, literalment, els mantenen. En poques paraules, hem tingut la oportunitat de conviure amb gent de religió i sentiment islàmics a casa seva. Aquest no és el lloc per narrar exotismes ni anècdotes que aquestes experiències proporcionen en quantitats ingents, sinó que voldria explicar perquè els occidentals tenim una visió esbiaixada de la realitat marroquí. Començant per la percepció que tenim, per exemple, de les dones i del tracte i la consideració que se'ls dóna: hi hauria molt per escriure i desmuntar.

La nostra vida a Oujda –una ciutat a la frontera algeriana, prop de Nador– consistia en seguir els nostres amics on ens portaven. Moltes d'aquestes excursions eren a casa d'amics i familiars, on ens convidaven a te i pastes indefectiblement. Allà, en un francès precari, miràvem d'entendre'ns el millor que podíem. Fins i tot vaig ser objecte d'un intent de convertir-me a l'islam! Aquestes visites eren molt instructives. Entre moltes altres coses, vaig poder constatar les cadenes de TV que miren al Marroc. Una de les més populars és Al-Jazeera, evidentment, però també Hamas-TV, l'emissora d'aquesta organització integrista que governa la franja de Gaza. Les imatges i programes que emeten són, gairebé tot el dia, d'accions armades, amb imatges que fan posar els pels de punta. La propaganda política i religiosa és constant i agressiva, i els jueus hi són vexats sense miraments. El potent adoctrinament anti–jueu fa por i abasta, al capdavall als infidels, això és nosaltres mateixos. Des de Gaza, els grups extremistes, amb Hamas-TV, arriben a tot el Magrib i inculquen i aviven en tothom un odi profund i mortal que els meus amics expressaven sense pietat: en aquell ambient eren uns desconeguts per a mi, persones desdibuixades, amorals. La cruesa dels seus raonaments perdien tota racionalitat quan parlaven dels jueus i m'esborronaven. Vaig comprendre aleshores que la pau entre jueus i palestins era molt i molt lluny.

Ara tothom critica el govern israelià pels fets de l'anomenada “flotilla de la llibertat”, uns fets que a mi també em semblen excessius, des d'aquí. Us asseguro però que, tota aquesta gent carregada de bona fe pels palestins, no opinarien el mateix i dulcificarien molt i molt les seves paraules si haguessin vist Hamas-TV i els haguessin traduït les consignes que llencen contínuament, vint-i-quatre hores al dia. Si jo fos jueu viuria amb el cor en un puny.

Demano comprensió a tothom per Israel, com jo he mirat de comprendre els meus amics magribins. Visiteu el Marroc; però no acomboiats per una bona agència de viatges, d'hotel en hotel, guiats a rutes segures per les medines i alcassabes de Fes o Meknès. Així no es coneix un país, una cultura; la plaça de Djemà-el-Fna no és el Marroc: és un aparador per a turistes; éstà bé anar-hi, però no és significatiu. Cal menjar el què ells mengen, beure els què ells beuen, parlar del què ells parlen, veure el què ells veuen, informar-se amb el què ells s'informen. A voltes no és fàcil, us ho puc ben assegurar, però cura i et treu de sobre la papanateria que els occidentals ens deixem posar al damunt per visions incompletes i interessades.

Quan hagueu visitat un país àrab, opineu sobre els jueus. A mi em queda visitar Israel.

dijous, 27 de maig del 2010

Venècia, del dret o a l'inrevés?

A La Vanguardia del dia 24/05/10, a la pàgina 49, apareix aquest anunci (fotografia de dalt) d'una agència de viatges. És evident que està al revés: només cal mirar el rètol penjat al balcó del que crec que és el Palazzo Cavalli-Franchetti, al Canalazzo. Separat per un petit canal, al seu costat hi ha el Palazzo Barbaro. La fotografia està presa mirant cap a Santa Maria della Salute (a la dreta de la fotografia inferior) i la Punta della Dogana (es pot endevinar la Pala d'Oro sobre la bola daurada). Continuant endavant, acabaríem davant de la Piazza San Marco.
Anunciem la capital de la Serenissima, però del dret! Sinó el visitant se'ns marejarà, o patirà desorientació.
O el publicista no ha estat a Venècia o no ha tingut gaire cura a l'hora de composar l'anunci. Si rectifiqueu, penseu ara en girar la mà!

jaume molsosa

divendres, 21 de maig del 2010

Perfum sí, però...

A La Vanguardia del dia 18/05/10, el senyor Luis Rivera Carreiras escriu comparant l'èxit del Barça amb l'argument de la pel·lícula El Perfum. Pels qui no l'hagin vista cal explicar que, efectivament, el seu protagonista busca amb persistència el perfum perfecte. Amb un nas privilegiat, el jove recorre el món fins trobar l'essència sublim, capaç de despertar tots els sentits a tothom. Cal saber que el resultat del líquid final és el fruit de la destil·lació dels cossos de noies a qui el protagonista va assassinat per treure'n la fragància. Al final de la història, el protagonista mor víctima del seu invent, literalment devorat al mateix lloc on comença la història.
Em sembla que els mitjans dels dirigents del Barça per arribar a l'excel·lència no són tan bèsties com els que usa el noi del nas perfecte, i espero que el final de l'entitat no sigui el que proposa Patrick Süskind, l'autor del relat.



jaume molsosa
Publicat a La Vanguardia

dimecres, 19 de maig del 2010

Els detalls compten

Poble sense nom,
no adscrit al melic de
Catalunya, ni cap altre.


Ni que sigui al capdavall, els detalls compten. L'article de Lluís Foix a La Vanguardia d'ahir, 18/05/10, està escrit sota el títol “El desprecio de los detalles” i té molta raó. Els detalls són les minories en l'univers de la política i gairebé mai tenen cabuda en la ment estreta i miop dels dirigents. Així diuen “la TDT arriba al 98% del territori” i es queden tan panxos. O bé “la gran majoria dels ciutadans opinen que...”. I obliden olímpicament el 2% que no veu la televisió i la petita minoria que opinen diferent. Aquesta és una de les misèries
polítiques del nostre temps, i ho és perquè les decisions dels nostres mandataris es regeixen per criteris de mercat: quina repercussió té aquesta minoria sobre el meu espectre de votants? Doncs no val la pena, si volen que cridin tant com vulguin; no els sentirà ningú.
Així, territorialment, passa el mateix, i fora de l'àrea metropolitana de Barcelona, les opinions pràcticament no compten i, per contra, tot el que hi passa atropella la resta del país. Ens hem menjat amb patates, tan si vols com si no, el pesat i malpensat referèndum de la Diagonal. Si us he de dir la veritat, a mi m'importa tant com tres caques penjades dalt d'un pal, però m'ho he d'empassar tan si vull com si no. Perquè?; doncs perquè jo no visc ni al Barcelonès, ni al Baix Llobregat, ni al Vallès ni... sinó a Osona. L'oposició no hi fa escudella; l'amic Mas ens surt ara en què haurem de renunciar a “...tenir hospitals cada 30 quilòmetres”, quan al melic del país n'hi ha un cada 3 quilòmetres. Maco. En realitat, tant li fa el meu emprenyament: el meu vot val poc. Em cito, poeta humil, (amb perdó): “...i des del meu cos ínfim orgullós m'aixeco / i, gra pudent, el cul t'enceto!” .
Fa temps que predico, inútilment: traslladem la Generalitat a Lleida. Els detalls tindrien aleshores un altre contrast. Reflexionem-hi.


jaume molsosa
Publicat a La Vanguardia

dilluns, 17 de maig del 2010

El senyor Xavier Sardà i el seu EEEEGGGGOOO

Hi ha persones que, malgrat la seva saviesa, procuren passar per la vida amb humilitat: aquesta és la seva grandesa. En canvi n'hi ha d'altres que es creuen els àrbitres del món i procuren passejar la seva estultícia plantificada en una bandera com la de la Plaza de Colón de Madrid. Això és el que els converteix en miralls inerts, víctimes de la imatge que mai seran.

Aquest és el cas del Senyor Xavier Sardà que avui, dia 17 de maig de 2010, al Matí de Catalunya Radio, ens ha demostrat com es fa per ser la vedet malgrat tots, tot i tothom. Amb l'aquiescència l'amic Fuentes rient-li les gràcies (fins i tot s'ha deixat intervenir en l'entrevista al Senyor Trias, esmenant-li la plana!).

Primer s'ha dedicat a amargar la victòria als culés discutint, quan no toca, un model que s'ha demostrat durant 7 anys eficient. Jo mateix no combrego amb certes actituds del President Laporta, però no li nego el pa i la sal en la gestió acurada i eficaç dels actius del club. Avui no tocava, Senyor Sardà: l'oportunitat també és una virtut. Que el Senyor Sardà tingui un ego com una catedral, no el fa posseïdor de la veritat única.

Després ha defensat a capa i espasa l'Alcalde Hereu, deixant anar la perla de què no ha de dimitir perquè, al cap i a la fi, ha guanyat una de les opcions que s'havia donat en opció. Això ja és mala fe. No tenint-ne prou, nega la participació al poble i menysté l'opinió que el mateix Hereu va demanar. Que el Senyor Sardà tingui un ego com una catedral, no el fa posseïdor de la veritat única.

Finalment, ens presenta un document sonor del franquisme per demostrar-nos que els feixistes també van desenterrar republicans amb honors. Una befa a les víctimes, una interpretació malintencionada de la realitat històrica. Com que tot s'ha de limitar a desenterrar uns quants ossos? Com que no s'han de jutjar als culpables? És que el franquisme no va jutjar els “dolents”?

Sortir per la tele a dir el que li roti durant anys en programes de qualitat dubtosa (malgrat les audiències), no dóna butlla per dir el què li passi per la barretina fotent-se del mort i del qui el vetlla. Aquesta mena de personatges, a qui “la nostra ràdio” cedeix amablement els seus micròfons, duen a polèmiques estèrils, com estèril és el seu pensament. Senyor Sardà, faci-s'ho mirar, que ja té una edat i poc temps perquè li repassin els baixos. I retiri's, cregui'm; segur que encara li queda, al cervell, alguna neurona que, degudament tractada, li guarda una gota de dignitat.

P.D. Que el Senyor Sardà tingui un ego com una catedral, no el fa posseïdor de la veritat única.


jaume molsosa

dijous, 13 de maig del 2010

Trista esquerra

Us sorprendrà potser que la imatge que acompanya aquest títol sigui la de l'enyorat, i malaguanyat, Jesús Moncada. Aquest home de Mequinensa, un poble que ha renascut com el Fènix de les seves cendres (digueu aigües, si us sembla més oportú), retratava com ningú ho ha fet la ironia de la vida quotidiana i ens deixava la prova fefaent de que la realitat supera sempre, sempre, la ficció.
Esmaperdut m'ha deixat l'amic (dels catalans) Joseluís Rodríguez Zapatero amb les seves mesures contra la crisi. No pas per les que ha pres, que són discutibles, sinó per les que no ha pres. No tinc encara una perspectiva prou assossegada com per deixar anar la mala baba que ara mateix em balda. Esperaré. De tota manera, com deia Pere Quart al seu “Bestiari”, no us en refieu perquè “...jo sóc la vaca de la mala llet”. La descripció del meu estat avui el deixaré en mans del Jesús Moncada. La introducció del seu llibre “Calaveres atònites” la fa escriure al protagonista, i ex-secretari del jutge Crònides, Mallol Fontcalda. Al final diu així:

[...] La tancaré amb l'epitafi del jutge Crònides. Lector assidu de l'Odissea, un gust que va encomanar-me, va voler a la seva tomba les desolades paraules, “No em vulguis consolar de la mort”, que Aquil·leu diu a Ulisses durant la visita d'aquest al regne dels difunts. Per fortuna, a l'altra banda de la làpida de marbre no hi ha sinó despulles inertes. Altrament, el traspàs hauria estat el més cruel dels turments per a qui, com ell, estimava amb tanta passió la vida. No oblidaré mai que, l'endemà de la meva arribada triomfal a Mequinensa, mentre m'escarrassava endreçant una mica l'oficina i posant al dia la feina, el jutge, recolzat a la finestra, va etzibar- me: “No treballi tant, senyor secretari, deixi la paperassa i vingui a finestrejar. Guaiti, fixi's en aqueixa noia tan bonica que travessa la plaça. No badi, cregui'm, això dura poc. En un tres i no res, passem d'embrions incerts a calaveres atònites”.

Ja fa 56 anys (i nou mesos) que vaig deixar de ser un "embrió incert"; avui sóc una trista "calavera atònita".

jaume molsosa

dilluns, 10 de maig del 2010

La tronada

Ja ha començat. La tronada, vull dir. Veig com el meu President, José Montilla, el qui viu (i treballa?) a Catalunya, fa tremolar la bandera de la PPoooor. Exigeix a l'ínclit Artur Mas que digui que no pactarà amb aquest partit, que té una Alícia de les meravelles per representant al nostre país.
No ens enganyem: com poden tenir la barra de demanar una cosa així els qui ja ho han fet al país Basc? O és que algú que el PSC (falange Baix Llobregat) no és el PSOE? Quantes vegades han votat per Catalunya els parlamentaris al Congreso de Madrid? Com deia el gran Perich “es podrien comptar amb els dits d'una orella”.
I cop d'efecte: es convoca Rajoy a Palau, s'escenifica bé la discrepància i la foto està feta. Que ho veieu, ja us ho deia: amb els "peperus no es pot parlar". Quina inutilitat de gestos, si al capdavall mai ningú no es belluga de la seva posició.

Mentrestant, tronem, que mentre trona el poble s'espanta i invoca santa Bàrbara.


jaume molsosa

dijous, 29 d’abril del 2010

Un estatut de fum (per no dir de merda)

L'Estatut de Catalunya avui és un problema perquè la sentència del TC serà una nova derrota. Una derrota perquè el nyap que en sortirà ens deixarà sense possibilitats d'avenç en l'autogovern pels propers vint-i-cinc anys. No sóc especialment pujolista, malgrat que admiro el sentit d'estat de l'ex-president, però recordo ara que al final del seu mandat, quan se li proposava insistentment des de les files socialistes, la redacció d'un nou text contestava amb el seu irritant i definitiu “ara no toca”. Doncs bé, avui sé que tenia raó: llençar-se a la tasca pensant que l'Espanya socialista de l'”aprobaré el estatuto que salga del Parlament” ens entendria va ser un greu error de càlcul fruit de l'esquizofrènia federalista dels socialistes catalans. De nou, ens han aixecat la camisa.

Tot aquest enrenou, que ens perjudicarà greument, es deu a la megalomania d'un home incert i voluble que, no tenint-ne prou amb unes olimpíades propiciades per un falangista, va voler pujar a l'olimp donant al país una nova llei de lleis per a major glòria seva. Aquest home infantil, immadur, va arribar al poder sense guanyar mai unes eleccions i va forçar la seva coronació pactant a tres bandes una investidura que ens ha dut al desori d'avui. No discutiré l'obra de govern, que pot haver estat bona, però sí la deriva política que aquell home, Pasqual Maragall, va inocular en la màxima institució del país. Visionari com pocs, aquest home va passar per damunt de tot per, en acabat, deixar que fos l'oposició qui pactés una llei que ell havia impulsat a empentes i rodolons. Ja havia advertit des del seu càrrec d'alcalde barceloní, un lloc des del qual va exercir de contrapoder i des d'on va deixar deixebles fidels: Clos que es va estavellar amb un Fòrum (universal?) de les cultures i Hereu, un taumaturg espatarrant on n'hi hagi, que vol passar a la història com els seus predecessors a base de neu inexistent i diagonals agòniques. M'agradarà veure les clavegueres municipals del cap i casal el dia que arribi el relleu després de trenta anys (gairebé tants con en Franco).

I aquí ho tenim. Al president Maragall, ben retiradet de tot i de tothom (ja no és socialista), se'l convida als actes oficials com una relíquia i encara té ànims per pontificar. Per si de cas, ens ha deixat com a record la presència del seu germanàs Ernest, qui, seguint la tradició familiar, en fot més de de fredes que de calentes i es desdiu per conservar el setial. Ara el bunyol és per tots els catalans, que tenim una gran tifa al mig del menjador que ningú es veu capaç de netejar per fer l'aire respirable. Ningú no se'n vol fer càrrec: els uns diuen que la caca no és seva, els altres que si fa pudor.

Costa haver-ho de dir, però el president Pujol tenia raó: no era l'hora. Espanya, tota Espanya, no estava per donar als catalans res de res i tothom ha fet l'impossible per aconseguir el que està a punt de succeir: que ens deixin amb un estatutet que farà riure, que farà riure a tota aquella Espanya. Tota sencera. El president Montilla no aportarà cap solució perquè no se sent ni català, ni catalanista ni molt menys soberanista. El seu lema, que explicita que continua creient en l'estatut - tururut, no és res més que el brindis al sol que fan els perdedors, avui per les circumstàncies i d'aquí poc per les urnes. El seu somriure permanent, però d'esfinx, immòbil i fossilitzat, no és res més que el reflex de l'ànima del buròcrata que el defineix sense necessitat de gaires paraules. No en podem esperar res del senyor Montilla perquè no creu en Catalunya; el seu “visc a Catalunya” del Polònia és formidablement definitori i definitiu.

Mentrestant, els catalans, desvestits de tota dignitat, abandonats als interessos obscurs dels nostres polítics, l'endemà de la sentència del TC farem com l'11 de setembre de 1714: tornarem a treballar per a seguir alimentant els estómacs dels espanyols. I així passaran tres-centes hores més, tres-cents mesos o tres-cents anys tot esperant que Espanya ens entengui. Tot plegat fútil, fum.

jaume molsosa

dimarts, 20 d’abril del 2010

En Joan de Berga

Jo tenia un germà, en Toni, que va morir de leucèmia als vint anys. En la seva estança a l'Hospital del Mar, va conèixer en Joan, un pagès i miner de Berga. Aquest home, amb una diabetis de cavall, era incapaç de controlar la seva dieta i de tant en tant l'havien d'ingressar per a estabilitzar-lo. Com que de fet no tenia res que li impedís moure's, va demanar permís als metges per a sortir de l'hospital unes hores cada dia. Ell aprofitava per entrar en algun restaurant de la Barceloneta i afartar-se de gambes o peus de porc. Quan tornava, li explicava al meu germà el què havia vist: les noies de la platja, l'anar i venir dels turistes, el brogit de la vida marinera, tot abonat amb una fina ironia, gairebé innocent. També li explicava les fartaneres que havia fet i que feia cada dia. En Toni el renyava, però lleument, doncs intuïa que aquell home no temia la mort prematura, sinó la vida grisa. En Toni gaudia de debò amb les llargues converses que li proporcionava en Joan, doncs ell, molt dèbil, gairebé no es podia moure del llit. També mantenien una dura pugna damunt d'un tronat tauler d'escacs que en Joan duia sempre al damunt.
En Toni va ser traslladat al Clínic i al cap de poc temps vam saber que en Joan havia mort... d'una fartanera de caragols.
Tots vam experimentar un gran buit. El pas per la nostra vida d'en Joan va ser breu, però va deixar en nosaltres una petjada de senzillesa i d'humanitat formidables. Encara avui, gairebé 30 anys després, encara el recordem amb un somriure als llavis: va viure i morir com volia.

darrerament es parla molt dels costos
de la "no salut" i la gent s'afegeix
a la teoria de la "vida sana";
quan acusem els "no sans" des d'un
punt de vista economicista,
retallem la llibertat de viure i morir
com un ha escollit;
com deia el gran Perich... "els que
ni veuen ni fumen es moren molt
més sans que els qui no ho fan"

diumenge, 18 d’abril del 2010

enceta el camí



Enceta el camí,
caminant de la vida,
i quan l’horitzó te’n mostri la fi
recomença la ruta:
el pas ferm, la mirada clara,
el cap ben alt,
amatent als sons i als signes.

I no temis els foscos presagis
ni el pes feixuc dels muscles:
serem al teu costat
- nosaltres i ell -
i et vetllarem el son a les teves nits,
tan si s’escauen fosques
com si són estelades.

I si la mar brama,
escolta’n el so profund, arcà,
i aprèn els rials secrets de l’aigua:
oblida la por i l’angoixa del moment,
que no et cal ser molt valent ni ardit,
que el valor rau en la saviesa.

Enceta el camí,
caminat dels dies.
Surt amb el llustre, quan l’aire
et renta el rostre i la ment:
que la vida t’espera,
que la vida és nova i és bella
i tot està per fer...!
al nostre fill Ignasi,
quer ara ja té 20 anys

dimarts, 13 d’abril del 2010

El líder

Ahir (12 de maig de 2010) vaig poder seguir l'entrevista que la Sra. Terribas va fer al Sr. Mas, cap de l'oposició d'aquest malvestat país. Conscient del poder de l'entrevistadora, apresa la lliçó per les pífies del President Montilla, el candidat es va posar com a objectiu allargar al màxim les respostes, per a poder reduir les preguntes i escurçar el temps. Però la seva xerrameca el va trair i va esbatanar el seu veritable objectiu. Preguntat per la seva posició davant l'independentisme i la posició de Catalunya respecte a Espanya, el dirigent de Convergència es va mantenir en una posició que els mals líders en diuen “centrada”. El sí, però no, el ni carn ni peix sinó tot el contrari, etc. I així va el país...
Què coi és un líder? Doncs una persona que té una idea clara, definida, neta, entenedora i directa. Que d'aquesta idea en fa bandera i la defensa davant dels qui hi estan d'acord i dels qui no hi estan d'acord. Pels primers serà una reafirmació i el missatge pels segons serà l'intent sincer de convèncer-els per a la seva causa. Al líder de veritat no li interessa el què opina la majoria, no navega entre dues aigües, no enreda els oponents amb falses concessions, sinó que amb honestedat mira d'apropar-los a la seva causa.
El Sr. Mas ahir ens va demostrar que l'únic que té interès pels polítics és guanyar les eleccions, i per això fa cas al Sr. Madí, gran product-manager de Convergència. I ens diu, sense cap mena de vergonya, que tant li fot què vol que sigui Catalunya: cal mirar “què ens uneix i què ens separa”, i que si la meitat de l'electorat no està per la labor de la independència, doncs mira, no els irritem, no fos cas que no em votessin. És cert que hi pot haver diferents idees i fórmulacions del catalanisme i els seus objectius finals, però Sr. Mas: quina és la seva d'idea? Per expressar-la cal ser valent i ahir només va marejar la perdiu. La qualitat del gran home és tenir clar on vol portar el país i convèncer nyerros i cadells de que és bo per a tothom: que els catalans volem la dignitat dels homes lliures. La voluntat ferma del líder, quan és honest, arrossega tothom.
Acabant. El Sr. Mas ens va mostrar la ploma, no la seva sinó la de tots els polítics d'aquest país: aconseguir la cadira i mantenir-s'hi tant com sigui possible, per dedicar-se després, després de l'inevitable derrota, a fer la vida impossible al seu successor. La manca de líders honestos, és la causa de la desafecció i de l'abstenció; no calen gaires estudis per comprovar-ho. I així, no anirem enlloc.

jaume molsosa

diumenge, 11 d’abril del 2010

A Florentino Pérez i el seu talonari

Poques vegades segueixo els subtítols que, en alguns programes, van passant per la part de baix de la pantalla amb opinions que els espectadors van enviant per SMS. Però ahir, després de la victòria del barça sobre el Madrid, en vaig llegir un que resumeix molt bé què són aquest equip i el seu president en aquest moment. Breu i concisa:


Florentino, insert coin!


Lamento no recordar el nom del seu autor. Dir-li solament... senzillament perfecta.

jaume molsosa

dilluns, 22 de març del 2010

La culpa és del poble

A ran d'un article de l'Antoni Puigverd en aquest diari polítics i tertulians s'han apuntat a la idea de la responsabilitat individual quan hi ha grans catàstrofes. És cert que cadascú ha de netejar el seu tros de vorera i que ens cal comprensió i solidaritat, que hem de fer esforços per entendre que l'Estat no ens ho solucionarà sempre tot.
Ara bé, si s'agafa el diari qualsevol dia i llegeix les cartes dels lectors, es podrà comprovar la quantitat de gent que no ha cobrat encara les ajudes a la dependència, que encara no té les claus d'un pis de protecció que li han assignat, que li han posat una multa injusta i està totalment indefens, que li reclamen una ajuda que no havia de rebre i que a més el multen per un error que no ha comès. Estem controlats per radars omnipresents, per cotxes-espia, per mossos i guàrdies municipals que, amb un extrem de cel, no tremolen a l'hora de multar-nos. Una hisenda i una seguretat social que, si retardes un dia el pagament de la quota, et claven un recàrrec que et deixa estès. En resum, l'Administració és extremament inflexible a l'hora d'aplicar les lleis que l'afavoreixen, però extremament indolent a l'hora de complir els seus deures. Una Administració que masega inexorablement el contribuent, però que s'esfuma davant les seves pròpies injustícies. Ningú pot dur un polític als tribunals per no complir les seves promeses, però que és capaç d'actuar amb tota la força de la llei contra un pobre autònom que no aconsegueix de pagar els seus impostos.
Com voleu que actuï l'Administrat quan nota que tota l'exigència és per a ell, i que quan hi ha un problema, greu, encara li exigeixin paciència i resignació sense esperar res a canvi? Doncs exigint! Ah! I encara tenen la barra de renyar-te!

Publicat a la Vanguardia el 21/03/10: http://www.lavanguardia.es/lv24h/20100321/53897858541.html

jaume molsosa

divendres, 19 de març del 2010

Mònica, l'ètica del periodista i la democràcia socialista


Als franctiradors socialistes els ha faltat temps per a disparar sobre el missatger. Perquè en l'entrevista de la Mònica Terribas al Senyor President de la Generalitat, ella no feia altra cosa que ser la missatgera de les preocupacions del país. Calia esperar uns dies a fer algun comentari perquè no ens passi com a en Josep Mª Balcells que dimecres deia al seu bloc: “Si la meva precipitació o la meva imprudència han pogut generar una altra lectura...”; per cert, l´'únic blog que admet comentaris i que s'ha ha disculpat, amb reticències. Però també hem de recordar que a finals de l'any passat, aquest senyor – sic: “Casat. Pare de dos fills. Llicenciat en Filosofia per la UB. Trajectòria professional com a periodista en mitjans audiovisuals: TVE, Ràdio Nacional d'Espanya (director a Catalunya), Ràdio Barcelona, ComRàdio i Barcelona Televisió (Director adjunt). Premi Ciutat de Barcelona 1986. Diputat per al grup Socialistes-Ciutadans pel Canvi en la VIII legislatura.” – ja va demanar el cap de la Sra. Terribas per la genial paròdia que Sergi Mas fa del President (tot un crack de la llibertat d'expressió, vaja).
Parlem dels blogs. Amb la meva poca dedicació n'he trobat tres que parlaven de la famosa entrevista: el ja esmentat del Sr. Balcells, el de l'ínclit Joan Ferran (el de la crosta nacionalista; potser ara caldria treure la crosta socialista?) i, finalment el de la Senyora Carme Figueras. D'ells, solament el d'en Balcells admet i publica comentaris; el d'en Ferran, no n'admet cap; i oh! Sorpresa, el de la Sra. Figueras està inactiu!
Què hem de dir del Senyor Miguel Angel Martín? Com diu el Monzó, malgrat que sóc un malparlat, prefereixo no reproduir les paraules que al Facebook va dedicar a la periodista: demostren la misèria i la mesquinesa a què pot arribar un personatge curt de gambals. Les podeu trobar a http://www.directe.cat/punt-de-mira/20357/terribas-encen-el-socialisme.
Fa uns dies, ja feia una crítica aquí al meu blog sobre les entrevistes toves que el Manel Fuentes acostuma a fer al “seu” matí i de com es caga a les calces quan la por escènica se li arrapa a l'ètica com una paparra. No ja en les fetes a dirigents socialistes: la que va fer al Sr. Rovira, president d'Endesa, feia plorar el ànecs.
Per sort encara queda gent demòcrata i amb dos dits de front, que no en fan falta més per esmolar el sentit comú. A la Vaguardia d'ahir, Quim Monzó i Màrius Carol publiquen dos articles majestuosos. En reprodueixo un fragment del primer i la totalitat del segon:

"Una cosa, Miguel Ángel Martín, es que seas un memo que toma por privada una plataforma pública como Facebook, y otra es que te pongas tan en evidencia que todos veamos que no eres más que escoria. Por cierto, el PSC ¿qué piensa hacer al respecto?" (http://hemeroteca.lavanguardia.es/search.html?fromISO=true&q=quim%2520monz%25C3%25B3&aux=quim+monz%F3&bd=18&bm=03&by=2010&ed=18&em=03&ey=2010&x=47&y=14).

... i un altre del segon, sota el títol “Los méritos de un necio”:

"El poeta francés Nicolas de Boileau escribió que “un necio encuentra siempre otro necio mayor que le admira”. Es posible que a este sujeto que responde al nombre de Miguel Ángel Martín algún compañero de partido le haya reído la ocurrencia de llamar “mal follada” a la directora de TV3, porque siempre cualquier mezquindad puede ser superada por alguien aún más miserable. Al susodicho le pareció intolerable que Mònica Terribas preguntara al presidente de la Generalitat por aquellas cuestiones que preocupan a los ciudadanos y repreguntara cuando sus respuestas no hubieran quedado suficientemente claras. Como también se lo pareció a los diputados del PSC Joan Ferran y Josep Maria Balcells, que horas antes se habían quejado de que la entrevista fuera “un interrogatorio”, seguramente porque esperaban una de estas entrevistas vacías de contenido y llenas de adulación en las que tan a gusto se encuentran los políticos. Estoy seguro de que el presidente Montilla agradeció el tono incómodo del espacio, porque nada podía hacer más creíble sus respuestas. El problema no son nunca las preguntas, sino las contestaciones como pregonan los manuales de periodismo. El tal Martín, que es presidente del Institut Metropolitano del Taxi, ha querido hacer méritos ante su gente, lo que puede ser comprensible desde la ruindad del mequetrefe. Casi tan comprensible como sería que pidiera su cabeza el mismo líder socialista a quien ha intentado proteger desde el desconocimiento, la obsequiosidad y la mentecatería. Pero ni la incompetencia, ni la desvergüenza parecer tener castigo en este país en declive."

La meva prosa no podria ser més expressiva. El que revolta és que l'estultícia domini qui ens governa i que les seves respostes a la crítica siguin l'exabrupte i l'insult. I, encara, d'aquests senyors n'esperaríem alguna cosa més que disculpes, però la seva ètica és micròtica, nana, inexistent, al costat de la de la Mònica Terribas. Com deia la meva besàvia: "es pot ser pobre, però la misèria no té excusa".
Per a la Mònica és la meva abraçada més fervent, pel seu coratge, per la seva estètica ètica, pel seu valor, per no deixar el poble sense paraula. Bon courage!, com diuen els francesos.

jaume molsosa

diumenge, 14 de març del 2010

Els tomàquets


Aquests tomàquets, en tres estats de maduració, són de l'hort de l'Antonio. És ell qui es fa el planter entrat març; qui diposita a la terra les menudes i fimbrejants plantes. Després les rega amb cura per no destirotar-les i, quan tenen una alçada adequada, les aspra. Quan cal, les lliga a l'aspre i les continua regant. Les desborda perquè els rebrots no treguin força a la planta. Les rega encara i, a principis de juliol, els frúits comencen a enrogir-se. Entre el Carme i sant Jaume en cull un o dos que ens mengem amb il·lusió.

Tremola, periodista estrella!

Com que l'entrevista al senyor ENDESA no va anar bé, el conegut periodista d'una coneguda emissora pública va comprovar, santament, si un telèfon gratuït que li havien dit que funcionava ho feia efectivament. Primer va resultar que no i li va proporcionar munició per continuar estripant. Uns minuts després, les comprovacions van dir que sí, que la línia s'havia obert. És així com el periodista va atribuir-se automàticament el triomf: el què fa la ràdio!, bramava des del micròfon.
A quarts de nou del vespre TV3 donava la notícia de que el telèfon res de res, no anava ni amb rodes. Aquesta és la teva força, entrevistador intrèpid?
Victòria pírrica la teva, amic.

jaume molsosa

divendres, 12 de març del 2010

El periodista estrella, tremola

El divendres dia 12 de març un conegut periodista d'una coneguda ràdio pública ha tingut la gràcia de recordar-me la meva infantesa. Ja tinc 56 anys i quan anava a escola i teníem algun problema “greu”, solíem arreglar-lo, si convenia, amb alguna plantofada. Això ens ensenyava dues coses: a autogestionar les nostres trifulgues i aprendre que, com més grans ens fèiem més mal ens causàvem i que, per tant, més valia arreglar les coses d'una altra manera. Anem al tema, que el final l'explicaré després. El conegut periodista s'ha passat tota la setmana posant a caldo la companyia ENDESA i els seus responsables condemnant-los a la misèria, jutjats sense garanties, per la gestió de les conseqüències de la nevada, desviant així amb habilitat barroera, qualsevol crítica als nostres polítics. Ja havíem trobat el malvat i no era qüestió de donar-li peixet. Però el divendres era el gran dia: el conegut periodista entrevistaria el di­rector general de l'imperi del mal. Molts esperàvem aquest moment en què, amb destresa, deixaria en calçotets el dimoni gros.
Quina candidesa la meva! A la tercera pregunta l'entrevistat ja s'havia menjat amb patates l'entrevistador! Però que potser ens hem espantat davant les banyes i la cua? És que la pudor de sofre ens ha ennuvolat la suposada mala guixa? Va ser un exemple del què un bon periodista no ha de fer mai: entrevistar un poderós sense documentar-se. Així, en la voràgine de l'interrogatori, el periodista, pensant “ja t'he pillat”, li pregunta si inverteixen el mateix aquí que a Madrid; l'interrogat, li respon amb tota tranquil·litat que ells no subministren a Madrid i que, per tant, no hi tenen ni un sol pal. Imperdonable. Amb dades “incontestables” el dimoni gros va anar rebatent les tímides preguntes que el conegut periodista li anava fent amb la boca petita. Ell no en va aportar ni una de dada objectiva. No és veritat que una nevada com aquesta només passi un cop cada cinquanta anys. Fa tres dies, jo mateix, vaig recordar al conegut periodista que, a Osona, l'any 1986 no vam estar ni un, ni dos, ni tres, ni quatre, ni cinc dies, sinó quinze sense subministrament elèctric, i d'això no en fa cinquanta anys: n'han passat solament vint-i-quatre. Només calia llegir un correu, no calia buscar a internet ni a les hemeroteques... escoltar l'audiència de veres, calia. Ja en caiguda lliure, quan acusa el directiu de no haver complert amb els terminis de reparació, amb un “nosaltres no ho hem dit mai això” el silenci delata l'entrevistador: no sap dir ni quin dia ni a quina hora s'havia produït el comunicat. De nou mocat per manca de documentació. Quatre dies de temps, quatre, per recavar informació pel gran moment i res: la feina mal feta no té futur, ben cert (o això espero). Al Google, si hi poses ENDESA+”nom del director” et surten 31.500 entrades.
Perquè escric tot això? Doncs perquè em vaig sentir estafat, em vaig sentir decepcionat en el moment culminant de cinc dies d'exabruptes inútils. No pot ser que un conegut periodista ens prengui als oients per babaus amb una entrevista que fa plorar els ànecs; no pot ser perquè aquest periodista el paguem entre tots i n'esperem molt més. Volem periodisme de qualitat.
Com s'acaba la història de les plantofades infantils? Mireu, mentre no arribava l'hora de la veritat hi havia els típics bocamolls, que amb la boqueta escalfaven la final, però que quan arribava el moment culminant arrencaven a córrer i no els veies més. Aleshores ho deixàvem amb una expressió ara en desús: “aquest és d'aquells que per “per collons, els meus; per hòsties, el meu pare”. Dons això senyor periodista del conegut mitjà públic: mentre tenim lluny l'enemic, moltes paraules; quan el tenim a prop... ens caguem a les calces.

jaume molsosa

dimarts, 9 de març del 2010

Senyor President

Acabo de sentir per la ràdio que el meu President, el President de la Generalitat de Catalunya, ha anat avui a la seu d'ENDESA a demanar que es restableixi el subministrament elèctric interromput a causa de la nevada. Vergonya em fa que el Senyor José Montilla no hagi tingut l'autoritat moral i política suficient com per posar ferms els capitostos d'una companyia privada i asseure'ls al seu despatx. Vergonya per la porqueria de país que és avui Catalunya. Sento una pena immensa en comprovar que no tenim ni nord ni dirigents capaços de dirigir-nos-hi. Misèria pel Conseller Saura, que en lloc de fer una autocrítica necessària, es dedica a renyar els ciutadans perquè ahir van sortir de casa per anar a treballar; o per anar a l'hospital, o a l'escola, o a diàlisi, o... Em revolta l'estultícia del Senyor Boada, que ens diu a la cara i sense vergonya que no creu que ningú estigui atrapat a la carretera, o als trens, o a les estacions.
És aquest el país regit per un govern progressista i d'esquerres? Aquests són els fets que el President Montilla anunciava als cartells de la seva campanya? Un Govern que s'amaga darrera els bombers, sota una previsió meteorològica? Un President que, vint-i-quatre hores després d'un greu episodi, encara és hora que aparegui als mitjans per donar alguna explicació?

Ja et dic: pena, misèria, vergonya.
Jaume Molsosa

divendres, 5 de març del 2010

De la papanateria regnant

Són dos quarts d'onze del matí i Manel Fuentes comença l'espai “Temps a la carta” que presenta el meteoròleg Francesc Mauri. Telefona una dona i pregunta pel temps que farà el dilluns a la tarda. El bon Mauri es deu mirar la previsió i veu que plourà i, acollonit per la tonteria, es disculpa (sic): “No és perquè jo sigui home i digui no... s'han de mullar”.

Un home del temps disculpant-se per ser home i perquè plourà? Em sembla “es colmo” de la papanateria sexista regnant.

jaume molsosa

diumenge, 21 de febrer del 2010

Periodisme de nivell


Ahir, dia 20 de febrer de 2010, va debutar al primer equip del FC Barcelona un noi del planter que es diu Thiago, i que va tenir la sort de marcar un gol. Possiblement aquest sigui el somni de molts dels joves que passen per la Masia i, que quan arriba el moment, han de sentir-se orgullosos del seu treball.
Però una alegria no és mai sencera. Per això existeixen els “mindundis” que es diuen Víctor Patsi. Aquest crack del periodisme esportiu va entrevistar el jove Thiago (18 anys) en acabar el partit i li va fer dues preguntes, dues, prou estúpides com per desmuntar un veterà. D'entrada li va recordar l'escridassada d'en Pep Guardiola per la forma en que va celebrar el gol. I per rematar-ho li endinyava entre cap i orelles (no sic): “Tu deus pensar que més val que no es fitxi en Cesc Fàbregues perquè et prendria el lloc, oi?”. El pobre noi va respondre amb un “a mi no em toca” i va marxar cap cot cap a casa. Tant o més penosos (salvant en Pitxi Alonso) van ser els seus companys de TV3 en justificar les preguntes intempestives del gran Patsi. Visca el periodisme de nivell!

dimarts, 16 de febrer del 2010

La jubilació i el projecte vital

Grup de músics siberians tocant a la Karl Johans Gate a Oslo.

Quan som joves i tenim la vida per endavant, quan hem acabat una carrera i ens espera la feina, el nostre objectiu a la vida es centra en cultivar un bon futur professional que satisfaci totes les expectatives que ens hem anat forjant. De mica en mica anem cobrint etapes, aconseguint objectius, o bé oblidant-los per impossibles i arribem, més o menys, a un cert equilibri personal els uns i a una certa frustració els altres. És en aquest punt que la jubilació comença a prendre forma, bé sigui com a premi a l'esforç, bé sigui com un consol pels fracassos. És aquí on un es planteja el que jo anomeno el projecte vital.
El projecte vital neix quan qualsevol persona mira el què ha fet i el que pot fer al llarg del què li queda de vida; és a dir, quan un hom veu la limitació de la seva pròpia existència. Aquí es comença a pensar en el què la vida laboral no li ha permès fer, sense que això vulgui dir que renegui de la seva trajectòria laboral. Així, moltes persones pensen en aquell viatge que mai no ha fet, en aquell hort que mai no ha cultivat, en aquella obra que mai no ha escrit; tot coses modestes, moltes vegades sense cap més pretensió que el plaer de fer-ho. O potser encara menys que tot això: poder-se dedicar al dolce far niente. Aquesta planificació proporciona un gran plaer i injecta en tothom qui ho practica una bona dosi d'optimisme i fa que ens revitalitzem professionalment.
Què passa quan surt el Ministre Corbacho de torn i ens diu que ara ja no ens podrem jubilar als 65 anys, sinó que haurem d'esperar dos anys més, sense que això signifiqui cap mena d'avantatge evident per a nosaltres? Doncs que aquell optimisme i aquella revitalització se'n van directament a fer punyetes. Pensem que el nostre projecte vital se'n va pel pedregar i retornem a una posició de pessimisme i desànim. Fixem-nos bé en el concepte: projecte vital. És a dir, un projecte de vida, un projecte que es farà si un és viu i si aquesta vida li dona prou qualitat per a fer-lo realitat.
No és bo, no és estat del benestar, jugar amb el projecte vital de milions de persones perquè causa el què he dit: desànim, desconfiança, sensació d'injustícia, i, sobretot, la convicció profunda de que el que s'ha guanyat renunciant a moltes coses no ha servit absolutament per a res... perquè Sr. Corbacho, de vida solament n'hi ha una.
Com sempre, els polítics d'aquest país es miren el curt termini, perquè això, com el totxo, pot proporcionar beneficis fàcils i immediats. En lloc de plantejar-se una reforma de les pensions a llarg termini, la proposem per abans d'ahir quan ja hem fet tard, i exigim a moltes generacions un sacrifici que no els proporcionarà a elles, ni a les futures, cap mena de premi vital.
Deixeu que els qui ja tenim projecte vital el puguem complir.
jaume molsosa

dijous, 11 de febrer del 2010

El nostre enemic, el temps

Fotografia feta a Taradell,
prop de can Costa i Font allà
per l'any 1958. Amb l'avi Carrera,
jo mateix i el meu germà Ramon.





“Alerta!”, “les temperatures cauen en picat”, “plourà!”, “caldrà seguir l'evolució”, “abrigueu-vos, que fa fred!”, “destapeu-vos, que ve la calor!”, “ens atacarà una borrasca”, “les pluges ens afectaran”. Per la ràdio parla una noieta periodista que està depressiva perquè... fa dos dies que plou!
Aquestes són algunes de les paraules i mitges frases que els nostres homes del temps, i periodistes, utilitzen en fer les seves prediccions i comentaris. I no són tant els mots, sinó l'entonació i la gesticulació que els acompanya. De tal manera que el temps s'ha convertit en el nostre enemic. Des de que la Terra existeix, el temps ens ha acompanyat inexorablement. Almenys a mi sí. Des de que tinc ús de raó que a l'hivern fa fred i a l'estiu fa calor. És més, no sempre fa la mateixa calor a l'estiu ni el mateix fred a l'hivern; a la meva vida no plou sempre a la primavera, hi ha estius humits i hiverns sense neu. Fins i tot hi ha vents forts i dies plàcids.
Enredats en un remolí de contradiccions, els meteoròlegs es mouen entre un ecologisme cumbaià, on la defensa del verd es primordial, i una por explícita al temps, que no deixa de ser “natural”. Immersos en els seus models de predicció, que no s'acaben de creure, no es donen compte que aquesta és una ciència inexacta i que el temps, al capdavall fa el què li dona la gana.
Senyors meteoròlegs: el temps no és el nostre enemic! Forma part de la naturalesa terràqüia, tant si plou com si neva. Per tant, més val que ens ho agafem bé i si plou, que plogui, que deia el meu avi. Parlant del meu avi... En Jaume Carrera, el meu avi matern, s'havia guanyat una certa fama de bon endevinador del temps. Certament no sé d'on li venia. Quan algú li demanava si plouria o no, ell aixecava els ulls al cel, es gratava el cap i engegava sempre la mateixa frase: “Si no canvia molt, no plourà pas”. Avui diuen: “Plourà, però haurem d'anar seguint els mapes”. Com veieu, malgrat l'eufemisme, la predicció continua pendent del temps.

jaume molsosa

dijous, 4 de febrer del 2010

La bestiesa d'Horta de Sant Joan

Convent de Sant Salvador. Horta de Sant Joan. L'escala d'accés a l'església i el poble vist des de l'escala.

Ja fa temps que conec Horta de Sant Joan, al peu dels Ports, i el seu magnífic convent de Sant Salvador – també dit de Nostra Senyora dels Àngels – al vessant de la muntanya de Santa Bàrbara. En temps remots, em recordo a mi mateix assegut en l'espectacular escala que dóna accés a l'església mirant, amb actitud contemplativa, el paisatge que s'hi estén – els franciscans sabien el què es feien –. Fa uns anys era en procés de ruïna.
Potser per això, quan es va declarar un incendi monstruós per aquelles terres m'ho vaig sentir una mica meu. La mort de cinc bombers va fer encara més dolorosa la imatge i m'ha portat a seguir amb regularitat tot el procés de presentació d'informes, investigacions i intervencions judicials. Tot plegat s'ha convertit en un bunyol institucional i polític que fa basarda. El meu desassosseg va arribar al cim quan vaig sentir una entrevista que en Josep Cuní va fer a la Sra. Lanau. Per tres vegades el periodista li va demanar perquè, en un moment determinat, es deixa la comunicació per ràdio, l'habitual, i es passa al telèfon mòbil. Per tres vegades la Sra. Lanau va contestar el què li va donar la gana. És evident: mentre que les converses per ràdio queden enregistrades, les que es fan per mòbil no, i ara no sabrem mai què es va dir. Per altra banda, la compareixença del Sr. Saura va ser lamentable; amb posat d'abusananos, ens va donar una lliçó del polític infame que no deixa la cadira ni que se li cremi, mai millor dit. Coronant-ho tot plegat, en la roda de premsa de la setmana passada de l'inefable Lanau, acompanyada per un comandament dels bombers, es va constituir en víctima oficial, tot denunciant judicis paral·lels inexistents. Fins i tot un babau s'hauria adonat que allò era un muntatge polític per salvar culs a tota vela. I ja, la perla de la corona, el Sr. President dient davant de tot el parlament que “nosaltres no utilitzarem els morts”, quan el seu esment ja els converteix en material polític.
Si he de dir la veritat, comptat i debatut, no em sorprèn, però m'indigna. M'indigna – i perdoneu l'expressió – que se'ns pixin a la boca impunement, com si fóssim pobres estúpids que ens ho empassem tot. Els nostres governants s'han convertit en fantasmes de la cosa pública; pensant que les paraules se les emporta el vent, deixen anar contínuament frases vàcues, repetitives i reiteratives que no diuen absolutament res. És extraordinàriament decepcionant que la gent que hauria de tenir el servei públic i el poble sobirà com a guia sigui tant i tant miserable. Pels qui vam somiar, des d'una dictadura fosca i cruel, la democràcia – potser una mica utòpica – ens decep tot plegat profundament. Ei! No pas la democràcia, no ens equivoquem, sinó les persones que l'haurien de representar.

Encara que va anar just, podré tornar a Sant Salvador d'Horta i asseure'm una vegada més a les escales del convent a contemplar i desfer-me així de tanta, tanta misèria.

jaume molsosa